CAMINADA PARK GÜELL-GRÀCIA. Dissabte, 30 de juny de 2007.

Fotos de la Caminada 

[@more@]

Text d'en Xavier Espar:

 

A migdia d’avui diumenge, encara amb el cruiximent de la caminada d’ahir ja em trobo al      correu e. el reportatge de la caminada de la Núria Roig.Quina meravella de dona!                                                  Jo havia fet fotos de manera que m’he sentit estimulat per l’eficiència de la Nuria Als meus comentaris serà imprescindible d’anar seguint el text de la Núria.    

A l’entrar al parc ens acull en aixopluc “l’elefant” i pregunto a en Joan Carulla per què elefant?M’explica el conte oriental de quatre cecs de naixement que volien saber com era Déu i un savi els  digué que Déu era com un elefant. S’hi aproparen i el primer palpant una pota digué: Déu és fort, potent i ben assentat a la terra; el segon s’estava sota la enorme panxa  i tot palpant deia:Déu és calent, Déu és tot calidesa.El tercer estava a prop de la trompa i digué: Déu és oscilant, va i ve, Déu és  moviment. El quart estava al costat  de l’orella que el ventava i digué:Déu és com un vent suau que refresca i ho anima tot.

Nosaltres doncs estant embolcallats per l’elefant escoltàvem: La Núria es va presentar i va explicar el que seria el pla de la visita al parc i la caminada per Gràcia.

 
En pujar les escales centrals d’aquest parc ens donà la benvinguda un estanyol ple de simbolisme i manifestan la exuberància vegetal per la virtut fecundadora          de l’aigua.

 
“Paradís retrobat “ pel perfum sagrat o trascendent que es despren  de l’esperit d’aquest grupet de vint i quatre caminants agermanats per la voluntat unànim de coneixer millor les nostres coses i estimar-les.

A la tarde, a l’Oratori de Sant Felip Neri i de la mà d’en Lluís Mª Xirinacs, tornarem a parlar del “Perfum sagrat”.

Fem  un dinar al Centre  de Gràcia, associació molt estimada pels graciencs junt amb els Lluisos, i l’Orfeó Gracienc ,totes elles  associacions molt apreciades a Gràcia.

A les postres, els representans de l’Ajuntament de Gràcia ens adrecen unes paraules i brindem per l’èxit de la seva gestió.

Em plauen especialment les paraules d’en Guillem  Espriu ressaltant que un valor arrelat a la vida de Gràcia és el patrimomi associatiu, unint voluntats per objectius socials i culturals.

Com a globalista ( del model filosòfic den Lluís Mª, no del Globalisme econòmic.) interpreto la importància que tenen les activitats associatives que reforcen i fan creixer l’esperit comú i que en última instància mantenen encès l’esperit de la Nació Catalana.

Ens vàrem allargar en la visita al Centre de manera que forçosament la meva última visita va haver de ser l’Oratori de Sant Felip Neri.

Sincerant-me,l’objectiu d’aquest resum és la de donar la meva impressió de les paraules d’en Lluís Mª  sobre el “perfum sagrat” contingut simbòlicament a la bella ampolla que és la dimensió fenomènica o estructural de la nostra realitat catalana. Les cultures d’Occident han canalitzat els esforços cap a la realitat que podem copsar amb els sentits i hem descuidat allò que ho trascendeix, allò que s’intueix amb “el tercer ull” com diuen a l’Índia.

Les formes que el “perfum”agafa, depen de la resposta que els catalans anem donant a la crida de l’Esperit Nacional.

A l’obra “El terror la pau i el sagrat”2003,-P.126 i següents de Lluís Mª. Xirinacs parla sobre la nostra relació personal, com a individus amb l’Absolut trascendent; per molts pot semblar abstracte i fins i tot llunya, en canvi a l’Oratori de S. Felip Neri va parlar dels tres conjunts més propers a nosaltrers mateixos i la relació amb el trascendent que poguem intuir en el nostre interior. Va parlar d’ell, de la seva família,del seu barri i les relacions amb S. Felip Neri dins dels conjunts de “l’Arbre” que constitueix la realitat de cada un de nosaltres.

