Ubicació:
VESTIR-SE A L’ANTIGA
Quan un visitant que no coneix les festes de Castelló ve a la nostra ciutat en Magdalena, moltes coses li criden l’atenció.
La primera és la gran participació popular. Els castellonencs, que sentim i fruïm cada dia del ritme pausat d’una ciutat tranquil·la solem resumir aquest fet en una pregunta que any rere any tornem a fer-nos entre sorpresos i contents:
- Però ¿ d’on ha sortit tota aquesta gent?
I és que des de fa uns anys els habitants d’aquest poble nostre i els visitants que venen a compartir la festa tenen per norma envair els carrers. Tots els actes programats compten amb una massiva participació, les colles i gaiates tenen els seus caus plens i els carrers i places estan ocupats per una multitud que observa, comenta o simplement passeja omplint-se els ulls i el cor de la llum, la música o el soroll i l’olor de la pólvora.
Una altra peculiaritat que des de fa uns anys ens caracteritza és la gran quantitat de persones que pots trobar pels carrers vestides de manera inusual, el que jo anomene “vestides a l’antiga”.
Aquest fet és un tret diferencial de la nostra festa. Pot ser per tractar-se d’una celebració que commemora, a partir de la romeria de les canyes i la visita al vell solar, la fundació de la ciutat , els castellonencs ens sentim animats a emprar, per uns dies, la indumentària dels avantpassats que van construir, segle a segle, a cops de treball, el que ara és Castelló. I ho fem, no com una disfressa per fer festa ( com un carnestoltes primaveral) sinó amb el sentiment de record i homenatge a la nostra gent, la que abans de nosaltres va sentir com seua la ciutat que ara habitem i estimem.
Aquest és l’aspecte que m’agradaria explicar i aclarir per tal que tant els visitants com les noves generacions coneguen el perquè d’aquestes robes i la raó per la què les vestim.
Recorde, fa ja més de trenta anys, quan encara la gent del carrer no tenia el costum de vestir-se a l’antiga , que un dia de la setmana de festes anava pel carrer Cavallers amb la meua família, tots vestits amb roba tradicional i una colla de joves se’ns va quedar mirant amb sorpresa mentre exclamaven:
- Mira, una família de “aborígenes”.
Ens va fer molta gràcia i no ens vam ofendre gens. Això volíem, representar una família d’aborigens, de gent del terreny, de castelloners.
Avui tots consideren normal veure persones vestides amb robes tradicionals pels carrers de Castelló en la setmana de festes. Alguna cosa hem guanyat.
De totes les indumentàries que es poden veure pel carrer, algunes corresponen a personatges o fets concrets i altres recorden als avantpassats en general.
INDUMENTÀRIES ESPECIALS O DE FETS CONCRETS
- En la primera part del Pregó del dissabte, les estrafolàries robes que vesteixen La
Colla del Rei Barbut donant vida a Tombatossals i la seua conlloga que representen la llegenda de la fundació de Castelló
- En la part històrica del mateix Pregó , trobem les filades i carrosses dels Moros
d’Alqueria. Ells signifiquen , juntament amb els jueus de L’Aljama i els cristians dels Cavallers de la Conquesta i els Templers, les tres cultures que van tindre suficient tolerància per conviure al llarg de segles en les nostres terres i convertir aquell Castelló de Borriana xicotet i recent nascut en un poble gran. Així veurem les indumentàries festives dels moros, amb els seus guarniments espectaculars, i les més sòbries dels jueus. Els cristians, amb indumentària medieval i precedits pels penons amb els escuts dels cavallers que van obtenir terres després de la conquesta, culminaran la part que els correspon del Pregó amb la figura a cavall del rei Jaume I el Conqueridor, que al seu pas per davant de la tribuna presidencial farà entrega al Sr. Alcalde del pergamí amb l’acta fundacional.
Especial menció mereixen la figura de la Regina Na Violant d’Hongria i les dames de companya. Els seus vestits, pentinats i complements volen representar les robes que les dones de la cort vestien al segle XIII. Com després repetiré moltes vegades, no es tracta d’aconseguir una reproducció amb rigorós sentit històric. Sempre que parle d’una o d’altra indumentària hem de recordar que el que veiem és una interpretació feta pel poble a mig camí entre la història i la festa i poques vegades una recreació real de les peces i els models de l’època. És per això que les robes que llueixen Na Violant i les seues dames, podríem situar-les en segles més avançats (XV o XVI) això si, amb la incorporació d’alguna peça , brodat o complement històricament més exacta.
