Història d'Andorra

Per trobar quins van ser els primers pobladors de les Valls d’Andorra ens hem de remuntar cap a l’any 10000 aC (l’epipaleolític) i ens hem de situar a la balma de la Margineda, a la parròquia d’Andorra la Vella. Les primeres societats estaven dedicades a la caça i a la recol·lecció, però van esdevenir productores durant el neolític amb l’exercici de l’agricultura i la domesticació d’animals, és justament en aquest període que es va produir una estabilització de la població al roc d’Enclar de Santa Coloma (Andorra la Vella). La primera denominació coneguda per designar els habitants d’aquestes terres és la referent al poble preromà dels andosins i va ser emprada per l’historiador grec Polibi cap a l’any 120 aC, segons ell, aquests van ser sotmesos per Anníbal durant la seva travessia pels Pirineus l’any 218 aC en l’expedició que va dur a terme contra Roma.
Entre els segles IX i X les Valls d’Andorra van pertànyer al comtat d’Urgell, propietat que queda reflectida en l’Acta de Consagració de la catedral de Santa Maria , d’Urgell (839), el primer document conegut del Principat i que fa possible citar en aquest moment la delimitació de les sis parròquies andorranes originàries. L’antic castre del roc d’Enclar va esdevenir l’instrument principal de govern comtal a la vall fins que els comtes d’Urgell van cedir les valls andorranes a l’Església d’Urgell a canvi d’altres possessions a la Cerdanya (988). No obstant això, els andorrans no van reconèixer aquesta nova sobirania fins al 1176, data en què es va signar un acord entre els homes d’Andorra i el bisbe Bernat Sanç. Però la pugna per les valls andorranes no havia de quedar aquí. Al segle XIII hi va haver un període de lluites aferrissades entre el comte de Foix i l’Església d’Urgell per fer minvar els drets que hi tenien els bisbes. Es va aconseguir posar fi al conflicte amb els Pariatges (1278-88), dues sentències arbitrals signades entre el bisbe d’Urgell, Pere d’Urg, i el comte de Foix, Roger Bernat III, les quals estableixen la cosobirania del bisbe d’Urgell i el comte de Foix sobre Andorra. És el naixement del Principat d’Andorra.
L’any 1589, Enric IV de Navarra i comte de Foix va esdevenir rei de França i va unir a la corona francesa els drets de consenyoria sobre Andorra. Però, amb l’arribada de la Revolució, els republicans francesos van trencar la relació amb aquest territori a causa de l’origen feudal dels lligams que l’unien a França. No obstant això, la tradició feudal i els drets de cosenyoria de França sobre Andorra van ser restablerts per Napoleó el 1806, motiu pel qual amb la República el president de França en va esdevenir, tal com és actualment, copríncep. El 1866 l’aprovació de la Nova Reforma va aportar canvis polítics i administratius importants, com ara el sufragi censitari (l’atribució del dret de vot als caps de casa) i l’augment de poder del Consell General. El sufragi universal, però, trigaria més de mig segle a arribar al , Principat: el masculí es va establir el 1933 (després d’uns anys d’anul·lació, 1941-1947) i el femení, el 1970. Va ser poc després de la implantació del sufragi , universal masculí que el Principat va esdevenir regne: el 7 de juliol de 1934, el Consell General va proclamar el lituà Borís Skosyrev Boris I rei d’Andorra després que aquest proposés al síndic una reforma de les estructures econòmiques del país. Però la investidura tan sols va durar dues setmanes: el bisbe d’Urgell no va , permetre aquesta situació i el 21 de juliol un destacament de la Guàrdia Civil va conduir el rei cap a la frontera i, d’allà, cap als jutjats de Barcelona. Va ser , empresonat a Madrid abans de ser expulsat a Portugal.
