Mercè Rodoreda i les seves arrels

Parlaré per acabar de Catalunya i la seva llengua; cal que us digui, per parlar-ne, que, abans que res, i per damunt de tot, em sento catalana, i, com a catalana, patriota. No amb patriotisme de bandera barrada exhibida, ni d’abrandaments momentanis. M’hi sento pregonament, profundament, i mai no en parlo; perquè quan els sentiments són grans les paraules són sobreres.
    Jo conec gent catalana anticatalana, que s’han mofat, si cap dia l’han sabut, del meu patriotisme. [@more@]Gent que ha viatjat, gent a la qual sembla de més bon gust —perquè és millor el que han vist— de lloar-ho, menyspreant el que haurien d’estimar. I no m’he indignat, perquè no pot indignar-me la manca de sentit comú. I, com he pogut, els he fet entendre que jo estimo el que és meu no per bonic, o per bell, o per superior, no!, només que perquè és meu, i per això ho estimo per damunt de totes les altres coses. Sé que hi ha millor; però això, en comptes de fer minvar la puixança dels meus sentiments, l’aferma; i mai res ni ningú no farà que m’avergonyeixi del meu amor per aquesta Catalunya tan meva.
    Molts prenen la mida a tot per la seva amplada o llargària; jo ho faig per la seva profunditat. I l’esperit de Catalunya té unes arrels tan fondes, tan endintre, que per força la brotada ha d’ésser esponerosa i els brots de les branques més baixes hauran de tocar al cel, i els de les branques més altes, entrar-hi.
    Per això m’esforço a ben parlar per a ben escriure; és el mínimum i el màximum que, per ara, puc fer: perquè els qui foren —que encara són, i seran— vegin, quant al camí per ells assenyalat, que hi ha qui, modestament, però amb voluntat, pensa continuar-lo i fer minvar aquest menyspreu ofegós —per allò justament que tant haurien d’estimar— a tots aquells que ni foren, ni són, ni seran. Que no hi ha ni pot haver-hi res més noble que sentir-se patriota i estimar el que és nostre, que de tant que ho és, no hi ha qui pugui prendre’ns-ho, perquè les arrels són fondes, tant, que qui volgués arrencar-les s’hi perdria.

Mercè Rodoreda
Autoretrat (Angle Editorial), Barcelona 2008