Història

La cova de l’Aragó és al Rosselló, en el terme municipal de Talteüll, 19 quilòmetres al nord-oest de Perpinyà. La cova és al sud del massís de les Corberes, en una abrupta cornisa a 100 metres sobre el llit del riu Verdoble. Es tracta d’una gran cavitat, de 35 metres de llargària i 10 metres d’amplària màxima. La fauna és excepcionalment abundant i ben conservada en tots els diversos sòls d’hàbitat de la Cova de l’Aragó. Els carnívors són representats pel llop, la guineu, l’os, el gat salvatge, el linx, la pantera i el lleó. Els herbívors que hi trobem són el ren, la daina, el bisó de les estepes, l’ur, el bou mesquer , el tar –mena de cabra salvatge–, l’isard, el cavall de Mosbach, el rinoceront del prat, el conill, la llebre xiuladora i el castor… A part dels nombrosos mamífers, s’hi han trobat restes d’ocells i de rosegadors. Finalment, respecte de l’hàbitat, aquests caçadors col·locaven en el sòl un empedrat que els devia servir d’eficaç aïllament contra la humitat i que impedia alhora que s’enfonsessin a la sorra. En alguns casos, portaven grans blocs de l’exterior i els col·locaven sobre els sols de l’hàbitat. Un d’aquests blocs que va servir d’enclusa, justament amb percussors i ossos trencats, assenyala l’existència d’un emplaçament on devien trencar els ossos per extreure’n la medul·la. Els homes que vivien en aquesta cova eren uns temibles caçadors que podien matar bisons o rinoceronts però que de tant en tant consumien restes humans'. Ho sabem per les troballes d’eines i de restes que s’hi han fet. 'Aragó 119' és el nom que s'ha donat al fòssil humà més conegut de la cova perquè és el 119è resta humà que s’ha trobat en el jaciment de Talteüll. El 1971 també s’hi va descobrir el crani de l'Home de Talteüll, un homo erectus de 450.000 anys, que és una de les restes d’homínids més importants a Europa.

Salses és esmentat ja en l'antiguitat. El topònim sembla derivar de les aigües salades, riques de magnesi, que brollen de les diverses fonts del terme. El nom de Salses reapareix el 943 amb ocasió de la donació al monestir de la Grassa d'un alou, el 951 una butlla del papa Agapit II confirmà tots aquests béns a la Grassa, a més del dret de pesca. Des de mitjan segle XI apareix una família senyorial que duu el nom de Salses i que formava part de la cort del comte Ramon de Cerdanya. Al s. XI, l'abadia de la Grassa adquirí noves possessions dins el terme de Salses, però, Alfons I de Catalunya-Aragó, havent heretat el comtat de Rosselló i per tant el castell de Salses, va comprar a l'abadia de la Grassa la major part de les seves propietats (1192) i es va preocupar de fundar una població a l'indret de l'antiga vila de Salses i d'atreure-hi nou poblament amb la concessió d'uns privilegis i franqueses (no se n'han conservat els documents). El rei Pere I, fill i successor d'Alfons, va augmentar les franqueses de Salses amb una carta de privilegis (1213) que abolia el dret d'eixorquia, l'impost sobre la venda del vi i d'altres productes, com els grans i la sal. Aleshores la població era administrada per un consell de prohoms, que tenia com a caps tres rectors, sota l'autoritat d'un batlle, representant del rei. Els salsairots tenien a perpetuïtat el dret de péixer els ramats a les pastures reials de les garrigues de Salses, dret que va ser objecte de diverses reglamentacions al llarg del segle XIII. Salses va ser sempre vila reial fins a la fi de l'antic règim. Les restes del castell vell de Salses es poden veure a l'angle nord-est de l'actual fortalesa, en un petit turó a 200 metres de distància. Documentat per primera vegada el 1074, la seva posició estratègica guardava el Pas de Salses. Els