Llegendes de Canillo

Conten que l’emperador Carlemany va entrar a Andorra pel coll de Fontargent tot perseguint els alarbs i que va fer clavar una argolla al pic Negre de Junclar per lligar el seu cavall. Hi ha qui diu, però, que el motiu de la col•locació de l’anella va ser un altre: delimitar Andorra i el Sabartés (avui en dia, la regió de l’Arieja).Una darrera versió, encara, revela que el pic de Fontargent va ser el primer que va sobresortir després del diluvi universal i que Noè es va valdre de l’argolla que hi havia per amarrar-hi la seva arca. Aquest famós anell de ferro que tret de Carlemany i el mateix Anníbal (que també hi va estacar el seu cavall) ningú més ha vist es converteix la nit de Sant Joan en un tresor de gran valor. Són molts els que es van decidir a anar-lo a cercar. Tornant als temps bíblics, es diu que la vall d’Incles va esdevenir el port de salvació per a tota la tripulació que Noè duia a la seva arca. Tant perquè el patriarca va poder amarrar l’embarcació en el ganxut pic d’Ascobes, que sobresortia del mar que l’envoltava, com perquè els prats de la vall van servir d’aliment per al seu bestiar un cop les aigües van haver baixat. Va ser aleshores, segons es diu, que es va construir una de les primeres bordes que hi ha a la vall, i va ser obra Noè.

Una darrera llegenda ens duu a un estany andorrà, l’estany de Fondargent. Conten que quan la lluna treu cap per entre els pins en una nit estelada, la fada que l’habita surt de l’aigua i es passeja amb majestat per la rodalia. En clarejar el dia, fa uns passos sobre les aigües manses, amb suavitat i harmonia, i s’esmuny misteriosament quan el sol arriba al rocam que envolta l’estany.