Patrimoni arquitectònic d'Escaldes-Engordany

Dimecres, 9 maig, 2012
Ubicació: 
Font/Autor: 
Autores - Cèlia Morales/Pilar Andreu Rovira
Text aportat per: 
PAS

L’església parroquial d’Escaldes-Engordany és la de Sant Pere Màrtir. Es va construir a partir de l’any 1956 sobre l’antiga església parroquial i, atesa la importància del sector tèxtil a la parròquia, es va dedicar als paraires. L’any 1981 se’n va fer la inauguració. A la façana, s’hi poden veure unes serigrafies de Les Benaventurances i unes ceràmiques de Sergi Mas, l’interior, d’altra banda, conserva un retaule barroc dedicat a la Immaculada procedent de Sant Romà dels Vilars.

Aquesta altra església és d’època preromànica (s. X) i està catalogada com una de les més antigues del Principat, de construcció rudimentària i estil auster, en destaca un petit campanar d’una sola cobertura de mig punt bombarda fet de pedra tosca i diferent a la resta de la construcció que podrem observar seguint l’itinerari d’El Camí.

Molt a prop d’El Camí, i si disposeu d’una mica de temps, és interessant anar a visitar Sant Miquel d’Engolasters, una de les esglésies romàniques més conegudes d’Andorra. És un edifici del s. XII de petites dimensions i d’estil romànic llombard amb un pòrtic del s. XX. L’element més característic és el campanar quadrat de la torre de 17 m d’altura, amb tres pisos de finestrals germinats. Sobre l’arc de l’últim pis de finestres presenta, a dues de les façanes, uns caps quadrats esculpits. A l’interior, hi trobem la reproducció de les pintures murals romàniques del Mestre de Santa Coloma, datades del s. XII, que es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

D’altra banda, també hi ha l’església de Sant Jaume d’Engordany. L’edifici actual va ser consagrat l’any 1992, l’original es va ensorrar totalment l’any 1959 i ara només en resta la part inferior de l’absis. Aquesta construcció ja s’esmentava en un document de la primera meitat del s. XI en el qual es comptava entre les possessions del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles (l’Alt Urgell).

D’Engordany també són rellevants les antigues cases pairals, però el pont dels Escalls és segurament l’element patrimonial més emblemàtic. Aquest pont, d’origen medieval i del s. XIII, permetia el pas del camí ral per sobre de la Valira d’Ordino (poc abans de la seva confluència amb la Valira d’Encamp) tot comunicant Andorra la Vella amb Engordany. Consta d’un sol arc de mig punt construït amb dovelles de pedra tosca que recolza sobre la roca de les dues ribes, la resta de la construcció està feta amb pedres de diferents procedències amb unions de morter de calç. Un altre pont destacat a la parròquia és el de la Tosca, construït l’any 1820 i de tradició romànica, hi passareu seguint l’itinerari d’El Camí. Aquest pont, que permetia el pas de l’antic camí ral per sobre el tram final del riu Madriu, és suportat per una volta en arc de mig punt recolzada directament a la roca de les dues ribes. El punt més alt de l’arc queda uns 10 m per sobre del riu.

També són destacables les dues creus de pedra de tradició gòtica que es troben dins del terme d’Escaldes. Com a mostra d’arquitectura moderna trobem l’edifici de vidre del centre termolúdic de Caldea, dissenyat per l’arquitecte francès Jean-Michel Ruols i construït entre final dels anys vuitanta i principi dels noranta. També lligat a l’aigua, l’arquitectura del Centre d’Interpretació de l’Aigua i del Madriu (CIAM), aixecat sobre la carretera, sobresurt del paisatge urbà d’Escaldes per les seves formes, els seus materials i un predomini del vidre que li atorguen un tarannà contemporani i el converteixen en el continent idoni per a la temàtica del centre. Com a curiositat, trobem que un dels plafons de vidre de l’edifici té serigrafiada la partitura de la cançó Pont sobre aigües turbulentes, de Simon &, Garfunkel. D’altra banda, són dos exemples molt il·lustratius de l’adaptació de l’arquitectura d’alta muntanya als nous corrents estilístics la presa de captació d’aigües i la caseta del guarda (destinada a oferir refugi al guarda de la presa) de Ràmio, a la vall del Madriu. Aquestes construccions, efectuades durant la primera meitat dels anys quaranta en relació amb les obres per a la captació d’aigües per part de l’empresa FHASA, suposen una adaptació de l’arquitectura de granit a l’alta muntanya.