Santa Anna. La Nostra muntanya màgica

Dimecres, 15 octubre, 2014
Ubicació: 
Temàtica: 
Font/Autor: 
pas
Text aportat per: 
Roger Pons Vidal

A la Ribera tenim unes hortes que han estat tan extraordinàries produint riquesa i tacant de bellesa el nostre paisatge que, potser, per aquest motiu la majoria  de veïns no aprecia aquells racons pròxims que hi destaquen i mereixen ser gaudits i admirats. Un bon exemle d'això el tenim a aquest paratge de Santa Anna. Amb tan modesta altura, es veu que no crida prou l'atenció del veïnat i actualment  una ampla majoria no ha pujat mai al seu cim.

Quan la mires de lluny, res d'ella no et crida poderosament l'atenció. No és massa alta, només uns 350 m,  ni té un color especial i, fins que no estàs pràcticament al peu de la seua vessant, aquesta elevació no deixa de ser una modesta muntanya que fa de frontera entre el sud de la Ribera i  la Costera. No obstant, com ocorre amb altres plaers sensuals, és en les distàncies curtes on Santa Anna es torna realment seductora i magnífica.

De ben segur que a l'antigor seria més visitada, perquè des del passat més remot els éssers humans  han buscat uns llocs especials on poder guarir les malalties, connectant  amb els déus o bé tindre una experiència mística. En aquessts indrets, sembla que l'energia que brolla de la terra té un nivell vibracional superior al del cos humà o del que té un punt qualsevol del territori, aleshores eren considerats com a punts d'unió entre el cel i la terra, i en un inici foren alhora llocs de poder i llocs sagrats. Molts d'ells foren descoberts fa milers d'anys i en alguns es construïren senzilles edificacions, però tan solides que molts han arribat als nostres dies com  el cromlec d'Stonehenge, la taula de la torre d'en Galmes,  o el dolmen de la Hechicera. Peró amb l'esdevenir dels temps una part d'aquests santuaris foren destruïts, i altres transformats en llocs de culte de les noves religions, com és el cas de moltes ermites, esglésies i catedrals, bastides sobre el mateix enclavament on els antics adoraven les forces  de la natura i la força femenina creadora de la vida, la deesa de la fertilitat, la Mare Terra. Pot ser, siga  també el cas d'aquesta ermita.

Segons conta la tradició, Santa Anna era la mare de la Mare de Déu i el seu culte catòlic manté el prestigi antic d'afavorir la fertilitat, protegir les dones parteres i d'ajudar a aquelles persones capaces de traure quelcom valuós de les profuncitats de l'ésser humà o de la matèria. Com veiem els poders que s'atribuïen primitivament a aquests llocs màgics i que ara els encarna aquesta santa.

Tot i no ser cap entés en l'ocultisme, fa temps que tinc la intuïció que el puig on s'assenta l'ermita era un indret d'aquests, on s'unia la màgia i l'espiritualitat, reconegut en tot l'immens territori que domina visualment. En què em base? Pot ser siga  per aquella forma cònica i esvelta, cosa que recolza la tradició  mistèrica: bé per la visió aèria tan aclaparant que t'ofereix des del cim; o tal vegada per que quan et relaxes i et deixes penetrar per les sensacions que emana aquest llocs és fàcil que notes com t'inunda interiorment alguna cosa desconeguda, però intensa i reconfortant...

No sé a quina edat vaig descobrir jo que existia l'horitzó muntanyós, però el pic de Santa Anna estava present en la meua vida molt abans de  que jo en tinguera noció d'ell, aquella dent de serra és visible des de Sumacarcer, sols que vist des de la llunyania era un element tan minuscul que encara haurien de passar alguns anys fins que per a mi tinguera entitat pròpia.