Pot ser també ens cride l’atenció, dins la part històrica del Pregó, la presència dels Bisbes. Ells representen les diòcesis existents en el moment del repartiment de terres que va fer Jaume I després de la conquesta. I també del grup de pirates amb els seus trabucs disparant a l’aire. La seua indumentària correspon a aquells personatges que al llarg de segles van causar el terror entre la població per les seues incursions des de la mar.
Ja en la part provincial, sorgeix tota la indumentària tradicional. Cada poble o comarca aporta, a través de les seues danses , productes, la imatge de les seues festes o la indumentària, el que consideren més representatiu de la seua localitat. És difícil avui en dia distingir per la indumentària un poble d’un altre. La uniformitat i absència de trets característics que és norma de la nostra societat actual, ha fet desaparèixer de la representació provincial aquelles robes autèntiques que encara recordem amb enyorança els estudiosos de la indumentària i que es mostraven en el Pregó de no fa tants anys. D’aquestes indumentàries tradicionals parlarem després.
En la part local, trobarem el vestit de castelloner i castellonera, uniforme oficial de la gent de la festa i també el de llaurador o llauradora.
En la romeria a la Magdalena es poden bruses, romers vestits a la manera tradicional i robes de molt de luxe (de vegades impròpies per a l’ocasió) en les dones representants de la festa en una interpretació més o menys lliure del vestit de llauradora a la moda del s. XVIII.
En la tornada de la romeria del diumenge pel matí, després dels cansats romers que porten en les seues robes i calcer tota la pols del camí, trobarem les confraries. Segurament semblarà xocant a un visitant veure unes persones amb vestes dins de tota una parafernàlia més pròpia de la Setmana Santa que d’un acte festiu. Són les confraries que des de sempre, en especial la Confraria de la Sang, han eixit a esperar la romeria quan aquesta tornava, a boqueta nit, a la ciutat. Entre els participants en aquesta part religiosa de la tornada, cal destacar per la seua rica i molt antiga indumentària el grup dels apòstols .
Ja en la desfilada de gaiates que segueix a la tornada de la romeria, trobem, a més dels vestits de castelloner/a i el de llaurador/a “les xiquetes del meneo”. Són unes menudes que van, totes vestides de blanc, cordades amb cintes a una gaiata. Representen els xiquets/tes que, segons conta la tradició, els seus pares nuaven a les canyes i gaiatos per a que no es pergueren quan baixaven de la muntanya al pla, en el trasllat del vell llogaret a la Plana.
Descrita ja la indumentària que representa personatges o situacions concretes passarem al que el poble vesteix, per voluntat pròpia o per raons de protocol si s’és membre de la part oficial de la festa, i que podem trobar pel carrer.
EL VESTIT DE CASTELLONER/A
És el que distingeix als membres de les gaiates i representants oficials de la festa.
El model que anomenem vestit de castellonera va nàixer allà pels anys 40 resultat de la inquietud d’un grup de castelloners per definir un vestit que representara la ciutat i la diferenciara en el seu “traje típico” de la resta de la Comunitat. Després d’un intens treball d’escorcoll en els patrimonis de famílies benestants castellonenques van definir el vestit que uns anys després seria triat per representar la dona castellonera. Amb algunes modificacions sobre el model original, fruit del desig de lluïment o de modes de poca durada, és el que avui en dia veiem. Les peces que el composen són : el guardapeus (falda) de seda, de gran amplada i quasi sempre de disseny llis i colors sobris. El gipó negre, guarnit amb menudes randes a l’escot i les bocamànegues, que recorda per la seua morfologia els gipons de transició entre els cossos encanyats propis del s. XVIII i els corresponents a la indumentària urbana de la segona part del s.XIX. Les mànegues porten avui en dia brodats amb atzabeja o botonades metàl·liques. El davantal, també és negre. El mocador de pit (que en Castelló diuen “manteleta”) que cobreix els muscles, és de color blanc i normalment de tul o randa. Les calces són blanques i les sabates negres amb sivella. Completen el conjunt les arracades de les diverses tipologies que s’han trobat en la documentació i en el treball de camp, generalment daurades o argentades i amb pedra verda, la creu que va penjada al pit, la joia de pit, que subjecta per davant el mocador , l’agulla del topo (amb les seues dues parts: espasa i beina) , els punxonets o rascamonyos que poden ser un o dos i la pinta baixa sobre un topo gran. Cal dir que les dues ones que cobreixen les orelles de les castelloneres van ser una incorporació posterior a la definició del vestit. Corresponen (a l’igual que els rodets de les falleres), als pentinats de l’època romàntica.
