- Inicieu sessió o registreu-vos per a enviar comentaris
Temàtica:
Ubicació:
La ciutat permet de realitzar un amplíssim programa de visites de gran contingut educatiu i alhora enriquidor de coneixements i de vivències. Un bon plantejament és descobrir la ciutat des del punt de vista de la seva geografia llegendària, en una o diverses rutes on es combinen les tradicions, les llegendes, els detalls enigmàtics i les anècdotes. Deia Víctor Hugo que «la història té sa veritat i la llegenda en té la seva. La història i la llegenda tenen el mateix objectiu, dibuixar, més enllà de la persona caduca, la persona eterna». Crec que val la pena, doncs, a partir de les llegendes i les tradicions, donar a conèixer un poc més aquesta ciutat ancestral que és la vella ciutat de Mallorca.
Us propòs tres itineraris per aquesta geografia llegendària de Palma.
Pels voltants de la Seu.
Començam per l'Ajuntament on, si pujam a la sala de sessions, hi trobarem "l'Home dels Nassos", un retrat de Jaume I a qui els infants, dia 31 de desembre, havien de cercar tants de nassos com dies té l'any. Ben a prop, al vestíbul de la sala de sessions de l'Ajuntament, davant el quadre de Sant Sebastià, patró de la ciutat, podrem esbrinar com arribaren les seves relíquies a Mallorca, l'any 1523 i com aturaren la pesta d'aquell any, tot un seguit de prodigis que enlairaren el sant soldat a patró de la ciutat. Al corredor del vestíbul de la sala de sessions, descobrirem la nissaga cabrerenca d'Anníbal, el cabdill cartaginès que és el fill il.lustre més antic de la ciutat i del regne de Mallorca. Davallant cap a la sortida de l'Ajuntament, al vestíbul o entrada, hi trobarem en Tòfol i na Francinaina, els gegants de la Sala, ara per partida doble, ja que, a més de la parella dels anys cinquanta, recentment s'hi ha afegit una còpia de la parella de gegants desapareguda a Barcelona durant la Guerra Civil. A l'exterior de l'Ajuntament, contemplant la façana, podrem parlar d'En Figuera, el rellotge de la ciutat, i de les seves particularitats, com que antigament marcava les hores segons l'arc solar, diürn i el nocturn, del seu llenguate particular recordam que, a tres hores de nit, és a dir, quan feia tres hores que s'havia post el sol, tocava el seny del lladre, o el toc de queda. Més arran de terra, podem seure al banc de Sinofós, perquè tot va bé, si no fos per aquest costipat, o si no fos per aquest reuma... Als laterals del frontó barroc del portal de l'esquerra, hem de tenir bona vista per veure el Dragó i el Caragol, símbols, diuen, dels escultors de la façana.
Abandonam Cort i ens dirigim pel carrer del Palau Reial, i aviat arribam a la Seu, on no acabaríem mai, de contar llegendes i anècdotes, i menys si ens dedicam a descobrir detalls! Vora el portal major de la Seu, podem recordar la processó del Corpus i l'expressió que diu Pareix que té cera del Corpus!, que és com qui diu que sembla que té privilegi o exempció per no haver de fer determinada feina, i és que, realment, aquesta cera es venia molt cara, i només podien tenir-ne els privilegiats. També podem rememorar la processó de la Moixeta, que diuen que acabà com si no res, de tan poc èxit que tenia, però, guiats de la mà del polifacètic Pere d'Alcàntara Penya sabrem que era una processó instituïda a partir de la deixa pia de la noble senyora Moix, rica i petita, anomenada na Moixeta, quan ja ningú no se'n recordava d'ella, els majors feien broma de les jovenetes, a qui feien creure que si anaven amb una moixeta a la processó desencantarien en tresor de la Seu. També podrem fer càbales sobre l'expressió Ja tenim la Seu plena d'ous , que possiblement faci referència a la immensa quantitat d'ous que es necessitaren per pintar o per enlluir l'interior del temple.
