Divendres, 14 abril 2006      23:00 hores

Arribada a Benavarri a les 9:00 hores.

Trobada amb la resta de col·legues.

“Hola!” “Què tal?”, “Quant de temps!”, “I tu, com et dius?”, “Jo sóc de...”, ...

Esmorzar, cafè amb llet o el que convingués, i... en marxa!

Quinze minuts de retard sobre l’hora convinguda. 10:15 hores. Tothom animat.

[@more@] v\:* {behavior:url(#default#VML);} o\:* {behavior:url(#default#VML);} w\:* {behavior:url(#default#VML);} .shape {behavior:url(#default#VML);}  st1\:*{behavior:url(#ieooui) } /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Taula normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;}

No calia portar tot el pes a sobre, perquè tindríem els cotxes a prop. A última hora s’havia decidit que cada dia els recolliríem i els portaríem on ens quedàvem a dormir, de manera que es va haver d’establir un tripijoc amb els conductors, per anar-los a recollir i portar-nos a la resta a destí.

Primera visita: un pou de gel. Magnífica construcció, per adonar-te del què ens hem allunyat de la Natura. Aquí ens hem distribuït per grups i cadascú ha determinat en quin volia participar: fotografia, parlar amb la gent, diari del camí, etc. En Lluís Planes ha obert la presentació de la marxa, aprofitant el cartell d’un pintor que inaugurava la seva exposició. Certes coincidències amb el Camí m’han fet parar l’orella, però no ho he acabat de “pescar”.

 

El més simbòlic i emotiu del dia ha estat un cop hem reprès la carretera de Benavarri. L’Enric, el nostre guia local, ha fet una marca a la roca, inspirant-se en un cartell de la “Marxa de la Llibertat”: una petjada, i, a sota, les quatre barres catalanes. En Lluís Planes és qui s’ha ocupat de xopar els dits al pot de pintura vermella i repetir el gest de Jofre, el Pilós. L’emoció es palpava. Tots, agafats de les mans, érem una prolongació dels seus propis dits. L’esperit d’en Lluís M. Xirinacs planava sobre tots nosaltres i s’havia penjat al coll d’en Lluís Planes, en forma de “Pedra Filosofal”, recordant-li i recordant-nos que “prendre el seu relleu” podia ser una autèntica creu. (De fet, ho era, i ell ho sabia!).

Però hi havia més coincidències que marcaven uns punts importants en el camí:

-         Avui era el 75è. aniversari de la II República.

-         Era Divendres Sant. 1973 anys enrera un altre “col·lega” també arrossegava la seva creu.

-         Al cap de tres dies ressuscitava. (Aquesta em sembla que li afegeixo jo, atès que a aquestes hores estic mig morta i em vull donar ànims).

Sigui com sigui, admeto que se m’han escapat un parell de llàgrimes. La teranyina que poc abans havíem vist en el cartell del qual us parlava abans, em començava a enganxar. I aquelles ales dibuixades al voltant de la teranyina em començaven a elevar l’esperit. L’experiència prometia.

En Xavier Espar ens ha dirigit unes emotives paraules, i tot mirant al jovent ha dit que “ja podia morir en pau”, perquè sabia que ells continuarien regant els camins de la nostra terra amb les seves passes. (I la seva suor, dit sigui de passada!).

Un silenci de quaranta-cinc segons ha estat el tret de sortida...

Durant el trajecte hem passat per uns canyers. De les canyes velles i seques en sortien uns brots verds i tendres. “La nova saba de Catalunya”, he pensat, fent el paral·lel amb les paraules del “Jove” Espar.

Hem continuat caminant...

I caminant...

“... El camí fa pujada, i jo vaig a peu...”, cantaven els nostres peus.

Ens hem parat un parell de vegades, o tres. En una d’elles un senyor molt amable ha bolcat un raig de la seva cultura a la nostra gravadora, –fins que se n’ha cansat–, i en un últim intent de saciar la nostra inesgotable curiositat ens ha obert l’església del poble, que estava a tocar de casa seva. Estava presidida per la imatge de dues santes: Santa Carme i Santa Llúcia (curiosament, aquesta encara conservava els ulls al seu lloc, és a dir a la safata que duia a la mà).

