El parlar de Xàbia.

La Marina Alta és la comarca que ha experimentat una evolució demogràfica molt important en els darrers anys a causa del creixement del sector turístic. D’aquest fet, Xàbia n’és un exemple canònic: l’any 1991 el cens voltava els 16.000 habitants, mentre que en començar el 2009, ja en som més de 31.000. Una evolució tan marcada en la població, sobretot si tenim present que el percentatge de població estrangera és molt elevat, sempre deixa una marca en la cultura, els costums i les tradicions del poble, sovint es veuen desgastats i oblidats. Tot i això, arreu del País Valencià hi ha la creença que, en aquesta zona, el valencià ha mantingut la genuïnitat davant el procés de castellanització que ha sofrit la resta del país, això es deu al fet que la fonètica del nostre parlar encara conserva les influències lingüístiques de la repoblació de la zona amb gent de les illes Balears, als inicis del segle XVII, després de la quasi despoblació per l’expulsió dels moriscos.

El parlar de Xàbia és un subdialecte que es troba dins de les variants meridionals del valencià. Fonèticament, els xabiencs són coneguts per la pronúncia molt marcada de les vocals obertes i per l’harmonia vocàlica. Però, en fonètica, els dos trets més característics són: les combinacions d’-e final i a- inicial de mot, es resolen a favor de la vocal e, de manera que és molt freqüent sentir devant, derrere, pe tu (per a tu), pe posà (per a posar), pe llí (per allí), de cí (d’ací), etc., d’altra banda, es produeix afèresi en paraules que comencen amb a-, de manera que tenim (a)metla, (al)bercoc, (a)granar o (a)cabar.

Pel que fa al consonantisme, la preposició per, alguns noms i els infinitius han perdut la -r final, aquests darrers, fins i tot, quan porten un pronom darrere, de manera que tenim construccions com pe posà’l vi, està a punt de trenca-se, pe mata-se..., i l’efecte contrari també es dóna, segurament com a fenòmen d’ultracorrecció: presor (presó), tréurer, càurer.

Per últim, cal esmentar la caiguda de la i en la pronunciació del dígraf -ix- en posició intervocàlica, amb algunes excepcions: caºa (caixa), cuºa (cuixa), creºent (creixent), baº (baix). Aquí trobem una diferència que desmarca aquest parlar amb la resta del valencià, que en el demostratiu eixe enforteix la pronúncia de la i (iºe), mentre que a Xàbia (i la majoria dels pobles de la zona) diem eºe.

 ,

Bibliografia: Colomina Castanyer, Jordi. “El parlar de la Marina Alta”. La Rella, 4, p. 37-54. Elx, 1985