Ubicació:
El Parc Etnològic de Caimari (inaugurat l'any 2002) és un espai de tres mil metres quadrats on s’hi poden visitar els antics oficis que varen caracteritzar, fins entrat el segle XX, l’activitat econòmica i cultural de la serra de Tramuntana. En aquest parc s’hi exposen una barraca i un forn de carboner, una sitja bastida sobre el rotlo, un forn de calç, una casa de neu, un tancat de bardissa, un coll de tords i un parany de lloses.
Una de les activitats més característiques i tradicionals que es desenvoluparen als boscos de la Serra va ser la de l’obtenció de carbó Vegetal, provinent de la cocció de llenya d’alzina, que constituïa la principal font energètica d’aleshores.
La barraca del carboner: El carboner es construïa una barraca que li serviria com a habitatge durant els mesos que de manera permanent faria la cocció de la llenya a la sitja. La seva estructura era molt senzilla, de forma cònica, i feta de parets baixes de pedra i coberta amb troncs i branques sense finestres ni elements arquitectònics.
La Sitja: El carboner aprofitava el “descans” dels diumenges per anar construint el rotllo on hi bastiria la sitja. Amb aquesta es designa el munt de troncs de llenya ben col·locada per coure-la i fer-ne carbó. Es troba situada sobre el rotllo, cercle a manera d’era petita, delimitat per la filada, un perímetre de pedres, i empedrat de tal forma que deixa uns canals per on circula un poc d’aire, suficient per coure el carbó, però sense cremar-lo. Damunt les pedres es posa reble (pedreny petit) i dos dits de call vermell (terra roja, molt seca i argilosa, que fa grums i no es filtra per dins les pedres embossant els forats i tapant el pas de l’aire) per afavorir la cocció. La cocció que el carboner vetllava per les nits, durava uns 8 dies.
Els paranys de lloses: Entre les diverses arts de caça que tradicionalment s’han emprat a la serra de Tramuntana, i de les més característiques és la de les lloses o lleves. La llosa està formada per una pedra grossa, plana i mòbil anomenada llosa o tiba, i tres pedres més, llargueres, baixes i fixes que envolten la primera formant un petit tancat. La captura de tords i altres ocells de bec fluix mitjançant aquest sistema va esdevenir un ofici tradicional: el de lloser o parador de lloses. La feina d’aquests homes se situava majoritàriament als olivars i garrigues de les possessions de la serra de Tramuntana durant els mesos d’hivern, en concordança amb el cicle migratori d’aquestes aus.
Els colls de tords: La temporada de la caça de tords a coll o amb filats sol començar per Sant Francesc (5 d’octubre) i acabar a principis de març. El costum d’aquestes aus migratòries de pernoctar als boscos i sortir d’ells, a l’alba, a la recerca d’aliment, amb un vol baix que voreja les branques més altes dels arbres i enfilant les clarianes del bosc és la que permet als caçadors la captura, interceptant-ne el pas. Un coll de tords és el freu o espai estret entre dos arbres per on solen passar els tords a l’albada o a entrada de fosc, i on els caçadors paren els filats per agafar-los.
Les cases de neu i els nevaters: Una de les activitats econòmiques tradicionals que es practicaven a terres de muntanya era la lligada a l’ofici de nevater que, fins a la segona dècada, era corrent a Caimari i als pobles propers. Treballaven a les nombroses cases de neu situades a les muntanyes pròximes de la Serra, i especialment del puig de Massanella, on durant un parell de setmanes recollien i omplien els pous amb la neu que, en arribar l’estiu, serviria per fer gelat a Ciutat i als pobles, però que també era emprada amb finalitats terapèutiques. Les condicions climàtiques a la Serra de Tramuntana, amb altituds superiors als mil metres, feren posible l’explotació de la neu al llarg dels segles.
La calç i els calciners: La calç era emprada per la construcció, com a conglomerat dels materials, però també per emblanquinar i sanejar les cases. També té propietats medicinals per enfortir els ossos, o com a desinfectant. L’obtenció de la calç per cocció de la pedra calcària era la tècnica emprada més comú i que es remunta a cultura d’Anatòlia (6000aC) i la civilització mesopotàmica (2500aC). La millor època per a realitzar la cocció era l’estiu, ja que la humitat és el principal enemic d’una bona fornada.
