Temàtica:
Ubicació:
L’antiga fàbrica Pagans de Celrà era una indústria dedicada a la producció d’extractes tànics d’origen vegetal per adobar pells. El conjunt d’edificis que la formen és un bon exemple de l’arquitectura industrial modernista de finals del segle XIX i principis del XX. El seu element més vistós és el totxo massís i el morter de calç, l’aglomerant utilitzat. També destaquen els elements ornamentals de les façanes, els ampits de les finestres acabats amb rajoles vidrades, les xemeneies i els pinacles que coronen els edificis, tots formats per parets de càrrega i bigues metàl·liques.
Quant a l’organització de l’espai, cal considerar que el nucli central del conjunt depenia de la sala de màquines, i aquesta, al seu torn, dels forns i calderes per admetre el vapor que feia funcionar la màquina que accionava tots els elements motrius de la fàbrica: molins, generador i trituradores. Els edificis estaven interrelacionats mecànicament mitjançant un sistema de corretges, politges, engranatges i embarrats. I a partir d’una xarxa de canonades es conduïa l’extracte d’unes dependències a unes altres. Per això, els edificis havien de ser propers els uns dels altres.
El procés de fabricació s’iniciava amb el transport amb vagonetes dels socs estibats al pati fins a les trituradores, que eren al costat de l’edifici central. La fusta triturada s’elevava amb una cinta de catúfols des de la planta baixa fins al terrat. A la tercera planta, hi havia uns molins refinadors de la fusta que deixaven la matèria apta per carregar-la als dipòsits des del segon pis. Els dipòsits tenien una alçada de dues plantes. Quan estaven carregats s’hi injectava vapor d’aigua per unes canonades que provenien de les calderes. Quan el vapor d’aigua havia fet el seu recorregut a través del dipòsit, el vapor que sortia contenia els tanins de la fusta. Per obtenir el producte en forma líquida, el vapor es refrigerava a través d’uns evaporadors que augmentaven la concentració de l’extracte. Aleshores, l’extracte en estat líquid passava a la sala de bisulfitació, on es barrejava amb aquest producte per conservar-lo i descolorir-lo. Un cop bisulfatat, el producte s’envasava en bótes. Cap als anys trenta, el sistema de producció canvià i el producte podia passar a la sala en sec, on es posava en paquets o en saques de forma sòlida. Seguidament, aquests paquets i bótes eren emmagatzemats en les altres naus fins marxar. El control dels processos químics es realitzava als laboratoris.
Actualment, el conjunt d’edificis allotja diferents equipaments i serveis municipals.
CC Fotografia de Teresa Llorde
