Flora i Fauna

Ribera, torrenteres i obagues de muntanya Aquesta marjada és una de les més ombrívoles de tot el Jardí. Per això s’hi han ubicat les espècies que necessiten unes condicions especials d’humitat i ombria per a la seva supervivència. Són les plantes que podem trobar als llits i desembocadures de torrents, així com també a les ombries de les muntanyes més elevades, on la frescor es conserva fins i tot en les èpoques més caloroses del nostre estiu mediterrani. Destaquem, en aquesta marjada, espècies que viuen als torrents com la flor d’alís o aloc (Vitex agnus-castus) que podem trobar a la boca d’alguns torrents de la Serra de Tramuntana i de les serres de Llevant a Mallorca o a les costes de Menorca, el baladre (Nerium oleander) que, de forma natural a Balears, sols es pot trobar al torrent de Santa Eulària a Eivissa, Coriaria myrtifolia, espècie també característica dels torrents eivissencs, Hypericum hircinum subsp. cambessedesii, endemisme mallorquí que sols es troba en els llits de torrent més ombrívols i frescs de la Serra de Tramuntana, etc. En aquests indrets ombrívols i frescs es formen espesses bardisses d’espècies com els abatzers (Rubus ulmifolius), els rosers (Rosa sp.), la rogeta (Rubia peregrina), la corriola de cavall (Tamus communis) o la proenga (Vinca difformis). Malgrat que a les Illes no existeixin boscos de ribera pròpiament dits, hi ha arbres que habiten la vora dels cursos de torrent cercant l’aigua del nivell freàtic. El poll (Populus alba), el fleix (Fraxinus angustifolia) i l’om (Ulmus minor), formen comunitats curioses i ben adaptades malgrat que, possiblement a Balears, hagin estat introduïdes per l’home. Plantes de litoral rocós Les espècies del litoral rocós, al llarg del temps, han anat evolucionant i adquirint adaptacions per poder viure en aquests hàbitats rupícoles i fissurícoles, on la influència de la saladina marina i el vent, condicionen les característiques de l’ambient. A la zona més propera al nivell del mar, la sal és transportada pel vent dissolta en petites gotes d’aigua que es deposi-te’n damunt tota la franja litoral. Les plantes que viuen en aquesta franja han de suportar fortes concentracions salines al sòl i a l’ambient. Són característiques d’aquestes zones, espècies com el fonoll marí, les saladines, Launaea cervicornis o Senecio rodriguezii. Als llocs més batuts pel vent, com els penya-segats i planícies costaneres on la sal ja no hi té tanta influència, trobem les comunitats de coixinets espinosos o socarrells. La seva forma arrodonida i compacte disminueix la superfície d’exposició al vent, com a defensa contra la pèrdua d’aigua per transpiració, així com l’espinescència que, també, és una defensa contra els herbívors depredadors. Flora d’alzinar A principis del segle XX, quan es va construir l’edifici modernista d’aquesta finca (actualment Museu de Ciències) es sembraren varis arbres emblemàtics, dos dels quals formen part d’aquesta marjada i es mantenen com a símbol del que va ser la finca de Ca’n Prohom. El més gran és la Magnòlia (Magnolia grandiflora), una espècie originària del sud-est d’Estat Units. L’espècie del Jardí és un cultivar anomenat ‘Galissonnière’. Es més resistent al fred i té el revés de les fulles de color ferruginós. El nom del cultivar fa referència a un almirall francès del regnat de Lluís XV, que l’any 1756 va conquistar Menorca als anglesos. L’arbre de Júpiter (Lagerstroemia indica) és una espècie originària de Xina, que floreix a l’estiu. És característic el seu tronc per que quan l’escorça madura i es desprèn, deixa visible un teixit cortical més clar i llis fet que li dóna el seu nom xinès que traduït en diríem: l’arbre on les mones no hi poden pujar. Les quatre alzines d’aquesta marjada són una petita representació dels possibles fenotips mallorquins de l’espècie (Quercus ilex) que juntament amb l’aladern, la rotgeta, l’aritja, el