fonaments agafats directament a la roca permeten endevinar-ne la planta. El fortí era més o menys quadrat (de 30 a 40 m. de costat) amb torres quadrades. Al centre del recinte es veu una cisterna circular excavada a la roca. Es considera que és un dels castells del Rosselló que té els seus orígens en època romana, malgrat que va ser utilitzat durant tota l'edat mitjana. Aquesta fortificació, que ja havia resistit un setge el 1438, fou arrasada el 1496, després d'un nou setge francès. L'actual Castell de Salses, avui museu d'història de Salses, es troba situat al nord de la vila rossellonesa del mateix nom, al peu de les Corberes. Domina el camí que comunica Catalunya amb Occitània. Construït entre 1497 i 1503, el Fort de Salses és un dels més importants d’Europa. El seu constructor s’inspirà alhora de la tradició dels castells de Castella i de la modernitat de l’artilleria. La tradició s’expressa en el pla quadrangular de 110m x 84m de costat, repartit en tres espais concèntrics. El primer, és un vast pati comú, el segon és un reducte i el tercer és la torre mestra. La modernitat arquitectònica es tradueix per l’enfonsament en el sòl i l’ús dels baluards capaços de contestar a la tecnologia de l’artilleria en 1500. La construcció del nou castell fou ordenada per Ferran el Catòlic per tal de reforçar la frontera de Catalunya amb França. La nova construcció representà la destrucció de la vila medieval i de l'antiga església de Sant Esteve de Salses. Les obres s'acabaren el 1505, però durant el regnat de Carles V, que esdevingué un dels punts claus en els constants enfrontaments militars amb França, fou dotat de noves i importants defenses. Durant la guerra dels Trenta Anys, el 1639 la guarnició castellana es rendí a l'exèrcit de Lluís XIII. L'any següent el lloctinent de Catalunya, comte de Santa Coloma, aconseguí la rendició de la guarnició francesa que comandava el governador Espenan. Els francesos assetjaren novament el castell i el 1642 aconseguiren, amb la capitulació de les forces castellanes, de retenir definitivament sota llur control aquesta fortalesa. Amb el tractat dels Pirineus, que n'allunyà la frontera francoespanyola 50 km, perdé gran part de la seva importància militar. Tanmateix, el mariscal Vauban, que inicialment el volia destruir per la seva posició al peu de la muntanya, el conservà i millorà. Serví de presó, en particular de dues còmplices de la famosa marquesa de Brinvilliers. Posteriorment, esdevingué polvorí i, durant la guerra civil espanyola de 1936-39, fou utilitzat com a refugi.

Escrit de l'Assemblea de Toluges convocada pel bisbe Oliba, en nom del bisbe d’Elna, absent per pelegrinatge, en què declara la Pau i Treva de Déu (1027). Es posa en plaça una llei per protegir al poble i en contra de la barbàrie: "L’any de l’encarnació del Senyor XXVII després de mil, el XVII de les calendes 5 de juny, Oliba, bisbe de Vic, substituïnt6 Berenguer, bisbe d’Elna, (...) s’ha reunit amb els sacerdots i amb la multitud dels fidels, homes i dones, al comtat de Rosselló, al Prat de Toluges. Aquest bisbe ha declarat, conjuntament amb tot el clergat i el poble fidel, que cap habitant dins tot el comtat de Rosselló o el bisbat d’Elna, no havia d’atacar cap enemic seu, de la novena8 hora del dissabte fins a l’hora prima9 del dilluns (...); ni que ningú gosaria atacar una església o les cases situades a l’entorn dins un espai de trenta passes (...). Que si algú ha fet això, o si ho fa d’ara endavant i no demana perdó (...), serà excomunicat i fora de la santa Església catòlica i de tota la comunitat de fidels." Adaptat segons un extracte traduït del llatí per Pere Ponsich (Catalunya Romànica, volum XIV).

