LLEGENDA DELS MANAIRONS DE LA GUÀRDIA D’ARES

Dijous, 29 setembre, 2011
Font/Autor: 
pas

Conta la veu popular que un dia l’amo de cal Feu de la Guàrdia anava cap a Organyà amb el seu mosso per la collada del Pillat. Quan van arribar a l’Arreposador, l’amo es va adonar que s’havia deixat a casa el canut dels manairons, aquells sers petits i valents que es cullen d’una planta la nit de Sant Joan, sempre que faci lluna vella.

—Ton, has de tornar a casa i dir-li a la meva dona que et doni un canut que tinc a la tauleta de nit, però sobretot no l’obris per res del món.

El mosso va complir l’encàrrec, però no se’n va poder estar, de tafanejar el canut. El va obrir i, a l’instant, una rècula de manairons van sortir del canut afal·lerats, demanat-li feina i més feina.

—Atartereu rocs, tants com pugueu —els va manar el Ton, sorprès i esverat.

Quan li va semblar que els manairons en començaven a fer un gra massa, el Ton els va donar entenent de tornar-se’n a la capseta, que si no...

Els tarters de rocs, sorprenents i fins inexplicables, que hi ha al bosc de l’Obaga de la Guàrdia en donen testimoni.

Aportació Consell Comarcal Alt Urgell

Tardor 2011