EN PATUFET FA EL CAMÍ A LA MARINA , DE XÀBIA A JESUS POBRE

EN PATUFET FA EL CAMÍ A LA MARINA, CAMINEM DE XÀBIA A JESÚS POBRE. RECORDS DE XÀBIA Per la vesprada l’allau d’històries ens va aclaparar, aquesta vegada van vindre per part de Ximo. El vàrem escoltar bocabadats, l’amor cap aquell indret que un dia era sols una representació abstracta en un mapa és feia més gran, amb lligams amb la gent de la terra i el paisatge. Els records se’m posen a flor de pell , aquell moment sota l’església de Sant Bartomeu escoltant a Ximo, com l’església, amb la seua tosca, relluïa el seu esguard defensiu. La tosca després de segles d’amagar-se a la cova Tallada, va ser treta per unes mans xabienques, una nissaga de picfapedrers la van traure de la foscor i la van deixar al sol perquè tothom puguera veure-la i admirar-la, amb eixa aspror seua tant genuïna. Durant molt de temps Xàbia és la baluard de la reconquesta cristiana, entre Xàbia i Gata estava la ratlla, va ser repoblat per cristians vells, primer era un uncli regular on hi havia la torre de l’Encairat, després va ser convent i després el mercat. La costa estava vigilada per torres de defensa, per així controlar les entrades pirates, la torre del far, el castell de la Granadella.. Vàrem saber també que el convent es va salvar de ser dinamitat per ser considerat fortalesa. El museu ens va descobrir les meravelles de les arrels de Xàbia , les primeres civilitzacions que senqueren aquella terra com a seua. Els ibers i els romans, els ibers i el seu gran tresor, el tresor de Lluca, joies d’or i plata, que com ha passat en altres llocs també se l’emportaren a Madrid. Vàrem veure al pis de dalt el paviment del XVII, fet de mocadorets , els taulellets estaven cansats de tants anys de desgast, ufanosos de tantes mirades delicades, de tanta admiració, de tants peus delicats. Per un instant seblava que notàvem l’olor a socarrim i el fum als ullsde la crema d’arxius del trenta sis, ens feien plorar la perdua al 36 de tants arxius cremats, de tant ric arxiu, però el fum es va tornar una silueta humana, era “Portico”, un revolucionari. Diuen que molts dels que ara són conservadors són fills de revolucionaris . També recorde pujar al terrat del museu i veure les teulades de Xàbia quietes sobre el capvespre i amb el Montgó allà dalt sempre vigilant.. La plàcida nit va caure, i el centre social era un lloc exel•lent per descansar una mica de tantes aventures i tantes històries. . ESCORCOLLANT LA CAMIPÈDIA Anys més tard furgant per la Camipèdia també ens vàrem assabentar de la quantitat de troballes arqueològiques , el jaciment més antic a la Foradada fa 30.000 anys, als penyasegats del cap de Sant Antoni. De l’ajut de Xàbia al bàndol borbònic, i les ajudes de Felip V a la ciutat en recompensa, o més tard les grans fortunes fetes amb la pansa. DE XÀBIA A JESUS POBRE Pel matí ens vam alçar, i en eixir al carrer el Montgó ens va saludar amb un dia clar, ens donava el bon dia i ens feia una ganyota amb la primera llum del sol al seu cim. EL POU DEL CASTELL Sempre que arribàvem al Pou del Castell féiem els honors corresponents, mola dura per al gra, ara referent d’exposició en un paratge de festeig. Tosca i ferro en honor al Camí, quatre barres obertes sobre el buit del ferro, tosca llunyana , germana del Montgó, fita de caminants, imatges, que són record de gent que fa el Camí amb la tosca de companya. El record d’aquella caminada, quatre barres d’esprai, la plantilla regalimava. La Pepa i la Quica obrien camí , a aquell gran seguici de caminants gloriosos. Despés, anys més tard van vindre els desitjos d’homologació, la fredor d’una marca impersonal, però que les mans de la gent la feien càlida, posada amb cura la rojor sobre el brancal. Vicent, com a vell amic del Camí i persona de la terra, iniciava la gesta de la primera fita de G.R .L’inici de la marxa pel camí vell de Gata, amb la il•lusió de la gent a flor de pell. Aquell camí que fa anys vàrem fer amb quatre barres a cada cruïlla, el record socarrat pel sol després dels anys dissimulats a cada