Ubicació:
Sant Martí, que dóna nom a dues de les esglésies d’Ogassa, va viure al segle IV i va ser bisbe de la ciutat francesa de Tours. Sembla que havia nascut a l'actual Hongria, fill d'un oficial de l'exèrcit romà. Va ingressar a l'exèrcit fins que es va convertir al cristianisme. Va fundar l’any 360 el que es pot considerar primer monestir d'Occident, el de Ligugé. Més tard en fundà d’altres. Va fer nombrosos viatges de predicació per la Gàl·lia central i occidental, sobretot en zones rurals, que el van fer molt popular. Per això, l'any 371 va ser elegit bisbe de Tours per aclamació popular. Es va fer cèlebre per la seva santedat i els seus miracles. Morí a Candes l'any 397, on havia anat per a conciliar-ne els clergues que tenien un conflicte. La seva festivitat se celebra l’11 de novembre a l’església veïna de Sant Martí de Surroca, dia del seu enterrament a Tours,. Martí fou el primer sant nomenat sense haver estat màrtir. Ha estat considerat el patró de l’orde de cavalleria. El costum de clavar una ferradura a la porta del temple la vuitada de la festa de Sant Martí, havia estat molt estès i prové de l'antiga creença que el sant protegia el bestiar i els seus propietaris de tot tipus de mals, com també als forjadors i manyans. Quan els exèrcits francesos van ajudar als catalans en la Reconquesta contra els sarraïns, els soldats francs (grans devots de Sant Martí, patró de França) erigien una capella en agraïment a sant Martí dalt de cada turó reconquerit. Aquesta devoció es va estendre per Catalunya i per això encara avui més d’una trentena de viles el tenen per patró.
Llegenda de l’Estiuet i de l’Arc de Sant Martí: Un dia gèlid de novembre del 337, anant a lluitar a Amiens, es va trobar amb un captaire tremolant de fred i mig mort de gana a la porta de la ciutat d’Amiens. Martí va donar-li la meitat dels queviures que duia i una part de la seva capa, que va tallar amb la seva espasa. La llegenda explica que el cel es va obrir, el Sol va brillar esplendorós i es va formar un gran Arc de Sant Martí que va fondre la neu i enretirar el fred. Per aquest motiu hom coneix l’interludi de bonança que cada any té lloc a mitjans de novembre amb el nom d’Estiuet de Sant Martí. A la nit següent, Crist se li apareix vestit amb la mitja capa i dient als àngels: "Aquí hi ha Martí, el soldat romà que no està batejat: ell m'ha vestit". En desvetllar-se, Martí va trobar que la capa estava sencera i va decidir de batejar-se.
La capa miraculosa es va conservar com a relíquia i va formar part del tresor dels reis merovingis dels francs, que la portaven a les seves campanyes militars com a amulet. El prevere encarregat de la custòdia de la relíquia (una "cappella" o capa curta) era el "cappellanus“, terme que va donar origen a "capella“ com a lloc d'oració (per l'oratori on es conservava) i a "capellà", primer com a sacerdot militar i després, com a sacerdot i religiós en general.
La llegenda de Sant Martí i les oques: Martí no volia ser bisbe, ja que, humil, no volia tenir cap mena d'honor. Havia sentit que els ciutadans de Tours volien fer-lo bisbe i venien a cercar-lo, per evitar-ho, es va amagar, però les oques que hi havia van començar a palpar i van descobrir-lo.
Sant Martí és un testimoniatge d’escolta i d’entrega humil a la seva vocació al servei dels altres. Fou un home solidari i molt estimat per la gent del poble. Per aquesta raó, a diferència d’avui, fou un bisbe nomenat per aclamació popular.
Diuen els goig de Sant Martí: “Patró nostre Sant Martí, model en nostre camí.”
La llegenda de la capa, míticament, suggereix que quan hom es lliura als altres, l’univers sencer s’hi fa còmplice: surt el sol, el cel s’obre i es vesteix de gala amb l’Arc de Sant Martí. La llegenda de les oques, en el seu sentit mític, evoca la humilitat de servir els altres sense rebre honors, així com la impossibilitat d’amagar-se del destí (vocació) al que cadascú és cridat, amb la llibertat de respondre afirmativament o no a aquesta crida.
En el Camí iniciàtic de Vidabona (Ogassa), aquest mite forma part de la 3a etapa: la crida, la descoberta i entrega a la pròpia vocació.
