Cinquena Caminada pels Països Catalans.
Aquest cop visitarem Eivissa i Formentera durant onze dies.

Fotos de la Caminada 

 [@more@]

 EIVISSA

Dissabte 9 de juliol del 2005

            Amb una encaixada de mans a dalt de l’avió, en Lluís i jo donem per iniciat aquest tram del Camí que ens durà a conèixer part de les terres i les gents de les Illes Pitiüses i del Sud del País Valencià. Tenim per davant una aventura d’onze dies de durada.

            Arribats a Eivissa amb un avió de “Sapanair”, tot s’ha de dir, en veiem un altre amb el nom de “Germania”, cosa que ens fa pensar en un senyal de bon auguri. A la cafeteria de l’aeroport ens ve a trobar la Lina, la qual ens acompanya a fer una visita guiada per Dalt Vila, on hem quedat amb la resta de caminants; en Ramon, de Castelló, la Sílvia, de Manresa, i en David, de Girona. A Dalt Vila parlem amb una monja de clausura sobre el projecte, i ens diu que de cara al futur elles ens podrien cedir un espai per a fer nit, això és un bon inici!

            Quan comencem a dinar arriba en Pau, el company de la Lina, tots dos són membres de l’Associació 8 d’Agost. Com procedim de llocs diferents és curiós conèixer els diversos noms que els hi donem a les mateixes coses. Però tot parlant me n’adono que l’agressió que pateix la nostra llengua és la mateixa, sigui quina sigui la seva variant, la repressió actua sense fer diferències. Ens comenten que les sargantanes que hi ha a l’illa són de colors diferents, segons del lloc on són adopten un o altre color…”Fes-te del color de la terra on siguis”…

A la tarda, després d’haver fet un volt per la Ciutat d’Eivissa, anem en cotxe a Sta. Eulària des Riu. El rector de l’església, en Vicent, ens cedeix un local del club parroquial per passar-hi la nit, tot i no tenir una idea gaire clara del que fem. Visitem també el Museu Etnològic on un al·lot anomenat Joan ens fa de guia, i gràcies a les seves explicacions ens apropem una mica a la societat rural eivissenca. Més tard, al vespre, ens reunim amb en Toni, un tècnic de l’Ajuntament de Sta. Eulària. Parlem amb ell durant més d’una hora al restaurant “Royalty”, ens facilita molta informació.

Avui no hem caminat gaire però es pot dir que hem fet les nostres primeres passes, podem anar a dormir contents.

 Diumenge 10 de juliol del 2005

Esmorzem al “Royalty”, aquesta vegada carregats amb les motxilles. Em temo que avui farem un tram força dur, ens esperen més de 20Km. a peu des de St. Carles al Port de St. Miquel. Avui ens acompanyaran en Pau i la Lina a caminar, després de dur-nos a St. Carles en cotxe i de buidar una mica les nostres bosses, ells marxen a deixar un dels cotxes al punt final del trajecte. Mentre els esperem aprofitem per visitar l’església del poble, on casualment coincidim amb en Vicent, el rector del dia anterior. A les portes del temple en Lluís i en Ramon mantenen una conversa força interessant, parlen sobre l’origen d’alguns mots (com ara el d’església), sobre l’esperit col·lectiu… Abans de començar el trajecte ens apropem a “Ca n’Anneta”, on preparen unes herbes eivissenques boníssimes, fetes a partir de 12 herbes digestives diferents i amb uns 25º d’alcohol.

El dia ens acompanya, el sol està tapat, i fem via cap a St. Miquel ajudats de mapes i dels coneixedors de l’illa, en Pau i la Lina. Mengem uns entrepans a la plaça de l’església de St. Llorenç de Balafia i de nou ens posem en marxa cap a St. Miquel. El port d’aquesta localitat és una zona plena de turistes, amb hotels damunt les roques i amb sorra sota l’infinitat d’hamaques que hi ha a la platja principal. Al costat d’aquesta hi ha la Cala Moltons, on prenem un bany ràpid i refrescant abans d’anar a sopar. Més tard sopem en un restaurant proper a la platja, l’ambient a taula és molt agradable.