Davant la Seu, tenim el palau de l'Almudaina, el vell castell reial de Mallorca, a la capella de Santa Aina es conserven les relíquies de santa Praxedis, que són objecte de tractament llegendari, ja que si hem de creure el cronista Binimelis, les va obtenir el rei Jaume III de Mallorca per haver vençut el rei d'Escòcia (sic) fent-se passar el rei mallorquí pel rei de França, oncle seu, durant la guerra dels Cent Anys. Després passam pel mirador de la Seu i, vora la capçalera de la nau lateral, veurem les restes d'un portelló cegat, on diuen que es tancà a finals de segle XVI la Dama Emparedada, Dona Elisabet Safortesa-Tagamanent. Davant el palau del Bisbe, ens podrem deleitar amb l'estrella del bestiari ciutada: el drac de na Còca, senyor de les clavagueres de la ciutat a mitjans segle XVII, fins que fou vençut pel cavaller Bartomeu Coc, un detall escultòric encimbellat al cantó de Can Colubí encara recorda la feta i, si entrau al Museu Diocesà, s'hi conserva el cos embalsamat del sauri (... té una llengo serpentina, quina por que em fa, padrina, diu el poema “La Colcada”).
Pel carrer de Sant Bernat, arribam al de Sant Pere Nolasc, al número 7 del qual s'alça Ca l'Oïdor Berga, on val la pena reflexionar sobre l'expressió Què en som jo de la mort d'en Berga? Efectivament, davant aquesta casa mataren en Jaume Joan de Berga l'any 1619, en plena lluita entre Canamunts i Canavalls, diuen que la repressió fou tan forta que interrogaren tothom, de tal manera que molta gent, que no en sabia res, digué la frase esmentada.
La Ciutat Alta
Ens disposam a continuar el nostre pelegrinatge per la geografia llegendària de Palma amb un segon itinerari, que ens descobreix historietes de la Ciutat Alta. Des de la plaça de Cort, anam cap a la propera plaça de Santa Eulàlia. En la cantonada amb el carrer de la Cadena, a l’edifici dit can Vila, ben amunt, observarem el rellotge de sol, amb un missatge inquietant, un esquelet que aguanta la vergueta del pas del temps davant una jove ben garrida, al capdavall, una inscripció diu: “Cada hora fér, la darrera mata”. Davant l'església de Santa Eulàlia, recream una de les moltes llegendes del cappare de la nostra nissaga, Ramon Llull, ell mateix ens diu que fins als trenta anys fou trobador de l'amor humà, i que després es convertí a la vida religiosa, i meresqué el qualificatiu de joglar de Déu. Recorda la tradició que, quan Llull es trobava en la primera etapa de la seva vida, perseguí a cavall una dona que volia posseir, ella es volgué refugiar dins l'església, i el jove no s'ho pensà dues vegades i entrà dins el temple a cavall, quan la dona es trobava perduda, mostrà al sacríleg trobador el seu pit gangrenat, Ramon caigué del cavall i partí, esmaperdut, reflexionant sobre la finitud de les belleses materials.
Continuam pel carrer d'en Morei. En la confluència de la plaça de Santa Eulàlia amb aquesta via, a la dreta i ben amunt, destriam la creu de Nunó Sanç, un antic símbol jurisdiccional que recorda el repartiment de la Ciutat l’any 1230, després de la conquesta, la part esquerra correspongué al domini senyorial del rei, mentre que la banda de la dreta fou del comte del Rosselló, Nunó Sanç. Al número 8 tenim la casa anomenada Can Ordines d'Almadrà, al vestíbul de la qual hi ha un portalet gòtic amb un curiós missatge en llatí, que traduïm com: Casa't i calla, que el silenci et proporcionrà joies, relacionat amb el matrimoni del cavaller Vivot amb la donzella Santjoan.
En arribar a la confluència del carrer d'en Morei amb el de la Puresa i el de la Portella, feim una escapada cap a la Portella, on passam per davant Can Espanya-Serra (núm. 8) amb una façana molt enigmàtica, amb 28 cares que miren el vianant. Un poc més avall, tenim Can Formiguera, casal d'un dels capdavanters llegendaris de Mallorca, el Comte Mal, Ramon Burgues-Safortesa (1626-1694), II Comte de Santa Maria de Formiguera, el nom li ve perquè volia ser senyor feudal de forca i costell, tema ben històric, però, a més, el nostre comte assumí bona part de les llegendes del comte Arnau català, així, no us estranyi que la llegenda parli de la torre de comte, feta amb ajuda dels dimonis boiets, per on volia veure una monja de Santa Clara de la qual s'havia enamorat...