Considero les seves confidències un regal per als que escoltàvem i un valuós complement al capítol sobre “el perfum sagrat” del llibre citat. L’Absolut del llibre, llunyà, inabastable, inefable...o pitjor encara, sembla com un nuvol que incloent-ho tot és un constructe mental abstracte. Si ho inclou tot també ha de ser això, però hi han altres dimensions a ressaltar que no sols són properes sinó penetrans com la llum potent d’un dia d’ivern que escalfa i transforma perque no es queda a la superficie,entra donant Vida. Un Absolut on la màteria és animada, perque en realitat cel i terra són inseparables. Hi ha una complementarietat total de vivències concretes i de categories globals comprensibles que fan al nostre Déu proper, calid, sensual, cada dia ens l’hem d’anar fent i ens va fent des dels altres. Amb una naturalitat sorprenent el dia 30 de Juny va ser això. Encara em sento ressonar les vibracions.

En Lluís M. començà parlant simbòlicament del perfum  i de la seva ampolla. De les relacions de la bellíssima ampolla de característiques singulars catalanes i de l’essència que la conté i que l’anima.

Cada moment irrepetible té la seva plenitud si és expressió de la seva essència (ampolla oberta i fragant). O sigui que s’ha deixat conduir per l’esperit animador de la Nació.

La Nació Catalana és un infinit conjunt de bellissimes flors i saborosos fruits dins del conjunt de la Nació dels Païssos Catalans, dins les Nacions de la península , de les Nacions dEuropa i del cojunt de totes les nacions del món i així aniríem fent conjunts cada cop més inclusius fins a l’Absolut, més enllà de les formes i dels noms que les tradicions culturals i religioses puguin donar. El projecte d’El CAMÏ pels països de parla catalana vol ser una eina que ajudi a coneixer i a estimar aquestes flors i aquests fruits

Pel Pr. d’Alteritat tots ens interelacionem, i en un diàleg  respectuós , les singularitats s’estimulen i enriqueixen; totes i cada una amb la responsabilitat de vitalitzar la seva realitat espiritual. Pel Pr. d’Holicitat el Tot està en cada conjunt, en cada part. Sant Francesc d’Assis sabia contemplar a Déu en un bri d’herba, en una gota de rosada.

El “perfum”és l’essència creativa, l’Esperit animador que va forjant i transformant les singulars realitat nacionals.

Cada acció de maduresa sigui individual o col·lectiva és una acció profètica que ens guia cap a l’essència que amorosament uneix voluntats per fer comunitat i que ens pot fer viure agerrmanats , entre nosaltres,amb els altres,amb les coses, amb les nacions...

A l’Oratori de Sant Felip Neri en Lluís M..em va complaure perque dins de l’Arbre dels diferents conjunts que van constituint la nostra realitat de catalans va parlar d’ell mateix com a conjunt d’afectes,coneixements i anhels desde l’adolescència, aspectes de la seva dimensió trascendent.

Després va parlar de l’esperit de la seva familia, mare,germans,que és la primera nació amb ànima propia.

Pujant per l’Arbre  va parlar del “barri” de Gràcia i de la influència que van tenir les relacions amb diferents felipons de quant era jove. 

Gràcia és un altre dels primers conjunts de vivències que van anar configurant el seu esperit.

 Aniré donant pinzellades del seu parlament. Paral·lelament cal llegir el text de la Nuria Roig  donat que sols transcric  els comentàris que

perfumats” de trascendència.

 El perfum sempre té una ampolla (parlant de Gràcia) i la meva és aquesta i l’estimo molt.Arrelada a Gràcia amb dibuixos millors que els que puguin inventar grans perfumistes

però també amb esquerdes,arrugues, perdigonades. Tenim a Gracia una ampolla molt treballada.

Avui jo no voldria parlar de l’ampola sinó del perfum que pot estar aquí o molt lluny d’aquí.

Gràcia al temps de la guerra civil era un espai de pluralitat i d’un gran respecte mutuu, els odis van ser importats.

Ghandi deia que si la religió li demanés que deixes de lluitar per la independència de la Índia haguera obeït perque ell no lluitava per raons socials o politiques ni militars per descomtat, sinó que lluitava per raons espirituals.Des del seu interior, l’esperit li deia:l’Índia esclavitzada és indigna de la humanitat, la noblesa d’una nació com l’Índia exigeix la sobirania per tant et demano que lluitis per la independència.

