Caminada del Grup de Caminats per  la Marina Baixa: de Benidorm a la Vila Joiosa.

L'oratge pel matí estava fresquet, molt tapat i dubtós si ens anava a caure alguna "ramassà", però tot i això varem entrar en el formiguer de  gratacels  que era Benidorm.

 Vàrem arribar a l'estació i allí ens vàrem trobar amb la gent que venien de diferents comarques per fer aquella etapa d'el Camí , desconeguda encara per a mi.

 Sempre em deixarà perplex Benidorm, fa respecte caminar per aquell bosc d'edificis,  fa feredat caminar als seus peus, al mateix temps m'atrau mirar  el vertigen de les seues alçades.

 Vàrem caminar fins a l'anomenat castell que és on queda una mica del poquet que queda antic, a sobre  la petita península del castell les dues platges s'estenen a banda i banda amb el seu ventall de gratacels darrera. Primer la caminada vora mar pel passeig marítim envoltat de gent  que havien vist en Benidorm un bon lloc per "estiuejar" o passar uns dies vora mar, i passar per  aquell gratacels de dues potes que feia com una "M", era diferent aquella caminada, l'espai era especial, de vegades trobàvem un moment màgic, com quan les gavines estaven a l'aigua del barranc i darrera l'illa de Benidorm,  que com si fora el vell Nautilus  del capità Nemo treia el llom entre l'escuma de les ones, ens vàrem aturar per esmorzar en el darrer bocí de passeig abans d'entrar en la senda  que serpentejava sota els pins.

Mentre esmorzàvem vam veure com un personatge en la llunyania  gaudia d'un bany en ple mes de febrer, impressionant, nosaltres gaudíem del dia i de la companyia.

 Vàrem deixar la civilització  i vàrem entrar en la vessant més  feréstega i salvatge de la caminada, la vertiginositat dels edificis quedava ja lluny, i la vam canviar per la vertiginositat dels penya-segats, la mar estava brusenta i picava fort a les roques de la costa. La senda anava pujant i l'alé costava d' agafar. Però el paisatge de mar i muntanya, de platja i penya-segats i de desert i civilització  semblaven com dues cares d'un moneda en la mateixa etapa.

 Atret per l'espectacular paisatge, al mateix temps que poregós per no rodolar per alguna senda pedregosa, veien de vegades els companys a l'altra banda de senda com si foren formigues  de colors, i sobre tot, gaudint i absorbint com una esponja tota aquella amanida de vivències i plaers que em donava  aquell dia.

Per una altra banda la primavera floria als romers i les herbes del camí, i  en un raconet com un oasi de la terra, com un record del passat, un trosset d'ametlers florits coberts per una catifa de magreta florida aguantaven  vius.

 La Vila es veia al fons com per donar-nos ànims, mentre acabàvem d'aclarir el dinar. Nosaltres travessàvem la darrera engruna de roca abans d'arribar al port i als carrers de la Vila.

 Vàrem anar al lloc per dinar, a los Serranos, vàrem recuperar forces i vàrem escriure al llibre de la Marina, i finalment vàrem segellar l'etapa amb l'ecuny del bar, una altra segellada col·lectiva, que es començava  a fer habitual.

 En acabar de dinar van vindre Jaume Vaello i alguns amics d'ell,  estudiosos i saberuts de la Vila, del passat i el present, que ens explicarien i ens portarien pels racons més emblemàtics. La visita ens va formar, vàrem aprendre moltes coses d'aquella Vila Joiosa, els encants de les muralles i els carrers antics, semblava que la primavera s'havia parat per sempre i les cases de mil colors feien joc amb el seu nom,  joiosa de joia, d'alegria , de felicitat, no de perles precioses i d'anells.

 La importància de la Vila en l'antigor va ser molt gran,  i són moltes les restes romanes, les termes romanes de la ciutat romana d'Allon.

 També ens vàrem assabentar que el nom de Joiosa li ve com un reclam del segle XIII  per captivar a la gent per a què vinga a establir-se al poble.

 Després de saber algunes coses més de la Vila i de conèixer alguns dels seus racons  vàrem anar a l'estació de tren, ens vàrem acomiadar dels guies i dels companys i companyes i vàrem tornar cap a casa.