Dues guerres, dues Andorres

Hi ha dues Andorres. La d’abans de la Guerra Civil espanyola i la de després. El país que sempre havia estat, per la seva situació geogràfica, terra d’acollida va viure entre els anys 1936 i 1939 un procés de recepció d’immigrants refugiats ampli i durador que va donar un impuls fonamental al creixement de la població i que va enriquir i diversificar el microcosmos social andorrà. Les mentalitats tradicionals andorranes van entrar en contacte amb altres maneres d’entendre i organitzar una comunitat. Mentre es produïa aquesta fusió, Espanya travessava la dura postguerra i França estava immersa en una guerra mundial en la que Andorra va jugar un paper destacat en la xarxa d’evasió de soldats aliats i de jueus que fugien del nazisme Tot i la seva neutralitat, Andorra va estar uns anys amb un ull a la frontera del Pas de la Casa, pendent dels moviments de l’exèrcit alemany i amb l’altre a la Farga de Moles seguint les evolucions de les tropes franquistes. La presència de refugiats i dels maquis que, tenint com a base el Principat, feien incursions a les comarques catalanes de l’Alt Urgell i de la Cerdanya va provocar que entre el 1936 i el 1940 s’instal·lessin a Andorra tres destacaments de la gendarmeria francesa per mantenir l’ordre i protegir la població. El 1944 van tornar a fer acte de presència els gendarmes francesos i la Guardia Civil espanyola. Les tensions van arribar al seu punt culminant amb el tancament el setembre d’aquell any de la frontera hispanoandorrana per part del govern espanyol. La situació, però, va tornar a la normalitat. En aquells anys, l’estancament de l’economia espanyola va alentir també el creixement econòmic d’Andorra que es va anar recuperant i mirant cap al futur gràcies a l’arribada de turistes i a la presència d’estrangers desitjosos d’obrir comerços. La modernització del país entrava en una nova i decisiva etapa.