Tot el que he fet a la meva vida, sigui de la classe que sigui, cultural, artistica etc. ve inspirat per l’esperit, doncs tot té una ànima i en aquestes edats de 14-16 anys hi ha qui té experiències molt desafortunades i molts no creuen. He de dir que la meva vida d’adolescència ha estat gloriosa i us asseguro que no exagero.. Tot el que he fet a la vida ve inspirat per S. Felip Neri de Gràcia que és on vaig aprendre de l’esperit i que ha animat tota la meva vida als nivells personal i col.lectiu. A nivell personal S. F. Neri era un lloc de fer sants, perdoneu que parli amb aquest llenguatge elemental. Era una fàbrica de fer sants, no va de broma. Segurament sabien els camins de la mística que porten a l’enamorament de Déu, el maridatge amb l’Esperit sant. Sabien els camins de l’ascètica que porten al domini de les passions que ens esclavitzen.

Tot ho sabien els felipons que van patir les persecucions de la guerra, uns deixant-hi la vida.

Primer no hi havia comfessionaris ni bancs. Ho portaven les famílies. Cada dia hi havia quatre hores de confessions i hi havia cua. Jo he vist confessar-se en J. Ruyra. La meva mare amb els cinc fills que ens portava a confessar els dijous a la tarda que era festa a les escoles.

Jo tenia el pare Giralt que era com una mena de director espiritual, a l’índia en dirien un guru, persona coneixedora de les coses de l’Esperit que et guia. Persona extraordinària del que tinc cartes, una de despedida quan va anar a la cartoixade Montalegre.

Aquí va passar gent de tota mena, els joves tenien més vocació social però l’orientació mística era molt forta els primers anys portant la gent a la vida contemplativa. Tinc tres germanes i totes tres van anar a carmelites contemplatives, picaven tan fort que de cinc germans a quatre ens van enredar.

Jo he tingut un peu a la tradició judeocristiana i l’altre a la tradició grega i el pare Giralt que ho veia des dels deu anys m’alimentava les dues tradicions amb llibres culturals i del cultiu de la ment i amb llibres d’espiritualitat.

Hi va haver una petita monja de Dijon, carmelita, que va entrar als 22 o als 23 anys i va morir als 25 i que va ser un dels puntals més alts de la meva espiritualitat. Sor Isabel de la Trinitat.

Volien que em fes felipo però em vaig fer escolapi. Ells, els escolapis, també és van alimentar de l’espiritualitat que es respirava a S. Felip Neri a través dels escrits que la meva mare els hi enviava i ells ho llegien en comunitat. Era preciós!

Avui dia recomano que encara que siguem comunicatius i comunals també siguem confinats,és a  dir que tots ens hem de fer una religió personal amb el nostre Déu on no hi tingui accés ningú més. L’essència de Sor Isabel de la Trinitat, tinc l’atreviment de dir-ho en dues paraules tretes de l’himne de la  carta de S. Pau als cristians d’Efès: “Nosaltres estem per alabar la glòria de Déu”. Aquest alabar la glòria és l’essència de sor Isabel de la Trinitat. La Glòria és allò que traspua de la trascendència i que podem veure, és la lluminositat del trascendent. Alabar és allò que de millor traspua del nostre esperit. La capacitat de lloar. S’ajunta “el hambre con las ganas de comer” que diuen els andalusos.

El segon nivell és el col·lectiu i crec que les persones van malament perque va malament la societat. Les persones després de milers d’anys estan prou ben montades, però la societat encara està en fase històrica. S. Felip Neri molt per damunt del que he dit és un model de comunitat humana amb ànima comuna i una litúrgia que té al darrera una comunitat. Litúrgia ve del grec leiton-ergon(la força del poble en acció). L’altre dia, a l’ajuntament de Gràcia vaig dir que això és un miracle, a Montserrat és mig miracle.

A les grans festivitats encara avui fan maitines i laudes. “que tios!”

La meva familía anava a totes les funcions i tot era viscut pel poble, no els monjos, els monjos i el poble, tots els que volien. Per això m’he alegrat quan he sabut que es fan concerts, no separar “els salvats” de la resta del poble ni separar la festa del poble i la festa de la litúrgia.

