"Passejant per la Serra de Tramuntana a Mallorca (notes d'un caminador fascinat)". Per Alexandre Ros i Ros

 

Primera Part

Ja havia vist gent amb motxilla a  l'aeroport i vaig estar a punt de dir qualque cosa, en especial a una xica rossa. Millor no dir-li res perquè resultà que no venia a fer el camí. Ella s'ho perdia o el perdut era  qui ara escriu.

En arribar-hi primeres salutacions, la Bel no és el Biel que jo imaginava i com me n'alegre. Foto oficial d'es grup, de tret de sortida, xerrant mallorquí. I cap al centre històric, església de sant Miquel, claustre de sant Francesc, tothom a dir qui és i la procedència geogràfica, beníssimes vibracions, moltes ganes de fer camí. Poc després visitem i homenatgem a un dels grans: Ramon Llull, caminant, antecessor, fundador, homenot, amic e amat. Dit i fet àpat a Can Premsa: que ja se sap que res millor que una taula i bona gent al voltant. Les meues companyes de banc sàpiguen disculpar aquella eufòria gastronòmica, i com vaig gaudir de la seua coneixença de la cuina del país. Sé també que es van dir molts i molt bons  acudits mallorquins.

[@more@]Molt de nivell. Al•lotes i al•lots prou de festejar i cap a Sóller, com toca, en trenet elèctric, de bona fusta, a ritme de valset, jota, bolero, tot ben "trempat" amb somriures. En travessar túnels vam arribar a aquella màgica vall citrícola, olivarera, defensada pel Puigmajor. Distribució d'allotjaments, recepció oficial sense corbates ni posats seriosos, passejada observant restes de modernisme, cases urbanes,  indianes, vida darrere les façanes a un ritme pausat, tot dit per gent sollerica. Petita peregrinació nocturna a un rentador al llogaret de Beniaraix.

Més tard recepció a una tafona tradicional, almàssera d'oli de premses "made in Alcoi", i sopar al magatzem entre espartins i gerres,  tot assaborint bones coques, pernil, vi, rebent explicacions de la família de Can Det. Com no podia ser d'altra manera al Cercle Solleric vam posar fi a la primera caminada mallorquina, unes herbetes, un licoret, un cafè, una copa, cigarretes d'amagat. Fem nit a la pensió Margalida que anuncia habitacions actualitzades i llits compartits. No diré més.

Segona part


És ver, diumenge set a primera hora tots voltaven pel centre de Sóller cercant provisions pel camí a Deià. De nou cafè al cercle Solleric, comiat del Rafel, que bé ho vam passar amb ses teves intervencions, i després sortida. Ara sí, camí a peu, potejant la serra. Però abans estiraments i presentació ràpida dels de dissabte i dels nouvinguts i nouvingudes. Grup GPS, colla de fotògrafs digitals, cronistes xerraires, gravadors  recol·lectors preparats per no perdre ni fil ni agulla. Xino-xano  guanyàvem alçada i perspectiva, sentíem l'abraçada d'un paisatge muntanyenc, la claror d'una llum vellutada i vaporosa alhora. En passar un petit temple vam arribar a un palau on enllestírem un berenar matinal, tot tastant sucs artesans i cafè amb llet fet amb cura. Continuàrem fent uns minuts de silenci, alenant plegats la llibertat que se sap fràgil i valuosa. Després aparegué la mar, jugant entre la muntanya i la vegetació, pentinada molt suaument pel vent festejador, alegre de què la miràrem furtivament. La filera caminadora s'estirava, es reunia,  serpejava costeres i bancals. En descobrir-se una zona poblada, tot vorejant un cantaire torrent, baixàrem entre oliveres antigues fins una petita platja de "predes" on prendre el sol nu o en biquinis (així, en preciós plural, ho explicà Francisca), o simplement gaudir de la melodia aquàtica de l'indret. Allí vam fer el següent berenar. No faltaren olives, fruits secs compartits, taronges solleriques, acudits i romanços diversos. Cert que faltà un cafè, però no es pot tenir tot, ja el faríem més endavant, clar que sí. Deià ens rebé amb els colors groguencs i càlids de la primavera d'hivern on es trobem instal·lats, el so de l'aigua ploguda i corredora, baixant el sol de les tardes curtes de novembre. Can Boi és el nom del refugi on descansaríem i on deixàrem les motxilles per continuar amb l'exploració del país dels deianencs. Costera amunt arribàvem a un petit mercat on tastàrem una coca memorable, en el meu cas compartida amb en Pep, i més tard ens rebia un veí gran per contar-nos en rogle històries de l'arxiduc, del contraban, dels veïns de Valldemossa, de les collidores d'oliva. No s'havia acabat l'acollida. Amb les darreres clarors gaudírem, de la mà d'una altra guia local, de l'estada al petit cementeri, bastit entre el mar i la muntanya, veritable talaia de repòs per als cossos. Allí es troba el de l'escriptor Robert Graves, testimoni viu  d'amor per Deià. No s'aturava la sorpresa, ni el gaudi. Entrar a una església sovint esdevé un acte fred entre escultures de sants i verges, autèntica visita a un túnel del temps de martiris i velles pors. Cert que l'estada al templet de la vila no tingué res a veure amb aquella premonició. Un veí, que muntava un pessebre entre neules, ens rebé amb s'acollidora paraula i, en esmentar les sibil·les, una de bella cantaire ens recordà que el jorn del judici serà pagat nostre servici. Vaig creure aleshores en la màgia transformadora del cant, en la salvació de la bellesa senzilla. Quan encara intuíem llunyanes clarors baixàrem fins a ca nostra aquella nit. Ben adreçats férem nocturn berenar i amb contes i darreres paraules acomiadàrem la jornada. Per endavant una dormida col·lectiva, de respiració comuna, alenada compartida entre les flassades del somni, ulls tancats per veure entre la foscor. Bones nits.