pedra del marge, la vermellor de la GR ara ja esmorteïda , reviu per un instant la vivacitat del Camí. Passen els anys, les cruïlles van recordant-nos amb les seues fites la història del Camí, tants records, tantes caminades , tants esforços oblidats, tanta gent que ha passat pel camí vell de Gata fent Camí, tanta gent de PAS, tot això sempre sota la mirada impassible del Montgó. EL MOLLÓ DE TERME Aquell camí, que passava entre canyars i deixava veure de fons el Mongó, amb els camps de vinya barrejats amb camp d’ametllers. Les vinyes ens parlaven de la pansa, les seues fulles amples relluïen la verdor del seu orgull, per la importància que varen tenir fa segles. Elles amb els seus braços de pampols, abraçaven el Mollo de terme, sense sospitar que unes eren de Dénia i les altres de Xàbia La suor em pujà al front quan recordava amb Vero fixar les estaques d’aquella etapa, cabaços de grava i sacs de ciment, il•lusions arremullades, faena sota terra, que sempre queda, oroneta de tardor a qui el destí la fa fugir lluny del Camí.. L’OLIVERA MIL•LENÀRIA Que en direm de l’olivera de Jesús Pobre?. Protocol de caminants, parades obligades de veneració a aquella soca recargolada pels anys. Generacions de caminants engalanant-se somriures sota les gravadores d’instants. Pell rasposa , centenària, cercada per delicades caricies d’amor. Però és més, escorcollant pels calaixos de casa, he trobat una llibreta vella engrogueïda pels anys, de tinta maldestra, feta al peu d’aquell monument vivent, sensacions a peu de soca. I diu així: “ Al costat de l’ull mil•lenari que calla i escolta, i que sota la seua pell guarda les vivències d’aquestes terres, l’olivera mil•lenària , recargolada , acariciada per les nues pells. Han passat molts anys i molts que en passaran i ella escolta i calla”. Per no parlar d’aquell dia que l’olivera era escenari televisiu, nosaltres érem els actors , i les càmares de canal nou feien homenatge al Camí . L’olivera vibrava davant la nostra emoció parlant en televisió. Els llavadors de la Rana de Gata de Gorgos queden en el record del vells caminants, ara queden en l’oblid, desconeguts per als que fan ara el Camí, així ara el vent ens fa anar cap a una altra direcció, anem cap a Jesús Pobre. BENISSADEVÍ Jesús Pobre, antigament l’alqueria de Benissadeví, alguns records em venen al cap d’aquest poble. Recorde la primera caminada per la Marina el 2005, la sed i la calor va fatigar molt els caminants i els va fer perdre les forces, i recular abans d’arribar al destí, però en Patufet se sentia bé i en forces de seguir, així va creuar sol Jesús Pobre per arribar a Pedreguer. No fa tant, però summergint-nos en el temps, recorde aquella caminada amb l’itinerari més definit, ja veníem de Xàbia, com ens va soptar l’entrada pel carrer principal, amb cada pany marcat per un bàndol, al pany de l’esquerra, l’estel onejava sobre les quatre barres al vent, a l’altre costat, l’emblema dels botiflers ens esquitxava els ulls. L’antiga alqueria era un poble gran tot i que depenia de Dénia, gent en ganes de llibertat ens varen explicar que volien l’autogestio i l’autonomia plena. El pas per Jesús pobre ens va recordar la gent d’un poble que s’estima les seues coses. En mig de la plaça major, com un monument a la pansa, al record d’una època gloriosa , el gran gegant d’ulls de pedra i sostre encanyissat ens desixava veure les entranyes. Mentre un amable senyor ens explicava la història d’aquell riurau, molt ben arreglat com un noble senyor en dia de festa. Ens va mostrar el procés de fabricació de la pansa, des que entra el raïm i va fent el seu secatge dintre del riurau en els canyissos fins que ix la pansa . L’altra bona sorpresa la vaig tenir en la plaça del Pou, on davant d’un esbarzer ens van explicar la llegenda del Pare Pere. La meua sorpresa va vindre quan vaig veure la romiguera desplomada de les seues armes. Segons diu la llegenda, aquella desventurada planta se li va arrapar al Pare Pere a la capa, i aquest la va maleir deixant-la més fineta que una seda, sense ni una punxa ni mitja.