Faltava poc més d’un quilòmetre per arribar a l’entrepà... Vull dir a Segarres Altes. Eren gairebé les dues.

Una pujadeta més i en un petit pla ens hem trobat una enorme alzina que ens tenia a punt una magnífica ombra on tots hem pogut gaudir d’un merescut dinar. Fins i tot els peus s’han “tret” les botes. I alguns cantaven d’alegria!

 

Si abans mirar endarrera i dir adéu a Benavarri havia estat fàcil, ara, després de dinar, amb el sol clavat a la pell i la migdiada penjada d’una branca, es feia difícil precisar per on havíem de dirigir les properes passes. L’antiga ruta havia estat esborrada pel temps i fora de “l’autopista” que es prolongava muntanya enllà, per on hi circulaven els ramats nòmades, poca cosa es podia besllumar per entre els arbres. Però hem agafat un camí preciós, farcit de cristalls de guix i altres joies de la coqueta Gea, que ens ha portat a Lluçars.

Allà s’han organitzat per anar a rescatar els “carros” i poder-nos portar a Viacamp, on soparíem, ens dutxaríem i reposaríem l’esquelet.

Però la vida del pelegrí és més dura del que els nens de l’estat del benestar podem suportar, i això de dutxar-se amb la suor del camí i dormir amb matalàs de ciment està tan lluny del coixí de plomes de la nostra realitat que la immersió total a la duresa del “Camí” s’haurà de posposar 48 hores. O potser 96. O, qui sap?. Potser serà en una altra reencarnació. Al menys pel que respecta a mi... Jo necessitava una dutxa com Déu mana i un bon llit on rendir-me a Morfeu.

 

I, ara, amb el vostre permís, agafaré el matalàs de molles i em gronxaré entre mig dels somnis, tot demanant a l’Àngel de la Guarda que em posi l’esperit a punt per celebrar que demà serà Dissabte Sant Tornem-hi.

 

Bona nit ... zzzzzzzzzzzz

 

Dissabte, 15 abril 2006         23:30 hores

 

Començo a adonar-me que ja no sóc jo qui fa el Camí, sinó que és ell qui em porta a mi. Però faré un esforç per ser objectiva... Pel Camí!

 

El caos ha regnat durant les primeres dues hores d’aquest matí: Mentre uns no faríem un pas sense un parell d’ous ferrats, beicon, patates fregides i un gotet de vi per esmorzar, (encara recordàvem la “pàjara” del dia abans per culpa de la gana!), uns altres passaven amb un iogurt endolcit amb un “fem-ne via, que a les 9:00 ens esperen a Lluçars!”, i uns altres encara no s’havien tret la son de sobre per saber el que estava passant. (Mentrestant, les cambreres no donaven abast).

Finalment, a les 10:00, tothom estava preparat per escoltar i seguir al “cicerone” José-María, pels llocs d’interès cultural de Lluçars. Molt interessant. Pujar al campanar, per aquella escala de cargol, fosca i estreta, em va fer recordar un mal son que tenia de petita, però un cop a dalt, la vista era extraordinària. Alguns hi havíem pujat el dia abans, mentre esperàvem que els conductors arribessin amb els cotxes. Per tant no hem repetit l’experiència. També vam veure la Torre del Castell de Lluçars, que s’està restaurant. A ressaltar la “porcellana fina” de l’inodor (de ben segur que ho era, perquè estava totalment a l’aire lliure).

A les 11:15 hores hem enfilat cap al següent destí: Montanyana.

 

Tal i com ja es va suggerir ahir, la primera hora del camí es faria en silenci... En Lluís Planes ha hagut d’admetre la nostra més absoluta incapacitat “per callar durant seixanta minuts”... No s’ha pogut estar de dir-ho. Jo, l’entenc. El xivarri era d’escàndol.