Pujam pel carrer d’en Serra, que conté els banys àrabs i voltam a la dreta pel de Sant Alonso. Més endavant, en plena zona que fou Call jueu, arribam al carrer de la Torre de l'Amor. Aquest encisador topònim ens evoca la llegenda de Mossé Faquim, un jueu molt ric, que s'havia enamorat de la dona de Magaluf Natjar. Mossé decidí construir a casa seva una torre alta que permetés veure les estances íntimes de la seva estimada i, fins i tot, contemplar-la personalment. Les protestes de Magaluf, arribaren al rei. El monarca decidí actuar i manà als seus oficials que fessin rebaixar dotze pams la torre de Mossé, ja coneguda aleshores, des de feia anys, amb el nom de torre de l'Amor.
Passam per l’església de Monti-sion, que ocupa el solar de l’antiga sinagoga jueva, i deixam enrere les històries del Call, ara a la recerca del convent de Sant Francesc. A l’interior de l’església podem visitar el sepulcre de Ramon Llull, i recordar la llegenda del seu martiri a Bugia i com fou recollit agonitzant per uns mariners genovesos, que el volgueren dur a la seva pàtria, però, quan pensaven que el vaixell ja hi era, resultà que es trobaven a la badia de Palma, on expirà el Doctor Il•luminat i on el seu cos volgué restar enterrat. També recordarem la lluita que el dia de morts de 1490 s'esdevingué dins aquest temple, en la coneguda banderia Armadans-Espanyols. Si no som afectats de perdre la son amb històries de por, podrem endinsar-nos dins la trama de la calúmnia venjada, que conta la terrible història d'una parella de joves nobles del segle XVII, el donzell deshonrà de paraula la donzella davant uns amics i després, tant va créixer la troca, que el jove hagué de partir a guerres de Flandes i la joveneta emmalaltí. Set anys després, el jove cavaller torna i sent campanades a mort: era la seva antiga enamorada, ell es confessà i la penitència fou vetllar tot sol la morta... la venjança no es féu esperar... serenament i freda la dama perseguí el cavaller dins l'església fins que amb un lliri que portava li tallà la llengua.
Pel carrer de Can Savellà, passam per davant Can Vivot i voltam a la dreta, fins a la plaça d’en Coll. En aquest solar hi havia la Carnisseria d’Amunt, on podem situar la llegenda recreada per Miquel Costa i Llobera al poema “El cap”, que conta com un mercader català assassinà un col•lega seu mallorquí. Perquè el seu crim no fos conegut, només havia de complir la condició de no trepitjar terra mallorquina… però, un dia de noces i de vi, posà peus en una barca i, sobtadament, despertà a Mallorca. A la Carnisseria, agafà el cap d’un xot –creia ell- per menjar. Però, els agutzils que el detingueren descobriren dins el sac la testa de la víctima que el mercader havia assassinat.
A la plaça Major, recordarem el solar de la Casa Negra, seu de la Inquisició, edifici ominós que fou enderrocat el 1823. I acabam la passejada a l’església de Sant Miquel, antiga mesquita musulmana, que acull la imatge de la Mare de Déu de la Salut. Aquesta figura gòtica, segons tradició secular, era la imatge mariana del vaixell del rei Jaume I, que fou llegada pel monarca al temple on se celebrà la primera missa a la fins aleshores Madina Mayurqa, ciutat acabada de conquerir.
La Ciutat Baixa
Després dels dos primers itineraris, que transcorregueren per la Ciutat Alta, ara tancam el circuit amb el tercer itinerari, que ens descobreix contarelles i detalls de la Ciutat Baixa. Començam aquesta ruta, a la plaça de les Tortugues (plaça de Joan Carles I). A la cruïlla amb el carrer de Jovellanos, hi trobam una petita escultura, el Cap del Moro. Diuen si seria record de les execucions que manava fer el Capità Toni Barceló, corsari del segle XVIII, però, el més probable és que sigui el resultat d’una confusió entre 'cap' del Born entès com a començament o extrem, i 'cap' d'una persona que podria haver estat exposada al públic.