A l'adolescència , recorde haver anant amb els amics al balneari quan obrien la piscina i anàvem  amb les motos a veure les xiques. Un viatge d'aquells vaig pujar a l'ermita, però tinc un record molt difús de l'edifici. Recentment he vist unes fotos de l'estat de ruïna en que es trobava l'ermita pels anys 70. S'aprecia en elles com hi faltava la meitat del sostre i de les parets, i m'he sorprés d'allò més perquè  la imatge que guardava a la memòria era semblant, però no em fiava del meu record i dubtava que mai haguera arribat aestar tant mal.Després el Balneari deixà de funcionar, la piscina ja no va obrir, i passaren alguns anys que aquell indret desaparegué de la meua vida.

Avançada la dècada dels 90  un dia vaig descobrir que el camí que pujava a l'ermita estava asfaltat i es podia accedir en el cotxe fins ben amunt. Des d'aquell moment he sovintejat aquest entorn per pegar un passeig,  fer una ruta  intensa  o simplement gaudir  de les postes de sol, tan exquesides que si els nuvols hi acompanyen són  d'una espectacularitat comparable  a la d'una òpera, un film, o un bon concert.

El pic de Santa Anna té forma d'arnadí, és un con esvelt amb pendents lleugerament desiguals.

Ocupa el cim d'una serreta allargassada, on hi ha afloraments geològics del triàsic formada per margues i guixos, tan distints a les roques calcàries, predominants al territori valencià. Aquests materials de l'era secundària estan formats per un variat nombre de minerals i roques cridaneres tant pels colors intenso(ocres, rojos, grisos i verds) com per la textura cristal·lina, la duresa o la forma. Fins els anys 60 hi hagué unes explotacions als peus de Santa Anna on s'extreia guix per fabricar algeps i en la mateixa muntanya s'ha extret roca calcària per tal d'elaborar moles, rastells i brancalets fins els anys 50.

Quan s'observa el pic des d'una certa distància veus el capoll pelat on hi ha l'ermita i tota la resta pràcticament coberta  per una pinada. Per baix d'aquesta zona venen camps de conreu, bancals estrets a franges que van resseguint les corbes de nivell, on  hi ha oliveres ,  ametllers, garrefers, i pruneres.

Si seguim baixant més entrem de ple  en terreny de tarongerar,  que fa no massa anys i gràcies, o per culpa del degoteig va colonitzar aquests terrenys de muntanya.

 Al llarg del temps, aquest humil cim ha estat visitat per insignes personatges, així, segons conta la tradició, Jaume I va veure per primera vegada Xàtiva des d'ací. Alguns segles després el botànic Cavanilles també va quedar aclaparat per la panoràmica que va qualificar com una de les millors vistes del Regne, i precisament això és el més impressionant  de Santa Anna, l'enorme horitzó  que es divisa quan les condicions climàtiques ho permeten, el qual arriba fins a 100Km cap al nord i 50 cap al sud i comprén la major part de la Costera, de la Ribera  i de l'Horta sud. El nombre  de pobles i ciutats és tan gran que quan intentes localitzar-los  és una tasca ben difícil, tasca  a la que ajuda la roda de molí amb  una Rosa de Vents  i la inscripció de les poblacions, però  que no acaba de ser totalment aclaridora per alguna inexactitud.

Quan observes  l'entorn pròxim des del cim, el puig de Santa Anna és com el cos d'un polp del qual ixen  uns turons en distintes direccions i uns barrancs que s'enfonen amb pressa cap al pla que envolta la muntanya. Als extrems d'aquest pla hi ha una corona de muntanyes  que es divisen des d'ací, començant pel nord-est i en el sentit de les agulles del rellotges destaca la serra de Corbera  i la de les Agulles,  per damunt del Pinar dels Frares de Carcaixent guaiten el Montdúver i el capollet de l'Aitana que sobreeix timidament. Després al Benicadell, la Serrella i la Mariola. De l'oest cap al nord trobaríem la serra Grossa,  la sera d'Éngra, El Peñon  de les Machos, el Caroig, la Mola de Cortes , la serra de l'Ave, la del Cavalló, El Matamón i entre questes dues , en hivern, trau el cap nevat la serra de Javalambre. Just al nord hi ha la S. Calderona, l'Espadà i en dies molt clars  es veu l'impressionant capoll del Penyagolosa. Seguint la volta trobem un ampli espai marítim on destaca València i les grues del port fins que arribem a la serra de les Raboses( Cullera) i tornem a la serra de Corbera.