Per la seva situació geogràfica, Andorra sempre ha estat una terra d’acollida, però aquesta peculiaritat es va accentuar durant la Guerra Civil Espanyola (1936-39) i , l’ampli procés de recepció d’immigrants. Durant el temps de guerra, postguerra i Segona Guerra Mundial, Andorra es va convertir en un escenari on actuaven , diferents xarxes d’evasió que feien passar refugiats entre França i Espanya, uns fugien de la Guerra Civil Espanyola i de la dictadura franquista, d’altres, del , nazisme. Es calcula que només durant el període de 1936-1939 hi haurien pogut passar més de 70.000 persones. El Principat acollia els refugiats de manera
provisional i el Consell General procurava els mitjans per reconduir-los a l’altre país. Andorra va estar uns anys amb un ull a la frontera del Pas de la Casa, pendent dels moviments de l’exèrcit alemany (que hi va arribar entre 1942 i 1944), i l’altre a la Farga de Moles (Alt Urgell), seguint les evolucions de les tropes franquistes.
Entre 1936 i 1940, tres destacaments de la gendarmeria francesa es van instal·lar en terres andorranes per controlar la presència de refugiats i maquis establerts prop de la frontera i que feien incursions a les comarques de l’Alt Urgell i la Cerdanya. El 1944 els gendarmes es van tornar a instal·lar a Andorra, juntament
amb la Guàrdia Civil espanyola, i es va produir una situació de tensió que va tenir el punt culminant amb el tancament de la frontera hispanoandorrana per part del Govern espanyol.

Normalitzada de nou la situació, l’estancament de l’economia espanyola va fer possible la dinamització del creixement econòmic andorrà, amb el factor determinant de ser terra fronterera, es va produir l’arribada de turistes i d’estrangers que van obrir-hi nous comerços i s’hi va desenvolupar el trànsit de , mercaderies i divises. El diferencial fiscal i legal amb els estats veïns va propiciar el trànsit irregular de tota mena de mercaderies: tabac, mules, alcohol, mitges de niló, penicil·lina, llana, , recanvis d’automòbil... El desplegament de lleis internes i l’actuació de la Unió Europea, però, van fer minvar aquesta activitat. Durant molts anys també van viure una situació beneficiosa les entitats bancàries andorranes, les quals van gaudir d’opacitat tot i els mecanismes implantats per evitar el blanqueig de diners. No obstant això, Andorra va desplegar les mesures legislatives necessàries per complir els requeriments europeus i canviar aquesta pràctica. El conreu i el comerç del , tabac van molt lligats al creixement i l’economia andorranes. La producció tabaquera va esdevenir un negoci molt rendible des del moment que Espanya i França en
van crear el monopoli (segle xvii), i explotacions agrícoles principalment d’Andorra la Vella, Sant Julià de Lòria i Santa Coloma van començar a incorporar aquest tipus de cultiu procedent d’Amèrica i a fer-ne la comercialització. Aquesta pràctica va continuar intensifi cant-se al segle xix malgrat les pressions de tots dos estats i de l’intent de controlar les fronteres. És aleshores que a Andorra la Vella i Sant Julià de Lòria van aparèixer petits obradors artesanals que portaven el nom de les cases pairals o dels seus propietaris, les dones que hi treballaven eren les cigarreres.
L’any 1899 es va fundar la Tabaquera Andorrana, la primera fàbrica de tabac de què es té constància. Amb les dues guerres mundials i l’espanyola, va augmentar la demanda del tabac andorrà i cap a la meitat del segle xx van néixer empreses del tot mecanitzades que van començar a produir marques estrangeres per poder
fer front a la competència de marques nord-americanes entrades a Europa. El 1964 es va crear la Junta de Tabac per regular les relacions entre pagesos i industrials i el 1974 es va establir un conveni d’importació per als fabricants. Durant els anys setanta i vuitanta la indústria tabaquera andorrana va assolir grans benefi cis,
situació que es va anar invertint posteriorment per factors com ara l’augment de taxes, l’excés de camps de tabac, l’increment de la repressió del contraban i la disminució de les vendes. El 1981, amb la creació del Consell Executiu, el Govern d’Andorra, es va iniciar un darrer període de reformes al país que va culminar el 14 de març de 1993 amb la signatura de la primera Constitució escrita d’Andorra, per la qual el Principat va esdevenir un estat de dret, democràtic i social. Aquest mateix any es va integrar a l’ONU, fet que signifi ca el reconeixement internacional del país, i, el 1994, al Consell d’Europa.