Continuam pel carrer de Jovellanos i voltam a l'esquerra pel carrer dels Paraires, fins que enllaçam amb el de Sant Nicolau, on trobam un carreró que no passa, el C/ del Port Fangós, aquest nom fou objecte d'una metamorfosi toponímica curiosa: del Port Fangós a la calle del Cerdo, ja que el primitiu portet desaparegué i el carrer del Port s'anomenà, equivocadament del Porc i, quan entraren a traduir els noms, posaren 'la calle del Cerdo'.
Al carrer d'Orfila podem trobar el Xerafí de Can Frasquet, una simpàtica imatge que identifica la pastisseria, per cert, diuen que en temps de Carnestoltes, les dones llevaven alguna prenda als homes i l'empenyoraven a Can Frasquet a canvi de dolços i llepolies, si el propietari volia recuperar l’objecte, havia de pagar religiosament l'empenyorament. A la plaça del Mercat, rere Sant Nicolau, hi trobarem la pedra de Santa Catalina Thomàs, on diu la tradició que la santa mallorquina esperava que l'admetessin a qualque convent. Diuen que totes les campanes tocaren prodigiosament quan l'acceptaren al de Santa Magdalena.
No gaire enfora, arribam al casal dit Can Berga, actual Audiència, aquí hi visqué devers l’any 1750 un dels homes més rics de Mallorca, Gabriel de Berga i Safortesa. Era tan ostentós que volgué enrajolar el seu casal amb monedes d'or, el rei li digué que ho podia fer, però com no volia que trepitjassin la seva imatge, hauria de posar les monedes de cantell, el senyor Berga tragué comptes i ho deixà córrer.
Ens dirigim a la Rambla i, a Can Pinós (núm.15), hi trobam l'escut dels Sureda de Sant Martí i la furera amb el lema que usà el cavaller Salvador Sureda Safont en el famós torneig celebrat a Nàpols l'any 1444, contra Francí Valseca: “Dins és lo qui el pren”.
Just devora el casal, desemboca a la Rambla el carrer de l'Ecce Homo, que recorda el miracle de l'aparició d'aquesta figura a una venerable dona que acabava de ser temptada malignament pel Dimoni. A l'església del convent de Santa Magdalena, podríem parlar llargament dels prodigis de santa Catalina Tomàs i de com era sotmesa a autèntiques tortures pel Dimoni, que sempre suportava cristianament i rebia també l'ajuda del Cel. D'aquest convent, també feim memòria de com l'any 1637 fou assaltat per l'escamot del pobill Togores, mentre cercava la seva dona, que s'hi refugià per escapar dels maltractaments del poc gentil cavaller.
Pujam cap a l'església de la Sang, on es conserva la imatge més venerada de Palma, la del Sant Crist de la Sang. Hi ha també una altra imatge de Crist encreuat més poc coneguda, el dels Condemnats a Mort, que era treta quan hi havia una execució, en una ocasió, conta la tradició que parlà a un condemnat penedit i li prometé la Glòria. També a l'església de la Sang hi trobam una altra joia, el betlem gòtic, procedent de l’antic convent franciscà extramurs de Jesús, conta la llegenda que és la deixa producte d'una promesa que féu un capità de vaixell en perill de naufragi.
Pel carrer de la Pietat arribam al de la Concepció, i a l'església d'aquest nom visitam el Sant Crist del Noguer, procedent del convent de Santa Margalida, d'aquesta bella imatge gòtica diu la llegenda que la trobaren tallada miraculosament dins el tronc del noguer. Passam per la font del Sepulcre, que recorda l'antiga església dels cavallers del Sant Sepulcre de Jerusalem i, després, travessam l'avinguda de Jaume III i avançam cap al Born, abans, devora la font de les Tortugues, contemplam la làpida que recorda els cavallers que tornejaven -o bornejaven- al passeig denominat precisament el Born. Davant Can Solleric, recordam l'anècdota que parla del seguici funerari que passà pel pati del casal aprofitant els dos portals que té, i de com arran d'això, la senyora s'enfadà molt i tancà el pas.
