Història

Història d'Andorra

Data: 
04/12/2013
Ubicació: 
Temàtica: 
Per trobar quins van ser els primers pobladors de les Valls d’Andorra ens hem de remuntar cap a l’any 10000 aC (l’epipaleolític) i ens hem de situar a la balma de la Margineda, a la parròquia d’Andorra la Vella. Les primeres societats estaven dedicades a la caça i a la recol·lecció, però van esdevenir productores durant el neolític amb l’exercici de l’agricultura i la domesticació d’animals; és justament en aquest període que es va produir una estabilització de la població al roc d’Enclar de Santa Coloma (Andorra la Vella). La primera denominació coneguda per designar els habitants d’aquestes terres és la referent al poble preromà dels andosins i va ser emprada per l’historiador grec Polibi cap a l’any 120 aC; segons ell, aquests van ser sotmesos per Anníbal durant la seva travessia pels Pirineus l’any 218 aC en l’expedició que va dur a terme contra Roma.Entre els segles IX i X les Valls d’Andorra van pertànyer al comtat d’Urgell, propietat que queda reflectida en l’Acta de Consagració de la catedral de Santa Maria  d’Urgell (839), el primer document conegut del Principat i que fa possible citar en aquest moment la delimitació de les sis parròquies andorranes originàries. L’antic castre del roc d’Enclar va esdevenir l’instrument principal de govern comtal a la vall fins que els comtes d’Urgell van cedir les valls andorranes a l’Església d’Urgell a canvi d’altres possessions a la Cerdanya (988). No obstant això, els andorrans no van reconèixer aquesta nova sobirania fins al 1176, data en què es va signar un acord entre els homes d’Andorra i el bisbe Bernat Sanç. Però la pugna per les valls andorranes no havia de quedar aquí. Al segle XIII hi va haver un període de lluites aferrissades entre el comte de Foix i l’Església d’Urgell per fer minvar els drets que hi tenien els bisbes. Es va aconseguir posar fi al conflicte amb els Pariatges (1278-88), dues sentències arbitrals signades entre el bisbe d’Urgell, Pere d’Urg; i el comte de Foix, Roger Bernat III, les quals estableixen la cosobirania del bisbe d’Urgell i el comte de Foix sobre Andorra. És el naixement del Principat d’Andorra.L’any 1589, Enric IV de Navarra i comte de Foix va esdevenir rei de França i va unir a la corona francesa els drets de consenyoria sobre Andorra. Però, amb l’arribada de la Revolució, els republicans francesos van trencar la relació amb aquest territori a causa de l’origen feudal dels lligams que l’unien a França. No obstant això, la tradició feudal i els drets de cosenyoria de França sobre Andorra van ser restablerts per Napoleó el 1806, motiu pel qual amb la República el president de França en va esdevenir, tal com és actualment, copríncep. El 1866 l’aprovació de la Nova Reforma va aportar canvis polítics i administratius importants, com ara el sufragi censitari (l’atribució del dret de vot als caps de casa) i l’augment de poder del Consell General. El sufragi universal, però, trigaria més de mig segle a arribar al  Principat: el masculí es va establir el 1933 (després d’uns anys d’anul·lació, 1941-1947) i el femení, el 1970. Va ser poc després de la implantació del sufragi  universal masculí que el Principat va esdevenir regne: el 7 de juliol de 1934, el Consell General va proclamar el lituà Borís Skosyrev Boris I rei d’Andorra després que aquest proposés al síndic una reforma de les estructures econòmiques del país. Però la investidura tan sols va durar dues setmanes: el bisbe d’Urgell no va  permetre aquesta situació i el 21 de juliol un destacament de la Guàrdia Civil va conduir el rei cap a la frontera i, d’allà, cap als jutjats de Barcelona. Va ser  empresonat a Madrid abans de ser expulsat a Portugal.Per la seva situació geogràfica, Andorra sempre ha estat una terra d’acollida, però aquesta peculiaritat es va accentuar durant la Guerra Civil Espanyola (1936-39) i  l’ampli procés de recepció d’immigrants. Durant el temps de guerra, postguerra i Segona Guerra Mundial, Andorra es va convertir en un escenari on actuaven  diferents xarxes d’evasió que feien passar refugiats entre França i Espanya; uns fugien