Exposició: Contra Tàpies

Organitza: 
Fundació Tàpies
Data de l'activitat: 
Divendres, 3 maig, 2013 a Diumenge, 9 juny, 2013
Descripcio/Observacions: 

<p class="spip"><strong class="spip">ArtisteS particIpants:</Strong> antoni tàpieS, GErhard RichTer, josEph BEuys, jamEs lee BYars, Dan GRaham, león feRrari, gerharD merz, gary hilL, richArd artschwagEr, Hanne Darboven, Marcel broodthAers, art &Amp; languAge, vaLie expOrt, piEr paolo PasoliNi, carlOs pazoS, marceL duchAmp, andré bretoN, enricO donatI, oriOl vilaPuig, heLen LeVitt, gordon matta-clark, RIchard long, JOan coLom, david HoCkney, Bruce nauman, daviD wojnaroWicz, THomas HIrschhorN, henri michAux, roBert frank, OsValdo lamborghiNi, MArtin kipPenbeRger, Jean dubUffet, HaNs hartuNg, otto WOls, geoRges matHieu, georges BataiLle, vicente váZquez/usue arrIeta, Luis guErra, Álvaro perdices, pep Agut, isaías griñolo.</p><p class="spip"><strong class="Spip">ComIssariaT i produCció:</strong> valentín roma i LaUrence rassel. <br><strOng class="spip">Organització:</strong> fundació antoni Tàpies.</p><p class="spip"><strong class="spip">calendari:</strong> del divendres 1 de març dE 2013 al dIumenge 9 de juny de 2013. | PrEu: 7 €. estudiants i jubilats, 5,60 €. nens i nenes, joVes fins a 16 anys, pErsones a l’atur i amics de la fundació Antoni tàpies, gratuït. una sola entrada és vàlida per a totes les exposicions En curs. <br> <br> <br><em class="spip">Contra tàpies</em> és una proposta que s’articula al voltant de tres interrogants formulats des de la més immediata frontalitat: a) quines van ser les tensiOns, i quins els vincles, que l’obra de tàpies va mantenir amb els successius relats artístics on aquesta va anar inscrivint-se?; b) quines formes de diàleg i d’exhortació crítica podrien establir alguns artistes enquadrats en un temps diferent del de Tàpies, els quals posseeixen, a més, uns paradigmes estètics radIcalment diferents?; c) en algun moment tàpies va pensar, com borges, que tota la literatura èpica sobre “allò tapià” estava parlant d’algú altrE i no pas d’ell?</p><p class="spip">a) la primera d’aquestes preguntes sorgeix a partir d’un fet que es pot comprovar fàcilment des del punt de vista historiogràfic: a partir de principis de la dècada de 1980, just en el moment en què tàpies adquireix la categoria simbòlica de “pintor cèlebre”, la seva obra comença a allunyar-se dels discursos curatorials de caire més assagístic i, amb això, se situa en certa mesura d’esquena a bona part de les pràctiques artístiques coetànies. És cert que, tret d’algunes mostres celebrades duranT les dècades de 1960 i 1970, l’obra de Tàpies mai no va ser mostrada tractant d’establir un diàleg amb altres tipus d’artistes distants dels mitjans pictòrics o que no s’acollissin sota criteris historicistes; no obstant això, després d’assolir un protagonisme notable en el sistema de l’art nacional i internacional, la seva obra va quedar enquadrada, des d’una perspectiva museogràfica, dins d’uns formats expositius estrictament cronològics o, per contra, reviSionistes respecte a la seva producció. les conseqüències d’aquest aïllament davant les successives narracions curatorials resUlten significatives: la trajectòria de Tàpies va quedar apartada d’una sèrie de dispositius d’exhibició que l’actualitzessin i que incitessin a confrontar-la amb la resta d’artistes, reforçant d’aquesta manera una mirada autàrquica i reiterativa, a través de la qual es va consolidar un tipus de relat interpretatiu marcat per l’heroisme I la desconnexió.</p><p class="spip">b) si el primer interrogant llançat més amunt sembla obligarnos a recapitular sobre el camí traçat per tàpies, la segona qüestió ens convida a reflexionar sobre el present d’aquest, sobre quines són les escletxes per on una sèrie d’artistes pOden encara interpretar-lo. És obvi que tàpies ocupa un lloc prominent en l’art espanyol de la segona meitat del segle xx i una posició destacada dins del context estètic internacional, però precisament per això, durant trenta anys i en especial dins de l’àmbit de la pinTura catalana i espanyola, apropar-se a tàpies o allunyar-se d’ell, abraçar un cert manierisme vinculat a “allò tapià” o recórrer camins estètics oposats, ha estat una espècie de trauma no explícit que només es va semblar dissoldre al llarg de la dècada de 1990, després que tinguessin lloc a la seva fundació successives exposicions en les quals es van fixar nous paradigmes temàtics amb què tornar a avaLuar el seu treball.</p><p class="spip">no obstant això, per aquells artistes que van iniciar el seu camí en un marc cronològic posterior a aquell temps o que no s’han vist taN determinats per l’escola d’art local, tàpies constitueix, si més no, un referent sense aquestes connotacions, fet que convida a pensar que, a través d’ells, potser podria inaugurar-se un altre tipus de perspectives, formes de disputa, de confrontació i d’antagonisme alliberades de determinats llocs comuns i atentes a aspectes menys determinats pel protagonisme mediàtic i públic del Pintor barceloní.</p><p class="spip">c) per últim, la tercera pregunta que es formula el projecte actual està relacionada amb la construcció estereotipada d’una idenTitat estilística que recorre l’obra de tàpies, conferint-lI una certa linealitat purament formal. així, davant les successives etapes canòniques de la historiografia tapiana –l’inici amb els autoretrats, el magisme de la dècada de 1940, la matèria informalista de la de 1950, la figuració expressionista de la de 1960, la pintura política de la de 1970 i l’objectualisme de la de 1980, abans d’arribar a l’apoteosi sense etiquetes dels períodes Posteriors– s’observen en el treball de tàpies nombrosos buits argumentals, obres que semblen haver estat realitzades per altres artistes, com si el pintor hagués necessitat fugir de la seva personalitat plàstica per transvestir-se amb la roBa i la veu dels més diversos creadors. en aquest sentit, encara que sembli pAradoxal, dins del ventall productiu de Tàpies també hi trobem les antípodes de tàpies, obres que reprodueixen les dels muralistes mexicans, que recreen un tipus de futurisme epigonal, pintures que remeten a l’aRt pop o a la iL·lustRació poStmodernA. david hoCkney, DIego Rivera, Raymond pettibon i giacomo Balla són noméS alguns dels “heterònims” adoptats per tàpies, el qual, amb aquest impuls de desdoblament artístic, sembla gastar una broma pesada a la historiografia, fent ell mateix un acudit sobre allò que s’anomena coherència estilística.</p>