Un espontani “Flautista d’Hamelin” intentava fer surar el seu so per sobre la cridòria, però només ho ha anat aconseguint a mida que el cansament anava aplacant l’eufòria.

El camí d’avui ha estat dur i, sobre tot, difícil de trobar. La pluja de la matinada ha format una mena de pasteta argilosa que s’enganxava als ànims, creant un clima espès. I els nervis s’han començat a desfermar en arribar al “Poble Fantasma”, on, per colmo de mals, queia aigua a bots i barrals.

 

L’harmonia no acabava de trobar el seu lloc en el grup i tothom anava una mica a la seva bola. En certs moments em donava la sensació que ovelles, pastor i gos s’havien canviat els papers i que tots havíem perdut el Camí de vista. Potser hagués calgut un altre “acte sagrat”, com el de la Pedra del Xiri del dia anterior, atès que aquella forta presència que ens havia donat la sortida s’havia esvaït.

Això m’ha fet reflexionar i el meu cap s’ha començat a embolicar en elucubracions, que potser no porten enlloc, però que em ve de gust mencionar (aprofitant que aquest és el meu espai de silenci):

El Camí de Santiago és una cosa concreta: El camí, de Santiago. El nostre “Camí” és totalment abstracte. Hi falta en “Santiago”, o en “Pere”, o en “Joan”, o la “Maria”, o la “Pepeta”... Són les persones, –o els “Sers”, o les “causes” –, els que marquen un camí, els que donen caràcter a un acte. O, al menys, això em penso.

Avui, només he “sentit” al Portador de la Pedra Filosofal en una ocasió, quan, impotent, ha trencat el seu silenci per queixar-se de la manca de respecte, totalment fonamentada, cap a la seva sol·licitud d’harmonia amb la Natura. A l’hora de dinar l’he vist allunyar-se uns instants en un cim... Per sentir la veu del Camí?...

He sentit una punxadeta al cor...

Hem dinat. “Ràpid, ràpid, que vol ploure!...”

(Més tard m’he assabentat que algú, que no era “el” pastor, marcava el pas. Fins que en Lluís Ardèvol ha decidit plantar-se. A partir d’aquí tot s’ha asserenat...)

 

Els llocs per on hem passat eren magnífics. Em sembla que tota la gamma “Pantone” ha passat per davant dels nostres ulls. És clar que és probable que alguns els tinguéssim entelats per les inclemències del temps i no els poguéssim gaudir en tota la seva magnitud, però jo he tingut el privilegi de poder veure l’acolorida màgia de la vida a través de les paraules d’en Xavier Guix, un “senyal” en el meu camí. Ja, ahir, el seu càustic humor va començar a fer pampallugues als meus ulls somniadors.

I, avui, el  8  de l’         s’ha trobat en aquell punt mig on es tanca un cercle i se n’obra un de nou. El culpable? Tarkovski. Aquí està la màgia del TAO. Tot el demés són... Jugades del coco! 

A l’hora de sopar els que estàvem a la taula: en Ramon Guitó, en Xavier Aranda, l’Elisabet, en Xavier Guix i jo ens hem fet un bon tip de filosofia vital, aquella que ve marcada per fets concrets que donen un gir a la teva vida. El gir que, a poc a poc, haurà d’anar agafant aquest Camí, per tal d’arribar a lligar caps.

 

Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4 st1\:*{behavior:url(#ieooui) } /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Taula normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;}

Demano als Àngels de la Guarda que es posin a treballar perquè les tiroides d’en Lluís Planes li facin tibar les regnes, en lloc de deixar-les anar.

No volem que l’estel caigui!

 

 

 

Malgrat tot, avui ha estat un dia ple de bons moments. Un d’ells: Refrescar-me els peus adolorits en un riu d’aigües cristal·lines. Un autèntic plaer, que en Lluís Planes ha gaudit fins l’engonal.

 

Demà: a les 9:00 tothom a punt.

I esmorzat!!!

 

 

BONA NIT !

