Temàtica:
Ubicació:
Dintre de les joies del romànic andorrà, la de més antiguitat és l’església de Santa Coloma. Consta d’una part preromànica del s. X formada per dues zones de planta rectangular: la nau (coberta amb encavallades de fusta) i l’absis. El s. XII s’hi va afegir un campanar llombard de planta circular (n’hi ha pocs al Principat que tinguin aquestes característiques), el qual conserva decoració pictòrica i un cap esculpit. També a l’exterior, ja en època moderna, s’hi va annexionar un porxo. A l’interior, s’hi venera una imatge romànica de fusta policromada de la Mare de Déu del Remei, de final del s. XII o principi del XIII, i s’hi pot trobar, a més, un retaule barroc de principi del s. XVIII (també de fusta policromada) dedicat a la santa titular. El temple estava decorat amb unes pintures murals al fresc del s. XII, obra del Mestre de Sant Coloma. Durant els anys trenta, però, el bisbe d’Urgell en va vendre uns fragments a Cassel van Doorn, un baró alemany d'origen jueu. Aquests van ser requisats pels nazis i més tard, transcorreguda la Segona Guerra Mundial, van passar a formar part del Museu Estatal Prussià de Cultura de Berlín. No obstant, van retornar a Andorra l’any 2007. A l’Arxiu Mas de Barcelona hi ha fotografies datades entre els anys 1917 i 1939 i que mostren aquestes pintures en el seu lloc original abans de la seva aventura germànica. Les pintures representen la patrona de l’església i escenes de l’Apocalipsi, i la part que encara es pot veure in situ és un Agnus Dei flanquejat per dos àngels i la decoració geomètrica de l’arc ultrapassat.
Obertura: juliol i agost amb visita guiada gratuïta
Per a més informació: Oficina de Turisme d’Andorra la Vella, tel. (+376) 873 103 i [email protected]
Un dels elements patrimonials més destacats de Santa Coloma és el jaciment del bronze antic, romà i medieval del roc d’Enclar. Sobre les restes abandonades de la civilització romana, un vinyar, s’han documentat les estructures d’un castre que s’hauria construït durant la segona meitat del s. IV, se sap que la construcció disposava de dues torres (tot i que és possible que en fossin tres) i que tenia un aspecte més defensiu que no pas ofensiu.
En relació a aquesta època, s’han trobat a la zona restes d’utillatge domèstic, entre les quals hi ha àmfores, bronze, ceràmica, monedes i vidre. El poblat fortificat del roc d’Enclar va acabar adoptant la fesomia d’un castell que es creu que ja existia en època visigoda, tot i que no apareix en cap document fins l’any 952, aquesta fortalesa va ser reformada i ampliada entre els s. IX i XIII.
També cal esmentar el jaciment de la Roureda de la Margineda, on s’han trobat les restes del que probablement va ser la fase final del castell de Sant Vicenç, entre 1190 i 1288, i que s’obriran al públic durant l’estiu del 2012. Dins de tot aquest complex patrimonial, també hi ha l’església de Sant Vicenç d’Enclar, la qual va ser edificada entre final del s. VII i principi del VIII. No obstant, apareix documentada per primer cop l’any 839, en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell. Conserva una part preromànica formada per un absis quadrat amb volta de canó i arc de ferradura. El campanar, circular (com el de Santa Coloma) i de quatre pisos, amb quatre finestres germinades de diferents mides en cada un, va ser afegit posteriorment. Al voltant d’aquesta església, s’han excavat dues cases de la segona meitat del s. VIII i s’han trobat restes d’una necròpoli i sitges, fet que reforça la idea que els seus habitants vivien principalment del conreu de cereals, de la ramaderia i de la caça.
També cal destacar la Casa dels Russos (1916), d’estil modernista (tot i que també s’hi poden apreciar traces noucentistes) i situada molt a prop de l’encreuament del camí que va de Santa Coloma a la Margineda i del riu d’Enclar. El periodista americà Fiske Warren va adquirir uns terrenys a Santa Coloma durant la segona dècada del s. XX i el Sr. Nicolas Poppof, un rus refugiat a l’Europa Occidental que era soci seu, s’hi va traslladar. És potser la primera obra feta a Andorra per un arquitecte prestigiós, Cèsar Martinell.
