Ubicació:
LA NOSTRA MUNTANYA MÀGICA, SANTA ANNA
A la Ribera tinguem unes hortes que han estat tan extraordinàries produint riquesa i tacant de bellesa el nostre paisatge que, potser, per aquest motiu la majoria de veïns no aprecia aquells racons pròxims que hi destaquen i mereixen ser gaudits i admirats. Un bon exemple d’això el tinguem a aquest paratge de Santa Anna. Amb tan modesta altura, es veu que no crida prou l’atenció del veïnat i actualment una ampla majoria no ha pujat mai al seu cim.
Quan la mires de lluny, res d’ella no et crida poderosament l’atenció. No és massa alta, només uns 350 m, ni té un color especial i, fins que no estàs pràcticament al peu de la seua vessant, aquesta elevació no deixa de ser una modesta muntanya que fa de frontera entre el sud de la Ribera i la Costera. No obstant, com ocorre amb altres plaers sensuals, és en les distàncies curtes on Santa Anna es torna realment seductora i magnífica.
De ben segur que a l’antigor seria més visitada, perquè des del passat més remot els éssers humans han buscat uns llocs especials on poder guarir les malalties, connectar amb els déus o be tindre una experiència mística. En aquests indrets, sembla que l’energia que brolla de la terra té un nivell vibracional superior al del cos humà o del que té un punt qualsevol del territori, aleshores eren considerats com a punts d’unió entre el cel i la terra, i en un inici foren alhora llocs de poder i llocs sagrats. Molts d’ells foren descoberts fa milers d’anys i en alguns es construïren senzilles edificacions, però tan sòlides que molts han arribat als nostres dies com el cromlec d’Stonehenge, la taula de la Torre d’en Galmés, o el dolmen de la Hechicera. Però amb l’esdevenir dels temps una part d’aquests santuaris foren destruïts, i altres foren transformats en llocs de culte de les noves religions, com és el cas de moltes de les ermites, esglésies i catedrals, bastides sobre el mateix enclavament on els antics adoraven les forces de la natura i la força femenina creadora de vida, la deessa de la fertilitat, la Mare Terra. Pot ser, siga també el cas d’aquesta ermita.
Segons conta la tradició, Santa Anna era la mare de la Mare de Deu i el seu culte catòlic manté el prestigi antic d’afavorir la fertilitat, protegir les dones parteres i d’ajudar a aquelles persones capaces de traure quelcom valuós de les profunditats de l’ésser humà o de la matèria. Com veiem els poders que s’atribuïen primitivament a aquests llocs màgics i que ara els encarna aquesta santa.
Tot i no ser cap entés en l’ocultisme, fa temps que tinc la intuïció que el puig on s’assenta l’ermita era un indret d’aquests, on s’unia la màgia i l’espiritualitat, reconegut en tot l’immens territori que domina visualment. En què em base? Pot ser siga per aquella forma cònica i esvelta, cosa que recolza la tradició mistèrica; be per la visió aèria tan aclaparant que t’ofereix des del cim; o tal vegada per que quan et relaxes i et deixes penetrar per les sensacions que emana aquest lloc és fàcil que notes com t’inunda interiorment alguna cosa desconeguda, però intensa i reconfortant...
***************************
No sé a quina edat vaig descobrir jo que existia l’horitzó muntanyós, però el pic de Santa Anna estava present en la meua vida molt abans de que jo en tinguera noció d’ell, aquella dent de serra és visible des de Sumacàrcer, sols que vist des de la llunyania era un element tan minúscul que encara haurien de passar alguns anys fins que per a mi tinguera entitat pròpia.
A l’adolescència, recorde haver anat amb els amics al balneari quan obrien la piscina i anàvem amb les motos a nadar i a veure les xiques. Un viatge d’aquells vaig pujar a l’ermita, però tinc un record molt difús de l’edifici. Recentment he vist unes fotos de l’estat de ruïna en que es trobava l’ermita pels anys 70. S’aprecia en elles com hi faltava la meitat del sostre i de les parets, i m’he sorprés d’allò més perquè la imatge que guardava a la memòria era semblant, però no em fiava del meu record i dubtava que mai haguera arribat a estar tan mal. Després el balneari deixà de funcionar, la piscina ja no va obrir, i passaren alguns anys en els quals aquell indret desaparegué de la meua vida.
