El bordilenc, pollancre de Bordils

Dimarts, 29 agost, 2017
Ubicació: 
Temàtica: 
Font/Autor: 
Viquipèdia Foto: Ajuntament de Bordils
Text aportat per: 
PAS

Tenim notícia que hi ha Bordilencs des del s. XIX. Això no obstant, l'origen del Bordilenc és confús: hi ha qui diu que va nàixer espontàniament a les ribes del Ter en l'encreuament fortuït d'entre varietats de populus nigra salvatge i auctòctones de la zona. Per altra banda, hi ha qui sosté que es va crear a partir d'un encreuament d'un populus nigra de la zona i el populus nigra italià.

En el pla paisatgístic, econòmic i identitari el bordilenc ha jugat un paper important en la història de Bordils. Bordils sempre fou un poble abocat al cultiu d'arbres. Això té una bona raó: La zona pel conreu de pollancres era, i encara és, immillorable. Temps enrere, en absència dels pantans de Sau i Susqueda, el Ter en les èpoques de pluja inundava una zona considerable de Bordils on espontàniament creixien pollancres. Cal tenir present, que la fusta del pollancre era molt preuada. Era una fusta molt útil per la construcció, ja que no hi havia gaire fusta recta —el pi encara no s'havia introduït i el castanyer era un disbarat talar-lo per construir quan era una font d'aliment.

Per tant, el conreu del bordilenc era una font de riqueses només accessible per pocs pobles amb una determinada morfologia. Bordils i Tordera en són exemples.

Tanmateix, les excel·lents aptituds naturals de la fusta del bordilenc resultaren insuficients davant d'hibridacions més productives i amb funcions més específiques que, progressivament, anaren substituint el seu conreu fins a quedar-ne ben pocs.

Dit de volada: apareixen fustes més bones per la construcció i en l'elaboració de caixes s'opta per utilitzar planxes de fusta prima, les quals no són possibles per les característiques del bordilenc.

Fa uns 30-20 anys es talà l'últim Bordilenc i alguns homes es mobilitzaren per tal de reintroduir-lo. Es va anar a buscar un arbre a Saragossa on encara l'utilitzen per encreuaments i es va plantar just davant l'ajuntament.

Així doncs, la poca adaptabilitat del Bordilenc, i del pollancre en general, resulta incompatible amb les exigències del mercat actual.Tanmateix, el paisatge de Bordils, definit pel conreu del pollancre, sembla que té un futur menys incert: L'ajuntament de Bordils, fa cosa d'uns 150 anys, es dedicà a netejar la zona abrupta i salvatge —per bé que summament fèrtil— de la riba del Ter. Tan bon punt avançaven un tros el dividien entre els 50 focs de Bordils. És a dir, que totes les cases hi pogueren plantar, renglera a renglera, pollancres. Aquesta fragmentació del territori ha perdurat fins als nostres dies. Així doncs, els propietaris d'aquestes rengleres de pollancres tan sols hi poden plantar pollancres, ja que la terra en si és la més propícia i el tros queda limitat i ombrívol pels altres pollancres fent impossible un conreu extensiu.

El símbol i la poda simbòlica.

Cal tenir present que l'escut del poble és anterior a l'aparició del bordilenc. En l'escut trobem la imatge d'un pollancre autòcton de forma allargada. En canvi, el bordilenc fa una copa rodona. De totes maneres, l'arbre de l'ajuntament —que és un bordilenc— es poda donant-li forma allargada com el representat a l'escut.