Caminada nocturna del Grup de Caminants  a la Plana Alta: de Benicàssim a Orpesa

     Era una nova experiència per a nosaltres fer una caminada per la nit amb la lluna plena reflexada sobre la mar. Tot i l'època d'aglomeració de gent a la zona pel turisme angoixant.

      Primer vàrem deixar cotxes a Torre la Sal  i ens vàrem trobar amb la resta de la gent a la plaça de la Font, on ja ens esperaven la resta del  grup.

     Vàrem fer la presentació d'el Camí i explicació del full de ruta i vàrem emprendre el camí cap a Orpesa. Encara estava entre dos clarors i anàvem veient com el dia s'anava apagant, vàrem visitar encara de dia la torre de Sant Vicent. Des d'allà vam seguir pel passeig vora mar on hi havia una multitud que deambulava pel passeig i per les terrasses de vora mar. Nosaltres vam seguir fins arribar a la via verda on hi havia més tranquil·litat . A l'entrada vaig poder parlar amb Josep lluís Romero que ens esperava per acompanyar-nos i explicar-nos moltes coses.

       Al principi vam obrir els frontals  per la por a la foscor, la incertesa de la nit,  però a poc  poc la lluna  reflexada a la mar ens va fer apagar-los.

    Vàrem fer la primera parada a la torre Colomera i Josep ens va parlar  de moltes coses; com estava lligada la història d'Orpesa a la seua costa entremaliadament  trencadissa, i com havia estat al llarg dels anys   un punt de mira excel·lent  per corsaris i pirates.  Ja que  des de les Illes  Columbretes ja es veia  el cap de la Nau. Va ser una població que va patir molt pels atacs de la pirateria. Aquests atacs  pirates s'efectuaven  dintre de la població, generalment es basaven en el segrest de persones , de les quals després demanaven diners pel rescat, i que podien trigar molts anys per  poder tornar.

      A partir dels fets i de la impressionant força dels atacs i com ho va patir la població, es va fer necessària tenir una bona organització de vigilància i la  i construcció de torres de guaita per avisar de les incursions.

      Ens explicava Josep que antigament hi havia la torre de Sant Julià, edificada en una punta de la falda de la serra de Sant Julià, d'ella  en queden pocs vestigis.

     Cada torre tenia dues torxes per avisar  en cas de perill a les torres veïnes , i de cada torre sempre s'havia de veure les dues torres , la del nord i la del sud.

      La vigilància era molt estricta i no podia pujar ningú  a part de les persones dedicades a aquesta feina.

     Josep ens va fer entendre a partir de les seues explicacions la importància de la via verda, com quelcom més per passejar o anar amb la bicicleta.

     Per una banda i tal com hem comentat i havia les diferents torres de guaita;  la torre de Sant Julià, la torre  Colomera i la Torre de la Corda i la torre del Rei. Ja prop de la població  hi havia  Orpesa la Vella que era un jaciment  on s'havien  trobat vestigis ibers i musulmans. Hui veiem els contorns tèrbols però, i més enllà , el Bobalar que era una muntanya de propietat municipal.

      Tot el conjunt tenia un valor molt gran i era una reivindicació que des del sector més progressista de l'ajuntament es reivindicava  per la seua conservació i posada en valor.

      Ens vam acomiadar de Josep, el qual va tornar al principi de la pista on havíem començat.

 Vàrem abandonar la quietud de la via verda per arribar la la platja de morro de Gos i la Conxa on començava a haver-hi una multitud de gent considerable passejant i assegudes a les terrasses.Vàrem aturar-nos per sopar abans d'arribar al lloc previst .  Era impressionant a aquelles hores de la nit i la quantitat de gent que hi havia.

      Vàrem arribar a la torre del Rei , de dimensions molt més grans que les altres que havíem vist, vàrem passar pel far d'Orpesa que anava  enviant el seu missatge lumínic per protegir i avisar els vaixells que s'apropaven.

     Ara venia la platja de" Marina d'horror", o també anomenada "coentòpolis", a aquestes hores , que seria sobre la una i mitja de la nit encara hi havia molta gent sopant i entrant i eixint.  Era totalment anacrònic i fora de lloc tota la "parafernàlia", elefants de cartró vora mar i llums  que trencaven la pau i l'harmonia. Varem continuar amb la mar com a companya silenciosa que ens donava la serenor per seguir, vàrem arribar a la porta de l'horror on hi havia la filera de llums que encegaven els ulls. Després vàrem eixir de  tot aquell guirigall de llums i gent per seguir camp al nord vora l'escuma suau de les ones. La calma  i la llum de la lluna tornava a engolir-nos, finalment fins i tot vam apagar els frontals per gaudir del paisatge .

      Anàvem per passarel·les de fusta, que feien camins entre la vegetació, a la vora d'uns matolls tres persones feien acampada vora el camí.  i sota uns pins una torre s'amagava entre les ombres, vaig deduir que era la Torre de la Sal.

Finalment vam arribar al poble de Torre la Sal, una pedània de Cabanes amb casetes baixes vora mar. Havíem arribat,  eren les dues i mitja de la matinada, vam segellar el carnet, ens vam acomiadar i ens vam anar a dormir.