 

 

Diumenge, 16 abril 2006     21:30 hores

 

Avui em sento com una caminant de passarel·la. No estic avesada a aquestes heroïcitats i ja ho he donat tot de mi. Només espero agafar el llit i permetre que els meus ossos es posin a lloc. Ara mateix tinc la sensació que els he anat recollint pel camí i tota jo sóc com un trencaclosques.

Tot i amb això, aprofitaré el temps per dedicar uns minuts a aquest diari, abans d’anar a sopar.

 

El dia ha començat de meravella: Reunió de grup, xerrada del que pretén el Camí i èmfasi en la primera hora de silenci. Avui els “xerraires” aniran al darrera de tot...

Semblava com si els Àngels de la Guarda haguessin escoltat les meves súpliques d’ahir. Què diferents són les coses amb un líder, algú que representi l’esperit del grup!

Hem sortit de Port de Muntanyana a les 10:30...

 

(A sopar!! Va, que es fa tard!!!)

 

CONTINUARÀ...

 

 

Són les 13:30 hores del dilluns 17 d’abril de 2006. Per fi una estoneta de calma per “fer els deures”, mentre el dinar de germanor amb el poble d’Isona es va coent.

 

Ahir vam sortir a les 10:30 de Port de Muntanyana. La primera hora de silenci, pràcticament, es va respectar tota. Es van anar marcar els senyals i tot seguia amb un ordre necessari. El recorregut va ser preciós i el camí anava sortint tot sol. Les explicacions dels nostres guies, en Lluís i en Ramon, així com les de la Núria, la guia local, van ser extraordinàries. Espero que els que s’encarreguen de la part més documental del Camí complementin aquest diari, per poder ajuntar totes les peces. Segur que serà un tapís molt especial!

Bé, continuem.

 

El primer senyal de vida, en molt tros, el vam trobar al Mas Toribio i Mas Miquel, on hi vam conèixer a en Jaume, “l’últim esclau d’aquestes terres”, segons paraules seves. Un pastor que fins a l’edat de 12 anys havia viscut en una d’aquelles cases, –ara abandonades com tantes d’altres que hem anat trobant pel camí–. Se’l veia un home de món, malgrat no haver-se mogut del lloc. Els seus ulls blaus encara conservaven la claredat de la persona que no s’ha deixat entabanar per teories, i la mirada de reüll cap als senyors de les paraules, –ell sabia prou bé què significava “anar a treballar pels savis” –. Segurament per això tenia cura del seu ramat, –sempre és més fàcil contagiar-se de l’alegria d’aquests animalets que dels animalassos de ciutat. En Ramon, el guia del taxi-escombra, segur que també compartiria aquesta opinió, ja que des del primer dia vaig tenir clar que tenia poca paciència amb els caminants de passarel·la–.

El ramat de xais que l’anava seguint tot darrera feia goig de veure. Podíem endevinar l’edat pel seu color, els petits semblava que anessin vestits de primera comunió, amb el seu blanc immaculat. Tots ells, travessant aquell prat d’un verd maragda, em van fer venir llàgrimes als ulls. La bellesa sempre m’ha captivat.

En Jaume tenia dos fills. O dues filles, no ho recordo. En Chalamanch li va preguntar pel tema escolar... És curiós que, jo, tot i essent de pagès, he estat una privilegiada: L’escola a dos quilòmetres, el terreny completament pla, bona comunicació, el veí més proper a menys de cinc-cents metres, esplanades de terra fèrtil que es perdien en la llunyania i totalment de regadiu... Com us dic, una privilegiada. L’aridesa en les condicions de la gent de muntanya hauria de ser una lliçó per tots aquells nens mimats del progrés, que som nosaltres...

M’estic enrotllant...

Tornem amb en Jaume. A part dels ulls, em va cridar l’atenció el seu cabell blanc, el seu somriure, també blanc, amb unes dents precioses, que deixaven entreveure la satisfacció d’un home que no enveja res, que té el què vol i que s’estima el que té. La bellesa s’havia instal·lat en aquell ser i estic segura que, per més temps que passi, el seu aspecte no canviarà...

Els “instants” tenen aquesta màgia. Sempre són de cadascú. I aquest va ser el meu. Especial...

