L'aigua del poble

Ubicació: 
Font/Autor: 
pas

La Vila. L’origen d’Esporles és en el repartiment (1229-31) que es va fer després de la conquesta de les tropes catalanes de Jaume I. Una gran part d’aquest territori fou per Nunó Sanç, comte del Rosselló i la Cerdanya.

A finals del segle XIII ja trobam el nucli de població actual que s’ha anat formant al voltant de l’església parroquial i que encara ara es coneix com la Vila Vella. La batlia la formaven les valls de Banyalbufar, Superna, Bunyolí i Esporles.

Hem d’esperar fins al segle XVII per poder trobar els tres nuclis que formen la vila: la Vila Vella, la Vileta i la Vila Nova, a més d’un dels nuclis separats de la vila d’Esporles: s’Esgleieta. L’any 1837 ja es consignen els altres dos nuclis separats de la vila: Establiments Vells i Establiments Nous.

Al 1.836 Esporles s’independitzà d’altres municipis com Banyalbufar deixant la costa fora dels seus terrenys especificament es Port des Canonge. La vila, compatva al 1.816 amb 709,5 habitants (el jovent que desapareixía restaba un mig de la població) i amb 79 cases a més de sa rectoria a la Vila Vella. La Vila Nova esteia formada per possessions, cases de camp amb amples terrenys de terra des d’on es movia l’economía agrícola. Els senyors llogaven cementers, trossos de terra, als petits agricultors qui els hi treien profit.

Entrat el segle XIX Esporles es modernitzà adquirint màquines que desenvoluparen l’economía cap a processos industrials. El torrent de Sant Pere fou i és la notícia del poble. Des de Sa Granja, possessió senyorial a les afores de la vila, arriba s’aigo a les  ,diferents alqueries i rafals, alguns d’ells d’època àrab. A les èpoques de sequera, com fou al 1.762, sa font de Superna es tapaba perquè s’aigo corregués cap a Esporles i es destapaba per dur s’aigo a sa font de na Bastera. Així doncs, aquest element natural ha estat motiu de bones notícies i de disputes. Els monjos de Sant Bernat, religiosos del cister, visqueren a Sa Granja, controlant durant segles l’arribada d’aigo. El poble, , sofridor de les desicions religioses es revel·là arribant a decretar-se per ordre reial penes capitals frent als atacs. Per altra banda, s’han de mencionar les inundacions produides per les plujes, la darrera vegada que’l torrent es desbocà fou l’any 2.008, deixant aillat al poble durant tres dies. ,

L'aigua d’Esporles avançà a que la vila tingués electricitat l’any 1.912. A més fomentà el desenvolupament industrial. El Molí de Sa Turbina, primer a l’illa en incloure el sistema de turbina Pelton (movía 110 teulers a l’hora), i el molí Draper permeteren a Don Joan Riutort i a la família Gual de Torrella, coneguts com els senyors de Canet, a l’eclosió industrial de producció de paper, cement i flassades. Aquests molins encare es conserven així com Can Fortuny, la fàbrica de teixits de Riutort ubicada al carrer Ramón Llull i que destaca pel seu estil arquitectònic, aquest espai es convertirà d’aquí poc en la bilbioteca municipal. L’aixugadora de paper i cartó feta d’uralita també es conserva al final del carrer de l’Avenç.

Una altre carecterística de la vila Vella son les cases. La rectoria (al carrer Joan Riutort, rera l’esglèsia) apereix ja documentada al 1.395, a més en aquest document es parla de la seva antiguetat centenària. Situada al carrer de Can Riutort és un clar exemple de casa urbana prototípicament mallorquina. El clastre i les voltes d’aresta ens remeten al pas del temps. En canvi, la façana inclou diferents èpoques de la nostra història. Però la carecterística més emblemàtica de les cases populars son les teules pintades, decoració propia dels segles XVIII i XIX. Al número 91 del carrer Major o al 6 i al 8 del carrer de’n Gorc (Son Tarrat, a la Vila Vella) es poden contemplar. Les teules apareixen decorades amb motius geomètrics encare que també n’aparèixen de antropomòrfics i zoomòrfics com són els exemples que es conserven al carrer de Vilanova número 85 o a Can Mas (Vila Nova) i sempre en vermell (òxid de ferro).

Cal parlar també de l’influència del moviment modernista a la vila. Moltes façanes de cases particulars foren decorades durant principis del segle XX amb detalls de caire popular. A la Vila Nova trovem clars exemples d’arquitectura modernista com és a Ses cases de Bellavista o a Son Tries Nou, construida per a Mª del Pilar Brondo com a acte d’amor i on es troba sa Font des Tauler. El mateix succeeix a Sa Casa des Poble, fundada l’any 1.930 per la Fundació Obrera d’Esporles i com a seu de la Federació Gremial i casa dels Sindicats, a Ca Sa Catalana o a la Villa Maria (anys vint i trenta) situades a sa Costa de Son Tries. Cadascuna amb el seu propi estil, revel·len l’aparició d’un nou estament social, la burgesia.