Avançada la dècada dels 90 un dia vaig descobrir que el camí que pujava a l’ermita estava asfaltat i es podia accedir en el cotxe fins ben amunt. Des d’aquell moment he sovintejat aquest entorn per pegar un passeig, fer una ruta intensa o simplement per gaudir de les postes de sol, tan exquisides que si els núvols hi acompanyen són d’una espectacularitat comparable a la d’una òpera, un film o un bon concert.
*******************************
El pic de Santa Anna té forma d’arnadí, és un con esvelt amb pendents lleugerament desiguals. Ocupa el cim d’una serreta allargassada, on hi ha afloraments geològics del triàsic formada per margues i guixos, tan distints a les roques calcàries, predominants al territori valencià. Aquests materials de l’era secundària estan formats per un variat nombre de minerals i roques cridaneres tant pels colors intensos (ocres, rojos, grisos i verds), com per la textura cristal·lina, la duresa o la forma. Fins els anys 60 hi hagué unes explotacions als peus de Santa Anna on s’extreia el guix per fabricar algeps i en la mateixa muntanya també s’ha extret roca calcària per tal de elaborar moles, rastells i brancalets fins els anys 50.
Quan s’observa el pic des d’una certa distància veus el capoll pelat on hi ha l’ermita i tota la resta pràcticament coberta per una pinada. Per baix d’aquesta zona venen camps de conreu, bancals estrets a franges que van resseguint les corbes de nivell, on hi ha oliveres, ametllers, garrofers i pruneres. Si seguim baixant més entrem de ple en terreny de tarongerar, que fa no massa anys i gràcies, o per culpa del degoteig va colonitzar aquests terrenys de muntanya.
Al llarg dels temps, aquest humil cim ha estat visitat per insignes personatges, així, segons conta la tradició, Jaume I va veure per primera vegada Xàtiva des d’ací. Alguns segles després, el botànic Cavanilles també va quedar aclaparat per la panoràmica que va qualificar com una de les millors vistes del Regne, i precisament això és el més impressionant de Santa Anna, l’enorme horitzó que es divisa quan les condicions climàtiques ho permeten, el qual arriba fins a 100 km cap al nord i 50 cap al sud i comprén la major part de la Costera, de la Ribera i de l’Horta Sud. El nombre de pobles i ciutats és tan gran que quan intentes localitzar-los és una tasca ben difícil, tasca a la que ajuda la roda de molí amb una Rosa dels Vents i la inscripció de les poblacions, però que no acaba de ser totalment aclaridora per alguna inexactitud.
Quan observes l’entorn pròxim des del cim, el puig de Santa Anna és com el cos d’un polp del qual ixen uns turons en distintes direccions i uns barrancs que s’afonen amb pressa cap al pla que envolta la muntanya. Als extrems d’aquest pla hi ha una corona de muntanyes que es divisen des d’ací, començant pel nord-est i en el sentit de les agulles del rellotge destaca la serra de Corbera i la de les Agulles, per damunt del Pinar dels Frares de Carcaixent guaiten el Montdúver i el capollet de l’Aitana que sobreïx tímidament. Després el Benicadell, la Serrella i la Mariola. De l’oest cap al nord trobaríem la serra Grossa, la serra d’Éngra, el Peñón de los Machos, el Caroig, la Mola de Cortes, la Serra de l’Ave, la del Cavalló, el Matamón i entre aquestes dues, en hivern, trau el cap nevat la serra de Javalambre. Just al nord hi ha la S. Calderona, l’Espadà i en dies molt clars es veu l’impressionant capoll del Penyagolosa. Seguint la volta trobem un ampli espai marítim on destaca València i les grues del port fins que arribem a la serra de les Raboses (Cullera) i tornem a la serra de Corbera.
Aquesta muntanya sorprén per la quantitat de terra i materials sols que conté. Això i la composició del sòl generen uns canvis de flora específics, i tot i que el pi siga l’arbre dominant, s’hi troba l’arç blanc, la ginesta i en alguns llocs el limonium, una humil planteta autòctona que es troba en perill d’extinció i té una zona protegida prop de la Font Amarga.