 

Vam continuar caminant. La parada per dinar va arribar més aviat del que m’esperava, cosa que molts vam agrair. El Camí es feia notar i el meu cansament anava en augment. Fins que vam arribar al coll, on s’albirava la Conca de Tremp. Magnífica vista! Certament es mereixia la reverència que li va dedicar en Lluís Ardèvol.

Fi de trajecte, per fi! No podia més...

Ens van donar mitja hora per fer estiraments amb en Chalamanch, que, malauradament, es va convertir en deu minuts mal comptats i un “correm, fem-ne via, que hem d’arribar a no sé on”, on ens esperaven els cotxes. Una hora més de camí!!! A peu!!!

Em vaig carregar les cames a coll i em vaig posar a caminar sense esma, amb la fatalitat de qui no controla el camí, sinó que és el Camí qui, inevitablement, el controla a ell...

 

Finalment vam poder pujar als cotxes per arribar a Tremp, on ens esperava una recepció de l’alcalde i un vídeo del Camí. Aquest vídeo va marcar un punt d’inflexió important: Vaig entendre la idea del Camí, l’empenta del Camí, el fet del Camí, la gent del Camí, el camí del Camí...! Tot va despertar el meu interès adormit. I em vaig donar compte que jo no estava preparada pel Camí, però que, malgrat això, el Camí no m’havia fet cap lleig i m’estava permetent gaudir d’un tarannà que desconeixia.

 

Abans d’aquest acte, tot el grup ens vam reunir en el pavelló, on la majoria passarien la nit, i ens van donar unes quantes directrius pel dia següent. Que n’és d’important aplegar a totes les ovelles i que el pastor els hi dediqui quatre paraules de confort. Entre això i el vídeo se’m van fer algunes clarianes a la ment.

 

Recordo la resta de la vesprada en mig de boirines, pel cansament. Tot se’m feia feixuc i en Ramon i jo vam decidir no anar a fer el recorregut guiat per la ciutat. Jo no podia més. Ens vam anar a dutxar a casa d’en Ramon, on hi passaríem la nit, i vaig aprofitar per escriure quatre ratlles en aquest diari. M’hagués agradat tenir tot el temps necessari per buidar-me del camí, però no va ser possible. Ens esperaven per sopar.

Reconec que el piscolabis de benvinguda a l’ajuntament s’havia fet amb molta cura, i el sopar al restaurant “Buenos Aires” no podia haver estat triat amb més gust (potser aquí vaig començar a valorar la feina feta), però jo havia traspassat el límit de les meves forces. No podia més.

Me’n vaig anar a dormir amb el cap empatxat, l’estómac ple i l’esperit exhaust. I sense ni un gram d’energia per poder fer net, –la tasca que se m’havia encomanat, de portar el Diari del Camí, m’anava com anell al dit per relaxar-me, però a aquella hora, un quart d’una de la matinada, no tenia esma ni per agafar el llapis–.

Vaig tenir una nit farcida de somnis. En un d’ells, la Bel, la mallorquina, segurament en representació meva, estava buidant els budells en algun punt del camí. La quantitat era tan considerable que es va quedar feta una caca. La lectura és fàcil: Veus què té passar-se dels límits? Jo, certament, m’havia passat. I la sensació no m’agradava.

Serà veritat que el camí un el fa sol, al seu ritme?

 

 

Dilluns, 17 d’abril de 2006   22:45 hores

 

Sembla estrany que la gratitud, un producte de primera necessitat, sigui l’assignatura pendent a la majoria de nosaltres. Tant de bo tots els senyals del camí indiquessin cap a aquesta direcció i aquest producte ens creés addicció. Dic això perquè aquests quatre dies han estat un curs intensiu en valors.

El programa no estava escrit enlloc, però els passos mantenien un perfecte ordre correlatiu... Des del buidat d’idees preconcebudes, fins a la permeabilitat dels nostres limitats punts de vista, passant per elegants moviments de cintura, i sense oblidar mantenir un to afectuós. Les classes se succeïen i apreníem gairebé sense ni donar-nos-en compte. Els mestres, senzillament, genials!

