Llegendes de Viladrau

La majoria de les llegendes de Viladrau sorgeixen al voltant de personatges de vegades ben humans i de vegades tan enigmàtics com són les dones d’aigua, que aquí a Viladrau reben el nom de paitides.

 ,

La Creu del marrec

Els més avis encara expliquen la història d’uns carboners que tenien al seu càrrec un pobre noi, un xic beneitó, que els traginava la vianda del poble al bosc. Un d’ells, disfressat amb un llençol, sovint l’espantava pel camí, per riure després quan el noi els explicava la història del fantasma que el seguia. Els feia tanta gracia la por del noi que fins i tot li deixaven, per disparar, una escopeta descarregada. Un dia, però, un botiguer del poble, en veure-li l’escopeta, li va dir:

On vas amb l’escopeta descarregada? Així sí que faràs poca cosa. Té, fica-hi aquests dos cartutxos per fer una mica de feina.

Els carboners van quedar bocabadats quan, en arribar, el noi els explicava:

Avui sí que han sonat. Han sonat els cartutxos i els crits del fantasma. Ara jau allà, esterrecat. Ja no m’ha de fer més por.

Fins fa poc temps, al camí que mena a can Bosch, al Cau de les Guilles, s’hi podia trobar una creu de fusta que ho recordava.

 ,

El gorg Negre

Al gorg Negre de Viladrau, pronunciat i fosc sot que es forma entre Sant Segimon i la muntanya de la Sala, al torrent dels Rentadors, s’hi va acostar un home, dels , valents, , per tal de mesurar aquell profund esvoranc. Amarrant una bona pedra a la més llarga corda que havia pogut trobar, la va anar deixant anar a poc a poc, fins que es va acabar.

Mentre dubtava què fer, va sentir una grossa i rovellada veu que sortia del gorg: “No ni ha més!”.

Diuen que, ara, encara corre.

 ,

La suposada bruixa

Viladrau era cau de bruixes, algunes no ho eren, d’altres vés a saber.

Hi havia a Viladrau una vella molt pobre i molt bona dona que, per més que no se li sabés cap malifeta, van donar-la per bruixa i tothom va acabar per creure-s’ho. Però la velleta, que devia saber-la molt llarga, aprofitava la seva suposada bruixeria amb aquesta manya:

Passava per davant d’un hort i, extasiant-se, començava a exclamar:

Ai, filla, quin bé de Déu de mongetes...! Quina collita de trumfes, noia...!

I per temor que maleís la vianda que assenyalava, tothom corria a donar-li’n.

En fi, que d’això vivia, del que per por li donaven i que potser per compassió no li haurien donat.

 ,

L’Avi Ismé

És una de les llegendes més inversemblants i més curtes que s’han sentit dir mai:

I gegants? No teniu esment de si n’hi havia hagut al Montseny?

Prou. , En un altre temps n’hi havia un que li deien l’Avi Ismé, i sortia totes les nits a la vall de Viladrau. De vegades se’l veia encamellat damunt la serra, cama-aquí cama-allà, com si anés a cavall. Altres vegades l’havien vist eixarrancat, un peu en una carena i un peu en una altra, passant-li la riera Major per sota les cames. El meu avi deia que més d’un cop havia vist l’Avi Ismé gambejant per la serra i saltant d’una carena a l’altra.

I no havíeu sentit contar res més?

No me’n recordo d’haver sentit res més del que acabo de contar.

 ,

Les dones d’aigua de la font de l’Or

La nit de Sant Joan varen sortir, cap al torrent de Sant Segimon, tres hereus de Viladrau, un de can Bosch, un de can Gat i l’altre de la Sala. Deien els més vells que en aquell indret, i durant la nit de Sant Joan, sortien les dones d’aigua a cantar belles cançons com ningú les havia sentit mai.

Al punt de les dotze, estant-se allà ben amagats, varen sortir dels fons d’una balma les paitides, que anaven estenen roba pels marges del torrent. Tot d’una, els tres hereus varen sortir a corre-cuita i agafaren una peça de roba. De sobte desaparegueren les paitides i la resta de la roba. El tovalló pres es va anar allargant a mida que els nois l’estiraven per quedar-se’l. En esquinçar-se, cada un es va quedar un tros que en aquell moment es va convertir en un munt de peces d’or.

Els hi entrà l’ambició i decidiren, cadascú pel seu cantó, tornar l’any següent. Aquesta vegada, però, del tros de roba agafat, en sortiren moltes pedres cantelludes. La font de l’Or i la tartera que hi ha a la vora encara fan referència a aquesta història.

 ,

 ,

 ,

Text redactat per: Centre Cultural Europeu de la Natura , , , Any: 2008