I tres.


A Can Boi al voltant d'una taula fem berenar tot preparant la darrera caminada. Avui toca pujar alt, es reparteixen entrepans, s'adrecen motxilles, s'incorporen noves companyies i anem fent via. A poc a poc s'internem al bosc deixant enrere els nuclis habitats. Guanyem alçada i comencem a gaudir de la presència de carrasques o alzines, l'ombra té un no sé què de misteriòs. Forns de calç i carbó donen testimoni d'una vella explotació humana del territori. És també matí de cantades, de veus que es troben en músiques conegudes, acordant-se harmònicament. Els núvols que ens perseguien han anat espesseint-se i el que en principi eren gotes juganeres es transformà en pluja llefiscosa i molesta, apareixen els impermeables. El camí s'estira, un silenci trist ens pren la gola, un caminant porta un paraigües que identifica al grup, l'aigua corre, sembla demanar-nos pas, s'ha de canviar el trajecte inicial, la roba es mulla, el cabell regalima líquid sota la caputxa. Comencem a preguntar-nos per Valldemossa quan fem una aturada per repondre forces alleugerits pel pas del ruixat. El pitjor ja ha passat i ens consola una certa eixutesa. Arribem entre noves construccions a la nostra destinació. Allà s'ha reservat a un establiment conegut per les coques. Un bon calentet, una coca de patata, canvi de roba. En estar tots, paraules de balanç, agraïments, reconeixements, anecdotaris diversos. Recuperem el somriure, l'empenta del camí. Un regidor de l'ajuntament ens dóna la benvinguda i ens il·lustra sobre la localitat on acabem la caminada. Intentem apropar-nos als seus carrers mentre la pluja reapareix. Finalment un autobús ens embarca cap a Palma quan fosqueja. L'aparició de grans superfícies il·luminades ens confirma que som al pla. Un grup fa terra al lloc de partença, un altre continua fins l'aeroport. Caminant motxilla al muscle per la infraestructura aeroportuària te n'adones de la fragilitat de tot plegat, tot ha anat tan apressa, que t'entren unes ganes boges per prendre nota. El breu temps del vol l'aprofites per emplenar la llibreta de notes. Les hostesses  fam gimnàstica de supervivència mentre escrius. Des de la finestra veus estendre's més tard al terra l'estora de la ciutat de València, conserves un bri de la claror de Tramuntana a l'esguard i te preguntes per la pròxima. Te dius açò s'ha acabat.


Alexandre Ros i Ros