El camp de refugiats d'Argelers fou obert el 3 de febrer de 1939 al nord de la platja d'Argelers (Rosselló). Destinat a les tropes de la Segona República Espanyola que arribaven al territori de l'estat francès durant l'evacuació de Catalunya els darrers mesos de la guerra civil espanyola. El camp va concentrar, en unes condicions molt dures –fred, fam, polls, sarna, prostitució–, els republicans espanyols que fugien d'una guerra perduda. 80.000 persones van arribar-hi en menys de 7 dies. El camp va ser construït per a 15 dies i va durar 2 anys. S'hi van construir 300 barraques i s'estima que hi van passar unes 465.000 persones. El gener de 1939 la ciutat de Barcelona va caure en mans franquistes i la victòria militar de la Guerra Civil queia definitivament de la banda dels militars feixistes colpistes. Mig milió de Republicans espanyols, per salvar la vida, van prendre el camí de l'exili cap a França. Aquest èxode s'anomenà La Retirada. El camp d'Argelers va ser el primer dels camps de concentració construïts al Rosselló. No s'havia previst res per a l'acolliment dels exiliats i al principi, només la sorra i la roba que portaven els abrigava. Poc després es van obrir altres camps com els del Voló, Sant Cebrià, El Barcarès, Bram i del Vernet. Això permeté disminuir la pressió demogràfica del Camp d'Argelers traslladant part dels refugiats a Barcarès. Era una superfície sorrenca voltada de filat on foren construïts uns escassos barracons. S'hi van arribar a amuntegar fins a 65.000 refugiats en unes dures condicions a causa de la manca d'infraestructures del camp. De fet els refugiats reberen el tracte de presoners de guerra. El camp era vigilat per senegalesos (a partir del desembre del 1939, del 24è. regiment de tiradors senegalesos, de guarnició a Perpinyà) i espahís a cavall que es caracteritzaven per la seva duresa. Al camp d'Argelers les nenes i les noies joves portaven una espècie de xiulet fet amb canyes lligat al coll que feien servir en cas d'intentar ser violades pels seus guardians.

Aquí teniu l'artícle sobre els darrers carboners d'Esporles aportat per n'Antoni Bauçà i que es va publicar a la revista Sportulis a la tardor del 2008. DARRERS CARBONERS D'ESPORLES  (Clicau l'enllaç per descarregar l'article)

Dels primer homes que poblaren la terra, aquells que només tenien eines de pedra i vivien de la caça i de la recol·lecció de fruits espontanis, per ara, no en tenim cap testimoni a la vall de Vallgorguina ni als turons que l’envolten. La primera presència humana la detectem quan la civilització havia assolit ja el coneixement, mal que fos rudimentari de la metal·lúrgia, l’agricultura i la ramaderia. El jaciment del Rosar, la Pedra gravada del Pla de Forcs i especialment el dolmen de La Pedra Gentil donen testimoni fefaent que entre els anys 2000 i 1000 abans de Crist les parts altes de la vall, poc o molt, eren habitades. Segles després, cap a l’any 600, també abans de Crist, trobem un nucli de poblament al Puig Castell, és allò que se’n diu un poblat Ibèric, una gent que treballen la terra però, com l’excavació ha revelat, també explotaven el coure dels filons que es troben per les nostres muntanyes. Hi romangueren, tal vegada amb intermitències, fins el segle I abans de l’era. Dels set o vuit cents anys durant els quals a Catalunya es desenvolupa la cultura romana, la qual entre altres coses originà la nostra llengua, no en trobem ni el més petit vestigi, ni tampoc de l’ocupació àrab, si bé aquesta durà relativament pocs anys. Cal esperar que el país sigui reconquerit per trobar la primera notícia escrita sobre Vallgorguina i aleshores ens assabentem que l’any 878 pertanyia a la Catedral de Barcelona. A partir d’aquí la història del nostre poble és la història dels senyors