Si vas pel gener o febrer, l’estrella vegetal és l’ametller, la seua floració és com una explosió de llum contra el verdor intens de la pinada i tant si les flors son rosades com blanques, m’encanta contemplar-lo. A pesar de la campanya que vol donar-li el títol al cirerer, per a mi el rei dels arbres florits és l’ametller i quan te’n trobes un en el seu punt és com l’explosió d’una carcassa de colors suaus i atraients, amb la gràcia afegida que té una floració duradora.
La vessant de l’ombria, que puja del balneari cap amunt, és una pinada amb sotabosc espés i unes sarses que s’acaramullen pels troncs donant-li l’aspecte d’un bosc frondós, selvàtic i impenetrable, al que algun eucaliptus centenari ajuda a crear aquesta imatge. Quan arriba la primavera els lliris de muntanya omplin les vores dels marges amb aquelles seductores flors d’un blau amoratat i una fragància suau i delicada.
L’ERMITA
L’ermita de Santa Anna, està ubicada en un reduïda illa de terreny, de poc més d’una fanecada pertanyent a Xàtiva, però tota voltada pel terme de La Llosa. Es tracta d’un edifici de planta rectangular, que mesura 5 m d’ample per 13 m de llarg, construïda a mitjan segle XV en estil gòtic flamíger amb una volta dividida en quatre trams coberts amb volta de creueria, amb 3 arcs de mig punt que es troben encastats en el mur i reforçada exteriorment amb contraforts adossats a ell. Les claus i les mènsules, d’alt valor escultòric, tenen motius relacionats amb Xàtiva i els Borja, ja que va ser construïda a expenses d’aquesta família. Té una senzilla porta semicircular de dovelles llises, i la seua teulada destaca per ser dentada. L’abscís té la particularitat de convertir el capcer pla a l’exterior en un fals de forma poligonal amb la col·locació de trompes escultòriques als angles, amb una clara funció estilística. Dins de la seua simplicitat constructiva aquesta construcció és una xicoteta joia de l’art arquitectònic.
Al llarg de la seua història, l’ermita ha sofert diversos esdeveniments que anaren deteriorant-la, uns de caràcter natural com els terratrèmols i altres polítics com les desamortitzacions del segle XIX, que en conjunt la portaren a un estat ruïnós tal que en 1920 Carles Sarthou digué que era un niu de corbs i un cau de feres.
Durant molts anys va romandre en aquest trist estat fins que la Diputació Provincial impulsà un projecte per fer el Mirador del Regne de València al voltant de l’ermita i a principis de 1974 l’ajuntament de La Llosa de Ranes hi va concloure les obres. Amb tan mala sort que només dos anys després començaren les obres per col·locar un repetidor de televisió per a Xàtiva en el mateix cim de l’ermita i es dispararen unes barrinades que van deteriorar encara més l’edifici. Aleshores s’iniciaren unes protestes populars i per part de l’ajuntament de La Llosa, que aconseguiren la paralització de les obres i que s’aprovara la restauració de l’ermita.
La modèlica restauració es va fer entre 1983 i 86, va ser dirigida per l’arquitecte Joaquim Sanchis i ha quedat com un referent a seguir en altres ermites valencianes, sent el pintor Manolo Boix qui va realitzar la restitució de la impressionant cúpula de color lapislàtzuli amb estrelles daurades. Per visitar l’interior, cosa recomanable, cal demanar la clau a l’oficina de turisme de Xàtiva.
EL BALNEARI
Les fonts han estat sempre venerades i existeix una correlació prou estesa entre el topònim Anna i un lloc on són abundants les aigües, sense anar molt lluny tinguem el poble d’aquest mateix nom a la Canal de Navarrés. O siga que és possible que l’advocació de l’ermita tinga també alguna cosa a veure amb l’aigua, l’abundància de fonts i la varietat d’aigües que manen d’aquest conjunt muntanyenc. Aquesta diversitat hídrica és fruit de la barreja de materials geològics que la conformen, així hi ha fonts d’aigua amarga, salada i pudenta, a banda de les que són potables.
Aprofitant el naixement d’aigües ferro-sulfuroses (pudentes) de propietats medicinals, en 1869 es va fundar el balneari de Santa Anna, en el barranc de l’Ombria, una orientació molt adequada per a l’època de primavera - estiu, que era quan funcionava el balneari. Antigament s’hi prenien els banys medicinals, que podien ser generals, de seient o amb pressió d’aigua. La font d’aigües curatives estava a la part més alta del balneari. L’edifici, situat en un entorn bucòlic, s’ha restaurat recentment i és un casal amb una gran replaça al davant, que actualment es dedica al món de la restauració gastronòmica.
