Temàtica:
Ubicació:
L’església de Santa Cecília, del segle XVII, és l’església parroquial. Tot i que va ser dedicada des d’un principi a la santa, fins al 1997 a l’altar major hi havia la imatge de sant Vicenç. També hi havia, a la paret de l’esquerra la imatge de santa Cecília i, a la de la dreta, una altra del Sagrat Cor. Des del 1997, després d’una remodelació, tots tres comparteixen la paret central de l’altar. Sant Vicenç i Santa Cecília també comparteixen el patronatge del terme. Hi podem trobar, a més, dues marededéus, la del Roser i la dels Dolors, i un Santcrist. El campanar, de planta quadrada i de dos pisos amb finestres, té dues campanes. Des del 1994 funcionen amb un rellotge elèctric.
L’església de Sant Vicenç és una església romànica del segle X, principis del XI. De planta basilical, es creu que hauria estat aixecada el 1040. Era un edifici singular pel fet que el seu tipus de planta estava destinada a catedrals i monestirs. Originàriament tenia tres naus. La nau central, que és semicircular, és decorada exteriorment amb un fris d’arcuacions llombardes. La volta de canó original, un cop va ser enfonsada, es va substituir per una coberta de fusta que el 1950 es va ensorrar. Bona part de l’ornamentació interior és al Museu d’Art de Catalunya, on podem trobar el baldaquí i un retaule del segle XIV pintat per Arnau Pintor, l’anomenat mestre d’Estamariu. El que sí que hi podem observar són les pintures romàniques de l’absis, les úniques de tota la comarca de l’Alt Urgell que es troben en el seu emplaçament original. Les pintures es van descobrir el 1993 i després de ser restaurades van tornar a veure la llum el 2007, ja que els frescos originals es van tapar amb una fina capa de calç cap a mitjan segle XIV. A la conca absidal, podem veure un Crist majestàtic del qual només resta la part inferior i el tetramorf, els símbols dels evangelistes al seu entorn. A sota hi ha un fris amb animals i caps de màrtirs que representa el mar de vidre.
Estamariu va ser un nucli fortificat. De les antigues muralles, en resta la porta d’entrada al poble. La porta de fusta ha desaparegut, però l’arc de dovelles queda de testimoni. Els més grans del poble encara en recorden una altra, ara ja desapareguda, al costat oest. També hi és present la paret, on es pot observar bé al costat de l’església parroquial. Cal Paufenés és l’única casa que es conserva falcada amb l’antiga muralla. Les mateixes cases del nucli urbà feien de muralla per tancar el poble, les actuals: cal Bastida, cal Sovey, cal Travé, ca l’Escuder i cal Parramon. Això feia que el poble només tingués un carrer, el carrer Major.
Hi ha restes de cinc colomars. El que es conserva en millor estat és al camp anomenat de Cal Ramonet. Les creus del terme, fetes de ferro, són la de l’Andorrà, la Blanca, la del Pont, la dels Noguers, la de la Boïga, la Llossana i la Creu Central, que estava situada al mig del cementiri. El 3 de maig era tradicional que tot el poble hi anés a fer una benedicció.
De la capella de Santa Cecília, situada dalt de la muntanya, només en queden les bases de les parets. El dia de la missa era típic que la gent del poble pugés un tall de coca i una presa de xocolata per fer més curt el camí. El capellà, però, hi anava amb somera. Les restes del monestir de Pinsent, les podem veure en una balma pròxima a la Quera Vella. Se’n pot encara identificar l’edifici de l’església i una petita sala rectangular. També travessen el riu de Bescaran dos ponts romànics, un dels quals és molt a prop del molí. Aquest molí era un dels més importants de la zona. Els capellans del seminari hi pujaven a moldre les olives. Les pujaven amb carro de bous fins a l’obac i des d’allà al molí amb una somera de càrrega. Hi havia la mina de plom a Tros Pelat, la Corba de les mines de coure i dos forns de calç, un a l’Espinal i l’altre a la Plana del Rabanat. Els forns de calç es construïen on hi hagués aquest material i mates per poder-lo coure. Una vegada era cuit i separat de la pedra, el posaven en basses perquè quedés d’una peça. De carboneres, n’hi havia al roc del Miquelet.
Els cortals, edificacions allunyades del nucli urbà, tenien tres recintes. Un a peu pla, on hi havia el bestiar, i a sobre el paller, on es guardava la palla o l’herba. Al costat hi havia la barraca. La quadra permetia al pastor tancar el bestiar i així poder anar al poble.
Les Arreposadores són dues roques al camí antic de la Seu d’Urgell a Estamariu. Deuen el nom al fet que la gent hi parava a descansar per agafar forces per poder fer l’última pujada al poble.
El safareig del poble era a la plaça de la font, es va utilitzar fins als anys setanta. Va ser un lloc molt popular i utilitzat per les dones del poble. L’aigua venia de la font Vella, que encara es conserva a l’entrada del poble, on també hi ha un cóm.