xiprell, el pa porcí, el cirerer de pastor, les violetes etc. ja existents, establiran amb el temps una representació de la flora més típica dels nostres alzinars. Els boixos (Buxus balearica) apareixen sols a Mallorca i Cabrera, amb ecologies ben diferenciades. A Cabrera molt a prop del nivell de la mar (Cala Emboixar), i a Mallorca sempre per les muntanyes. És una espècie que ha anat en regressió per la utilització de la seva fusta en ebenisteria. Va ser aliment bàsic de Myotragus balearicus fa milers d’anys. En aquesta marjada podem observar dos nuclis de boix amb la diferent morfologia de les seves fulles. El teix (Taxus baccata) a Mallorca és, igual que el boix, una espècie relicte, distribuïda actualment sols per les muntanyes més altes de la Serra de Tramuntana. Totes les parts d’aquesta espècie són verinoses, excepte la part carnosa del fruit. A la zona humida, construïda aprofitant el sistemes de sèquies del rec originari de la finca, s’hi ubiquen espècies que viuen en llocs humits o que necessiten escorrentia d’aigua permanent, com és el cas de Potamogeton coloratus. Són de destacar dos endemismes emblemàtics: Apium bermejoi és una umbelífera perenne, que sols viu a l’illa de Menorca, prop de la mar i sobre un substrat silici, i Naufraga balearica, endemisme tirrènic (de Mallorca i Còrsega) donat per desaparegut a aquesta darrera illa i que durant anys es va considerar amenaçat a Mallorca, encara que darrerament se n’han trobat més poblacions al nord-est de la Serra de Tramuntana. Flora de muntanya, rupícoles, brollers i timonedes Aquesta marjada és la primera que, essent primitivament cultiu de pomeres, ha permès iniciar el disseny de volums i estructures elevades característic d’aquest Jardí. És un disseny al servei de les plantes, amb l’objecte d’aconseguir microhàbitats específics i poder donar a cada espècie els seus requeriments ecològics. Estructures a base de marges i rocalles, amb diferents orientacions i substrats, que donen a les plantes unes condicions de solana/ombria, sequera/humitat, el més semblant possible al seu hàbitat natural. Com a elements vegetals primitius d’aquesta marjada, s’han conservat el til•ler (Tilia platyphyllos), l’arbre més gros i frondós del jardí, i tot el canyar (Phyllostachys aurea) de l’anomenada canya forastera blanca. Flora de màquies: la vegetació arbustiva escleròfil•la i densa és freqüent sobretot a Menorca i a Mallorca. Ullastres, mates, lletreres arbòries, olivella, són les seves espècies característiques. A Mallorca destaca la maquia amb garballó (Chamaerops humilis). Flora de garrigues i xaragalls: les garrigues, els xaragalls i les rossegueres ocupen bona part de la muntanya mallorquina. Aquestes zones originen una flora específica a partir de la degradació de l’alzinar. Són espècies de les nostres garrigues i dels xaragalls el romaní, l’estepa blenera, l’estepa joana, el càrritx, etc. Flora de muntanya: les espècies pròpies de la muntanya baleàrica les trobam entre els 600 m s.n.m. i les cotes més elevades (1400m). En general formen part d’una vegetació escleròfil•la on són freqüents els coixinets (Astragalus balearicus, Teucrium marum, etc.). En alguns indrets més humits i frescs s’hi troben espècies relictes com Acer granatense, Ilex aquifolium, etc. Flora de brollers i timonedes: En les clarianes, on la llum del sòl penetra fàcilment, es formen poblacions de plantes heliòfiles, moltes d’elles aromàtiques com és el romaní, la garlanda o el tem. Són freqüentes també el xiprell, les ginestes, la gatova i diferents espècies d’orquídies. Espècies rupícoles com Brassica balearica, Scabiosa cretica, Helichrysum ambiguum, Hippocrepis balearica, etc. aprofiten les escletxes de les roques per establir el seu sistema radicular en un ambient fresc i molt drenant. A la vegada, estan protegides dels herbívors depredadors, ja que viuen en llocs inaccessibles.