***********************
Des del dia que el vaig redescobrir, Santa Anna és un dels meus llocs preferits on i torne una i altra vegada, i en variades circumstàncies horàries i climàtiques. Recorde una vegada similar a la que conta la dita popular:
Quan Santa Anna s’encapota
i Vernissa fa capell,
llaurador, si estàs a l’horta,
torna a casa i fes cordell.
Efectivament, era un dia gris, el capollet de la muntanya estava cobert per un núvol i de tant en tant hi havia un xàfec, però vaig tindre la curiositat imperiosa de veure com s’estava dins d’un núvol. I anant amb tota la precaució vaig arribar dalt, a la zona d’aparcament i la sensació valgué la pena. En aquell indret els núvols, que eren com una boira en moviment, venien de La Costera, s’elevaven, i com si foren dansaires, travessaven veloçment l’estret roquissar xiulant, per a després caure amb elegància cap a La Ribera.
Un altra vegada, a l’alba vaig gaudir contemplant com un xoriguer adult instruïa en el vol a les cries des de dalt de l’ermita. Però jo, sobretot, he anat allí de vesprada, i sovint al caure el sol a veure i viure el moment més màgic d’aquest indret, l’ocàs del dia.
La majoria de vegades he anat a caminar per plaer, intentant no repetir la ruta, a fi de descobrir l’entorn i les seues peculiaritats. I de vegades trepitjant aquesta muntanya he sentit com si la terra respirara i llançara alguna exhalació, una alenada d’aire més fresc i d’olor penetrant, que en pegar unes passes, misteriosament, desapareix. Passejar per aquest entorn em resulta apaivagador i font de variades sensacions i per això hi torne. De vegades, quan camine per algun dels nombrosos camins d’aquest paratge, entaule un monòleg inconscient. L’última vegada, recorde que vaig pensar que el paisatge ja estava ací molt abans que arribàrem nosaltres i que l’entorn està com adormit esperant que nosaltres interactuem amb ell i desitjant que siguem respectuosos i que no pensem sols en el benefici actual a costa de carregar-nos el seu futur, sinó que sempre tinguem present de deixar a les futures generacions un entorn viu, bonic i agradable.
Per acabar, vull insistir en una cosa: si no heu pujat encara a Santa Anna, no tardeu en visitar-la, sols o amb companyia, trieu un moment en que el sol estiga ja baixant i deixeu que aquell espectacle se n’apodere de vosaltres. No caldrà posar molta imaginació per sentir com si anàreu en globus, gaudireu d’una visió meravellosa i màgica que no s’hauria de perdre cap membre del seu veïnat geogràfic, és a dir tots aquells que des del seu poble la divisen o la tenen a l’abast de la mà.
A mi, personalment allò que més m’impressiona d’aquest lloc màgic és la sensació que produeix la visió del paisatge quan t’enlaires pel costerut camí que du al cim i cada mirada és un glop de plaer, però sobretot, quan arribes dalt al mirador, aleshores tens la sensació d’estar volant de tan perfecta com és la visió del paisatge. En eixe moment, si has pujat caminant que arribes alenant amb força, aleshores, si deixes la ment lliure pots arribar a sentir quelcom estrany, una deliciosa sensació com d’estar surant per damunt de les coses terrenals... Des d’allí, els cotxes semblen formigues de colors, les cases són minúscules, les rengleres d’arbres pareixen de joguet i els pobles, fins i tot Xàtiva, només diries que estirant les mans pots abraçar-los a tots. I les persones? Ai, les persones, tan importants que ens creiem i d’ací dalt, sabeu qué? Doncs, que ni es veuen. Això em fa pensar que hem de ser més humils i no oblidar mai que en el món no sols estem nosaltres els humans.
17 de maig de 2013
Roger Pons i Vidal
BIBLIOGRAFIA La Llosa de Ranes. Geografia, història i patrimoni. Abel Soler i Rafa Jordà. Ajuntament de la Llosa de Ranes, 2003.
