El caminant dels somnis, poema de Ferran Margarit

EL CAMINANT DELS SOMNIS.

comprendrem mai la immensa solitud
del caminant dels somnis?

ha caigut al parany de l´impossible?
fretura de somnis inabastables?
perquè no creu en l´engany de conveniència,
que fa viure amb falsa alegria? [@more@]camina infinitament sol,
el caminant dels somnis.

per camins inventats,
gens fressats.
mai no troba senyals,
del passat.

sempre avança,
mai descansa.

d´un nord dubtós treu la guia,
de mil retrets treu l´empenta.

veus del poble li etziben:
on va aquest foll a la conquesta,
de quelcom inexplicable?
que ja no és prou taleia,
trobar la pitança diària?

o bé al contrari:
perquè s´enquimera,
si ja té plat a taula?

la beata s´exclama:
potser és un diable,
i els innocents tempta!

i l´home ric apunta:
aquest ens vol entabanar,
i viure de renda.
que dels meus doblers,
no faci requesta.

el dogmàtic pontifica, insisteix i s´entesta:
segur que és un heretge,
i en esperits mercadeja!

i aixi, d´orella a orella,
la brama augmenta.
però de fet
el caminant dels somnis.
què busca?
què esbrina?
què espera?

perquè no s´atura ni es cansa?
quin afany el domina?
com decideix sa tasca?
com son camí determina?

t´ho diré en secret,
i no ho escampis gaire.
alló que el caminant ja endevina:
és l´estel.

l´estel?quin estel?

sí, sí, l´estel,
l´estel de l´alba!

ferran margarit