Continuam pel Born fins que voltam a la dreta pel carrer de Sant Feliu, dit popularment de ses Carasses, ja que a l'altura del número 10 s'alça el casal anomenat Can Pavesi, ben guarnit amb les cares disforjes que donen sobrenom al carrer, la més gran ens treu la llengua descaradament, amb l'epigrama Eundo (per al qui passa!) al capdamunt. Pel carrer de Montenegro arribam a la cruïlla del carrer de l'Estanc, vora el qual apareix el carrer de la Mà del Moro, topònim que recorda un fet verídic, l'assassinat d'un capellà pel seu esclau musulmà l’any 1731, i com la mà del convicte, una vegada executat, fou penjada a la façana de la casa.
Pel carrer de Montenegro, seguit del de Sant Joan, arribam a la meravella arquitectònica de la Llotja, amb l'Àngel defenedor de la Mercaderia acompanyat d’altres imatges, com les enigmàtiques gàrgoles, una de les quals sembla que emet un crit llastimós: Oh, com és fred! Ens dirigim cap a l'Hort del Rei, pels voltants del qual podrem contemplar la torre de l'Àngel de l'Almudaina, amb la imatge que li dóna nom, antic patró de la ciutat, diuen que l'escultor Antoni de Camprodon hagué de dur l’escultura a Sineu, on es trobava el rei Jaume II, perquè aquest li donàs el vist-i-plau. Davall l'àngel, a finals de segle XIV hi hagué el laboratori de l'alquimista Jaume de Lustrac, que tenia l'honorable feina de cercar dos elements ben esotèrics: la pedra filosofal i l'elixir de la joventut, com que a més de no trobar l’or tan preuat feia que el tresor reial malgastàs el sou que li pagaven, el rei Martí el féu acomiadar.
Per cert que al palau de l'Almudaina, durant a visita que féu a Mallorca el rei Alfons XII, l'any 1877, li presentaren les autoritats de l'illa, i quan tocà el torn al batle de Bunyola, que també era propietari rural, ja que tenia la finca dita els Cocons, després del títol de batle cridà ben fort "y señor de los Cocones", diuen que el rei li contesta: "Que Dios se los conserve muchos años, señor alcalde". A l'angle nord-oest del palau de l'Almudaina, vora la Costa de la Seu hi ha la temible torre dels Caps, on penjaven les testes dels executats "per terror e exemple públic"... bé, realment és una torre moderna, aixecada l’any 1909, successora de la genuïna.
A la costa del Conquistador, bo serà recordar la feina de la mula del tramvia, que ajudava a pujar la costa i, desjunyida quan eren a dalt, tornava tota sola a cercar menjar a Ca s'Andritxol, tot això abans de 1916, quan s'electrificaren els tramvies. A l'actual costa del Conquistador s’aixecava el convent de Sant Domingo, al seu claustre s'exposaven les gramalletes o santbenets dels condemnats per la Inquisició.
El Círculo Mallorquín, actual Parlament Balear, conserva moltes anècdotes de les classes benestants del segle XIX i de bona part del XX, algunes són referides a l'Arxiduc i altres a Joan March Ordines, diuen d'aquest darrer que, com no el volgueren com a soci, l'hagueren de tenir com a veïnat. Acabam la passejada al Born, per allò de “volta el món i torna al Born”. Si intentam conversar amb les esfinxs, les populars lleones, segurament ens contaran com foren censurades, ja que els retallaren els pits, i també ens recordaran aquella frase dedicada a un jovençà que pretengué excedir-se amb una joveneta, i aquesta li enfloca: "Ves a paupar ses lleones des Born!". Com deia Josep Pla, podem afirmar que els carrers i racons del centre històric de Palma no són simplement per passar-hi, són per estar-hi… i deixar-se endur pel seu missatge encisador.
Geografia Llegenària de Palma, Gaspar Valero i Martí