Des del punt de vista de la rigorositat, no podem deixar de dir que, segons els estudis d’indumentària, els materials dels que està fet el mocador de pit no tenen res a veure amb els mocadors originals que eren de teixits més o menys transparents i brodats amb punt de cadeneta. Tampoc la tipologia de pinta està descrita en cap document ni ha estat trobada en la recerca de roba antiga. Per altra banda és molt positiu que el vestit conserve el que, després de molts estudis, se sap que són els trets característics de la indumentària de festa d’una dona castellonera de classe popular benestant a finals del s. XVIII o primer terç del XIX : sobrietat, elegància i utilització de la seda com matèria base.
EL VESTIT DE SETÍ
El vestit masculí no va caldre definir-lo, ja que s’havia conservat en la memòria del poble amb la nomenclatura “vestit de setí”. Consta de calçó curt i jupa negres, normalment de setí, ras o vellut. La faixa és roja de seda i porta un mocadoret blanc subjecte a ella, calces blanques, sabates negres i camisa blanca amb pitrera guarnida. Són pocs els castelloners que avui porten capell, encara que en un principi formava part del conjunt. Únicament quan s’empra la capa sol anar acompanyada del capell que s’anomena rodina. És semblant al que en altres regions diuen “calanyés”. Caldria reivindicar la seua presència ja que l’home de l’època que es vol representar sempre portava el cap cobert. Una altra peça que també era imprescindible en la indumentària masculina de mudar i ara ha desaparegut en el vestit de castelloner(creiem que per raons de comoditat), és el calçotet fins el genoll. Blanc, de llenç o cotó guaitava lleugerament per baix del camal del calçó. Poc a poc, pel major coneixement que avui tenim de la indumentària tradicional, algunes peces es van ajustant als models originals. Un cas clar és la camisa, que cada vegada més presenta una pitrera guarnida, però sense randes, a la manera de les camises antigues.
EL VESTIT DE LLAURADOR/A
La gent del carrer , els membres que formen part de les comissions de les gaiates com col·laboradors, els propis gaiaters en actes menys protocolaris i els grups de dansa, empren el que anomenem VESTIT DE LLAURADOR/A. La seua presència és massiva en la representació provincial del Pregó, en la indumentària dels grups de dansa , en el Pregó Infantil , en la batalla de flors i en especial en l’ofrena de flors a la Patrona. També, des de fa uns anys en la romeria.
El vestit de llaurador/a es popularitza com a conseqüència dels treballs d’investigació que diferents persones i grups hem portat a terme des de la dècada dels 70. Les persones interessades per la recuperació de la indumentària tradicional com part important del nostre patrimoni vam comprendre que la definició del vestit de castelloner/a havia deixat fora, com no podia ser d’altra manera, moltes peces antigues que calia revaloritzar i recuperar. Mitjançant un treball de camp portat a terme en les nostres comarques i un altre sobre documents de l’Arxiu Provincial i representacions gràfiques, es va anar definint i divulgant el que va ser la manera de vestir del poble amb solvència econòmica en el període que va des de meitat del s.XVIII fins el primer terç del s. XIX. Es tracta d’una època en què una classe popular llauradora o artesana assoleix prou poder adquisitiu per incorporar teixits i complements de preu en la seua indumentària. I donat el caràcter conservador d’aquesta classe social, ho fa mantenint uns trets diferencials, un gust per peces, guarniments i decoracions que diferencien la seua forma de vestir dins el corrent de moda general.
El vestit de LLAURADORA té com peça essencial el cos encanyat propi del s. XVIII. Bé siga en la tipologia sense mànegues (justillo o cotilla) o amb mànega curta o llarga (gipó) ajusta el tòrax femení, allargant-lo al temps que estreteix la cintura i eleva el pit. Aquesta manera d’ajustar el cos, juntament amb les voluminoses faldes és qui dóna la imatge femenina de moda en l’època. Els justillos tenen colors vius i moltes vegades dissenys florals. Els gipons poden portar mànega llarga o fins el colze i, per més que el negre o els colors foscs eren més habituals, els dissenys florals i els colors vius també estaven presents i són els triats avui en dia per moltes de les dones que es vesteixen de llauradora. Els merlets (aletes) que els ajusten a la cintura i la punta davantera han estat portats en el seu moment per dins o per fora de la falda, segons la moda del moment.
