Obertura del 24è Aplec del Santuari de l’Ecologia de Gallifa diumenge, 6 de juny del 10 Lluís Planas Herrero

Elogi a la naturalesa: La plenitud de l’Univers.

Voldria començar amb una corranda, a l’estil del grup Manel:

La natura és la mare que a tots ens va parir; i li ha costat Déu i ajuda, arribar fins aquí...

Parlar de la naturalesa és parlar de nosaltres, per tant, elogiar-la, és elogiar-nos a tots i a Tot. No n’hi ha per menys. Quan contemplem l’Univers sencer, és a dir, si no només el mirem, sinó que també el veiem de veritat, només podem fer dues coses: callar davant de tanta grandesa, de tanta meravella inabastable, o bé elogiar-la pels descosits, com ha fet des de sempre cada cultura a la seva manera.

Mn. Dalmau ens dona perspectiva, en el seu text d’enguany, del poc temps que fa que existim com a humans i de la llarguíssima travessa de l’evolució de l’Univers des del seu darrer inici conegut, l’Esclat inicial (l’anomenat Big bang), que es va produir, segons els entesos, fa 13.600 milions d’anys.

Deixeu-me fer una mica de ball de xifres per donar un parell de voltes al cap, que encara que maregi, de tant en tant va bé.

El nostre planeta va aparèixer 9.000 milions d’anys després de l’Esclat inicial (fa 4.500 M d’anys), i van fer falta 1.000 milions d’anys més perquè hi sorgís la vida amb les primeres cèl·lules eucariotes (és a dir, 10.000 milions d'anys des del naixement de l'Univers, ara fa 3.500 milions d’anys).

No va ser fins fa 700 milions d’anys (uns 12.800 M d’anys després de l'Esclat, quanta paciència!!) que la natura va desllorigar el gran pas evolutiu dels unicel·lulars als primers pluricel·lulars, que van ser els fongs i les algues.

Va trigar 200 M d’anys més a generar els primers vegetals: els líquens. I “només” va necessitar 50 milions d’anys més, després dels vegetals, per crear els primers protozous, els primers animals. D’això fa 450 M d’anys. És a dir, va necessitar 13.000 M d'anys.

Els mamífers van començar a aparèixer fa uns 230 milions d’anys, i les aus en fa uns 190. Ens anem acostant. Els primats fa 70 M d’anys, i només fa 40.000 anyets de res que va aparèixer la nostra espècie. Vaja, que fa només uns instants, si comptem tota la història de l’univers. Podem dir doncs, que la Natura ha necessitat 13.600 milions d’anys d’evolució, d’experiments, d’encerts i errors, de saviesa acumulada, fins arribar a la perfecció biològica dels mamífers i a la complexitat mental de l’Home.

De tots aquests milers de milions d’anys de paciència i d’experiments de la Natura, només en tenim una vaga idea, i dels milions d’espècies que han existit alguna vegada, només en coneixem el 0,01%. Ens ho podem imaginar?

Considerant que l’univers avança per salts (quàntics) cap al seu ple desplegament, encara per assolir, des del gran esclat, nosaltres com a individus de l'espècie en som fins avui el darrer salt completat plenament consolidat i harmonitzat.

Així com als primers anys la corba temporal de l’evolució va ser molt accelerada, gairebé vertical, per seguir després la major part del temps amb una corba quasi plana, de molt lenta evolució, ara sembla ser que entrem en la fase final de desplegament de l’actual univers, tornant-se a accelerar com als inicis.

Segons el Model Global de la Realitat d’en Lluís Maria Xirinacs (www.xirinacs.cat), un cop ja consolidada l’espècie humana, ja només restarien els dos darrers salts. Ara s’està carregant d’energia el proper: el de l’individu cap a la comunitat humana (integrada pel seu arbre de comunitats, des de la llar fins els veïnats, municipis, comarques, nacions i continents), i el darrer salt ja serà el de la consciència d’Univers sencer, la plenitud universal. Jo sóc del parer que Mestres com en Xirinacs han vingut a aportar una forta injecció de coneixement, de saviesa i d’energia per empènyer aquest nou avanç. Ens toca a nosaltres jugar-hi fort, fer la nostra aportació, si és que volem participar del gran convit permanent de la plenitud.

