La Catedral de Girona

Dilluns, 23 novembre, 2015
Ubicació: 
Font/Autor: 
Pas
Text aportat per: 
Pas

Si superem els 90 esglaons de la seva escalinata, arribarem a la imponent Catedral de Girona, un conglomerat de diferents estils que ens recorden la història de la ciutat. L'edifici actual data d'un espai tan ample com els segles XI-XVIII, amb petjades estilístiques que van del romànic al barroc, tot i que ja trobem rastres de bisbes a la capital gironina des del segle VI, i que sabem que just en aquell indret s'hi va ubicar el fòrum romà, que disposava també de temple de culte. Entremig, aquest indret va acollir una mesquita, i va ser veí de la primera sinagoga de la ciutat.

Pel que fa a les particularitats de la seva arquitectura, la més singular és la gran nau gòtic, datada dels segles XV-XVI, que amb 23 m d'amplària és l'espai gòtic voltat més ample del món. Adossat a l’església trobem el Tresor de la Catedral on destaquen el Tapís de la Creació (un dels escassos testimonis tèxtils romànics) i el Beatus de Girona (còpia del segle X del Comentari de l’Apocalipsi realitzat pel Beat de Liébana, amb més de 100 miniatures a pàgina sencera).

El claustre data de la segona meitat del segle XII, i és un dels més interessants del romànic català gràcies a la seva riquesa escultòrica. Seguint el model clàssic, amb jardí central i galeries porxades, trobem escultures de gran qualitat als seus 122 capitells i als frisos decorats que envolten els pilars.

La Torre de Carlemany

És un dels dos campanars de l'antiga catedral romànica, ara contrafort de la façana nord. Construïda en dues fases, vers el 1362 la torre fou retallada en vertical i gradualment es va anar incorporant a l'obra de la seu gòtica, amb la qual cosa va perdre bona part de les seves façanes est i oest i tota la sud, a més de la majoria del setè pis. Juntament amb el claustre i la sagristia, és l’únic que queda de la primera construcció romànica, de mitjans del segle XI.
La llegenda diu que, quan Carlemany era a Girona, un dia d’hivern que va nevar, va pujar dalt del campanar de la Catedral per gaudir del paisatge de la ciutat nevada. Un cop dalt li va caure la seva famosa espasa Montjoie al mig del claustre. Va fer que els seus soldats la busquessin, sense èxit, enmig de la neu que cobria el claustre. Segons diu la llegenda, l’espasa havia caigut de punta i s'havia enfonsat a la Terra. I encara més, la història segueix, assegurant que avui encara segueix enfonsant-se, fins que arribarà un dia en què l’espasa arribarà al centre de la Terra, que es partirà en dues meitats i serà la fi d’aquest món.

"Llegendes i Misteris de Girona", de Carles Vivó. Quaderns de la Revista de Girona, 24. Diputació de Girona, Novembre 1989.

La Bruixa de la Catedral

A la catedral de Girona només hi ha una gàrgola amb figura humana, la del costat de la torre de Carlemany. És una dona de pedra amb llarga vestimenta, amb el cap cobert amb una toca i un rotlle de paper o pergamí a les mans, que treu l'aigua de la pluja per la boca.
Segons la llegenda, hi havia a Girona, temps era temps, una dona dedicada a les diabòliques arts de la bruixeria que, per tal de mostrar el seu odi a la religió oficial, tenia el mal costum de llançar pedres contra el temple. Segons altres versions, les pedres les llançava al pas de la processó de Corpus. I un bon dia, la bruixa es va convertir en pedra i la varen posar a la part més alta de la paret del temple perquè de la seva boca no en sortissin renecs o malediccions, sinó únicament neta aigua caiguda dels núvols. I la varen posar mirant cap a terra, sense poder girar la vista cap al cel. Una cançoneta popular explica ingènuament la maledicció divina:
Pedres tires, pedres tiraràs,
de pedra quedaràs.

Es pot trobar un acord dels jurats de la ciutat adoptat l'any 1421, pel qual s'ordenava el tancament d'un carrer anomenat de les Bruixes, situat al final del carrer dels Calderers, a causa de les queixes del veïnat per la suposada actuació d'aquestes dones.

De fet a Girona va néixer un important "caçador de bruixes", fra Eimeric de Girona, frare dominic que es va convertir en gran inquisidor de la Corona d'Aragó i que va escriure un llibre, el Directorium Inquisitorium, el manual dels inquisidors de bona part d'Europa durant més de cent anys.