Breu resum de la història d'Estamariu

Dimecres, 27 novembre, 2013
Ubicació: 
Temàtica: 
Font/Autor: 
PAS
Text aportat per: 
PAS

La vila d’Estamariu apareix documentada en l’Acta de Consagració de la Catedral de Santa Maria d’Urgell el 893. El 918 és documentada la via que va a Estamariu i també hi ha documentació del segle x sobre l’enfrontament d’aquesta vila amb el terme del castell de Carcolze. El 1017 al testament de la vescomtessa Sança consta que dóna l’alou d’Estamariu al seu espòs, el vescomte Guillem. El 1141 al testament de Pere, vescomte de l’Alt Urgell i primer vescomte de Castellbò. Estamariu és citat entre les pertinences del vescomtat de Castellbò, al qual restà vinculat definitivament. La posició estratègica del terme d’Estamariu, que controla el pas de l’Urgellet cap a la Cerdanya i és envoltat de possessions episcopals,el va convertir en una de les places més fortes del vescomtat, tal com n’és testimoni l’església de Sant Vicenç. Encara no s’ha pogut ubicar el lloc exacte on hi havia el castell.

El poble quedava envoltat per quatre creus: la creu Blanca, la creu de l’Andorrà, la creu dels Noguers i la creu de la Boïga. L’única que encara es conserva és la creu Blanca.

Sant Vicenç havia estat l’església parroquial fins a mitjan segle XVIII, quan va ser substituïda per la de Santa Cecília, situada al mig del poble. Tot i així, l’església, que era on hi havia i encara hi ha el cementiri, va ser un lloc de culte on se celebraven els oficis dels difunts fins a l’esfondrament de la coberta de fusta, el 1950. Tenia tres naus, però la gent del poble recorda que la nau del migdia i el seu absis ja no s’utilitzaven.

La majoria de cases d’Estamariu tenien ramat per a la carn i la llana, motiu pel qual un dels oficis més importants era el de pastor. La vida del pastor era molt difícil, ja que no podia abandonar el ramat perquè corria el risc de ser atacat per llops o óssos. Això feia que en algunes èpoques de l’any els pastors dormissin amb el ramat. Per aquest motiu, tenien unes barraques ja construïdes que duien entre dos com si fossin una llitera.

Prop del poble trobem la cova del Baser Llarg, en la qual s’amagaven els republicans durant la Guerra Civil. També s’hi amagaven els joves del poble que no volien anar a la guerra. Durant el dia s’hi amagaven i a la nit, feien més d’una hora i mitja de camí per veure les seves famílies. A la vegada també hi trobem els nius de metralladores que formaven part de la Línia P. Als anys quaranta, el general Franco va fer construir als Pirineus tota una línia de búnquers per defensar el territori espanyol de possibles atacs de les tropes alemanyes, aliades i, fins i tot d’incursions dels maquis. Els estrategs del projecte havien previst també la possibilitat que les tropes invasores ataquessin l’Estat espanyol per la frontera andorrana. Amb aquest projecte, anomenat Línia P (Línia Pirineus o Gutiérrez), es volia blindar el territori amb 10.000 búnquers des del Port de la Selva fins a Hendaia. Dels 10.000 assentaments previstos només se’n va construir la meitat. Un cop acabada la Guerra Civil, els carrabiners es van hostatjar en una barraca al Cortal Rot, i deien als pastors que els pugessin la llet.

La carretera que actualment va a la Rabassa va ser feta fins al lloc conegut com la Pardina per la gent del poble. La resta fins a la frontera va ser construïda per l’exèrcit espanyol. Mentre es construïa la carretera, els soldats feien maniobres a les basses de Pardadalt, on el capità es va fer construir una petita edificació de totxos. L’Estat espanyol volia que la carretera per anar a Bescaran passés per Estamariu, però al final es va construir per davant del poble, per l’altre costat de la muntanya. L’Estat va aprofitar l’ocasió per fer-hi, més tard, un viver de pins conegut com el vivero. Actualment forma part del bosc.

Com a dada d’interès sobre la davallada de població de l’Alt Pirineu, a la fi del segle XVI es van registrar a Estamariu 30 focs. El 1860 es va arribar al màxim nombre d’habitants: 486. A partir d’aquí la població va començar a minvar.