El proper pas de desplegament del nostre Univers (potser d’aquí a 200, o 400, o 1000 anys?) és, per tant, el d’esdevenir una veritable comunitat de comunitats humanes. No sé si heu provat mai de visualitzar realment què vol dir això, com seria la nostra societat esdevenint una veritable comunitat.

Per ajudar-nos a besllumar-ho, fixem-nos en com funciona el darrer nivell assolit: el de qualsevol individu humà, el nostre cos. Observem la fascinant perfecció, complexitat i plena solidaritat entre els bilions de cèl·lules que l’integren: cap guerra entre elles, cadascuna amb la seva identitat i funció al servei del conjunt i, al mateix temps, sabent-se tant individu com part del tot, estimant el conjunt fins i tot per sobre d’ella mateixa i, si cal, sacrificant-s’hi per salvar-lo. Això no treu que, igual com hi ha conflictes entre individus o entre pobles, també en poden aparèixer dins del nostre cos. En aquest cas, els anomenem malalties, si bé cada cop hi ha més consens en afirmar que la immensa majoria –fora de les congènites- venen de problemes relacionals, emocionals, patrons de comportament, traumes no resolts, etc. És a dir, que no venen d’errors biològics, ja que la Naturalesa fa milions d’anys que va resoldre l’individu, sinó de problemes en el caldo on està immers l’individu: una societat força malalta i no resolta encara. Per això la prioritat és ara esmerçar els esforços en com fer orgànica la societat més que només en com anar apedaçant els individus espatllats per ella. Tot i així, normalment el cos sempre ens avisa abans de manifestar-se en forma de malaltia; el que passa, és que hem desaprès a escoltar aquest llenguatge de la Natura.

En el pla social, ens sorprendríem si ens fixéssim en els paral·lelismes entre moltes malalties socials –fruit de conflictes no resolts- i les malalties del cos. Però això ens duria a un altre tema.

Tornant al cos, dèiem que és un consens cordial, amorós i solidari permanent. No hi ha discussions, ni es parteix el cos a troços, si unes cèl·lules volen anar cap aquí i les altres cap allà, si una fa una funció més agraïda que una altra; les cèl·lules del taló no es queixen per estar sempre oprimides, ni les de l’estómac per suportar tants d’àcids. En tot cas, hi pot haver en ocasions una tirania provinent del cervell sobre el conjunt, normalment també per patrons educatius, inseguretats, manca de confiança, d’autoestima, etc. Però això va més enllà del funcionament merament biològic.

Si el nostre cos s’està dies sense menjar, el primer tros de pa va a parar als òrgans més vitals, sense baralles egoistes. Si la gana esdevé extrema, primer se sacrifiquen les cèl·lules de les reserves, i després, si cal, les musculars, per salvar els òrgans vitals i, per tant, la vida del conjunt. Saben que, a més de cèl·lules individuals, són part dels teixits, dels òrgans i del cos sencer. Són el cos sencer, pel sorprenent i misteriós principi d’holicitat: en la part hi ha contingut el tot.

Complemento aquesta idea amb un poema molt curt, d’una sola paraula:

Som

Igual com ho és defensar un fill, un parent, o a un mateix davant del perill o d’una agressió, perquè ens els sentim part de nosaltres, donar-nos al servei del conjunt o fer renúncies individuals pel bé del conjunt, malgrat puguin ser de vegades difícils, doloroses o fins i tot en extrem puguin comportar la mort, des d’aquesta consciència resulta automàtic, instintiu, i ens aporta de regal la màxima plenitud espiritual de la que ens han parlat des de sempre els grans Mestres, cada tradició amb les seves paraules, formes, mites o imatges. En el cas de la tradició cristiana, es correspon a la “salvació” de la que parla Jesús de Natzaret. I aquesta entrega per amor al conjunt, molt probablement ens durà a l’assoliment del “Regne”, és a dir, la utopia social realitzada ara i aquí, no pas com un premi per després de morts si fem bondat i si som obedients, com s’ha pretès inculcar per domesticar i dominar el poble, amb molt d’èxit, per cert; se’ls ha de felicitar.