de la Guerra Civil Espanyola i de la dictadura franquista; d’altres, del  nazisme. Es calcula que només durant el període de 1936-1939 hi haurien pogut passar més de 70.000 persones. El Principat acollia els refugiats de maneraprovisional i el Consell General procurava els mitjans per reconduir-los a l’altre país. Andorra va estar uns anys amb un ull a la frontera del Pas de la Casa, pendent dels moviments de l’exèrcit alemany (que hi va arribar entre 1942 i 1944), i l’altre a la Farga de Moles (Alt Urgell), seguint les evolucions de les tropes franquistes.Entre 1936 i 1940, tres destacaments de la gendarmeria francesa es van instal·lar en terres andorranes per controlar la presència de refugiats i maquis establerts prop de la frontera i que feien incursions a les comarques de l’Alt Urgell i la Cerdanya. El 1944 els gendarmes es van tornar a instal·lar a Andorra, juntamentamb la Guàrdia Civil espanyola, i es va produir una situació de tensió que va tenir el punt culminant amb el tancament de la frontera hispanoandorrana per part del Govern espanyol. Normalitzada de nou la situació, l’estancament de l’economia espanyola va fer possible la dinamització del creixement econòmic andorrà; amb el factor determinant de ser terra fronterera, es va produir l’arribada de turistes i d’estrangers que van obrir-hi nous comerços i s’hi va desenvolupar el trànsit de  mercaderies i divises. El diferencial fiscal i legal amb els estats veïns va propiciar el trànsit irregular de tota mena de mercaderies: tabac, mules, alcohol, mitges de niló, penicil·lina, llana,  recanvis d’automòbil... El desplegament de lleis internes i l’actuació de la Unió Europea, però, van fer minvar aquesta activitat. Durant molts anys també van viure una situació beneficiosa les entitats bancàries andorranes, les quals van gaudir d’opacitat tot i els mecanismes implantats per evitar el blanqueig de diners. No obstant això, Andorra va desplegar les mesures legislatives necessàries per complir els requeriments europeus i canviar aquesta pràctica. El conreu i el comerç del  tabac van molt lligats al creixement i l’economia andorranes. La producció tabaquera va esdevenir un negoci molt rendible des del moment que Espanya i França envan crear el monopoli (segle xvii), i explotacions agrícoles principalment d’Andorra la Vella, Sant Julià de Lòria i Santa Coloma van començar a incorporar aquest tipus de cultiu procedent d’Amèrica i a fer-ne la comercialització. Aquesta pràctica va continuar intensifi cant-se al segle xix malgrat les pressions de tots dos estats i de l’intent de controlar les fronteres. És aleshores que a Andorra la Vella i Sant Julià de Lòria van aparèixer petits obradors artesanals que portaven el nom de les cases pairals o dels seus propietaris; les dones que hi treballaven eren les cigarreres.L’any 1899 es va fundar la Tabaquera Andorrana, la primera fàbrica de tabac de què es té constància. Amb les dues guerres mundials i l’espanyola, va augmentar la demanda del tabac andorrà i cap a la meitat del segle xx van néixer empreses del tot mecanitzades que van començar a produir marques estrangeres per poderfer front a la competència de marques nord-americanes entrades a Europa. El 1964 es va crear la Junta de Tabac per regular les relacions entre pagesos i industrials i el 1974 es va establir un conveni d’importació per als fabricants. Durant els anys setanta i vuitanta la indústria tabaquera andorrana va assolir grans benefi cis,situació que es va anar invertint posteriorment per factors com ara l’augment de taxes, l’excés de camps de tabac, l’increment de la repressió del contraban i la disminució de les vendes. El 1981, amb la creació del Consell Executiu, el Govern d’Andorra, es va iniciar un darrer període de reformes al país que va culminar el 14 de març de 1993 amb la signatura de la primera Constitució escrita d’Andorra, per la qual el Principat va esdevenir un estat de dret, democràtic i social. Aquest mateix any es va integrar a l’ONU, fet que signifi ca el reconeixement internacional del país, i, el 1994, al Consell d’Europa.
Autor / Font: 
PAS
Data: 
12/2013
Bandera d'Andorra