que el dominaren. Pràcticament no coneixem altre cosa que els seus noms. Des de l’any 986, sabem que era propietat del Monestir de Sant Cugat del Vallès, situació que es perllongà almenys fins al 1023. Vint o vint-i-cinc anys després, la vall cau sota el poder de l’ordre dels Hospitalers, que feia poc que eren amos de Sant Celoni i tenien una de les cases més importants de Catalunya. Quasi immediatament, Vallgorguina junt amb altres terres és infeudada (en llenguatge actual: donada en arrendament) als barons de Montclús els quals la mantingueren sota el seu poder fins l’any 1277 en que vengueren els seus drets als vescomtes de Cabrera. Es pot dir que sempre més fins a l’actualitat Vallgorguina ha restat vinculada a aquesta casa. Per acabar-ho d’arrodonir, els Cabrera l’any 1403 compraren la propietat als Hospitalers i des d’aleshores foren amos de ple dret. Des de molts anys abans, la família dels Cabrera tenien una estreta relació amb els Blanes, als quals els venia de nou d’haver estat senyors de la vila del mateix nom. Cap a l’any 1600, gràcies a una herència per línia femenina, els Blanes esdevenen comptes de Centelles i durant el segle següent trobem que actuen com a senyors de Vallgorguina, probablement conseqüència d’una infeudació que no tenim gaire documentada. No hem pogut esbrinar quan de temps els comptes de Centelles feren de senyors del nostre poble, però sembla que el seu domini fou força llarg. Amb tot, els veritables propietaris sempre foren els Cabrera, o més ben dit els seus hereus perquè la família s’havia extingit. Ja al segle XVII, les heretats i el títol dels Carera pertanyen a un Montcada compte d’Aitona, després foren d’un noble castellà que es deia Fernàndez d’Heredia, que era compte de Fuentes, i per fi, al segle passat, tot plegat va anar a raure sota el poder del duc de Solferino. Ara bé, cal aclarir que el poble tal com el veiem avui, es força modern. Fins a finals del segle XVIII o començament del XIX, no va començar a formar-se el nou nucli al llarg de la carretera. La data més reculada pertany a una casa del carrer de Mataró nº 19, que va ser enderrocada per substituir-la per un habitatge modern; era coneguda com a can Rafalet i hi havia inscrit l’any 1767. A la carretera Vella, al nº 80 existeix cal Ferreret on hi ha l’any 1772 i en aquesta mateixa Carretera, al nº 38 es troba cal Torrat, on s’hi veu l’any 1792. També a l’actual carrer Montseny hi ha la casa que havia estat coneguda amb el nom de Cal Xic on hi ha l’any 1786. Abans, Vallgorguina es composava d’unes quantes cases de pagès disperses a certa altura, mai al fons de la vall que era plena d’estanys i gorgs i per tant intransitable. L’assecament natural o tal vegada ajudat per alguna obra de drenatge permeté la construcció de la carretera i el lloc on és ara el poble es convertí en un punt de parada. El fet que el segle passat hi haguessin tres hostals i dos ferrers demostren que homes i bèsties hi circulaven en gran nombre. Més ençà, l’explotació del bosc, la vinya i una mica d’agricultura donaren vida al nostre poble fins als temps actuals en que aquestes activitats han perdut pes per deixar pas a la complexa vida moderna.

La parròquia de la Massana havia estat la més poblada d’Andorra; l’any 1176 tenia 87 focs, però actualment ocupa el quart lloc. La transhumància és un fenomen molt lligat a les terres andorranes, ens podem fer una idea del volum que podia arribar a tenir gràcies a un passaport atorgat l’any 1718 i segons el qual s’autoritzava l’entrada a Catalunya de 16.503 caps de bestiar de llana que eren propietat dels sets ramaders més rics d’Andorra, entre els quals constava alguna família de la Massana. Per a més informació: Jordi GUILLAMET ANTON. Nova aproximació a la història d’Andorra.

