Història de Banyalbufar

Un poble és fruit de la seva història. L’explicació de molts fets actuals i trets característics rau en fets passats, n’és un clar exemple el paisatge. Aquest apartat no pretén recollir tota la història detallada de Banyalbufar, sinó una sèrie d’esdeveniments clau. Per les persones més interessades es recomana l’abundant bibliografia específica existent. La prehistòria. Les primeres dades disponibles que actualment coneixem referents a l'ocupació dels humans a Banyalbufar, daten de la cultura pretalaiòtica (3000 ‐ 1400 aC). Es tracta d'unes restes d'enterraments humans, situats a al lloc anomenat Corral Fals, a la possessió de Son Bunyola. Tres jaciments són d'una època posterior, la talaiòtica: dos d'ells situats també dins la possessió de Son Bunyola i un altre a Son Valentí. Destaca l'existència de les restes d'un talaiot, de planta circular, en mal estat de conservació. La època romana. En quant a l'època romana a Banyalbufar, poca cosa podem afirmar ateses les poques restes trobades. Només s'han trobat algunes restes de ceràmica sigillata i, possiblement, l'assentament romà al municipi fou molt dèbil atès que la construcció del mateix, amb el sistema de marjades, hom l'atribueix a l'època musulmana. L'origen de la Vila. Efectivament és amb la conquista musulmana de Mallorca i amb el desenvolupament d'aquesta nova cultura (902 ‐ 1229) quan realment el poble neix, tal i com el concebim a l'actualitat. Sembla que prest s'hi instal∙là al que seria ben aviat Banyalbufar, una comunitat andalusina. L'assentament pertanyia al districte de Bunyula, el qual agrupava els pobles de Banyalbufar, Esporles i Bunyola. Foren els andalusins els qui "construiren" l'actual paisatge banyalbufarí. Feren néixer el poble, des del batiar‐lo amb el seu topònim (Bany al bahar ‐construït vora la mar‐), fins disenyar i executar marjardes, safareigs i tota una xarxa hidràulica que els investigadors anomenen Ma'jil. La Conquesta i el repartiment de terres. El major canvi, tan social com econòmic, va ser a partir de la Conquesta de Mallorca mitjançant l'atac de l'exèrcit català de Jaume I, l'any 1229. Després de la conquesta de Mayurqa als musulmans, l'illa es va repartir entre els nous conqueridors. Pel que fa a Banyalbufar el poble es repartí aprofitant les dues grans zones o valls que feren de separació territorial entre els dos grans senyors feudals. Vall I (la vila pròpiament dita): sota domini del cavaller Ramon Sa Clusa. Vall II (les actuals possessions de Son Bunyola, Son Valentí, Son Balagueret, Son Coll i el nucli des Port des Canonge), sots domini de Gilabert de Cruïlles i del bisbe de Mallorca. Aquests primers senyors feudals de Banyalbufar s'encuidaren d'explotar territorialment el municipi amb la única finalitat de cobrar rèdits com a pagament de l'aportació feta en la conquista de l'illa. El primer que fomentaren, doncs, fou la repoblació del municipi amb nous vinguts de Catalunya, principalment, atès les terres havien estat abandonades pels musulmans. Segles XV, XVI i XVII. Devers l'any 1450 existia una forta tensió entre Ciutat i la Part Forana, per desavinences econòmiques principalment. Aquesta situació va motivar la revolta forana, i es saquejaren diverses possessions banyalbufarines en mans de ciutadans (Planícia i sa Teulera). Els conflictes socials però, no acabaren aquí. Va sorgir la "Germania" mitjançant la qual els anomenats "agermenats" (vilans i menestrals) demanaven que s'eliminàs el deute públic, l'abolició d'impostos indirectes i en definitiva una reforma general de l'administració. La "guerra" entre "agermenats" i "mascarats" (mercaders i senyors de Ciutat) provocà destrosses. Aquests darrers foren saquejats i assassinats, tal i com ho documenten els escrits de l'any 1522. L'ambient de por i inseguretat, va fer que fins i tot el senyor de la Baronia que, en aquell temps era Jaume Joan de Lloscos viatjàs cap a Menorca per tal de refugiar‐se. La mateixa Baronia fou assaltada poc després i els agermenats hi robaren vi (malvasia?) que s'endugueren cap a Ciutat. També consta que els agermanats es tancaren dins d'una torre de defensa (segurament la de Sa Baronia) per tal de defensar‐se des mascarats. Finalment el moviment agermanat fracassà i alguns banyalbufarins foren