Història de Vilanova de la Sal

Data: 
04/12/2013
Ubicació: 
Temàtica: 
El poble de Vilanova de la Sal té aspecte medieval i conserva encara un dels portals d’accés i les sotinyes que caracteritzen el seu aspecte medieval. El lloc del Podio Privazano, antic nucli de Privà a 3 km més al nord-est de l’actual població, va ser conquerit per Ermengol IV d’Urgell, entre el 1076 i el 1078, i aleshores formava part del terme de Santa Linya. El comte va cedir el puig de Privà a Bernat Guillem i la seva muller perquè hi edifiquessin un castell; i el fill d’aquests el va cedir a l’Església de Solsona, que hi va establir una castlania. Al peu del tossal de Sant Malet i al lloc on ja hi havia unes fonts i algun mas, el comte Ermengol VI va fundar el poble actual, entre el 1154 i el 1166, anomenat en la carta de població Villam Novellam de Privadano.Al segle XIX, Vilanova de la Sal es va annexionar al municipi de les Avellanes.
Autor / Font: 
PAS
Data: 
12/2013
Portal de Vilanova de la Sal

Història d'Agulló

Data: 
04/12/2013
Ubicació: 
Temàtica: 
El 1070 Arnau Mir de Tost va donar a Ponç Onofre la pobla de la Torre d’Agulló perquè l’eixamplés, la millorés i hi fes un mur, mentre que va deixar els emprius als qui hi habitessin, que pagarien delmes i primícies al mateix Onofre. El 1267 les Cases d’Agulló, com aleshores s’anomenava el lloc, van ser lliurades per Ramon de Llimiana a Sant Pere d’Àger.
Autor / Font: 
PAS
Data: 
12/2013
Font: Ajuntament d'Àger

Història de Corçà

Data: 
04/12/2013
Ubicació: 
Ubicació: 
Temàtica: 
Sobre el poble hi ha vestigis del castell de Corçà, que va ser enderrocat al segle XV i usat després com a fossar parroquial. La tasca de repoblar i artigar les fondalades de Corçà va ser encomanada per Arnau Mir de Tost al seu cavaller Ponç Onofre, quan el lloc fou vinculat civilment i eclesiàstica a Sant Pere d’Àger.
Autor / Font: 
PAS
Data: 
12/2013
Vista de Corçà

Història d'Àger

Data: 
04/12/2013
Ubicació: 
Temàtica: 
La història de la vila d’Àger es perd en el temps ja que la seva importància geoestratègica la va convertir en un enclavament fronterer on es van succeir batalles i conquestes. La vall d’Àger va ser habitada almenys des de l’època neolítica, és probable que la vida urbana es formés a partir d’un poblat ibèric, i a més, alguns vestigis, com la necròpolis trobada al costat de l’actual cementiri, donen fe d’un passat visigòtic. La toponímia, les restes arqueològiques, el sarcòfag romà del s. iii i el camí romà testimonien una intensa romanització, que va ser seguida per la dominació islàmica durant els segles viii, ix i x, període en què Ayera era base militar musulmana a la línia fronterera Àger-Artesa. El 1034, Arnau Mir de Tost, juntament amb Ermengol ii d’Urgell va conquerir la vall i es va convertir en senyor de tota la frontera cristiana esdevenint el tronc de la nova nissaga del vescomtat d’Àger i més tard del comtat d’Urgell. A començament del segle xv, amb la caiguda del comtat d’Urgell, es clou el capítol més brillant de la història d’Àger que restarà com a senyoriu, juntament amb la resta de la vall, sota l’arquebisbat de Tarragona fins a la desamortització de Mendizábal.
Autor / Font: 
Ajuntament d'Àger
Text aportat per: 
PAS
Data: 
12/2013
Escut antic de la Vila d'Àger
Muralla del Castell d'Àger