(Espero que, després d’aquest treball, m’apugin una mica la nota, perquè sóc conscient que, tot i comptant amb la seva bona voluntat, tan sols esgarrapo un aprovat justet).

 

Alguns hem trobat a faltar algunes coses, però jo, personalment, també he de dir que n’he recollit d’altres molt valuoses. Entre elles la serenitat de qui sap el terreny que trepitja i els motius que el porten a donar-se al Camí, que no són altres que l’altruisme i l’amor a la terra i als seus habitants, amb una visió de futur clara: la cohesió dels Països Catalans. Idees i realitats, aquestes, que mai s’havien creuat en el meu camí. Espero que se’m disculpi la meva manca d’experiència en aquest terreny. Estic en deute als qui em van deixar matricular fora de termini.

 

Després d’una nit de reconfortant descans a casa d’en Ramon, el guia-taxista de Tremp, el matí s’ha llevat d’hora per menar la pressa al despertador. Sense cap compassió, a les set en punt, ha tallat el rotllo als meus somnis i m’ha fet aixecar. A les vuit havíem de reunir-nos al pavelló, on es faria la cloenda formal i la valoració d’aquesta experiència per part de tot el grup.

Hem començat a les nou. Un cop més la informalitat ha tingut un efecte dominó, i tot s’ha anat endarrerint. Les queixes sobre aquest tema han quedat perfectament gravades per l’ull cinematogràfic d’en Guix. I les imatges i paraules pronunciades amb la vehemència que caracteritza a en Ramon Guitó, aniran acompanyades de la corresponent “carta al director” del seu puny i lletra, amb punts a revisar i la subseqüents suggerències.

Personalment crec que fóra bo considerar les seves recomanacions, donat que el seu nivell organitzatiu supera amb escreix qualsevol expectativa dels que estàvem allà. No en va durant molts anys es va dedicar a preparar les pistes per les competicions d’orientació. És clar que, potser, haurem de suportar els decibels de la seva autoritària estructura mental i assumir que certes coses són bàsiques, però, a la llarga, ens beneficiarà a tots. (Entre tu i jo, Lluís-relleu-Planes, continua mantenint el teu ritme de veu. Fa que els seus aguts no em ratllin l’ànima).

 

En David, el guia que ens ha acompanyat pel Castell de, amb les seves explicacions, pausades i en perfecte ordre, ha estat el just contrapès al desequilibri que es produeix quan la improvisació mana sobre la previsió. Una anècdota per il·lustrar el que vull dir: Després de la reunió de grup teníem l’esmorzar a punt en un bar de Tremp. Fins aquí, bé. Però a l’hora de pagar (5 € cadascú, mira què senzill!), tres s’han fet l’orni. Vull pensar que s’havien fet malament els comptes. Sigui com sigui El Camí s’ha hagut de rascar 15 €. No és just. A l’hora de dinar hi ha hagut esbandida general i, és clar, això ha provocat certs problemes logístics amb el transport a l’hora de tornar a casa. On està el compromís?

Al final, com sempre, tot s’ha arreglat de la millor manera, i els cantells s’han anat llimant amb el dinar, quan els punts de vista i les maneres de ser de cadascú s’han posat sobre la taula. “Tot és millorable, però el treball dels pioners implica el risc d’equivocar-se, el que compta són els resultats”, seria la idea final. I avui tot el poble d’Isona s’ha assabentat del nostre pas per les seves vides. Ens han tractat a cos de rei i l’alcalde de Tremp ens ha tingut unes atencions que hem valorat molt positivament. L’arròs i la carn a la brasa estava per llepar-s’hi els dits. Fins i tot hem pogut tastar el pastís.

