Flora d'Andorra

L’home des de fa mil·lenis ha anat modificant el paisatge vegetal generant nous equilibris ecosistèmics, creant un entorn amb un mosaïc de cultius, prats de dall, boscos i pastures. Les parets de pedra seca, les cabanes i els orris que anirem descobrint, en són el testimoni i formen uns paisatges culturals.

 ,

Si avui els boscos cobreixen una bona part del territori no sempre ha sigut així. , Des de la prehistòria, segons les necessitats de cada època - agricultura i ramaderia, , construcció, combustible per la llar, carbó per les fargues o negoci per les asserradores - l’explotació forestal deixava a vegades les muntanyes ben pelades a excepció de les zones de bosc de defens que ara són boscos madurs envellits però de gran biodiversitat.

 ,

Les flors no es distribueixen a l’atzar sinò que ocupen els espais que responen a les seves apetències ecològiques. Les condicions ecològiques en medi muntanyenc i en particular les temperatures i les precipitacions variant amb l’altitud, trobem uns estatges de vegetació ben diferenciats.

En el recorregut del Camí dominarà lavegetació medioeuropea (euro-siberiana) o de caire altàntic a l’estatge montà amb els boscos caducifolis relictes de l’obaga d’Andorra amb anemones (Anemone nemorosa), geranis (Geranium sylvaticum), violetes (Viola sylvestris), les avetoses del coll d’Ordino amb una flora adaptada a l'ombra ja que són boscos molt atapaïts, com la singular Paris quadrifolia, els boscos de pi roig que són els més corrents on trobarem el corniol (Aquilegia vulgaris) o el tintorell (Daphne mezereum) espècie tòxica que presenta unes branques florides abans de la foliació, el marcolic vermell (Lilium martagon) o els boscos de ribera amb espècies característiques com el vern (Alnus glutinosa), el freix (Fraxinus excelsior) o els salzes (Salix alba, S. eleagnos)  ,o boscos mixtes al voltant d'Ordino o al fons de vall del Madriu amb alguna tila (Tila platyphyllos).

Als estatges subalpí i alpí domina una vegetació boreoalpina de clima fred (provenint de la tundra) amb el pi negre (Pinus uncinata) i l’abarset (Rhododendron ferrugineum), però el beç (Betula pendula) i la moixera de guilla (Sorbus aucuparia) il·luminen la foscor d’aquests boscos a la tardor. Per sobre del límit superior forestal, els prats alpins es coloreixen del blau dels miosotis (Myosotis alpestris), de les campanules (Campanula scheuchzeri) o de les veròniques (Veronica bellidioïdes, V. fruticulosa) i a la fosa de la neu el ranuncle pirinenc (Ranunculus pyrenaicus) creix en catifes blanques.

A les zones baixes descobrirem una vegetació submediterrània en particular a les solanes de l’estatge montà (Andorra i Escaldes) o cap al sud del país (Sant Julià) amb bosocs caducifolis secs d'alzina carrasca (Quercus ilex subsp. ballota) o fins i tot en alguns enclavats fitogeogràfics (Ordino) on creix el magnífic Erodium foetidum subsp.glandulosum.

 ,

La flora del país consta d’unes 1500 espècies florístiques, 5% de les quals són endèmiques dels Pirineus. Els colors vius són característics de la flora muntanyenca (acció de les UV afavorint la pigmentació) així com les formes particulars per l’adaptació a condicions ecològiques específiques, plantes en coixinets com algunes silenes (Silene acaulis) o flora repent com alguns salzes, veritables "arbres nans" (Salix reticulata, S. retusa, S. herbacea), plantes grasses com els matafocs (Sempervirum montanum) ja presents des de la formació dels Alps (espècies tercio-alpines).

Les plantes insectívores com l’herba de la gota o dròsera (Drosera rotundifolia) s'han especialitzat per la supervivència en zones humides oligòtrofes (pobres en elements nutritius) amb llur fulles peloses que sintetitzen un mussílag pegós on queden atrapats insectes i microorganismes. Aquestes zones presenten una flora i una fauna especialitzada amb moltes orquídies com l’orquís maculat (Dactylhoriza maculata), la Gymnadenia conopsea, l'Orchis majalis o les elegants cotoneres (Eriophorum angustifolium, E. latifolium, E. vaginatum) i l'eswèrtia (Swertia perennis).

 ,

Si les tarteres i les roques semblen inertes, ens sorprendran aquelles flors al mig d’un penyasegat com les androsaces (Androsace vandellii) o les saxífragues (Saxigrafa paniculata, S. media, S. moschata,...) i entre els pedruscalls el violeta de la linària alpina (Linaria alpina) o el blanc del ranuncle de pedrusca (Ranunculus parnassifolius) o del cerasti pirinenc (Cerastium pirenaicum), el groc del crepis nan (Crepis pygmaea), del doronic (Doronicum grandiflorum) o del seneci pirinenc (Senecio pyrenaicus).

 ,

Les gençanes són les reines de la muntanya tan a les parts altes amb un blau dominant (Gentiana acaulis, G. alpina, G. nivalis) com als prats de dall amb un groc viu (G. lutea) planta coneguda per les seves virtuts digestives (amargant) que floreixen després de les espècies emblemàtiques primaverenques com la grandalla (Narcissus poeticus), el narcís de muntanya (Narcissus pseudonarcissus) o la paradísia (Paradisea liliastrum). El lliri pirinenc (Iris latifolia) i el marcolic groc (Lilium pyrenaicum) són d'altres espècies emblemàtiques dels prats subalpins.

 ,

No oblidem que si collim les flors salvatges, al arribar al cotxe estaran totes pansides. Respectem-les !

Una bona foto ens donarà més satisfacció recordant-nos una travessa en paisatges de mil colors i olors.

Text: Sergi Riba

Fotografia: Sergi Riba