Cada dos o tres mesos al’Oratori petit es feien unes festasses i s’omplia de gom a gom i es feien representacions, teatre, música, els de l’Orfeó grcienc etc..Aqui es manifestava l’alegria de S. Felip Neri i també en actes externs.

Dedicaré els ultims minuts per fer una filosofia de la crisi, potser equivocada perque no sóc qui per dir el que va passar, ja estava als escolapis. Els més grans es dedicaven a la vida contempltiva i els més joves a la vida activa i social, va haver-hi discusions i uns es van escindir i van anar a Albacete.

M’he descuidat de dir que eren grans coneixedors de la Biblia i els sermons eren brodats.

Aquest moviment va comensar a Solesmes i expandint per tot Europa recuperant activitats litúrgiques que s’havien perdut. Al 1915 es va fer el 1ª Congrés Litúrgic a Montserrat.

Tot aquest moviment europeuva ser la base que possibilità el Concili Vaticà segon que costà molt d’entrar a Espanya, és trist, però aquí tot ja hi era present i en vital fermentació gràcies a molts estudis i a persones santes. Potser els hi faltava la dimensió social i més compromesa i la complementarietat entre el litúrgic i el social i uns van marxar. Ara sembla que es tornen a tenir en comte els dos nivells:

             “El que hem contemplat ara ho entreguem als altres”

És a dir la riquesa de la trascendència la posem al mig del poble. Crec que es camina en aquesta direcció i és una gran alegria

 Lluís Mª, amb les teves confidències hem pogut compartir del “perfum sagrat” de la teva joventut i adolescència. Casi sempre ens ensenyes la teva cara de pensador, ahir ens vas ensenyar un Lluís M.enamorat.

 Les relacions amb l’Absolut llegides al capítol del “ Perfum sagrat” del llibre citat em quedaven una mica abstractes, és com sols parlar de Déu. a la diada d’ahir el varem experimentar, és molt diferent parlar d’una cosa que experimentar-la. No és el mateix mirar de lluny el Montseny que anar-lo caminant,assaborint-lo, suant-lo...

Ahir varem caminar; en Joan amb els simbolismes de Gaudí ens va destapar el nas per poder disfrutar del perfum sagrat del parK  Guell. Gràcies Joan.

Tot dinant hem pogut constatar els infinits matisos del perfum de Gràcia: escoltant l’Albert Musons ens hem adonat que Déu és serietat i coneixements,amb en Guillem Espriu hem vist que Déu és empenta i moviment,visitant el Casal de la mà de l’Esteve Camps hem constatat que Déu és bonhomia, amb la Iolanda Collboní que Déu és il.lusió.

Amics caminadors per Gràcia, amb vosalres m’he pogut adonar que Déu és un bon company del CAMÏ. I ja per fí lector si encara has aguantat llegint fins aquí sàpigues que Déu també és paciència.

Text de la Núria Roig: 

Una manera de fer.

-          He anat prenent apunts d’aquesta CAMINADA. Tal vegada algunes coses de les que s’han dit i molts dels esdeveniments que s’han viscut, no s’hi reflectiran. La meva intenció és deixar-los com estan. Si algú vol escriure la seva versió, serà ben acollida. Formarà part de tot allò que cadascú aporta a aquest CAMÍ “que ja anem fent”.

9 del matí: Arribo una hora abans al parc. És d’aquelles coses que m’agrada fer. Arribar una hora abans als llocs. I més, si “el lloc”, com ho és aquest, és especial.

Cap a les 10: Ja ha arribat gairebé tothom. Comprovo que algunes persones apuntades a la llista, no hi són. O no han pogut venir o no ens han trobat. Vés a saber... Com que tinc els seus telèfons, diumenge o dilluns, amb calma, podré comprovar què ha passat.

Han vingut persones que no estaven a la llista. Benvingudes siguin!

 . Ens situem a l’altra banda de la vorera, davant de l’entrada del carrer Olot. En Joan Carles Mestres comença les explicacions històriques que s’ha preparat:

Damunt de la Muntanya Pelada, l’Eusebi Güell hi projectà el seu ideal de ciutat jardí: simbiosi de natura i arquitectura. Bastir una ciutat dins d’un marc natural, amb tots els serveis necessaris.

