L’Època Romana i Medieval a la Roca del Vallès

L’enfrontament entre Roma i Carthago, al segle III aC, i el desembarcament dels romans a la Península, és l’inici d’un procés d’importants canvis conegut com la romanització. En època romana els habitants abandonen la serralada i s’instal·len a la plana. Neix la vila com a unitat d’hàbitat i de producció dels ibers romanitzats, complex agrícola destinat a l’abastiemt  de la família que hi vivia i a la producció d’excedents per a comercialitzar (bàsicament oli, cereals i vi).  

Els romans inicien tasques d’urbanització i d’integració, amb la construcció d’importants nuclis urbans (com Aquae Calidae –Caldes del Montbui- o Semproniana –Granollers) i de vies que comunicaven l’extens Imperi amb Roma. D’aquesta manera van potenciar la situació geogràfica de la comarca, on la Roca esdevé un important centre neuràlgic, per la seva situació estratègica entre Aquae Calidae i Iluro –Mataró. Possiblement per aquest motiu era custodiat per un destacament militar. Diversos autors sostenen que el castell de la Roca es va edificar sobre les restes d’un Praetorium romà. D’aquest període daten la vil·la romano republicana de Can Jardiner (s. II aC), la vil·la romano imperial de Can Tàpies,  la de Can Gener de les Valls, Vilalba i Can Farigola. S’han conservat elements constructius i restes de ceràmica. Destaquen també els vestigis trobats al camí de Can Grau, on el 1994 es van trobar fragments de teules, àmfores i gerres romanes, i on van aparèixer, a més profunditat, els sepulcres de fossa del camí de Can Grau (conjunt funerari del neolític mitjà).

El llarg període de crisi econòmica i social que va tenir lloc a partir del segle III  va provocar la descomposició de l’Imperi Romà, donant pas a un període de regressió econòmica, amb el despoblament de les planes, la desaparició de l’activitat comercial i l’aïllament polític del territori. Tots aquests factors foren aprofitats pels pobles franc alemanys, visigots i àrabs, que iniciaren un procés de reorganització del poblament i del territori, on les parròquies i els castells passaran a ser les unitats bàsiques per a la construcció de la Catalunya comtal. Sobre les vil·les romanes es construiran les esglésies, com a centre de la comunitat que treballa la terra. 

L’any 711 s’inicia la invasió dels sarraïns a la península ibèrica, aprofitant la inestabilitat interna del regne visigot. Això va comportar que la major part de la Península adoptés les estructures del poble àrab, mentre que a la zona de la Catalunya Nord tingués lloc la creació de la Marca Hispànica, és a dir, la Catalunya prefeudal. D’aquesta manera, l’any 801, Lluís el Pietós conquereix Barcelona, integrant el territori dins la Marca. La repoblació de les terres que s’anaven conquerint va donar lloc a una estructura social i a unes relacions econòmiques entre els diversos grups socials noves,  que configuraran la Catalunya prefeudal. Durant el segle IX les terres del Vallès patiran les incursions musulmanes, per unes fronteres poc definides i molt inestables.

L’època medieval s’inicia amb la lluita contra la presència musulmana, que l’any 985 va ocupar Barcelona, cremant boscos, enderrocant castells i torres de defensa del Vallès. 

A la comarca, la majoria de les fortaleses eren d’àmbit comtal, ja que el comte de Barcelona adjudicava terres i castells per premiar els guerrers que havien col·laborat amb ell en l’expulsió dels musulmans.

Els límits geogràfics de la Roca en època medieval són difícils de concretar, però és indiscutible que ha estat un dels termes més grans i poderosos de Catalunya, ja que també comprenia Vilanova, Santa Agnès de Malanyanes, Òrrius, Llerona i Granollers. Llerona deixa de pertànyer a la Roca a finals del segle XIV, quan esdevé carrer de Barcelona. La institució del carreratge comportava que els pobles deixessin de ser vassalls dels senyors feudals, redimint-se d’aquesta manera dels seus abusos i arbitrarietats, i passessin a formar part de la jurisdicció de la Corona. La separació de Granollers va tenir lloc poc després, el 1418, any en el qual els seus habitants compren la llibertat al rei. Vilanova de la Roca es va constituir com a municipi independent durant el trienni 1936-1939, adoptant el nom de Vilanova del Vallès. A causa de la dictadura franquista, va tornar a formar part del municipi de la Roca. La segregació definitiva, però, no tindrà lloc fins l’any 1983.

Amb el feudalisme, el castell i la parròquia passen a ser claus en l’engranatge social. La història del terme de la Roca estarà estretament vinculada a la del seu castell.

L’Església de Sant Sadurní va ser consagrada l’any 932 per Teodoric, bisbe de Barcelona, per encàrrec d’Emma, abadessa de Sant Joan de les Abadesses i filla de Guifré el Pilós, a qui alguns atribueixen la repoblació del territori amb gent de la vall de Sant Joan. 
Un pergamí del 996 que es conserva a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona és el primer document que parla de Santa Agnès. Es tracta de la venda feta per Ermenard a favor d’un tal Llobató. Malanyanes apareix esmentat amb anterioritat, en l’esmentada Acta de Consagració de l’Església de Sant Sadurní.

D’època medieval i filla de la Roca, destaca la figura d’Adalaidis, vídua mare de dos fills, heroïna que el 1104 va marxar amb altres cavallers a Orient, en Creuada a Terra Santa.

La Roca, Santa Agnès i Vallderiolf van ser carrers de Barcelona des del 1385. D’aquesta manera, la ciutat oferia un sistema de protecció jurídica, política i militar davant les arbitrarietats i violències feudals, i a canvi rebia la contraprestació econòmica i la participació en la seva defensa. El poble aconsegueix així deslliurar-se dels vincles i dels drets que tenen els poders feudals, deixant de ser vassalls dels senyors. Com s’incorporen a la corona, assoleixen la llibertat i deixen de ser objecte de transmissió entre senyors feudals o eclesiàstics.