L’aplec d’avui en aquesta població mereixeria un capítol apart, però segurament aquesta festa té moltes entrades al Google, o està ja recollida en centenars de guies, llibres o revistes, així que només faré esment a un punt clau: El temps. No és el mateix començar una cosa que fer-la per tradició. D’aquí a cent anys els “Amics del Camí” es podran moure per aquesta línia de l’infinit amb la mateixa elegància que els voltors que hem vist per alguns indrets del trajecte, quan planegen sobre els nostres caps, i no tindrem res a envejar a ningú. No caldrà que ens preocupem del transport, ni de l’hostal, ni de les dutxes, ni de res. Tothom s’afegirà a la cançó del Camí, com si ho hagués assajat tota la vida. Talment com els cantors de Caramelles d’Isona, tots en cor, seguint un ritme, gravat de generacions en el seu ADN.

Tota tradició té els seus orígens, i “El Camí” està en els seus inicis. Així ho vol constatar aquest Diari. I, per si no està prou clar, dir que estic encantada amb l’experiència i em subscric a la idea que ha llançat en Lluís Ardèvol de seguir-los per deixar constància escrita d’unes vivències úniques i irrepetibles, viscudes de primera mà i intentant captar el sentir comú, tant com això sigui possible.

Ho deixo a la vostra consideració.

 

Afegir que, si els senyals tenen algun sentit, aquest tram, el 8è, per mi és el primer. O sigui que ja me n’he perdut 7, el meu número de la sort, segons els astròlegs. (Malauradament, mai no podré saber el què m’he perdut).

Si a això li afegim que, segons els experts en numerologia, el meu número de destí és el 8, he arribat en el moment oportú. De manera que si el meu destí és anar tancant cercles i obrint-ne de nous, no m’importaria fer-ho resseguint els infinits vuits d’aquesta terra meva, que tan lluny sento de mi. Potser ja comença a ser hora que sàpiga on tinc les arrels. Fins ara el “Bosch” no m’ha deixat veure l’arbre. Serà per això que molt sovint semblava que trepitgés m - - - -? Encara que, ben mirat, potser és veritat que porta sort. Al cap i a la fi estic aquí. No?

 

 

NOTES DISPERSES RECOLLIDES EN AQUESTA ETAPA.

 

Malauradament no puc posar nom a totes les cares que surten a les fotos. També és veritat que no vaig parlar amb tots els membres de l’expedició. O sigui que sóc conscient que això és una crònica incompleta d’una aventura. Espero que m’ho disculpeu.

Sí que acabaré, però, amb alguns records que m’han quedat dispersos per la memòria, per intentar que el forat del meu oblit no es faci més gros.

 

Com és habitual en qualsevol grup nombrós, una mena de selecció natural fa que aquest s’organitzi en subgrups i que d’aquests subgrups en surtin nous subgrups. Això fa que les converses siguin moltes i variades.

A trets generals diria que en el grup hi havia tres subgrups:

-         els que feien país,

-         els que feien una excursió,

-         els que no feien ni una cosa ni l’altre, sinó tot el contrari.

Dels primers en vaig aprendre tot el que sé del Camí i em van contagiar un cert esperit patriòtic que, potser, ja començava a ser hora. No m’estendré parlant-vos d’ells. En tot cas, mireu la pàgina www.elcami.org.

Dels segons també en vaig aprendre molt. Entre altres coses que no es pot anar a la muntanya sense les coses bàsiques, com un bon calçat, un bon paravent, una bona motxilla, crema pel sol, aigua... I vi. Per què no? Ah! I que la Visa no et serveix de res!

Quant als tercers, em veig obligada a fer subgrups:

-         Els Alternatius. La seva màxima aspiració és fusionar-se amb tot i amb tothom. No poden deixar d’aplicar les mil i una tècniques que han après en els mil i un cursets en els quals s’han apuntat abans que a aquest, i el seu nivell cultural es mesura per la quantitat de “gurus” que els han ensenyat el melic. Escoltar-los és tota una teràpia de paciència i tolerància. De tant en tant te n’has d’apartar una mica perquè la seva veu de xiulet no t’acabi foradant el cervell.