. Per què s’escriu Park Güell, amb k? Doncs perquè en aquells moments haguessin posat el nom en castellà, o sigui “parque”. Per evitar-ho, Gaudí preferí posar aquesta k, encara que el resultat fos una paraula anglesa.

 . Intervenció de la M. Dolors Lázaro: Recorda que fa anys, el parc estava abandonat. No se’n tenia cap cura. Feia fins i tot basarda acostar-s’hi. Sembla ser que foren japonesos els qui s’hi varen començar a interessar.

 . En Joan Carulla ens explica que, tal i com ho posava en una de les cúpules de l’entrada, en Güell i en Gaudí, volien que el recinte fos una “casa de treball”... “lògia de treball”. El Parc està ple de signes esotèrics. Hi conté molt de misteri. Després anirem per un camí que hi ha més amunt, a un promontori. Sembla ser que a sota s’hi trobaren restes de rinoceronts, d’elèfants i de cérvols.

També hi hagué mines de ferro.

 . Entrem de nou al parc. Ens reunim sota l’ombra de la “balma” del costat de les escales. Ens diu en Joan que en diuen l’elefant, per la forma que té.

 . Sota “l’elefant” em presento com a coordinadora, en aquests moments, del PAS.Amics del Camí de Barcelona, per tal de donar la benvinguda als caminants i explicar l’organització prevista.

Intento evidenciar que, el què farem, serà molt més que un passeig.

Explico que els fulls d’informació sobre alguns dels llocs que visitarem, els ha elaborat la Roser. La Roser és la secretària i no ha pogut venir perquè no es troba bé. Un record per a ella.

En aquests fulls es parla del Park Güell com un referent al mite del “paradís perdut”. Avui per a mi se’m presenta però com a “paradís retrobat”.

Després es va presentant cadascú: nom i procedència. La majoria dels presents vivim a Barcelona encara que els llocs de procedència siguin diversos.

 . En Joan Carulla continua amb les seves explicacions.

El parc reflecteix temes francmaçònics. Els francmaçònics han estat perseguits. Podien ser catòlics, en canvi els catòlics tenien totalment prohibit el fer-se maçons.

Ens fa fixar en els edificis de l’entrada. A les cúpules s’hi poden observar destrals. La destral és un símbol maçònic del treball. Hi podem observar el reig bord o amanita muscaria, el bolet al·lucinogen.

En alquímia seria el torn on s’hi produeix la transformació. Els quadrats de colors blancs i blaus fan al·lusió a la monarquia de Baviera. Les cúpules s’allargassen trenades. Les trenes recorden el trenat de les palmes. Al final d’una d’elles, hi ha una mena de brollador; podria recordar també la trompa d’un elefant. Ens fa fixar també en la creu hipercúbica i es refereix al MODEL GLOBAL DE LA REALITAT de Lluís M.Xirinacs.

Anem a les escales i pugem. La primera font té cap mig de serp, mig de gos. Cita bíblica de la serp-bastó de Moisès. (En Gaudí no va escriure ni parlar d’això; són hipòtesis d’altres persones).

Segona font: Drac, llangardaix o salamandra. La salamandra és símbol de transformació, de canvi. Símbol alquímic del foc i de l’aigua. L’aigua d’aquesta font venia de la cisterna del darrere.

Tant la primera font com la segona, duen incrustades pedres en forma de fruits d’eucaliptus.

Darrere de la salamandra, hi ha una figura que té tres peus, un trípode; tres braços ondulants com una serp, en referència tal vegada a la pitonissa de Delfos.

El banc cobert que trobem a la dreta sembla una boca que fa un gran crit.

Anem a l’espai ple de les columnes que aguanten l’espai terrassa. A sota hi ha el dipòsit d’aigües que avui no podem visitar. Hi ha un violinista tocant. Se’ns confonen una mica les explicacions amb la música. A mi no em molesta, al contrari.

Mosaics del sostre fets per en Jujol. A en Jujol li agradaven molt els colors. Està decorat amb sols i llunes. Sols  i llunes de les diverses estacions. Sol d’estiu, colors més càlids; sol d’hivern, colors més freds. Les llunes més petites, reflecteixen tot de móns. Hi ha la creu dels templaris.