Entre els anys 1689 i 1697, els països de França i Espanya van estar enfrontats en un conflicte que també es va traslladar als Pirineus i que va fer perillar la neutralitat d’Andorra. A Sant Julià de Lòria, el 1691 les tropes espanyoles van ocupar la casa del Pui d’Olivesa per mirar de guanyar terreny als soldats del duc de Noailles. Font: Nova aproximació a la història d’Andorra, Jordi Guillamet Anton La indústria tabaquera laurediana té el seu precedent en el petit taller d’elaboració de tabac que va obrir Rafael Reig Sans l’any 1880 i que es va convertir en la fàbrica Reig l’any 1909, la primera del sector tabaquer a Andorra. L’edifici que ocupava va ser clausurat l’any 1957 per traslladar la producció a un altre de nou, però es va recuperar l’any 2003 amb la inauguració del Museu del Tabac d’Andorra. Dins l’àmbit de les comunicacions, el telègraf va arribar a Sant Julià de Lòria l’any 1896; els primers establiments que en van tenir van ser la Posta i Cal Huguet. Pel que fa a l’hoteleria, l’Hotel Pol és el primer que es va construir a Sant Julià de Lòria (1931) i, el segon, a tot Andorra. Abans, però, havia estat una fonda; l’edifici es va enderrocar i després es va construir de nou quan es va fer la carretera. En aquella època hostatjar-se en un hotel confortable era un gran atractiu turístic.

El mite de la fundació de Catalunya neix d'una llegenda del segle XVI: Lluís el Piatós, rei dels francs (Carles II el Calb, segons la font), hauria demanat a Guifré el Pelós que l'ajudés a lluitar contra els normands. De resultes de l'enfrontament, el comte fou greument ferit. Quan el rei el visità a la tenda on reposava, i en premi a la seva gesta, va pintar amb els seus dits tacats amb la sang de Guifré quatre barres sobre l'escut daurat del Comte de Barcelona i li digué: «aquestes seran les vostres armes, Comte». D'aquesta manera, diu la llegenda, amb el regal d'un escut per al seu llinatge, va néixer l'escut de la casa de Barcelona, que, amb els anys, es convertiria en la bandera catalana. Aquesta llegenda esdevinguda mite, fou recollida per primera volta en la saga Gesta Comitum Barchinonensium,una crònica escrita en llatí pels monjos del monestir de Ripoll a partir del segle XII. En aquesta crònica s'explica la vida i les gestes dels comtes de Barcelona i dels reis d'Aragó. Aquestes paraules, amb les que s'inicia el relat d'aquesta llegenda, fan pensar que fou fill llegendari del cavaller Guifré d'Arrià (al cim de la vila de Rià s'hi poden visitar les restes del seu castell): Pels relats dels antics, sabem que en un temps llunyà hi hagué un cavaller de nom Guifré, oriünd de la vila anomenada Arrià, que és en territori del Conflent, tocant al riu Tet, prop del monestir de Sant Miquel de Cuixà. Guifré és un nom d'origen germànic, «Wigfred», que etimològicament significa: "Pau Victoriosa". En el seu vessant mític, la llegenda de la fundació de la nació catalana ens suggereix que, cada dia, amb l’entrega plena (representada per la sang vessada al servei del país, de la societat) en base als dons i carismes de cadascú, tots fundem la nació. “Si el gra de blat, caient a terra, no mor, no dóna fruit”. En tant que mite, entès com l’expressió d’una vivència atemporal (independentment de la data del seu origen) que ens suggereix missatges o comprensions profundes de tipus espiritual, filosòfic, social o nacional transcendents -a diferència d'una llegenda, que simplement narra esdeveniments, sovint amb un fons real, transformats per la tradició-, no és rellevant el seu grau de veracitat històrica, sinó el que transmet al llarg dels temps. Aquest mite forma també part de l'itinerari troncal del Camí a la Garrotxa i al Ripollès i de l'etapa final del Camí de Vidabona . El viatge iniciàtic cap a la plenitud (la Vidabona) conclou a Ripoll, que representa la tornada a casa, a la societat, al punt de partida, amb el cicle de la plenitud acomplert. En el vessant històric, la vida del Comte Guifré I de Barcelona té molts aspectes importants de caràcter fundacional del país: Fou Comte de Barcelona, de Girona, d'Osona, d'Urgell, de Cerdanya i de Conflent. També fou marquès. Emprengué el repoblament del centre de