Aquesta entrega i servei, juntament amb el bastiment de noves estructures comunitàries de presa de decisions, d’acció no violenta, de festa popular, d’espiritualitat comunitària, etc., configuren doncs el procés que la Natura es mor de ganes d’obrar en nosaltres per realitzar aquest proper salt evolutiu de l’Univers que va de l’individu a la Comunitat Humana orgànica i fraterna.

I aquesta donació personal i radical, aquest servei i compromís segons la nostra particular vocació i dons rebuts per contribuir a aquesta maduresa social i espiritual, no sempre vol dir flors i violes; també pot provocar conflicte, duresa, despreniment, sacrifici per a un bé major. Independentment del dolor però, ens sentim en plenitud, perquè sabem que no ho fem des d’un “jo” menut, sinó des d’un Tot major que nosaltres, i això ens permet transcendir tot dolor, tot i sentir-lo.

Bé, doncs quan nosaltres, com a “cèl·lules” que som del nostre cos social i nacional, actuem a les nostres comunitats humanes properes, en la nacional i fins la internacional amb la mateixa cordialitat, solidaritat i servei que les cèl·lules del nostre cos entre elles, haurem assolit el següent sal evolutiu de l’Univers. Tindrem plena consciència de que tots som la Humanitat sencera, clivellada d’un meravellós, gegantí i divers arbre de comunitats humanes. Llavors, ja només ens restarà el darrer pas: la consciència de ser U amb tot l’Univers.

Ens sentim U amb tots els pobles, amb l’Univers i amb el veí, i ens ha costat Déu i ajuda, arribar fins aquí!

Assolir aquests graus de consciència, tanmateix, no garanteixen que la vida sigui una bassa d’oli: junt als bons moments, igual com ara i com sempre, però des d’aquest esperit comú i des d’aquesta consciència i maduresa, segurament estarem més ben preparats per resoldre els conflictes des de la cordialitat.

Si ens centrem ara en la naturalesa entesa com a medi ambient, cada nivell d’existència i de consciència, cada cè·lula, cada vegetal, cada animal i cada comunitat humana té el seu propi cos i el seu medi ambient on viu i on es desenvolupa. I encara que no en siguem potser tots conscients, participem sempre de tots els medis ambients majors i menors: el de les nostres cèl·lules i àtoms que ens integren, l’aigua que bevem, l’aire que respirem, els aliments que mengem i els ecosistemes del planeta. I el medi ambient del nostre planeta, al seu temps, se sustenta en l’Univers. Quan una persona no n’és conscient, es pensa que ell no és l’entorn. I s’hi caga. S’equivoca de ple. Encara no sap que la natura sencera és tan ell com ell mateix; la nostra societat, encara immadura, li ho ha fet oblidar. En canvi, la persona que obre l’aixeta en el punt just i necessari, que gasta el mínim de recursos, de paper, d’embolcalls, que sempre que pot opta pel transport públic, fins i tot si en algun cas triga una mica més, o per la bicicleta, o per anar a peu; que mira la naturalesa i procedència del que compra, que no deixa llums encesos inútilment, aquella persona que no valora les coses pel que valen, sinó pel que són, que no se sent aliena i pren partit en veure el dolor, les injustícies i els abusos que rep la gent i els pobles propers o llunyans, començant pel propi; aquella persona té consciència universal.

Coneix els efectes de fer us del seu cotxe -que encara avui, incomprensiblement, crema petroli-, de consumir electricitat provinent d’energies no renovables, i la seva relació amb el canvi climàtic que desertitza el món, causant males collites, gana, set i mort de persones i d’espècies. Aquesta persona sap que emmetzinar l’aire és fer-s’ho a ella mateixa, que el patiment dels altres és exactament igual que el seu. Ella és l’Univers, la Natura, la Humanitat sencera. És un ésser diví.