La idea de fer vivac a la torre de vigilància més proprera no es pot dur a terme ja que el camí d’accés resulta impracticable en cotxe, de manera que tornem a la Cala Moltons, ens instal·lem sobre unes hamaques (ha-polides) i fem nit sota un munt d’estels, no sé si va ser degut a la influència d’aquests però ens vam fer un tip de riere abans d’adormir-nos, estàvem “il·luminats”.

Dilluns 11 de juliol del 2005

            Ens llevem amb la claror del sol. Veig com en Lluís fa els seus exercicis matutins de ioga a ran d’aigua. Recollim les nostres pertinences, en el meu cas també un munt de sorra que se’m queda dins de la motxilla (com si no dugués prou pes!), i ens dirigim a buscar un bus que ens aproparà al poble de St. Miquel. Ah, davant de la platja principal del port es veu un petit illot que està custodiat per vigilants armats, disposats a disparar si algú decideix apropar-s’hi per mar o per la passarel·la que el “propietari” del lloc ha fet construir de l’illot a l’illa. Deu dormir tranquil?

            Arribats a St. Miquel entrem en un bar-estanc proper a l’església, allà demanem pel mossèn ja que no l’hem trobat on esperàvem. Ves per on resulta que mossèn Vicent està fent el Camí, però el de St. Jaume de Compostela. La nòia que treballa al bar es fa amiga del Camí i diu estar disposada a facilitar allotjament a casa seva als futurs caminants. Ens sorprèn que la primera persona del poble amb qui parlem sigui tan receptiva, sembla que estem de sort. Tractem de contactar amb la Eva, una nòia que treballa en un súper i que segons ens han dit, està en el grup de ball pagès del poble. No la trobem, de manera que comprem provisions i ens preparem per caminar.

Abans d’arribar a St. Mateu d’Albarca fem algunes aturades; per fer fotografies, per curar-nos els peus i per beure aigua d’un pou. Mai abans havia begut aigua d’un pou i la veritat és que ho trobo un regal, els pocs que he vist sempre han estat buits o tenien aigua que era millor no tastar. A Eivissa encara es conserva la tradició de fer balls als pous. Descansem breument al porxo de l’esgésia de St. Mateu i reprenem el camí que va a Sta. Agnés de Corona, on ens hem de trobar amb la Mariana a quarts de quatre per dinar plegats. Ella també pertany a l’Associació 8 d’Agost, conversem mentres dinem i més tard ens acompanya a fer un bany a la badia de Ses Balandres, un paratge de difícil accés i d’una gran bellesa. Per arribar-hi vàrem haver de baixar per un penyassegat, en un dels trams descendirem per una paret pràcticament vertical amb l’ajuda d’una corda. Una vegada a baix, tot el grup va prendre un bany amb l’única companyia d’unes gavines que volaven sobre nostre. En Ramon va cantar a ple pulmó cançons de la nostra terra, li sortien de molt endins. Vaig gaudir d’un moment de pau en el sostre d’una caseta de pescadors, davant meu la immensitat del mar, el sol i l’illot de Ses Balandres (o de les Margalides). Pujàrem dalt del penyassegat i veiérem la posta de sol, una altra cosa nova per a mi, veure pondre’s el sol per la mar. L’escena va deixar una sensació dins meu que no puc explicar amb paraules.

Aquella nit la passarem en una pineda propera, sopàrem i férem vivac amb un grup d’eivissencs molt polits, entre ells hi havia l’Isaac, en Jordi, la Mariana, la Lina, en Pau i una altra parella que es va afegir més tard.

Dimarts 12 de juliol del 2005

            Quan em vaig llevar vaig veure que només quedàvem els caminants, els altres havien marxat sense fer soroll. Ens vingueren a buscar en Joan i en Pep, dos geògrafs, l’últim també era el president d’Esquerra Republicana d’Eivissa.

