Llegendes solleriques

Tres sollerics que no es deixaren vèncer. A “Un qui trobà sabata de son peu”, es narra l’encontre d’un senyor, que una volta era a Sóller, i d’un capellà. El primer és descrit amb paraules que ens revelen el seu natural: «...bravejava de cames primes, sempre feia de porcell curt, i passava un gust fora mida de porer-se riure de qualque capellà». El capellà «no estava gens tocat de sa caixa de Sant Pere i tenia unes sortides lo més agudes i era el diantre per tirar de cul amb sa primera qualsevol desenfreit que li fes ses ontes». Aquell cavaller estava amb un grup de senyors i, de cop i volta, arribà un capellà: «...tots s’aixequen per donar-li sa benvinguda», i el senyor extern «s’hi acosta, i amb una cara de pocavergonya de tot, i amb to de fisconada, li amolla: –Que me don sa mà a besar». El sacerdot ho accepta i després li diu: «–Déu lo faça un santet. I esper una mica, veam si duc res dins cap butxaca... ». Sí que trobà sabata de son peu: «I, mentres se treia cosa dins es puny estret, continuà: –An es nins que besen ses mans, els solem donar un confit: ara vostè se mereix més, tenga... / I li posà dins ses mans un aubercoc com es puny».

Aquell «desenfreit restà tot atxul·lat, culbatut i cara alegre i més empegueït que el rei porc». Els circumstants varen «esclafir de riure» i el burleta «no tornà tenir ganes de demanar pus de noves a capellans». Ho contà Mn. Andreu Nicolau de la Ciutat de Mallorca al canonge Alcover.

Un solleric i un frare ens porta a un temps en què la quaresma era una època consagrada a la renovació espiritual mitjançant la predicació. Aquesta activitat estava a càrrec d’un predicador extern, el quaresmer, que solia viure en el poble des del dimecres de cendra fins a Pasqua. Un any el rector de Sóller tenia un greu problema: ja eren «es darrers dies» i «no havien trobat coremer». «Apurat de tot envia un traginer amb un mot de lletra an es convent d’es Caputxins...». El rector no és massa exigent, es conforma que el pare guardià –així es denomina el superior d’un convent a l’orde dels caputxins– li enviï «un frare qualsevol, sols que pogués pujar damunt sa trona». El diàleg entre el frare i el traginer solleric, pujant cap a Sóller, és breu i pungent. El caputxí vol fer un poc de burla de la localitat on va a predicar, com el senyor del conte anterior volgué fer-ne del capellà:

«...p’es camí es frare digué: / –Quin poble deu ésser Sóller, encara no teniu coremer! / –Per la vera creu! Respongué es solleric. Quin curemer deveu ésser vos, que encara no teniu curema!». El frare va aprendre la lliçó i «no tornà badar boca». El traginer, content per haver defensat el seu poble, «deia entre dents: –Ja turnaràs, en tenir ganes d’una altra!».

A Un solleric se’ns parla de la reacció d’un home «molt potxós» que tenia un olivaret molt ben cuidat. Un hivern feu una nevada molt grossa. Aquell home anà a veure com havia afectat el seu olivar i «el va trobar tot blanc i escabeiat». Els costers són un obstacle que superarien molt difícilment els pagesos del pla, però els qui rauen a la muntanya els vencen i en treuen profit. El nostre protagonista «se’n puja a lo més amunt d’un coster que feia, pega foc a sa pipa, se posa a mirar les oliveres esbrancades, els cimals estesos doblegats o a punt d’ésser-ho pel pes de la neu, alça els ulls al cel i «molt formalot va dir: –Oh Déu meu!... totes ses coses sabeu fer, fora una: d’exsecaiar, no en sabeu gens gens!». Els fenòmens meteorològics eren i encara són imprevisibles, i els seus efectes adesiara són força durs per als qui viuen del cultiu de la mare terra. El solleric ha reaccionat d’acord amb el seu caràcter alegre i irònic i ha sabut dialogar amb Déu, acceptant la seva sort, i demanant-li que deixi la tasca de podar les oliveres als esporgadors. Joan Albertí Arbona, prevere i músic, natural de Fornalutx i un temps organista de Sóller i ànima de l’Orfeó Solleric, va contar aquesta breu anècdota a Mn. Alcover, que el qualificà de «notable organista i compositor».

En el conte En Pere de sa xuia, un solleric que ven melons a la «Porta del Moll» fa una bona barrina amb En Pere. Aquest home era curt de gambals i desconeixia el valor dels diners. Va a Ciutat a vendre la cansalada prima i les sobrassades d’un porc que havien mort a casa seva i el volien vendre obrat per treure més diners. Troba el solleric amb una garbera de melons: «En Pere no n’havia vists mai, i s’hi planta davant, badoca qui badoca, fins que entima aquesta an es solleric: / –Germà, i això què són? / –Fosca d’auba! ¿Que no ho veis, què són? Mulons». El solleric convenç En Pere que els mulons fan muletes, i li barata un muló amb els «dos corters de xuia prima» i les sobrassades, i li recomana burlonament: «–Feis via, germanet, cap a ca-vostra, que no faça ses muletes p’es camí. / En Pere amb so meló amb ses dues mans, vetlant-li es ble perquè no hi hagués un denou abans d’hora, ja es partit cap a la vila...»

Relats ubicats a Son Cotoner. Deien que la por sortia dalt la sala d’aquesta casa «fent-hi un talabastaix horrorós, ferest». La gent deia que allà hi havia «diners i papers de mà de notari, amagats». Hom suposa que per demostrar que això de la por era una falsa suposició, calia anar a dormir en aquella casa. Un metge va provar d’anar- hi a dormir, però no s’hi campà massa bé, perquè en haver apagat el llum «el destaparen i li varen enflocar un quern de galtades d’aquelles a ferir, i l’homo ho donà a ses cames...». El relat acaba dient que feren obra en aquella casa i «trobaren diners i papers».