"La Garrotxa" per Diana Baidal 

"La caminada dels regals" per Xavier Espar

[@more@]

La Garrotxa 

Imaginat que els teus ulls ixen a buscar-te ben calçats i amb poca roba.  Imaginat la sensació de que tan sols un pas, pot canviar totes les coses.  S´obri l´enllaç a tot allò que somíaves i busques amb tanta força.  Tota eixa tranquilitat i benestar dintre teu, arriba.
El tacte de la veu entre pagesos Olotins i les aixades que repiquen van obrint un pas ferm, amb la claritat que esclata en obrir els ulls per primera vegada.  Silenci.  Silenci d´espardenyes velles, i regust de saó.  Endolls plens d´estraletes velles, i gespa tallada.  Corrent per dins d´entre els arbres, un silencios cami refem on molts altres ja han passat, i d´altres peus caminen per primera vegada.  Confosos es senten els ulls d´entre tantes tonalitats de verd, i tot i aixó, hi anem trobant el centre, el nostre centre.  Saps, que no pots detindret ni un segon, tan sol per fer descans i migdiada, esmicolant el sol, també, el de mitja tarda.
Cada poble espera pacient forjant els trams de la tendressa.  L´arquer dreçat ens espera a vora camí, per fer-nos sempre, àgil el viatge pels camps humils de la terra.
Perseguint l´ombra dels xops i els fondals renaixent al pas amb la intenció i la parla, anem fent tot lo verge, nostre.  No pas, vull vèncer el temps.  Esperem, i agafamen-lo pacients
 
Temps garrotxins i castellonencs
Estaré dalt la muntanya, al mas de Catí
esperant, pot ser, l´arribada de Catalunya, les pitiuses i arràn del territori refet
Des d´orient fins a Occident,
....sempre imaginant....

Text de Diana Baidal

La caminada dels regals

A les deu del matí ens trobem a Santa Pau, al cor de la Garrotxa, cada caminant es presenta i ja a primer cop d’ull tenim la intuïció que serà una caminada cordial.

De totes les moltes caminades que he fet aquesta és la que millor ha representat els Països Catalans: caminants de La Marina Alta, d’Alacant, caminants del Maestrat, de Vinaròs, del Pallars, del Penedès, Barcelonès, l’Anoia, Gironès, Garrotxa, Maresme, Mallorca, quin bé de Déu de gent!

També una notable diferència d’edats que enriquia les relacions per l’aire de cordialitat que s’hi respirava.

El segon regal se’ns va fer present a la Fageda d’en Jordà quan després d’uns minuts de silenci, l’Anna Maluquer ens va recitar la poesia que Joan Maragall dedicà a aquesta singular fageda i en Jaume Chalamanc va recitar-nos també un fragment d’una poesia seva inspirada també per aquest espai. La Natura hi posà el seu toc de Gràcia amb un Sol càlid i els seus reflexes d’entre les clarianes del fullam de faig.

Per a mi també va ser un regal, quan, després de sopar, a l’acollidora casa de colònies de la Cànova d’en Solà, vaig tenir l’oportunitat de llegir i comentar algun fragment del llibre d’en Lluís M. Xirinacs “L’Esperit batega per Catalunya”. Érem 7 o 8 i tots varen comprar el llibre.

Hi ha més regals: conèixer en Gaspar, l’home que, juntament amb la seva família, manté l’ermita de Sant Eudald de Jou, on hi produeix un vinet que vam tenir el goig de tastar. I en Carles Santaeulària, d’Olot, que ens va fer de guia. Ens van deixar a tots de panxa enlaire! Hi ha persones que amb la seva subtil naturalitat tenen una capacitat de servei que anima als més descreguts en el redreçament del país. Al seu costat el sentiment de les pròpies arrels en genuïna unitat es reforcen. En Carles va entendre perfectament el sentit amagat d’EL CAMÍ i caldrà tenir en compte els suggeriments que ens va donar a l’acte de comiat.

La manera tan entranyablement positiva com es van expressar els caminants en acomiadar-nos, abans d’arribar a Oix, ha d’omplir de joia els organitzadors, Mercè, Nuri, Marta i a tota la gent del PAS.

Un regal còsmic ens el va fer La Garrotxa exuberant de Bellesa (bellesa podria escriure’s en minúscula però jo hi poso els continguts del model Global de la Realitat de Lluís Ma. Xirinacs). I el clima, quin bon temps! Ni fred ni calor.

Sols vull citar dos regals més que em van omplir d’una intensa satisfacció i que encara duc a l’ànima. Em sento agraït i voldria que la bona gent del PAS els hi fes arribar un regal que els hi vull fer: el llibret de “L’Esperit batega per Catalunya” que vaig prologar.

Es tracta del grup “La greda” d’Olot i de l’Associació Ovoxo que defensa la terra d’Oix. Amb grups com aquests, començo a besllumar a l’horitzó la nova catalanitat de que a vegades ens parla en Lluís Planes que tant anhelem i ens reforça l’esperança d’un futur de Catalunya i dels Països Catalans molt diferent, ple d’una potenciadora fraternitat i respectuosa estimació mútua i a la terra.

Com s’alegraria en Lluís M. Xirinacs d’haver conegut aquests dos grupets! Dels llibrets que us faran arribar, al capítol 6 De la política a la Demòtica es veu molt clar quina ha de ser la “força del poble” que dóna continguts a la vera democràcia (6.4, p.134).

Aquesta força la podem veure clarament en aquests dos grups d’Olot i d’Oix. En Lluís Ma. s’hagués omplert de felicitat. Quin goig trobar persones tan senceres i tan joves! Proposo que llegiu i comenteu, millor en grup, els apartats 6.5 i 6.6 sobre Persona Comunitària i Política i Demòtica.

Posats a repartir flors sinceres, deixeu-me acabar amb una lloança apassionada al projecte EL CAMÍ dels Països Catalans.

Quan als començaments embrionaris del projecte escoltava en Lluís Planes amb l’entusiasme i la fe que hi posava, me’l mirava amb desconfiança: quina utopia! Molt bonic però, un somni. Avui reconec avergonyit i sorprès que, com una tija meravellosa que comença a germinar, el projecte ja és una realitat com gra de sorra dura que algun dia ajudarà a fer palès que el poble no és mort, que la veritat sempre s’acaba imposant, que la Nació Catalana és ben viva.

Lluís, moltíssimes gràcies per la teva força, per la teva fe, reconec que vaig estar molt dur als inicis del projecte, però sàpigues—i ara ja es pot dir—que era un pols en el que amb tu podia prémer fort, com un roure imbatible em miraves amb un somriure generós de paciència. Fixa’t que ja fa temps que no t’atabalo.

Abans, per a mi, sols eren abstraccions mentals de cultura apreses a l’escola, assignatura de Geografia amb uns “individus” amb característiques més o menys semblants a les nostres. Després d’aquestes caminades veig la genuïna originalitat de cada racó, de cada persona individual i comunitària, l’hospitalitat de Caló, o de Benissa, la lluïssor enlluernadora als ulls d’alguns mallorquins. Tot procuro guardar-ho com un tresor de l’ànima que intentaré que no me’ls robi l’oblit. Ara ja formen part de la meva identitat. Tot això ha estat possible gràcies a EL CAMÍ.