-         Els Integrals. Són aquells que més o menys ocupen un lloc en el món, un lloc professional, perfectament remunerat, (per sobre dels mil, s’entén), amb un peu mòbil, que balla ara aquí, ara allà, depenent dels interessos del moment, i un altre fortament collat a terra. Aquesta gent em mereix tal respecte que, quan sigui gran, vull ser com ells. Mai cap utopia els farà perdre el seny i sempre tindran prou recursos per donar un cop de mà a qui s’ho mereixi. Són generosos, però la seva caritat sol ser ben entesa. Mai es compadeixen dels penjats.

-         Els Buscadors. Són els típics que es queden enganxats al vol d’una papallona. Tot els “toca”. I s’emocionen. I et parlen de com els enamora el cant dels ocells. I, fins i tot, se’ls escapa alguna llàgrima quan algú els demana l’hora, tenen tanta necessitat de sentir la veu d’allò més profund de l’altre! Els alternatius sempre se’n compadeixen una mica. Els integrals se’ls miren de reüll.

-         Els Perduts. Aquests no saben on tenen el nord i sempre arriben als llocs per casualitat. Tenen, però, aquell toc de gràcia que els fa especials.

-         Els Marxosos. Aquests tant se’ls en fot estar a la muntanya, com a la plana, com a la lluna. Ells porten l’alegria al cos i el silenci no està convidat a la festa: Per quatre dies que som aquí, per què perdre el temps en meditacions transcendentals o en converses transcendents? Qui s’apunta a la gresca? Al seu grup hi pot entrar tothom que tingui ganes de divertir-se.

-         Els Altres. Compte amb aquests! Cada un és un món i difícilment s’uneixen a cap grup, com no sigui per ser-ne els líders. Aquí hi podem trobar de tot: Alternatius camuflats, integrals revulsius, buscadors caçats, marxosos disfressats,... I, sobre tot, molts ex: ex-directius, ex-esclaus, ex-robots, ex-patriats... Ecs! Quin fàstic aquesta vida tan exigent! Millor anar sol que mal acompanyat!

 

 

DEDICATÒRIES D’ALTRES COL·LEGUES DE “CAMÍ”.

 

Abans de res, una petita nota de descàrrec:

Jo em pensava que al final del dia tindríem prou temps perquè cadascú anotés en el Diari el que li passés pel cap. No va ser així. Per tant, això és el que hi ha:

 

Gràcies als amics del Camí perquè tots junts m’heu fet emocionar i m’heu deixat molt bon cor i ànima. Gràcies per nodrir-me. –Bel-

 

L’aliment que comparteixo amb tu, amb l’afecte d’una vera germanor, és la prova de l’entrega dels nostres cors. –Jaume-

 

Els catalans som collonuts, ja és hora de demostrar-ho!!!! –Joan Carles-

 

15-IV-06

Avui ha estat un dia de reflexió per descans forçat, però m’ha agradat, he pogut visitar el poble de Lluçars i hem tingut tota mena de informació a càrrec d’en Josep M. Després hem visitat una fàbrica de xocolata i una altra de formatges. I finalment he pogut parlar amb la gent del país, la que viu en aquesta acollidora i alhora inhòspita terra. La gent gran que ha viscut, suat, patit i treballat aquests indrets, que m’han explicat les seves alegries, les seves penes i les seves vivències... Gràcies a tots.

 

17-IV-06

Avui he pogut caminar sense cap impediment, dono gràcies als meus guies, m’han ajudat, hem passat per llocs inhòspits, amb vegetació baixa, agresta, amb masies derruïdes, ermites plenes d’heures,...

(El que falta ho passaré per internet). –Elisabet-

 

 

HORA DELS ADÉUS.

 

Sí, nois, l’hora de dir-nos adéu. Per aquest cop!

Fins la propera Xavier, Luís-Mi, Oxana, Elisabet (em sap greu que sentissis “que passàvem de tu” a la nostra taula), Bel, Jaume, Lluïsos, Xaviers, Mª Luz (qui l’atrapa a aquesta bonica “xerpa” peruana?), Ramon, Candi, Marta, Laia, Núria, Joan Carles, etc., etc., etc.

 

Tinc ganes de tornar-me a refrescar la memòria amb el vídeo del Camí.