Si bé és obvi que com a societat sencera encara no hem arribat a la consciència universal, i menys encara a la plenitud, no vol dir que no hi hagi hagut moltes persones al llarg de la història i també al nostre temps que hagin assolit graus de consciència superiors al de l’individu. I aquí cal distingir entre assolir la consciència i arribar a la plenitud. Aquesta segona ve quan, inspirats per la Transcendència universal, ens lliurem en cos i ànima al nostre temps, a la nostra societat, en la forma que considerem en cada cas. La prova de foc és si aquest lliurament ha estat en cos i ànima, sigui per un nivell comunitari o per un altre, en funció del grau de consciència: molts per la seva família, d’altres per la seva comunitat propera, d’altres pel seu país, d’altres pel món. Tots en coneixem casos, especialment dels de rang universal.

La consciència és la clau que ens permetrà reeixir, i ens costarà Déu i ajuda, arribar fins aquí.

La consciència és doncs la clau. Si sabem que SOM la naturalesa, el planeta, l’Univers, que jo sóc jo i que soc l’altre, que sóc la nostra nació i també les altres, difícilment ens farem mal, perquè normalment no ens en volem fer de mal a nosaltres mateixos. No llençarem pas, per exemple, deixalles al nostre cos! Normalment ens estimem més banyar-lo i perfumar-lo. Sabrem llegir el llenguatge de la natura, el de la salut, perquè tot ens parla, ens avisa i ens orienta. Sabrem descobrir els nostres dons, escoltar la nostra vocació i dir-li “sí!” sense por, plens de confiança, perquè ens sabrem mers instruments de l’Univers per contribuir al seu desplegament i plenitud.

Igualment, si ens sabem part del cos social humà sencer, no ens serà indiferent la injustícia social, la gana, els genocidis, les tiranies, l’explotació, perquè sentirem sense haver-ho ni de pensar, que el que li passa a qualsevol ésser humà ens està passant a nosaltres mateixos, i plorarem amb ells, i riurem amb ells, i farem tot el que estigui a la nostra mà per reduir tot el dolor evitable. No destinarem tot el nostre temps ni tots els nostres diners–o allò de què disposi cadascú- egoistament només al nostre benestar, vestir, lleure i capricis, sinó que una bona part el donarem a causes socials, nacionals i internacionals, segons les nostres possibilitats i segons ens dicti el nostre esperit. Si només el gastem en nosaltres o en la nostra família immediata, és un possible indicador que aquest és el nostre grau de consciència principal o únic. Amb els nostres fets determinem qui és la nostra família: si només la de sang o bé també la comunitat propera, la nostra nació i la Humanitat.

Tampoc serem tan ingenus ni vanitosos de pensar que ho podem resoldre nosaltres sols, o amb quatre amics afins, o muntant un partit polític o una ONG per mirar de salvar el món des del poder o des de l’activisme salvador. No. Sabrem que ens cal cercar, sigui des d’aquests àmbits polítics o socials organitzats o bé des d’altres àmbits demòtics, segons la nostra vocació -i això sí, sense cansar-nos mai de provar i aprendre- eines per ajudar als altres a reconnectar-se amb aquesta consciència col·lectiva d’unitat amb tots i amb Tot, des de la vivència i ritme de cadascú, i a partir d’aquí, saber generar els mecanismes comunitaris per consensuar i canalitzar les propostes i les forces unides per dur a terme els acords i assolir els reptes comuns.

I si no tenim vocació d’engendrar noves vies, nous assajos socials, estarem atents per detectar les que puguin sorgir per afegir-nos-hi en el grau i mesura que puguem. Deia el filòsof greco-romà Plutarc, ja al segle I: “el polític veritablement demòcrata és aquell que utilitza els recursos i eines per esperonar el poble a que sigui ell qui decideixi”, és a dir, a desvetllar-lo, a engrescar-lo a participar, a prioritzar les seves propostes i iniciatives abans que les merament institucionals, etc.

Una de les eines col·lectives que tenen aquesta vocació demòtica i que m’han convidat a introduir és el projecte “El Camí”: un recorregut senyalitzat que uneix totes les comarques i illes dels Països Catalans, definit amb la participació de la gent i entitats de cada municipi. Amb els seus textos s’elabora la guia de cada tram. El lema del Camí és conèixer aquesta terra per estimar-la. I que bonic, gratificant i pacificador conèixer els indrets i la seva gent des del ritme lent i compassat del caminar... !