L’empedrat dels carrer de la Vila Vella també s’ha conservat així com el del camí vell per entrar a la Vila Nova, coneguda com la barriada popular. Qualcunes cases de la Vila Nova també mantenen intactes els estenadors o flaquers, pedres que surten de la finestre del primer pis de la façana i que es creu que servien per estendre la roba neta. Al número 85 del carrer de la Vilanova i a sa Costa des Rafal es troben teules pintades que cobreixen façanes descorades amb la tècnica de l’esgrafiat. Destacar la casa de Ca’n Mas.

Cal introduïr també, i encare que no destaqui per la seva bellesa arquitectònica, l’autoria de la darrera construcció de l’esglèsia d’Esporles (1248) que fou dissenyada per l’arquitecte Gaspar Bennàsser dins l’estil neogòtic entre 1.904 i 1.923. Com a patrimoni escultòric destaca el seu retaule barroc que fou duit des de Palma a braços, concretament des de l’esglèsia de santa Margalida, i que pertany a la coneguda escola d’escultors d’en Blanquer. Una altre curiositat és el cementeri que fins l’any 1.908 es tobaba a la plaça del Sant Crist o de Sa Pols i on avui trobam una placa conmemorativa.

Els diferents brolledors, a la plaça de l’Ajuntament i a la des Plà, són encare la viva memòria d’un poble que viu de s’aigo.

La repressió franquista a Esporles. Hom coincideix en afirmar que la Segona República arribà en un moment en què a Esporles ja es manifestava certa polarització social de caire ideològic i religiós. Certament, qui no s'identificava amb la Casa del Poble acudia al cinema Coliseo, hi havia cafès d' ”esquerres” i cafès de “dretes”, o bé es simpatitzava amb la Federación Gremial Esporlerense, o bé amb el Fomento Esporlerense.

Amb l'aixecament militar la violència física i psicològica féu acte de presència a Esporles. Les delacions jugaren un paper important pel que fa algunes detencions i la generació d'un ambient de control social. Mentrestant, la inhibició i complicitat necessària d'autoritats locals com ara el rector Mateu Togores fou un dels elements que permeteren que la polarització del poble desemboqués en una dura repressió cap a la gent considerada d'esquerres i les seves famílies.

PATRIMONI

Els teatres. Esporles gaudí entre els segles XIX i XX d’un gran grup de persones interessades pel món escènic. Associacions i grups organitzaren obres de teatre sense treure’n profit, pel propi gaudiment del poble. Hi trobam un nombre important d’espais on es celebraben representacions diverses, populars i religioses. També hi ha que tenir en compte que quan hi havia bon temps es celebraben al carrer.

Saló Coliseum. Espai teatral d’Esporles conegut popularment com “Es Coliseu”. Disposava de butaques i de llotges. Bàsicament fou un local de cinema. Fou inaugurat el desembre de 1930, com a resposta política i social al teatre de la Casa del Poble, inaugurat el mes d’abril, i també féu la competència al teatre de sa Pansa perquè, tot i que a ambdós feien el cinema sonor, al Coliseu no feien pausa per canviar la bobina de la pel·lícula. Es clausurà com a cinema l’any 1982, i després d’haver estat reconvertit en discoteca es tancà definitivament.

Casa del Poble. La Federació Gremial Esporlerina -integrada a partir de 1925 a l’UGT- inicià la construcció d’aquest espai escènic l’any 1923, en un solar de Son Tries cedit pel dirigent socialista Alexandre Jaume. El local fou inaugurat el 6 d’abril de 1930, disposava de sales de reunió, biblioteca, teatre i d’un equip de cinema sonor. Quant a la seva construcció, cal remarcar la influència de l’arquitectura industrial al frontis i, a l’interior, les columnes de ferro li atorguen un estil funcional. L’any 1936 fou confiscada i clausurada pel règim franquista. Llogat per Rafel Nadal, es va reinaugurar l’any 1943 amb el nom de teatre Principal, aquest any el baríton esporlerí Francesc Bosch i la seva companyia hi cantaren la sarsuela Los gavilanes. L’any 1946 es tancà de nou. Amb el retorn de la democràcia, cap a finals de la dècada del 1970, fou retornat a l’UGT i reobert. Està situat al carrer del Poble.

Teatre de sa Pansa. Cinema i espai escènic d’Esporles situat al carrer de sa Pansa. També era conegut amb el nom de Reina Victòria i a partir de 1931 es digué teatre Olímpia. Fou inaugurat l’any 1923 per Gabriel Gomila “Biel Canals” i Joan Terrassa “Es Cabidè”, majordom de can Campos, i clausurat l’any 1933. Popularment era conegut amb aquest nom perquè al mateix edifici hi havia un cafè que venien vi de pansa. A més d’altres espectacles, bàsicament s’hi feia cinema mut amenitzat per una petita orquestra. Més tard també s’hi féu cinema sonor. S’hi representaven comèdies amb una periodicitat quinzenal i, fins i tot, setmanal. L’any 1924 s’hi feren diverses comèdies per recaptar fons per a la Guerra d’Àfrica.

Doré. Sala de cinema i espai teatral d’Esporles que popularment era conegut com “Can Dagost”, que era el malnom d’on es féu el local. Estava situat a l’actual carrer canonge Joan Garau. Fou el primer cinema del poble. A la decada de 1920 el local entrà en decadència i es tancà. En aquesta mateixa dècada es reobrí amb el nom de Salón Cine Alfonso.

Teatre Parroquial. Local teatral d’Esporles construït l’any 1929 per iniciativa de Antoni Coll.