Pinzellades històriques sobre el castell de Montclús

Data: 
28/11/2013
Temàtica: 
Els castells de Sesagudes i de Miravalls són els antecedents del castell de Montclús, perquè aquest es va convertir en seu jurisdiccional quan els senyors de Sesagudes, els senyors del Montseny, s’hi van instal·lar després d’abandonar les altres dues residències a mitjans. XIII. Durant aquesta primera etapa, la baronia del Montseny va ser sota el domini dels senyors de Montclús i sota el poder feudatari de l’orde dels Hospitalers, assentat a Sant Celoni. Després de donacionsfamiliars, la baronia del Montseny va passar a formar part del vescomtat de Cabrera, que tenia seu al castell de Montsoriu, i Hostalric com a centre administratiu. Ladecadència del castell podria haver estat causada pel terratrèmol que l’any 1448 en va enderrocar part de l’estructura i va arrasar les terres de la seva propietat.
Autor / Font: 
PAS
Data: 
11/2013
Castell de Montclús. Font: Jordi Domenech

Fets històrics rellevants de Gualba

Data: 
27/11/2013
Ubicació: 
Temàtica: 
L’any 1083 el poble de Gualba va ser donat a Sant Cugat, i així consta a les butlles de confirmació de domini del monestir dels anys 1098 i 1120. Així ho reconegué també el vescomte de Cabrera, amo del castell de Montsoriu, l’any 1382, malgrat que eren molts els que consideraven que la demarcació s’incloïa als termes del seu castell. En part, però, el monestir de Sant Cugat va infeudar alguna jurisdicció a la família noble cognomenada Gualba, que residí al palau del Montnegre entre els anys 1300 i 1600 i disposà d’una senyoria dispersa que abraçava terres de la Batllòria, Gualba i el Montnegre. A principis del s. XIV, els Guaba hi volgueren fer una torre o fortificació, però el vescomte de Cabrera els ho prohibí. – Dinsel terme municipal de Gualba, just al punt que limita amb Riells, hi ha una zona anomenada les Carnisseries; el nom li ve de la guerra del Francès, època en què hi hagué una gran matança.   Un apunt. El nucli tradicional de Gualba es va anar articulant entorn del carrer de dalt, el qual comunicava amb el carrer de baix, el camí ral. Amb els anys, a la zona de baix  també s’hi va anar establint població i aquest fet ha propiciat que moltes vegades s’hagi fet una distinció entre Gualba de dalt i Gualba de baix, com si es tractés de dos pobles diferents. Però de Gualba només n’hi ha i n’hi ha hagut una.   Anècdota. Durant la Guerra Civil en Tarradellas, president del Comitè d’Indústria de Guerra, es va instal·lar a la torre de can Pahissa amb la finalitat de construir la indústria de Guerra núm. 13 a Gualba. Aquesta indústria, però, no es va arribar a fer mai.
Autor / Font: 
PAS
Data: 
11/2013
Poema Mn. Ribot de Gualba

Fets històrics rellevants de Montagut i Oix

Data: 
27/11/2013
Ubicació: 
Temàtica: 
El 14 de març de 1874 va tenir lloc la Batalla del Toix. Des del mes de desembre de 1873, el militar carlí Francesc Savalls tenia Olot assetjada, esperant la rendició dels liberals. Era la tercera carlinada. Davant un impetuós atac dels carlins, els liberals van abandonar el 4 de març els principals punts de defensa i es van refugiar en diferents zones de la comarca. Les forces carlines havien ocupat posicions a Castellfollit per barrar el pas del congost als republicans. Ramon Nouvilas va voler fl anquejar-les i va prendre, de Besalú estant, la ruta de Tortellà que travessa el Llierca i fa via cap a Montagut, per tal de seguir cap a Sant Joan les Fonts i arribar a Olot, sense que el veiessin. Després de dos dies d’espera a Castellfollit, els carlins van veure les tropes de Nouvilas pels volts de Montagut i Savalls va enviar Galceran de Sadernes a perseguirlos. Els van envoltar per la vall de Carrera i els vigilaven des del Toix, Montpetit, Montmajor, Sant Valentí de la Cau, Canadell, el Cós i els Vilars. El general Nouvilas va perdre la posició a la serra del Toix i ell i les seves tropes van ser derrotats.
Autor / Font: 
PAS
Data: 
11/2013
POrxo del santuari del Cós