Aquesta muntanya sorprén per la quantitat de terra i materials sols que conté. Això  i la composició  del sòl generen uns canvis de flora específics,  i tot i que el pi siga l'arbre dominant, s'hi troba l'arç blanc, la ginesta  i en alguns llocs el limonium, una humil planteta autòctona que es troba en peill d'extinció  i té una zona protegida  prop de la font Amarga.

Si vas pel gener o febrer, l'estrella vegetal és l'ametller, la seua floració és com una explosió  de llum contra  la verdor  intens de la pinada i tant  si les flors són rosades com blanques, m'encanta contemplar-lo. A pesar de la campanya que vol donar-li  el títol al cirerer, per mi el rei dels arbres florits  és l'ametller i quan te'n trobes un en el seu punt és com l'explosió d'una carcassa de colors suaus i atraients, amb la gràcia afegida que té una floració duradora.

La vessant de l'ombria, que puja  del balneari cap amunt , és una pinada amb sotabosc espés i unes sarses que s'acaramullen pels torncs donant-li l'aspecte d'un  bosc frondós, selvàtic i impenetrable, al que algun eucaliptus centenari ajuda a crear aquesta imatge. Quan arriba la primavera els lliris de muntanya omplin  les vores dels marges amb aquelles seductores flors d'un blau amoratat i una fragància suau i  delicada.

L'ermita

L'ermita de Santa Anna, està ubicada en una reduïda illa de terreny, de poc més d'una fanecada pertanyent a Xàtiva, però tota voltada pel terme de la Llosa. Es tracta d'un edifici de planta  rectangular, que mesura 5m d'ample per 13 m de llarg, construïda  a mitjans segle XV  en estil gòtic flamíger amb una volta dividida en quatre trams coberts amb volta de creueria, amb 3 arcs de mig punt que es troben encastats en el mur i reforçada exteriorment amb contraforts adossats a ell. Les claus i les mènsules, d'alt valor escultòric, tenen motius relacionats amb Xàtiva i els Borja, ja que va ser construïda a expenses d'aquesta família. Té una senzilla porta  semicircular de  dovelles llises, i la seua teulada destaca per ser dentada. L'abscís té la particularitat de convertir el capcer pla a l'exterior en un fals de forma poligonal amb la col·locació de trompes escultòriques als angles, amb  una clara funció estilística. Dins de la seua simplicitat cosntructiva aquesta construcció és una xicoteta joia de l'art arquitectònic.

Al llarg de la seua histìria, l'ermita ha sofert diversos esdevenitments que anaren deteriorant-la, uns de caracter natural com els terratrèmols i altres polítics com les desamortizacions del segle XIX, que  en conjunt la portaren a un estat ruïnós tal que en 1920 Carles Sarthou digué que era un niu de corbs i un cau de feres.

Durant molts anys va romandre en aquest trist estat fins que la Diputació Provincial impulsà un projecte per fer el Mirador del Regne de València al voltant  de l'ermita i  a principis de 1974  l'ajuntament  de la Llosa de Ranes hi va concloure les obres. Amb tan mala sort que només dos anys després començaren les obres  per col·locar  un repetidor de televisió per a Xàtiva en el  mateix cim de l'ermita i es dispararen unes barrinades  que van deteriorar encara més l'edifici. Aleshores s'iniciaren unes protestes populars  i per part de l'ajuntament  de la Llosa , que aconseguiren  la paralització  de les obres  i que s'aprovara la restauració de l'ermita.

La modèlica restauració es va fer entre 1983 i 86, va ser dirigida per l'arquitecte Joaquim Sanchis i ha quedat com un referent a seguir en altres ermites valencianes, sent el pintor Malolo Boix qui  va realitzar la restitució de la impressionant cúpula  de color lapislàtzuli amb estrelles daurades. Per visitar l'interior, cosa recomanable cal demanar la clau a l'oficina de turisme de Xàtiva.