Caminada per Bocairent pel barranc dels Tarongers. La Vall d'Albaida.

 Iniciàvem la nostra temporada d'el Camí  amb una dolça llamineria, un deute que fa temps em tenia encongit el cor. Ha estat un dia  ple de bones sensacions que intentaré desmollar  en adquesta entrada.

 Arribàvem  a Bocairent per la carretera d'Ontinyent salvant les recargolades muntanyes del barranc dels Tarongers del qual després  xafaríem la pols.

 La fresca del matí ens esperava a l'estació de Bocairent on havíem quedat amb els altres companys i amics  i amigues de viatge,  estàvem en família amb els  amics i les amigues que a poc a poc  gràcies al Camí enfortiem els llaços d'amistat.

 La imatge de Bocairent no deixava a ningú indiferent,  tot i que seria després quan ens sumergiríem per les entranyes del poble, de cases en forma de pinya, que això vol dir el seu nom.

 Vàrem pasar per alguns carrers  mentre el sol ens enlluernava a la cara, i  la fresca s'anava eixamorant,  la nostra vista estava impressionada fixada amb Bocairent però  en girar el cap el pont medieval en mirar a l'altra banda  va omplir-nos de goig.En passar per l'ermita de Sant Antoni, Robert ens va explicar que hi ha un foradet que el dia de sant Antoni , el 17 de gener el sol entra  i il·lumina el sant, com  passa a les pel·licules.

 En girar el cap  veiem com   Bocairent és  quedava al darrera,  fonent-se a l'horitzó amb  la serra Mariola, al nostre davant les roques del barranc dels Tarongers jugaven amb les formes  eixutes de vegetació, que l'incendi de fa pocs anys encara va agranar més.

 

 Avui faríem un trosset de l'etapa i després tornaríem a Bocairent per un altre camí, dalt la lloma el camí estava sembrat de grava fina i molts pilons que sorprenien a Raül.

 El nom era un altre enigma, en un paisatge  aspre el barranc dels Tarongers,  tal vegada esperàvem veure grans plantacions , o  finns i tot velles soques que ens parlaren del nom, però no, cap resta de citrics.

 Robert va fer-nos descobrir l'enigma, segons sembla era una possible ruta per traure la taronja , el camí ens parlava de la seua importància. La roca estava rosegada per les rodes dels carros, el camí tallat a la roca que li donava un valor i una noblesa  en si impressionant.

 A poc a poc anàvem devallant cap a la part més fonda del barranc on els pollancres relluïen als fons del barranc  com el darrer reflexe de vegetació en mig de l'aridesa i les roques pelades .

 Havíem arribat a mig camí, un camí seguia cap a Ontinyent, nosaltres anàvem a fer una parada per esmorzar, a l'ombra d'una antiga fàbrica on l'esaquelet encara dret impressionava,  després de recuperar forces i compartir l'esmorzar Robert ens va mostrar la vella sénia de darrera, una inmensa estructura de ferro que ens feia imàginar com seria d'impressionant veure l'aigua moure aquella gegant  roda  per fer morue l'antiga fàbrica tèxtil..

 Feiem cap a Bocairent, però tal vegada ens quedava el millor, el camí de tornada tenia un atractiu  molt especial, molta part del camí estava tallat en pedra , formaven escales i  les grans roques eren tallades  com  si es tractés d'un gran  formatge.

 A la tornada en un punt on  les parets de pedra quedaven tallades i era difici d'eixir, Robert ens va parlar del pas del bou, nom que li venia ja que una vegada un bou es va escapar de la plaça de Bocairent i va rodar per les muntanyes i allà és on el van agafar.

 En arribar a Bocairent vàrem visitar unes covetes primer on era una primera  esència del que anàvem a trobar-nos,  una cova amb finestres, dintre panells explicatius  i un video al fons .

 En eixir Robert ens va plantejar fer la visita pel nucli medieval de Bocairent,  que en àrab vol dir cases en forma de pinya,  els carrers estretets i ombrívols, la fresca sobre la nostra cara ens feia caminar encantats,  moltes plantes engalanaven els carrers  que es recargolaven sobre el turó,  ens vàrem aturar a la font de Sant Joan com un punt emblemàtic, on al darrera un edifici agonitzava el seu darrer alé.

 Després de pujar i baixar pels carrerons tortuosos vàrem arribar a la part nova , més ampla, la plaça de l'ajuntament, vàrem passar per sota de l'antic aqüeducte i a l'ajuntament la regidora ens va  explicar algunes coses d'aquest meravellos poble, així com la seua situació i problemàtiques que tenien els veïns.

 A poc a poc anàvem aprenent més coses d'aquell majestuós poble.

 Era hora d'anar  a fer una degustació on  ens endinsariem en les delícies del paladar i el bon gust per cuinar d'aquella gent, vam provar formatge d'ovella , llonganissa tendra i herbero,  a mi la pericana em va semblar una llamineria que me n'havia d'endur a casa. Boníssim!!

 El dinar al bar el Ravalet seguiríem omplint -nos de bon menjar i bona companyia , vàrem seguir omplint el llibre de la Vall d'Albaida, tot i que encara ens faltava veure el millor.

 Per la vesprada vàrem anar a les Covetes dels Moros, Paco ens va acompanyar també per la senda fins la muntanya de  les finestres,  que com una casa de pedra obria finestres al cel.

 Vam esperar el moment a la porta del formiguer gegantí , per desobrir aquell tresor, els consells de Robert i Paco ens tenien a l'aguait ,  per la necessitat de certa forma física.

 Una escala metàlica portava a la primera finestra,  això ens feia pensar la primera pregunta, com entraven aquesta gent? grimpant per la pedra a aquesta altura .

 En arribar dintre una serie de galeries i covetes s'endinsaven a la roca  de pedra, cada cova estava dibuixada amb milers de ratlletes dels cops del tallant , formes diverses dintre la roca  que ens deiava sense paraules,  sols els ulls per admirar, on s'unia el joc  de pujar i baixar, esvarar pels tobogans  i pujar cap a les galeries més altes , forçar els braços per grimpar,  sempre amb cura de moure'ns amb el cap baix per no ensopegar, els xiquets i xiquetes corrien com en una casa de nines, era bonic, però al mateix temps era molt divertit, grimpar, lliscar, anar a quatre grapes, ajudar a pujar  als altres, entre riures i cansament.

 En un moment de relax a una de les covetes Paco ens va contar algunes coses, que era una tribu bereber , vivien a Bocairent i tenien les covetes per guardar el menjar, era una cultura que excavaven per sobre de l'aigua, sobre roca i en l'altura i que quan Jaume I va passar per Bocairent no va trobar res, ells se n'havien anat ja. També ens contava que es veuen algunes finestres encara en construció com iniciades.

 

 Abans de tancar el dia una darrera sorpresa, la nevera , vàrem entrar per sota per un entramat entre la pedra, allà sota la nevera una escala pujava fins a dalt de tot, Sergi i Isabel van pujar i des de dalt  semblava que anàven a fer un parlament.

 Poc després de veure i descansar, i  agraír als amics la companyia i el guiatge a Paco i Robert, vàrem tornar cap a casa.

 També agrair a Jose els ànims i la valoració del meu blog.