            Des d’un punt on es veu es Plà de Corona, en Pep ens fa una explicació de com aquell paratge, coronat de muntanyes i cases, havia canviat amb el decurs dels anys i ens parla de les característiques del seu sòl. Gran part del subsòl de l’illa està format per roca calcària, la qual s’erosiona fàcilment amb el pas de l’aigua, donant lloc a formacions de coves i polies, planúries creades a partir de la dissolució de la roca. En aquestes zones s’hi acumula l’aigua, motiu pel qual totes les cases es construien en punts elevats, i se’n va per infiltració subterrània, anant a parar als torrents o als penyassegats. Les terres esdevenen aprofitables pel conreu i enguany s’inunden difícilment ja que el nivell d’aigua dels aquífers ha anat disminuint amb el temps. A es Plà de Corona hi val la pena passejar a l’època en que floreixen els atmetllers, arbres que foren plantats a l’època de la Il·lustració, moment en que també es tractà d’aglutinar a la dispersa població de l’illa en pobles, al voltant d’una església, per a poder tenir un major control social dels seus habitants. A Eivissa es conserva el sentiment de pertineça a una determinada parroquia, però no el de municipi, cadascú és de casa seva.

            Ens expliquen que un músic rumanès, del grup “Enigma”, va obtenir una llicència per construir casa seva a dalt d’un puig proper, la qual cosa està explícitament prohibida per una llei. Qui li ho va permetre? És tot un “enigma”. El cas està als tribunals.

            Fem una excursió a Punta Roja acompanyats pel Joan i pel Pep. Passem per un penyassegat des del que podem contemplar de nou la badia de Ses Balandres. Més endavant trobem els horts, petits espais de terra penjats a la roca a bastanta alçada respecte al nivell del mar, que uns 50 anys abans eren utilitzats per al conreu. L’aigua que sortia per les escletxes del penyassegat, possiblement provinent d’es Plà de Corona, era aprofitada per a regar. El lloc ens va agradar molt, en Lluís li proposà a en Pep que el Camí passés per aquell punt però a ell no sembla fer-li gaire gràcia, molta afluència de gent podria espatllar aquell indret tan especial per a ell.

            Ens apropem amb cotxe a la Cala Salada, tant aquesta com la Saladeta (just al costat) estan massificades als estius. En Jordi, que ha fet una breu aparició al matí abans d’anar a treballar, explica que etimològicament el nom d’aquesta cala seria el de “celada” (tancada).

            De Sant Antoni de Portmany anem en barca fins a les Platges des Comte. Per cert, St. Antoni ens produeix un bon impacte visual després d’haver estat uns dies voltant pels racons menys turístics de l’illa. M’adormo en un banc de la barca, em desperten quan acaba el trajecte. Dinem a una terrassa coberta des de la que es veuen els illots de Sa Conillera, l’illa des Bosc, les illes Bledos i, més a la llunyania, s’Espartar. Malgrat que els cambrers del lloc on dinem semblen no entendre el català, el Ramon i el seu entusiasme fan que s’apuntin a la llista d’amics del Camí. Me’n vaig a fer un bany amb la Sílvia, no sortiria d’aquelles aigues tan netes.

            Quan arriba la Mariana i companyia anem amb cotxe i amb una mica de pressa cap a la part de Cap Blanc, volem veure la posta de sol i tenim poc temps. Asseguts just davant d’es Vedrà gaudim del moment en silenci. Com ens esperen les monges d’es Cubells per a sopar ens hi apropen amb un cop de cotxe. Sopem i parlem amb elles, tot alhora. Una principatina molt amable ens explica que són Carmelites Missioneres i ens fa cinc cèntims del que fan i de qui era el Pare Palau (fundador de l’ordre). Una altra monja s’asseu amb nosaltres i ens fa un examen de religiositat cristiana, si més no això em sembla a mi. Jo vaig suspendre de ben segur, no se m’acut una altra cosa que dir-li que no crec en l’institució eclesiàstica…i això que em vaig atabalar i no li vaig dir tot el que penso.