Les faldes o guardapeus de seda tenen gran amplada i dissenys molt variats, essent la seda i el cotó els teixits més emprats. Cal dir que el cotó no sempre ha significat en el passat “roba de feina”. En la primera època del seu ús era un teixit d’importació que no estava a l’abast de tothom. És per això que són correctes les faldes de cotó amb estampacions florals tipus indiana per a la indumentària de mudar.
Per tal de cobrir els muscles es poden portar moltes tipologies de mocador:
De seda amb motius teixits , amb estampacions o brodats, blancs, negres o de colors, de llana brodats o sense brodar, de cotó amb motius florals etc. Els mantonets amb serrells a la manera dels de Manila corresponen a una època en què els cossos encanyats havien evolucionat als de transició però per la gran quantitat de peces trobades en el treball de camp són també avui en dia molt emprats. Cal dir que el mocador més emprat és el blanc, de materials transparents que correspon a una moda que es va iniciar allà pel 1770. Són blancs, brodats amb punt de cadeneta i desfilats i són els més representatius del vestit femení de mudar en les nostres terres.
Els davantals poden ser blancs, negres o de color i poden anar guarnits amb brodats i randes. Els de més diari van poc guarnits i solen ser més grans.
Les calces triades per la majoria de llauradores d’avui en dia són blanques per a mudar i de color per a feina, però històricament les calces de seda en diferents colors formaven part també de la roba de festa.
Sabatetes per a mudar i espardenyes per a feina són el calcer majoritari.
Entre els guarniments cal destacar tota la tipologia de joies en daurat o argentat, amb pedres verdes, perles o espills. Són les mateixes triades per a la castellonera excepció feta de la pinta que la llauradora porta rectangular o en forma de cullera més o menys alta. Els reliquiaris, creus, corets, guardapels, collars de perles , corall o nacre, poden formar part del vestit de llauradora.
Un altre complement avui en dia molt emprat és la còfia. Es tracta d’una mena de sac de punt de xarxa, punt de calça o teixit que cobreix el cabell. Pot ser de diferents colors i anar guarnida amb llaços o cintes. En la documentació antiga de la nostra ciutat apareix com un complement poc emprat i menys encara per la classe popular. Caldria replantejar-se el seu excessiu ús en l’actualitat i la raó(pràctica però equivocada) d’aquesta gran utilització: evitar la dificultat del pentinat.
Per tal d’aconseguir el volum de la part inferior del cos antigament es portaven les sinagües i sobresinagües en la roba de mudar i les sinagües i el vió en la de cada dia. Avui algunes llauradores i castelloneres opten pel midó o per elements rígids que prompte passaran de moda ja que no són adequats i doten al guardapeus d’un moviment poc natural que destrueix tota la bellesa del balanceig de la seda.
També podem trobar alguna llauradora amb saia de llana brodada . Aquestes saies van ser poc habituals en la nostra ciutat però molt freqüents en les zones muntanyenques de l’interior. En principi eren saies de baix, que abrigaven en temps de fred, però la seua elaborada ornamentació ens fa pensar que també es van portar en algun moment com falda exterior en hivern.
El dia de l’ofrena de flors a la Verge del Lledó és quan es veuen més quantitat de dones llauradores. És important saber que els membres dels grups de danses implicats en l’estudi de la indumentària i aquells grups ben assessorats per persones que coneixen el tema són qui més fidelment reprodueixen la indumentària de l’època que es vol representar. És també l’ofrena quan molta gent del poble dóna solta a la seua imaginació i recrea sense cap remordiments conjunts o peces gens ajustades als models originals. Precisament Castelló és una ciutat on la investigació i divulgació del models tradicionals ha estat molt intensa, però malgrat estar a l’abast de tothom les conclusions d’aquests treballs, és inevitable aquest fenomen d’interpretació lliure ben intencionada.
També és l’acte de l’ofrena de flors quan apareixen les mantellines. Fa pocs anys era la mantellina tipus “española” l’única que es portava. Avui podem trobar la mitja lluna negra o blanca, alguna mantellina de tovalla i la mantellina de terno, formada per 3 parts: un centre de teixit, una ampla randa que la envolta per baix i un quadrat de randa per cobrir el cap.