Els materials més diversos, ossos, plats, tasses i fins i tot una nina, s’usaren per a la decoració d’aquest sostre. En Gaudí i en Jujol havien dit als treballadors que cada dia, en pujar al parc, anessin recollint tots els materials que trobessin.

Em fixo en la lluna en forma d’hèlix. Sol de tardor: colors freds, però al mig hi ha l’ocre, el groc, el marró. Al costat, la medusa amb una xarxa que han col·locat perquè no caigui l’estructura esculpida.

Hi ha referències a l’alfabet sànscrit... al·lusions a Shiva i Vishnú.

 A dins de les columnes hi ha canals per on s’escola l’aigua. Les columnes són inclinades. (De la mateixa manera que quan estem drets, normalment inclinem una cama per aguantar-nos millor, en Gaudí fa que els edificis construïts per ell, puguin “descansar” també, d’aquesta manera.

Puguem a la terrassa, envoltada de l’ondulació ornamentada amb trencadís.

Observem les gàrgoles i el motiu que es va repetint de les quatre barres símbol de la nostra senyera catalana i de quatre gotes, símbol d’unió entre el cel i la terra. Les peces de trencadís reflecteixen els signes del zodíac, hi ha inscripcions de tot tipus, dibuixos, símbols litúrgics, la rosa...

La Núria Breu apunta que en Gaudí agafava els “signes” de l’època. El que es vivia simbòlicament llavors.

 Després anem cap a l’ona feta de pedra. A la part de fora, hi podem observar una dona. L’han anomenat “la bugadera”. (A mi més aviat em sembla que duu un càntir). Després diu que s’ha dit que duu un cistell amb pomes. La dona per als maçons: símbol de perfecció. Fem broma... “perfecta però apartada”.

Per la part de dins, la gruta fa una ona que s’estén fins a més avall. En referència, diu en Joan, a l’ona que al mar Roig, es convertí en pont per a què els israelites hi passessin salvant-se així dels egipcis.

Algunes de les columnes tenen forma helicoïdal, semblen copes de cava.

Enfilem el camí cap a les tres creus. Pel camí hi ha pedres rodones. Explica en Joan que n’hi ha cent cinquanta i que en Gaudí les feu posar en al·lusió al Sant Rosari.

Ens trobem amb un edifici de caire modernista. És la seu de l’amistat catalano-japonesa. Hi ha ceràmiques al terrat. (Crec que és un jardí zen).

Després des de dalt, veiem el Cotolengo. El nom prové de Sant José Cololengo. Hi ha uns quatre-cents malalts.

Les tres creus: resposta de Gaudí als esdeveniments de la Setmana Tràgica. És com si fos un talaiot menorquí. (Personalment, em recorda els “nuragues” de Sardenya.

A sota és buit. Hi ha les cavernes on s’hi van trobar els fòssils d’animals.

Més enllà, a prop de la construcció de les tres creus, hi ha una mena de menhirs.

Baixem. Tot passant observem la casa dels Trías. A les tanques de pedra del voltant de la casa i del jardí: glicines. Anem als viaductes. I quedem de trobar-nos a sota “l’elefant” de l’entrada del Park.

 Cap a la una, sortim del Park Güell.

Itinerari: carrer Olot, carrer de Sant Cugat del Vallès, carrer Escorial, carrer de la Mare de Déu de la Salut. Entrem a la Capella. Al cap d’una estona ve la Carme Solé (ha fet alguna de les nostres Caminades),  que viu a prop. Ve per veure’ns i per escoltar les explicacions d’en Tomàs que viu a la casa del costat de la Capella.

Abans als voltants hi havia moltes masies. Alguns dels seus noms, han quedat.

(Em fixo en la imatge de la Mare  de Déu. Em recorda la imatge d’una deessa hindú. A la cintura un cordó amb el llaç fet, molt curiós).

 Les misses que se celebren a la Capella són poques. S’anomena la del dia 8 de setembre, el dia de les “marededéus trobades”.

El carrer Escorial era l’antic camí que servia per anar a Sant Cugat. Es va anar urbanitzant.