            A l’habitació, en teniem una per a cadascú, vaig carregar el mòvil i vaig aprofitar per escriure als amics i trucar a la familia, a tots els vaig dir com n’estava gaudint del viatge.

 Dimecres 13 de juliol del 2005 

Esmorzem molt i molt bé, no sé si es deu a que ens llevem amb gana o mengem tant perquè pensem en el dia que ens espera. Les monges també estan esmorzant, n’hi ha d’arreu del món, i estan totes en silenci perquè dedicaran el dia a la meditació. Em fixo en una que carreteja un radiocaset (temo el que em passarà), la dona posa música de fons i als pocs minuts de sentir les lletres de les cançons no em puc contenir i he de sortir per la primera porta que tinc a la vista, veure’m en aquella situació em provoca un atac de riure. Mentres agafava aire i tractava de posar-me seriosa veig arribar a les nòies del Diari d’Eivissa, volien fer-nos preguntes i algunes fotografies esmorzant però finalment, i a petició d’una de les monjes, optarem per fer l’entrevista al jardí.

Avui el grup se separa per primera vegada, en Lluís i jo anem al Consell Insular d’Eivissa i Formentera mentre que els altres fan el camí a peu fins a Ses Salines. Al Consell ens reunim amb el Conseller de Turisme, el de Patrimoni, amb un d’una empresa pública del Govern Balear (Josep Lluís Clapés, d’IBATUR) i amb Marga Juan, que fèia provisionalment de tècnica de turisme, en substitució de Vicent Torres. En resum es podria dir que no ens van tancar cap porta, imagino que van trobar punts d’interès en el projecte (com ara la desestacionalització del turisme) i vàrem quedar en que entre setembre i octubre els fariem arribar més informació i una ruta més definda. Ens parlen de la Targeta Verda i sugeriren l’idea de colar-la en el projecte. Al sr. Marí i Tur (Patrimoni) li va semblar que podria ser conflictiu el símbol de senyalització, les 4 barres de l’escut de Jaume I, ja que ell, coneixedor de la societat eivissenca, crèia que no tindria bona acollida per ser “massa català”. Va proposar l’escut del Consell Insular...jo em mirava al Lluís de reull. Acabada la reunió la nòia que estava amb nosaltres ens va donar uns petits consells per facilitar-nos les coses. Sortint de l’edifici, amb seu a l’Av. Espanya, ens dirigim a l’Ajuntament de Dalt Vila, a la Pça. d’Espanya, ja que ens hem de trobar amb la Lurdes Costa, Tinent d’Alcaldesa de Promoció Cultural i Turística. Li expliquem el projecte i sembla interessada, però amb els polítics i les polítiques mai se sap. Si no em confonc són els de l’ajuntament els qui haurien d’executar el projecte de senyalització. Quedem en contactar de nou entre setembre i octubre.

Agafem un bus cap a Ses Salines, ens espera un noi per fer-nos una visita guiada. La resta del grup encara està caminant i no arribaran a temps, així que decidim trobar-nos a la ciutat. Dinem a la plaça del mercat, comprem fruita i entrepans. Després anem al pis de la Mariana i l’Isaac, on ens dutxem, rentem la roba i hi fem nit, bé, ens repartim i alguns van a dormir al pis del Jordi.

Com a comiat ens anem a sopar a Sta. Gertrudis de Fruitera, som una bona colla, al bar on sopem mengem l’especialitat de la casa, un entrepà de cecina amb formatge. La Sílvia i jo estem a punt d’anar a fer una copa i a veure l’ambient nocturn però el cansament ens fa desistir. Ens acomiadem els uns dels altres fins a la propera i ens desitgem sort.

Per cert, l’Isaac ens explica de què va el tema de la Targeta Verda i quatre coses sobre el sr. Marí i Tur i el seu anticatalanisme. El portaveu de la Plataforma Contra l’Autopista també m’aporta informació sobre aquest vergonyós cas. Gràcies a les explicacions de la gent puc fer-me una idea més clara de les coses.