castigats. L'any 1579 es començà a construir la Torre del Verger i el 1584, s'encarregà a Gaspar Homs que pintàs el que llavors havia de ser retaule major de l'església (Nostra Senyora). Pel que fa al règim administratiu, Banyalbufar i Esporles formaven una mateixa Universitat. La Seu administrativa es trobava situada a Banyalbufar, mentre que la seu eclesiàstica, la parròquia, es trobava a Esporles. Aquest dualitat eclesiàstica‐administrativa provocà molts conflictes entre ambdós pobles, perquè Esporles ‐amb més població‐ reclamava a les autoritats del Regne ser la seu administrativa o, en tot, cas separar‐se de Banyalbufar. Segles XVIII. A la segona meitat del segle XVIII Esporles sol∙licità al Reial Consell de Madrid la separació definitiva amb Banyalbufar, però que no arribà definitivament fins a l'any 1836. L'economia de Banyalbufar es basava en l'agricultura i l'activitat pesquera. Fou famós el conreu de la vinya al municipi, especialment per l'elaboració del vi de malvasia, reconeguda i exportada arreu d'Europa. El Segle XIX. L'any 1839 la plaga del pugó arrasà les vinyes banyalbufarines, tan apreciades per ser la matèria prima en l'elaboració de la malvasia, beguda de reis que s'exportava a la Península. L'any 1850 una gran sequera féu molt de mal també als cultius en general, per acabar de rematar després amb l'arribada de l'oïdium. La carretera que uniria Esporles amb Banyalbufar es construïa gràcies al general Cotoner (Ferran Cotoner i Chacón) i a l'ajuda de la Diputació Provincial. Mitjançant la restauració borbònica (1875) a Banyalbufar controlaven la política municipal els senyor de Planícia i de Son Bunyola, juntament amb el General Cotoner de La Baronia. Fins en aquell moment la connexió era a través del camí de Correu. Al 1882 es construeixen els rentadors públics a Sa Canaleta. L'any 1885 s'instal∙la al poble una comunitat de monges agustines que es dedicà a l'ensenyament i a assistir els malalts a la vila. La plaga de la fil∙loxera (1891) féu que la vinya fos substituïda pel conreu de la tomàtiga, especialment la de ramallet, que es comercialitzava a Ciutat i s'exportava a Barcelona. El Segle XX. L'any 1913 s'erigí en parròquia l'església de Banyalbufar, que fins aleshores havia estat vicaria d'Esporles i, al mateix any, es duu a terme la inauguració de la fàbrica d'electricitat. Durant la Dictadura de Primo de Rivera es va anomenar batle a l'amo Antoni Albertí de cas Cosí. Amb la Segona República, es continuaren fent obres públiques, com ara una xarxa de clavegueram o un petit escorxador situat a Sa Canal Nova. Un inspector d'ensenyança intentà tancar l'escola de monges agustines, però el poble el féu fora ben aviat. Durant la Guerra Civil, els càrrecs municipals foren ocupats per la Falange. Partiren des de Banyalbufar 16 banyalbufarins a lluitar a la Guerra. Dos d'ells moriren en el combat. Després de "l'any de sa neu" (1956) i la calabruixada de 1959, la decadència del cultiu de la tomàtiga de ramellet féu emigrar molts banyalbufarins cap a Ciutat. La democràcia i principis del segle XXI. L'època democràtica (1977) és encetada pel nou batle elegit Jaume Tomàs Font. Durant aquests primers anys de democràcia destacà la figura política del banyalbufarí Jeroni Albertí Picornell, actual Fill Il∙lustre del poble. L'any 1995 Banyalbufar la política banyalbufarina entra en una nova etapa mitjançant la victòria a les eleccions municipals d'un nou partit, Independents per Banyalbufar, amb els batles Antoni Mora Vich i Manuel Romero. Actualment, el Consistori es troba presidit per Unió Mallorquina amb el batle Mateu Ferrà, amb l'existència d'un pacte de govern entre la formació Agrupació Port des Canonge i el Partit Popular. Resta a l'oposició Independents per Banyalbufar.

Fonts

 ,AJUNTAMENT DE BANYALBUFAR, (2009), Diagnòstic de l’Agenda 21 de Banyalbufar, Ajuntament de Banyalbufar i GRAM.cat, Banyalbufar.
ALBERTÍ, BENET, (1997), Banyalbufar a l’ombra de la falange, Edicions Documenta Balear, Col•lecció La Guerra Civil a Mallorca poble a poble, Palma. DD.AA., (1998), Banyalbufar i la seva història, Ajuntament de Banyalbufar, Palma.
ROSSELLÓ, RAMÓN I ALBERTÍ, JAUME, (1995), Història de Banyalbufar segles XIII-XVI, Lleonard Muntaner Editor, Llibres de la Nostra Terra 14, Palma.