Torrente Flores és el nom un terratinent, però com que hi havia tants torrents per la zona, a nivell popular el van catalanitzar.

Quan va esclatar la guerra, van estar a punt d’afusellar el seu oncle. Van intentar cremar la capella però es veu que el material era resistent. De totes maneres, la van acabar destrossant. Va ser restaurada l’any 1943.

La gent dels voltants, venerava la Mare de Déu de la Salut. Contaven que els havia salvat de moltes epidèmies. En Gaudí, tot baixant del Parc cap a la Sagrada Família, s’hi aturava sempre. Anava a missa a Sant Joan de Gràcia.

Podrem saber més coses de la Capella, llegint el llibre que ens ha fet a mans en Tomàs.

 Seguim l’itinerari: Continuem pel carrer Escorial, després pel carrer Cardener. Carrer de Rabassa, carrer Sant Salvador, carrer de L’Alzina. A la plaça del nord ens aturem davant dels Lluïsos de Gràcia.

Tant la Josefina Altés (Orfeó gracienc) com la M. Dolors Lázaro del Club Excursionista ens expliquen que el pressupost fet per l’ajuntament per tal de fer obres a les diverses seus de les entitats de Gràcia, concretament  a quatre seus d’entitats emblemàtiques, presenta un cost excessiu i fan crítica del tema en el sentit que molts s’enriqueixen amb les diverses obres que es fan a la ciutat.

 Seguim l’itinerari: carrer Verntallat. Ens aturem davant d’un Ateneu. Llegim: Rosa de foc, espai d’acció i pensament”. En Ramon Soler, gracienc,  ens explica que ell pertany a l’Ateneu. S’hi fan un munt d’activitats. Buscaven un local i varen trobar aquest. El van inaugurar fa cinc anys. A cada estació de l’any fan una “fira d’intercanvi”. Tenen un centre d’alimentació biològica: són 45 famílies i no està obert al públic. Degut a la Xarxa que s’hi ha creat, “Xaingra”, a molts llocs de Catalunya s’ha seguit el seu exemple.

Continuem pel carrer Verntallat, creuem el carrer Robí. Anem pel carrer Santa Creu i arribem a la plaça de la Virreina. Anem pel carrer Astúries i ens aturem un moment davant de l’Orfeó. Travessem el carrer Verdi i anem a la plaça del Diamant i ens aturem davant del monument a la Mercè Rodoreda.

Carrer de l’Or, Torrent de l’Olla, carrer del Sol i carrer Ros de Olano.

(M’adono que en donar el full d’instruccions, vaig equivocar-me en el número del Centre de Gràcia. És el número 9 i no l’11).

Al Centre,ens reben representants de les institucions; alguns són dels “acabats d’escollir”, d’altres, ja els vàrem conèixer a la Presentació d’EL CAMÍ: Esteve Camps, Albert Musons, Guillem Espriu, Iolanda Collboni. La M. Dolors Lázaro i la Josefina Altés, es troben des de primera hora del matí, amb nosaltres.

 En Joan Carulla fa les presentacions. Ens espera un bon dinar. Brindem per Gràcia.

 A les quatre, puntual com sempre, arriba en Lluís M. Xirinacs. Parla en Joan Carulla. L’Esteve Camps, el president, ens explica la història del Centre.

(Com que hem begut una mica, uns més que altres, jo sóc de les que sí, em costa ara una mica prendre els apunts, més endavant potser, intentaré reescriure’ls).

Parlen els representants de les altres institucions.

He recollit l’apunt de la M. Dolors Lázaro: Al Club Excursionista, s’hi troba l´únic vestigi romà a Gràcia. La pedra amb una inscripció “Beuràs d’aquesta aigua amb felicitat”.

 L’Esteve Camps ens acompanya en la visita pel Centre.

-          Anem a l’Oratori Sant Felip Neri situat al carrer del Sol.

Som rebuts pel pare prepòsit Ferran Colàs. Ens trobem al claustre (jo hi he estat moltes vegades com assistent als concerts que s’hi fan durant la Festa Major de Gràcia).

 Anunci: Dissabte dia 7 a les 22 h. Concert de l’Orfeó gracienc... “Viatge per la Mediterrània”.

 Explicacions d’en Ferran Colàs i d’en Víctor (jove capellà incorporat a la Comunitat de Sant Felip Neri).