EL VESTIT DE LLAURADOR
ELS SARAGÜELLS
La peça diferenciadora del llaurador són els saragüells. El seu ús per a vestir-se a l’antiga no s’havia perdut mai i estava vigent en el moment en que es va definir el vestit de setí per als representants de la festa. Aquesta peça d’origen morisc, amb gran amplada de camals i llarga fins més o menys el genoll (segons èpoques) no és exclusiva dels llauradors valencians però en el temps ha esdevingut representativa. Va subjecta per la faixa de colors variats : roig, morat, blau, verd, blanc, negre o ratllat. La camisa és blanca de mànegues amples i quasi sempre amb pitrera, per més que les peces originals més antigues no la porten.
Per cobrir el tors està el jupetí. El nom correcte en valencià d’aquesta peça que cobreix el tòrax masculí i no porta mànegues és armilla, però donat que segons l’època va presentar diferents tipologies (l’armilla antiga blanca i cordada, el jopetí del s. XVIII i el “xaleco” del XIX i el XX, amb l’esquena d’altre teixit i ajustat mitjançant sivella en l’espatlla) emprarem la paraula jupetí per anomenar-la. Damunt del jupetí alguns llauradors porten la jupa curta i amb mànega llarga però no és imprescindible.
El que sí que és imprescindible és portar el cap cobert, amb mocador de diferents colors nuat de moltes maneres distintes, barret d’arboços, còfia, i moltes tipologies de barret, el més habitual dels quals és la muntera de drap. També trobem la barretina, el capell d’ala ampla, la rodina i d’altres.
EL CALÇÓ
Si el llaurador no porta saragüells pot portar calçó curt . A diferència del de setí aquest calçó pot tenir colors diferents i de vegades anar conjuntat amb la jupa formant un vestit complet. En aquests últims anys s’ha popularitzat entre els homes i els xiquets que vesteixen de llaurador l’ús del saragüell de negrilla. Cal dir que ni en el treball de camp ni el fet sobre documents escrits he trobat cap peça d’aquesta tipologia. Però sí que apareix en gravats de l’època. El seu color és sempre negre i cobreix el saragüell blanc.
L’home llaurador pot portar com complements : la manta o l’alforja, algun tipus de joies com rosaris o reliquiaris, mocadors al coll de vegades nuats a manera de corbata, lligacames per subjectar les calces, peals de drap per abrigar els peus, correjot, capa, capot o capotet, etc.
LA INDUMENTÀRIA URBANA O INTERNACIONAL
En la segona meitat o últim terç del s. XIX (segons comarques) les peces tradicionals, com indumentària d’ús habitual van entrar en desús. Els trets representatius de pobles o comarques van anar desapareixent i una moda uniformitzadora va substituir a la indumentària tradicional.
LA BRUSA
És segurament la peça més representativa d’aquesta moda. Peça d’oficis en un principi la seua divulgació i popularització va ser tan important que va aconseguir perdurar fins ben avançat el s. XX. La tipologia més usual en l’antiguitat (i ara també) és la negra i la ratllada en blau i blanc. Hi ha moltes altres tipologies i colors : curta, llarga, oberta, tancada,... i moltes maneres de portar-la : com camisa, com peça exterior, per baix de la faixa, per damunt de la faixa, nuada etc. Va ser combinada amb altres peces més antigues (amb calçó, amb saragüell, amb xaleco....) encara que el seu complement més adient són elx pantalons de pana foscs, o ratllats en negre. Els homes antics la portaven amb mocador al cap , gorra o capell. Els que vesteixen avui la brusa solen fer-ho amb capell o gorra. S’ha convertit , per la seua comoditat i fàcil confecció, en un símbol de la festa.
Alguns llauradors i en especial els grups de dolçainers empren els pantalons llargs amb el jupetí, reproduint el que anomenaria indumentària de transició en la que el poble acceptava les noves modes (pantalons) però no acabava de rebutjar les peces antigues (jupetí, faixa, mocador al cap, manta....)
EL VESTIT D’AUELA
Correspon també a aquesta moda internacional. Les faldes són estretes i llargues fins els peus, els davantals grans en blanc o negre, la xambra blanca ha substituït a l’antiga camisa i els muscles van coberts per la toqueta blanca o negra. Si volguérem reproduir amb fidelitat el model antic, faltaria el mocador al cap. En el primer moment en que la gent de Castelló va optar per vestir-se a l’antiga va ser una indumentària molt emprada però avui ha guanyat terreny el vestit de llauradora.
En resum, tota una varietat de peces i tipologies, més o menys fidels als models antics i més o menys ben combinades, que omplin els carrers de Castelló en festes d’un aroma d’antigor i que són l’aparador on volem mostrar a propis i visitants el nostre respecte i homenatge als que ens van precedir.
