Benvinguts a Ogassa

Us trobeu en un petit poble a la falda del Pirineu. Som 260 habitants que us volem fer conèixer el nostre paisatge, la nostra història i la de la revolució minera, que va tenir lloc al nostre municipi i que va marcar el nostre passat com a motor d'un moviment industrial essencial per al creixement de Catalunya. La història d'Ogassa es perd en l'edat mitjana. Eren terres i cases que pertanyien a l'Església-L'abat Oliva, l'Abadessa Emma- i, a grans senyors-els d'Oriol, Guifré el Pelós.... Hi ha també el mite del comte Arnau, que expia les seves penes per les nostres muntanyes. Així era Ogassa fins que un pagès o un ferrer - hi ha dues versions de la història- van trobar unes pedres negres que tenien poder calòric i que es començaven a conèixer a tot arreu com a font d'energia: el carbó. Les grans companyies mineres comencen l'explotació de les mines l'any 1838 i, s'allarga fins que el 1967 es va tancar l'última mina, la Dolça ,i amb ella el ferrocarril que havia arribat a la comarca el 1880. Un tren que va donar molta empenta a la indústria catalana. El carbó d'aquesta conca minera existeix gràcies a processos biològics, químics, físics i orogènics, que van fer possible la formació d'un mar interior a Catalunya, fa millions d'anys. La descomposició de la vegetació tropical existent, la pressió produïda per l'assentament dels materials i, el pas del temps, van crear el carbó i fins i tot una mica de petroli. Els jaciments d'Ogassa són de carbó del tipus hulla, de gran poder calòric i molta qualitat. Es troba al mig de grans falles i encavalcaments, cosa que fa molt difícil i perillosa la seva extracció. L'ús principal del carbó de la conca minera d'Ogassa era per a la indústria manufacturera catalana, en plena expansió al començament del s. XX amb la revolució industrial com a marc del creixement del país. La forma d'extreure el carbó va ser a Pic i Pala, en galeries amb piles, capells i, enfustades, per intentar extreure les pedres de les entranyes de la muntanya. Recordem els oficis perduts de les mines: picadors, manobres, manyans, fusters, paletes, vagoners, freners (ofici difícil i arriscat) i les rentadores de carbó. Eines com punteroles, malls, pistolets, llums de carburo i, eines manuals que avui hem perdut quasi de la memoria. El principal problema de les mines era el transport del carbó. Per solucionar els grans desnivells de les muntanyes, els enginyers van crear els plans inclinats, que consitien en dues vies paral·leles, per on baixaven les vagonetes plenes i pel seu pes, feien pujar les buides . Hi havia diferents plans que s'intuexen prop de la plaça Dolça . Del ferrocarril que havia d'arribar al port de Barcelona per a poder comercialitzar el carbó, s'en va començar a parlar l'any 1838, i el 1880, es va fer realitat l'ultim tram fins a Granollers. Diferents indústries van sortir de les mines: una acereria, un forn de vidre, fàbriques de cal, de ciment refractari, de pans de carbó.... Arribem a la fàbrica de pans de carbó, conseqüència directa, juntament amb les cimenteres, de la presencia de carbó a la zona. Aquest edifici eixemple de l'arquitectura industrial de principis del s XX, serà el futur centre d'interpretació de la industria minera. Havia estat un lloc on es feien conglomerats de pols de carbó amb brea i a molta temperatura, s'hi feien uns pans de carbó de 40x20cm, que anaven als forns de vaixells o de fargues. Temps després als anys 40, sembla que va acollir l'edifici de la turbina. Queden restes de totes dues activitats. Cal reconeixer que abans en sabien de fer edificis, ara podem gaudir de les arcades de pedra tallada tan treballades, del que era simplement una fàbrica. Enfilem cap a l'estació de cable aeri de ca l'Armengol. Aquest edifici es va inaugurar el 1940 com a nova solució per al gran problema del transport del carbó. Venia del tall obert de Can Camps, aquí es repartia cap a la fàbrica i als tallers, on es rentava o es preparava per a la comercialització. Als tallers hi havia també l'economat, on es venien productes de fora, tan necessaris com ara l'arros, l'oli, vi... Pujant pel torrent, arribem a la font gran, on es va crear la primera turbina que donava llum a les cases mineres i a la indústria. Ogassa va ser el segon poble d'Espanya en tenir llum elèctrica, l'any 1900, aproximadament. L'últim tram de la visita és el barri del prat de Pinter, amb l'església parroquial de Sta. Bàrbara, feta pels miners en honor a la seva patrona. En aquest indret hi havia l'ajuntament antic, les dues escoles, per a nens i per a nenes. Començant a baixar trobarem la casa dels enginyers “la torre” i les oficines. Podem veure runes del plan inclinat 5 al costat de la torre i, anirem a la plaça dolça que era on paraven les vagonetes. Poden continuar fins a St. Joan de les Abadesses tirant per la ruta de les vagonetes, passem pels tunels fets a mà, per on anaven les càrregues de carbó fins a l'estació de Toralles, camí de Barcelona. Resta a dir que durant aquells anys la vida social era molt viva i complicada. Hi havia tres sales de ball, una cooperativa on s'intercanviaven productes de pagès, on es feien timbes i s'hi jugaven cases, fins i tot dones. Els miners tenien molts fills i, quan tenien 4 o 5 anys anaven a guardar les vaques dels pagesos a canvi de menjar. Als 14 anys baixaven de la muntanya a la mina. Cap als anys 50-60, l'educació va agafar importància, amb les monges dominiques i els capellans. Les mines van tancar, i va canviar la vida d'aquest poble miner de les faldes de Serra Cavallera al Pirineu Català. Us estem molt agraïts per la vostra visita i ens agradaria que també visitéssiu altres espais que considerem molt especial: Ermites romàniques del s X-XII, St .Martí de Surroca i St Martí d'Ogassa Itineraris a peu a Serra Cavallera, el Taga, St. Amand, Vidabona, Collada del Vent, Coll de Pal, refugis Montserrat i del Roser. Vistes espectaculars. Itineraris a peu i en BTT, St. Joan de les Abadesses, Ripoll i a Olot per la collada de Sentigosa. Via verda. Itineraris en cotxe de Ribes de Freser a Camprodon. Aquí, a Ogassa us rebrem com a casa.