Breu resum de la història d'Estamariu

Data: 
27/11/2013
Ubicació: 
Temàtica: 
La vila d’Estamariu apareix documentada en l’Acta de Consagració de la Catedral de Santa Maria d’Urgell el 893. El 918 és documentada la via que va a Estamariu i també hi ha documentació del segle x sobre l’enfrontament d’aquesta vila amb el terme del castell de Carcolze. El 1017 al testament de la vescomtessa Sança consta que dóna l’alou d’Estamariu al seu espòs, el vescomte Guillem. El 1141 al testament de Pere, vescomte de l’Alt Urgell i primer vescomte de Castellbò. Estamariu és citat entre les pertinences del vescomtat de Castellbò, al qual restà vinculat definitivament. La posició estratègica del terme d’Estamariu, que controla el pas de l’Urgellet cap a la Cerdanya i és envoltat de possessions episcopals,el va convertir en una de les places més fortes del vescomtat, tal com n’és testimoni l’església de Sant Vicenç. Encara no s’ha pogut ubicar el lloc exacte on hi havia el castell. El poble quedava envoltat per quatre creus: la creu Blanca, la creu de l’Andorrà, la creu dels Noguers i la creu de la Boïga. L’única que encara es conserva és la creu Blanca. Sant Vicenç havia estat l’església parroquial fins a mitjan segle XVIII, quan va ser substituïda per la de Santa Cecília, situada al mig del poble. Tot i així, l’església, que era on hi havia i encara hi ha el cementiri, va ser un lloc de culte on se celebraven els oficis dels difunts fins a l’esfondrament de la coberta de fusta, el 1950. Tenia tres naus, però la gent del poble recorda que la nau del migdia i el seu absis ja no s’utilitzaven. La majoria de cases d’Estamariu tenien ramat per a la carn i la llana, motiu pel qual un dels oficis més importants era el de pastor. La vida del pastor era molt difícil, ja que no podia abandonar el ramat perquè corria el risc de ser atacat per llops o óssos. Això feia que en algunes èpoques de l’any els pastors dormissin amb el ramat. Per aquest motiu, tenien unes barraques ja construïdes que duien entre dos com si fossin una llitera. Prop del poble trobem la cova del Baser Llarg, en la qual s’amagaven els republicans durant la Guerra Civil. També s’hi amagaven els joves del poble que no volien anar a la guerra. Durant el dia s’hi amagaven i a la nit, feien més d’una hora i mitja de camí per veure les seves famílies. A la vegada també hi trobem els nius de metralladores que formaven part de la Línia P. Als anys quaranta, el general Franco va fer construir als Pirineus tota una línia de búnquers per defensar el territori espanyol de possibles atacs de les tropes alemanyes, aliades i, fins i tot d’incursions dels maquis. Els estrategs del projecte havien previst també la possibilitat que les tropes invasores ataquessin l’Estat espanyol per la frontera andorrana. Amb aquest projecte, anomenat Línia P (Línia Pirineus o Gutiérrez), es volia blindar el territori amb 10.000 búnquers des del Port de la Selva fins a Hendaia. Dels 10.000 assentaments previstos només se’n va construir la meitat. Un cop acabada la Guerra Civil, els carrabiners es van hostatjar en una barraca al Cortal Rot, i deien als pastors que els pugessin la llet. La carretera que actualment va a la Rabassa va ser feta fins al lloc conegut com la Pardina per la gent del poble. La resta fins a la frontera va ser construïda per l’exèrcit espanyol. Mentre es construïa la carretera, els soldats feien maniobres a les basses de Pardadalt, on el capità es va fer construir una petita edificació de totxos. L’Estat espanyol volia que la carretera per anar a Bescaran passés per Estamariu, però al final es va construir per davant del poble, per l’altre costat de la muntanya. L’Estat va aprofitar l’ocasió per fer-hi, més tard, un viver de pins conegut com el vivero. Actualment forma part del bosc. Com a dada d’interès sobre la davallada de població de l’Alt Pirineu, a la fi del segle XVI es van registrar a Estamariu 30 focs. El 1860 es va arribar al màxim nombre d’habitants: 486. A partir d’aquí la població va començar a minvar.
Autor / Font: 
PAS
Text aportat per: 
PAS
Data: 
11/2013
Església romànica de Sant Vicenç