Catalunya, devastat i quasi despoblat des de la revolta d'Aissó i Guillemó i la incursió d'Abū Marwān el 827. La inicià per la vall de Lord (872 a 878) i la prosseguí pel Ripollès (des del 879), Osona (des del 881) i el Bages (des del 889), fins a deixar establerta la frontera amb els sarraïns al llarg de la partició d'aigües entre la conca del Llobregat i la del Segre. Va fundar els monestirs de Santa Maria de Ripoll (879) i el de Sant Joan de les Abadesses (consagrat el 887). Organitzà el comtat d'Osona, testimoniat el 885, i facilità la restauració del bisbat de Vic (886 o 887). En 885-890 afavorí la temptativa d'Esclua d'independitzar de Narbona els bisbats catalans. Fou el dotzè i darrer comte de Barcelona nomenat pels reis francs, i el primer en donar en herència els seus dominis territorials, iniciant així la Dinastia comtal de Barcelona (Guiffredus primus comes Barchinone), tot i mantenir el jurament de fidelitat als reis de França. Com a fundador de la dinastia comtal de Barcelona, ja des de l'edat mitjana els antics reis d'Aragó i comtes de Barcelona varen glorificar-ne i exaltar-ne la memòria, i el seu llinatge es mantingué per descendència directa de pare a fill durant cinc segles. El seu origen es considera al castell de Rià (Conflent), tocant al riu Tet, prop del monestir de Sant Miquel de Cuixà, fill de Guifré El 884 va lluitar, sense èxit, contra el cabdill Ismaïl, que era instal·lat a Saragossa des de el 871. Decidit a foragitar els musulmans de Lleida, el 897 va marxar amb el seu exèrcit català contra el governador Llop Ibn Muhammad I, senyor musulmà de Lleida, però fou derrotat a la batalla de Navès i va morir en la lluita. Fou enterrat al Monestir de Santa Maria de Ripoll per voluntat seva, on es pot visitar el seu sepulcre. A la seva mort, els seus comtats van ser repartits entre els seus fills. D'aquesta manera es va iniciar la successió hereditària de la dignitat comtal com a primer pas cap a la independència dels comtes catalans respecte de la dinastia franca. Els fets històrics i la llegenda es barregen en la seva biografia, recollida pels monjos del Monestir de Santa Maria de Ripoll en la saga catalana Gesta Comitum Barchinonensium. Al llarg dels segles i seguint les antigues cròniques medievals dels reis d'Aragó, se n'ha glorificat la memòria servant el seu record i considerant-lo el fundador de Catalunya, perquè ja des del 1380 fou anomenat “Pare de la Pàtria”. La historia, tanmateix, sembla confirmar que la nostra bandera no es pot remuntar abans del segle XII. La primera mostra de l'existència de l'escut català és en un segell del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, corresponent a un document provençal de l'any 1150.   Guifré el Pelós, fra Joan Garí i Montserrat Guifré el Pelós (840-897), comte de Barcelona, fundador de la dinastia comtal catalana i mite fundacional de Catalunya, és conegut a nivell popular per la llegenda de les quatre barres de sang que donarien lloc a l’escut català. Però la llegenda també el relaciona, com no podia ser d’una altra manera, amb Montserrat, la muntanya màgica de Catalunya, entorn mític i místic del país. Tot això envoltat de la presència d’un ermità exemplar, les influències malèfiques del diable i exemples de caritat cristiana que conduirien al mite fundacional del monestir de Montserrat. Una bonica història que no és més que una llegenda. Vegeu-la a aquest article de Sapiens.cat

El conflicte per la successió de Ferran VII en la dinastia espanyola va ocasionar les revoltes carlines i aquestes van afectar també el territori andorrà, ja que, a més de convertir-se en un lloc de pas pels combatents, el seu comerç i la seva situació política se’n van ressentir. Segons el síndic Picart, l’any 1836 hi havia 84 refugiats carlins a Andorra, la majoria dels quals eren clergues, i es van organitzar incursions per cercar-los. França, però, va defensar la neutralitat del territori. L’església Filomena d’Aixovall esdevé un testimoni d’aquesta època, ja que va ser construïda per refugiats carlins durant la Primera Guerra Carlina o dels Set Anys (1833-1840). Per a més informació: Nova aproximació a la història d’Andorra, Jordi Guillamet Anton