-          L’Església per dins: En Ferran Colàs i en Víctor ens expliquen l’església.

-          Després, parla en Lluís M. Xirinacs:

La família de la seva mare era de l’Eixample i la del seu pare de Gràcia. Té vivències molt especials de Sant Felip Neri (dels set als catorze anys; 1940-1947). Havia tingut com a companys a Pere Tarrés i a Josep M. Ballarín.

Ens compara les explicacions sobre l’església a una ampolla. Fins ara s’ha parlat de l’ampolla per fora i ell explicarà l’ampolla per dins. O sigui, del perfum.

Gràcia, ha estat oberta a d’altres maneres de veure la religió. Molt plural. Hi havia convivència entre diferents maneres de veure el món i de plantejar-lo: anarquistes, religioses...

En Lluís M. Xirinacs té un gran amor per L’Oratori Sant Felip Neri. Com la mateixa Gràcia, ha tingut al seu sí, gent de diverses tendències. Però aquest fet, ha nascut aquí, dins d’aquesta ampolla.

Després de la guerra, s’hi va viure la màxima floració espiritual. Tot el que ha fet ell a la vida li ha vingut d’inspiracions sobre el viscut a Sant Felip Neri.

Exemple: Gandhi lluità per l’Índia sobretot per raons espirituals.

El que ell ha fet a la vida, té una ànima. Va tenir amb catorze anys una vida espiritual gloriosa.

Hi va aprendre el camí de les iniciacions, de la mística, del matrimoni amb l’Esperit Sant...

Com que l’església no tenia diners, cada família va anar regalant els bancs. Cada dia es feien confessions a la tarda. Ell tenia de confessor el Pare J.M. Giralt. El paper d’aquest confessors es pot comparar amb el dels gurus de l’Índia.

Aquest “camp” místic fou molt fort als primers anys. Tres de les seves germanes s’han dedicat a la contemplació (monges de clausura).

A aquesta tradició juevo-cristiana a ell se li ha sumat el vessant de la cultura grega.

Per tant, té els vessants espiritual i cultural.

Un dels exemples més bells d’aquesta via mística el podem trobar en la monja carmelita Sor Isabel de la Trinitat.

En Lluís M. es va fer escolapi. Els escolapis no en sabien tant d’espiritualitat.

COMUNIÓ: Cita de la carta als efesis... “Nosaltres estem per lloar la glòria de Déu”.

Lloança de la glòria.

Això pel que fa al nivell particular. Però n’hi ha un altre... Ell creu que les persones van malament perquè va malament la societat.

Sant Felip Neri és un model de comunitat humana amb ànima comuna. La litúrgia esdevé lloança.

S’hi van viure moments gloriosos. Tota l’església plena, el poble, tot el poble, vivint la litúrgia, cantant en gregorià. Es vivia la festa del poble, la festa de la litúrgia.

Després passà que els de la comunitat es dividiren en dues tendències. Una de contemplativa i l’altra més activa. Van haver-hi discussions. Llavors uns van optar per anar-se’n per fer una via més compromesa amb l’acció social: “El que hem contemplat, ho apliquem als altres.”

-          Anem a l’Orfeó i la Josefina Altés ens mostra els seus diferents àmbits i ens els explica.

-Jo ,ja no he pogut prendre més apunts. A poc a poc han anat marxant molts dels caminants.

Uns quants anem a la Casa de la Vila on som rebuts per l’Albert Musons.

En sortir, no hem fet la roda de converses tal i com alguns havien desitjat i entre ells, jo. Potser al setembre podrem trobar-nos i decidir per consens el Camí al seu pas per Gràcia. Convidarem a tothom a participar-hi. Qui sap...

• Vaig cap al metro i en lloc d’agafar-lo a l’estació de Diagonal, decideixo anar a l’estació de Passeig de Gràcia. En passar per la Pedrera, miro la façana i el cartell de l’exposició que s’hi fa actualment. Penso en el matí: En pujar pel passeig de Gràcia amb el 24 per anar al Park Güell, també he mirat la façana de la Pedrera i la rosa al capdamunt.

 

  Núria Roig i Esteve
                                           Barcelona, 1 de juliol de 2007