VALENCIANS DE MALLORCA

Data: 
24/07/2013
Ubicació: 
Temàtica: 
A rel de l'expulsió dels moriscos l'any 1609, extenses zones del regne de València i especialment les zones muntanyoses d'Alacant, quedaren pràcticament despoblades. Així, per exemple, la vall de Tàrbena, que comptava l'any 1602 amb 64 focs o cases va veure perduda tota la seva població.  Els seus senyors feudals, encapçalats pel senyor d'Olocau a València, que era virrei de Mallorca, i amb la intenció de no perdre les seves rendes promogueren ràpidament la repoblació d'aquestes zones. Diverses comarques valencianes varen ser colonitzades principalment, o fins i tot exclusivament, amb pagesos mallorquins, empesos per l'angoixosa situació que patien a Mallorca, ofegats pels deutes i agreujada per successives collites molt dolentes, els quals acceptaren immediatament l'oportunitat que representava la promesa de terra a bastament per millorar les seves condicions de vida.  La zona on els mallorquins varen ésser el principal grup repoblador i en alguna ocasió, com ja hem dit, pràcticament l'únic ocupa una àmplia extensió de les comarques valencianes meridionals de la Marina Alta (Tàrbena, l'Atzúvia, Castells, Lorxa, la Vall d'Alaguar, la Vall d'Ebo, la Vall de Gallinera, Xaló), comarques d'accidentada orografia que afavorí un cert aïllament de la seva població i mantenir-la relativament homogènia fins a l'època contemporània.  Una conseqüència d'aquest repoblament és el gran nombre de cognoms mallorquins que han passat a ser "típics" d'una part del sud valencià. Una altra, molt evident especialment a la Marina Alta, són les influències lingüístiques, que donen una fesomia molt particular al seu parlar. Per exemple, el lèxic d'aquestes comarques compta amb paraules com acurçar, espitjar,  gírgola,  granot,  mèl·lera,  nedar,  renyar, tudar, treure, titina... Els trests morfològics més vistosos es conserven a Tàrbena, amb l'article "salat" i les formes demostratives arcaitzants aquest, aqueix, l'article personal en... També els trets fonètics són nombrosos.  L'herència mallorquina és també visible en la toponimia, amb noms com la bassa de Sineu a la marjal de Pego-Oliva, en les tradicions i en les festes. Així doncs, durant cents d'anys, aquests valencians d'orígen mallorquí han conservat la seva llengua, cultura i alguns costums. Però també patiren la befa i rialles dels autòctons que s'estranyaven davant el seu accent salat. Pot ser per això, tot i l'endogàmia entre aquests immigrans a l'hora de casar-se, mostraren una clara tendència de triar noms valencians per als seus fills, per a intentar esborrar el rastre del seu passat i procedència mallorquina.  Aquesta situació, gràcies a diferents investigacions i a un procés de recuperació de la memòria iniciat els anys vuitanta sembla haver canviat, i ara aquests valencians mallorquins n'estan orgullosos, saben d'on vénen i lluiten per mantenir la seva cultura.  De tot això parla el documental Valencians de Mallorca, elaborat per Info TV (www.infotelevisio.com) amb la col·laboració del Consell de Mallorca.
Autor / Font: 
Amics de la Vall de Coanegra
Data: 
07/2013
VALENCIANS DE MALLORCA
Contingut sindicat
Aquest vincle no va enlloc