 FORMENTERA

Dijous 14 de juliol del 2005

            Anem al port a agafar el ferri que va a Formentera, i en mitja hora ja hi som, segons el Lluís iniciem la segona reconquesta del nostre viatge.

            Arribats a St. Francesc Xavier ens dirigim a l’Ajuntament, on ens esperen periodistes de la premsa, de la ràdio i de la televisió. Entrevisten al Lluís i fins i tot enregistren la nostra trobada amb l’alcalde, el sr. Isidor (no sé què més). Casualment aquest home és el pare de l’Isidor, un noi amb qui vaig treballar durant uns dies abans d’entrar a Germanies. L’alcalde, un mestre d’escola, ens feu una molt bona rebuda i ens va parlar de Formentera i de la seva història durant estona (té fama de parlar molt), també parlarem obertament dels Països Catalans. La Sònia, Tècnica de Cultura de l’Ajuntament, amb qui en Lluís ja havia contactat prèviament, ens buscà allotjament i organitzà una trobada al vespre amb gent de diverses entitats. Fou ella qui avisà als mitjans de comunicació i qui ens facilità una còpia de l’article publicat al Diari d’Eivissa, en el què apareix una grandíssima foto d’en Ramon amb la seva motxilla i un breu article sobre la caminada, això sí, en castellà. A mi em van posar unes declaracions estúpides, li vaig fer un comentari a la periodista quan l’entrevista havia acabat i allò és amb el que es van quedar, i en castellà!

            Al Museu Etnològic hi treballa el Santi Colomar, gran coneixedor de l’illa i de la seva història. La major part del temps que estem al museu la dediquem a traçar itineraris per Formentera què, a parer del Santi, passarien pels llocs de més interès. Com sempre, busquem indrets que destaquin pel seu interès cultural, paisatgístic…, i tractem d’evitar rutes asfaltades. A les 3h. de la tarda en Santi ha de tancar el museu, de manera que pocs minuts abans aprofitem per fer una ràpida ullada als antics instruments de llaurança i a la resta d’articles exposats.

            Dinem en un restaurant proper, amb quatre queixalades ens acabem el menú i amb el gust de les postres encara a la boca anem davant de l’església, on hem quedat amb en Santi per fer en cotxe un possible tram del Camí. Abans però, deixem les nostres pertinences al lloc on suposadament farem nit, a les Escoles Noves.

            Visitem el far del Cap de Barbaria, el paisatge transmet pau, la quietud del lloc ens agrada. Durant el trajecte ens comenten que a Formentera gairebé no hi neix ni hi mor ningú, la manca d’un hospital fa que esdeveniments com aquests s’hagin de produir a Eivissa... La Sílvia no sé si ho sent perquè s’adorm i es desperta unes 20 vegades. Des del cotxe veiem el bar Es Cap, un petit nucli en el que la gent es troba i fa vida social. Quan arribem a l’Estany Pudent caminem pel seu voltant i ens dirigim a bon ritme cap a St. Francesc ja que a les 8h. del vespre hem quedat al restaurant “Pa i Vi” amb la Sònia, amb alguns membres fundadors de l’Associació de la BTT de l’illa (entre ells el pare de la Sònia), gent jove de la Comissió de Festes de Santa Maria i algú de l’Obra Cultural Balear. Parlem de possibles rutes, del projecte en sí, del que fem els uns i del que fan els altres... Ens diuen que a l’illa hi ha una xarxa no regulada d’habitatges de lloguer, es tracta de famílies que lloguen apartaments a turistes a preus força elevats, sobretot als mesos d’estiu. Un possible lloc on allotjar-se podrien ser Ses Casetes des Caminers del Govern Balear, o a Can Mas Roig... Van sorgint idees i possibles contactes, com ara la Raquel Guasch (filòloga que realitza estudis de toponímia). Definitivament, el Camí que passarà per Formentera s’haurà de fer en més d’un parell de dies ja que tot i ser una illa petita hi ha molt per visitar.

            Abans de sopar anem a canviar les motxilles de lloc, les traslladem al lloc correcte, al poliesportiu Mestre Lluís Andreu de les Escoles Velles. Allà ens dona la benvinguda un escarabat enorme.

