Llegenda popular de l’embruixament del castell.

Dijous, 16 febrer, 2012
Font: 
pas

Aquesta llegenda fa referència al temps en què Castellnou va romandre abandonat.

Per aquesta contrada hi havia molts carboners. Durant la producció de carbó, que tenien la carbonera encesa nit i dia i havien de vigilar-la, era llavors quan, arribat el punt de la mitjanit, sentien que del castell sortien veus i sorolls embolcallats en el misteri.

Cap d’ells s’atrevia a confessar que més que neguit el que tenien era por quan s’havien de quedar al vespre vigilant la pila de carbó.

Ja feia dos o tres anys que succeïa el mateix i corria la brama que el castell estava embruixat. Al capvespre aquells carboners s’aplegaven en una cabana per passar-hi la nit i feien volar la imaginació.

 , , , , , , , , , , , - No serà l’esperit de la reina mora d’Alsamora el que vagareja als vespres pel lloc on va trobar la mort sortint del domini del dimoni? –va dir un d’ells, de nom Ataülf.

 , , , , , , , , , , , - De quin esperit estas parlant? –va preguntar un tal Adalbert.

 , , , , , , , , , , , - Que no coneixeu la història de la cruel mort de la bella sarraïna?

 , , , , , , , , , , , - Si la coneguéssim no ens estranyarien les teves paraules –van dir els altres.

- Doncs heu de saber que en aquest castell hi vivia una reina mora de bellesa excepcional que estava casada per convenis territorials amb un cabdill que no estimava.

En canvi, en el castell proper de Moror hi havia un altre cabdill sarraí que tenia un fill ben plantat que estava bojament enamorat de la reina d’Alsamora, tot i que aquesta estava maridada. Valent-se d’algun filtre d’amor o senzillament del foc que abrasava el cor de la bella senyora d’Alsamora, el galant fill del cabdill de Moror va aconseguir que ella se li lliurés.

Un dia que els dos enamorats estaven d’allò més embadalits en el seu idi·li es presentà l’ofès marit disposat a venjar l’afrenta. Van fugir tots dos corrents, el jove va muntar el seu cavall i, amb la reina a la gropa, van emprendre ràpida fugida perseguits d’aprop pel marit. En la seva fugida, la reina, girant el cap va cridar:

 , , , , , , , , , , , - Ara que he trobat el veritable amor mai més seré teva, abans del dimoni!

En aquell moment una flamarada sortí de terra i els xuclà mentre tot l’aire s’omplia d’una forta olor de sofre. El dimoni se’ls havia endut.

 , , , , , , , , , , , - Per això –digué l’Ataülf-, els ploriqueigs i les veus que senten per aquests castells són els de la reina mora queixant-se de la seva dissort.

 , , , , , , , , , , , - Llavors, si el dimoni se’ls va endur, com vols que se sentin els gemecs? –preguntà l’Arnau, un altre de la colla.

Segurament que els sorolls i les veus són deguts a altres raons –va pensar l’Arnau, que era el més decidit, ell ho esbrinaria.

Una nit va amagar-se vora del camí que porta a Castellnou de Montsec, on l’Ataülf assegurava que havia vist en la fosca com unes figures humanes que caminaven.

No li calgué esperar gaire, aviat va veure passar unes figures humanes cobertes amb capes en direcció al castell, i feia l’efecte que eren geperuts. A pesar que l’Arnau era valent va notar com les cames li feien figa i quan aquelles figures es van perdre en l’ombra de les parets de Castellnou ell tornà a la cabana on dormien els altres companys carboners.

 , , , , , , , , , , , - Els he vist, els he vist –cridà només en obrir la porta.

 , , , , , , , , , , , - Qui has vist? –feren els altres despertant-se amb un fort ensurt.

 , , , , , , , , , , , - Els esperits que diu l’Ataülf i us he de dir que els esperits volen per l’aire i aquests caminaven per terra.

 , , , , , , , , , , , - Deixa-ho estar i no t’hi acostis més –va dir l’Adalbert -, no juguis amb els esperits ni amb bruixots, deixa’ns viure en pau.

Al cap d’uns dies l’Arnau feia llenya per alimentar una carbonera i des del lloc on era contemplava la majestuositat fantasmal de Castellnou, amb el castell i les muralles abraçant-ho tot i com més mirava aquell conjunt més es preguntava a veure quin misteri amagaven aquelles parets entre les quals no hi vivia ningú, que tothom deia que era un poble fantasma amb un castell embruixat. I si aquesta creença hagués estat escampada per fer por a la gent i que no s’hi acostés ningú? –va pensar l’Arnau.

A qui beneficiava i per quins interessos ocults calia mantenir la gent allunyada de les persones que al capvespre feien via vers aquelles muralles, vers aquell castell? Prengué una resolució, si a la nit se sentien sorolls i veus no era pas així durant el dia, en què tot estava quiet i silenciós, hi aniria llavors mateix!

Agafant fort la destral s’encaminà, amb molta precaució, vers aquell lloc. Arribà a la muralla i va franquejant-la sense sentir ni el més mínim soroll. Primerament, resseguí el camí sense descobrir res de nou fins que al final entrà al castell. El va començar a recórrer tot empunyant, això si, ben fort la destral per si convenia. Cap novetat en cap estança. Ja estava a punt d’emprendre desencisat el retorn quan, en obrir la porta d’una mena de soterrani va descobrir uns saquets apilats en un racó, mentre que a la paret hi havia un ampli ventall d’estris i ferros a més d’una premsa en un racó. N’obrí un i va descobrir que estava ple de moneda. Acabava de desvelar el gran secret del castell. Se n’emplenà les butxaques i va sortir. Calia fer-ho amb llum de dia.

Arribà a la cabana i va contar-ho als seus companys. Tots quedaren esverats. Aquell vespre es van amagar tots vora del camí sense fer gens ni mica de soroll, i en ser ben fosc van veure que apareixien pel camí unes figures geperudes que avançaven en direcció a Castellnou. Els van contemplar fins que van desaparèixer en l’ombra de les parets. Van romandre a l’aguait fins que, abans que es fes de dia, van comprovar com tornaven a sortir i desapareixien per on havien vingut, això si, durant tota la nit s’havien sentit sorolls esfereïdors i gemecs que sortien del castell.

L’endemà van anar a la vila a donar-ne part a la justícia, explicant tot el que havien vist i ensenyant les monedes que l’Arnau s’havia posat a la butxaca.

Aquella mateixa nit, l’autoritat, ajudada per la gent del país, els van posar un parany i quan veieren aparèixer les figures nocturnes van comminar-los a rendir-se ja que estaven envoltats. No van ser necessàries les armes, en sentir-se envoltats es van rendir.

Llavors van descobrir que eren homes forts i ben plantats i que la gepa que se’ls intuïa a sota les capes no era altra cosa que un saquet que cada un portava al coll per treure la moneda, a més de donar una imatge fantasmagòrica i de por per si algú els veia.

Els falsificadors van ser posats a disposició de la justícia i així s’acabà l’embruixament del castell.

Aquesta llegenda es contava per explicar un fet real i històric ocorregut l’any 1428, en què va tenir lloc un judici a dos inculpats d’encunyar moneda falsa a Castellnou de Montsec quan el poble ja era abandonat.