No podem estimar ni sentir-nos part d’allò que no coneixem. Per això, tal vegada el primer pas sigui aquest.

Fa anys, vam experimentar llargament amb l’arbre d’assemblees territorials que proposava en Xirinacs, com a exercici directe de la sobirania del poble. Vam aprendre que el fons és sàviament encertat, però hem vist que perquè qualli, cal trobar formes creatives, participatives, il·lusionadores, que enxarxin allò que ja hi ha i que ho potenciïn en benefici de tots. Els nous projectes d’aquest nou mil·leni que tinguin vocació d’anar més enllà, cap aquest salt de consciència, segurament han de complir requisits com unir i potenciar tot allò que ja existeix, creant projectes de projectes, estructures d’estructures. Han de ser orgànics, on la suma de les parts no és aritmètica, sinó sinèrgica, creant quelcom nou, d’un ordre superior, que cobra vida pròpia més enllà dels seus promotors. I sobretot, han d’il·lusionar; han de tenir la màgia de l’art social que els va vibrar i quallar.

El Camí, que no és de ningú i de tots, un cop creat, a banda d’aportar salut, consciència, fortalesa, arrelament i vincles afectius entre persones i pobles d’arreu del territori, ens permetrà la connexió d’energies, la unió de forces per canalitzar marxes temàtiques amb finalitats socials, ecològiques o nacionals i, si és necessari, per articular accions no violentes conjuntes. Us convidem a afegir-vos-hi, a ser-hi, a fer-vos-el vostre, cadascú en la forma i mesura que li vingui millor.

Sigui per una via o per una altra, segurament pel seu conjunt, des d’aquesta consciència fruit de la vivència de ser U amb tots i amb la Natura, haurem trobat de segur els mecanismes nous per al diàleg i el consens comunitari –és a dir, una vera democràcia, participativa per definició- i per canalitzar, si fes falta, l’acció no violenta col·lectiva per assolir els reptes comuns (sigui a través de la denúncia, la no cooperació, la desobediència civil o la creació de noves estructures) sobre cada àmbit i temàtica que ens cal millorar, com per exemple: una nova cultura de l’aigua, de l’energia, de la mobilitat, de l’urbanisme, una nova economia transparent, ètica i solidària (com ens proposa l’Agustí Chalaux), la sobirania de totes les persones i de tots els pobles amb plena igualtat de drets i deures, la pervivència de les llengües i cultures en igualtat de condicions i una llarga llista de reptes que ens aniran sorgint en els diferents àmbits de la vida i que les futures generacions hauran de saber resoldre.

D’aquesta manera -i vaig tancant- hem anat a parar a l’Ecologia: aquella economia ètica que té en compte el bé de tota la naturalesa abans d’actuar a cap nivell. Gandhi deia que el no violent, abans de fer cap acció, consulta a tot l’Univers per esbrinar quina és la millor opció.

L’Ecologia, com l’acció noviolenta, és profundament ètica. Ho veiem clarament en el “mapa global de la realitat“ d’en Xirinacs: l’Ecologia està ubicada en el territori objectiu (tracta del cos de l’univers), pràctic (no és només una idea), mundà (mira cap a l’evolució i màxim desplegament sostenible del món), ètic (mira pel bé màxim del conjunt) i transcendent (té un fort component espiritual). És per això que els ecologistes són profetes, en aquest cas, no de la part transcendent-subjectiva de l’Univers, sinó de la transcendent-objectiva, del cos social i natural d’aquesta meravellosa realitat que, misteriosament, ens ha estat donada i amb la que, per tant, hi tenim un gran deure.

I acabo amb un desig: mirem-la, mirem-la profundament des de la contemplació i el silenci, ajudem els altres a mirar-la i a veure-la, a descobrir-la per ells mateixos: descobrirem junts que del petit “jo sóc” individual, hem passat al “Som” col·lectiu, i d’aquí, al gegantí “Jo Sóc”! universal.

Llavors, els dos darrers grans salts quàntics que li resten al desplegament d’aquest preciós univers, potser d’aquí a uns centenars o milers d’anys, potser per a alguns ja ara, s’hauran acomplert, i la Natura riurà, viurà i morirà plena de tots nosaltres.