            El sopar va anar molt bé, els amics formenterencs ens conviden a tastar un plat típic, semblant a una amanida de pebrot però amb pa molt cuit i peix sec, aliments que acostumaven a menjar els mariners temps enrere. Tota la colla de joves es va mostrar molt interessada en el Camí dels Països Catalans, ens van acompanyar fins a la porta de l’escola i es disculparen per no poder-nos acompanyar el dia següent, tots treballaven perquè allà és a l’estiu és quan hi ha més feina.

Divendres 15 de juliol del 2005

            Esmorzem una mica i lloguem unes bicicletes per a tot un dia, planegem anar fins al Far de la Mola fent un camí i tornant per un altre. Des de que em llevo em venen al cap successivament les meves horribles i escases experiències amb la bicicleta, m’estimava més no pensar en tots els quilòmetres hauriem de fer...

            Anàvem poc carregats i els llocs per on passàvem no eren gaire transitats. Quan deixàrem enrere els camins de terra i pedres per anar a parar a la carretera que duia a Es Caló de St. Agustí, es va produir una baixa, cosa increible però no es tractava de mi, la Sílvia decidí tornar cap a St. Francesc perquè no se sentia prou segura. Anant pel carril bici arribem al Camí de Sa Pujada, un camí empedrat construït a l’època medieval que, com el seu nom indica, fa pujada. Empenyent els nostres vehicles férem via cap a El Pilar de la Mola, el poble situat en el punt més elevat al sud est de l’illa. La vista era més maca a mesura que ascendíem, podiem veure la part en que l’illa s’estreny i les paltges d’ambdós costats. A prop d’una petita cova ens deturàrem per descansar, quan de sobte veiérem que les sargantanes corrien per arreu. Amb paciència, vaig aconseguir que una de les sargantanes se m’apropés i em pugés pel braç, era de color verd-blavós. Ens vam fer fotos amb elles i seguirem caminant.

            En un bar situat al capdemunt del Pilar de la Mola, uns nois que hi treballaven van mostrar-se interessats pel Camí, sobretot els va agradar la idea de que el projecte no estigués polititzat (totalment d’acord). Tenien poc espai però el noi que regentava l’establiment digué que disposaria de llits passat l’estiu ja que es quedaria sol treballant. En David i jo dinàrem allà, mentres que en Lluís i en Ramon se n’anaren a dinar al far cadascú per la seva banda. Després de tantes hores junts imagino que tothom busca moments per estar sol, a mi ja em començava a venir de gust. Ens vam trobar de nou al far, la vista des d’aquell penyassegat era impactant però encara era millor veure tot el conjunt des de certa distància. Propers a Punta Roja busquem camins per a la futura ruta, però a mesura que avancem ens endinsem per llocs cada vegada més estrets, fins al punt de perdre’ns i haver d’arrossegar les bicis. Suant, esgarrinxada i amb ganes de donar-li una patada a la bicicleta, finalment trobem un camí que tot i no ser el que busquem ens retorna a la carretera. Abans però, se’m surt la cadena de la bici i entre en Ramon i jo la tornem a col·locar, també se’ns trenca una peça i ens dona per riure, acabem amb les mans negres i plens de greix.

            Jo tenia moltes ganes de veure les platges de Ses Illetes, i com els meus companys hi van estar d’acord, ens hi vàrem apropar. Duiem més de 40 km. recorreguts i ens esperava una tornada a les fosques i per carretera, però el lloc em va agradar tant que no em va fer res. Em vaig banyar sola en una platja sota la llum de la lluna, des d’on podia veure Eivissa i els seus illots, l’aigua era transparent i semblava totalment quieta.

            Ja a l’escola, sopàrem uns entrepans i anàrem a dormir. Vaig passar una nit espantosa, amb mal de queixal, suant com mai i paranoica perduda amb els escarabats, el dia anterior en Lluís en va matar un amb la meva sabatilla, l’havia roçat mentres dormia.

Sandra