Diari del Camí - Alt Maestrat i els Ports (21-31 de juliol del 07), per L. Planes

Diumenge 22 de juliol de 2007-07-26                                     Albocàsser-Tírig

 

Agafo l’Euromed de les 14:30 a Barcelona fins a Castelló. Em recull en David Casella de Girona, que assisteix a la ruta en cotxe perquè per una operació a peu encara no pot caminar molt. Arribem a Tírig, on el grup ja ha arribat des d’Albocàsser i està visitant les coves amb pintures prehistòriques, de les més importants de la península.

            Es veu que l’alcalde va fer un BAN anunciant l’arribada de l’expedició i el poble ha sortit al carrer a rebre el grup amb aplaudiments.[@more@] st1\:*{behavior:url(#ieooui) } /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Taula normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;}L’Ajuntament ha ofert un piscolabis al grup.

            Després de la brillant explicació del guia local a les coves i el museu, acompanyats de Sofia, regidora de cultura, ens acompanya a sopar, també gentilesa de l’Ajuntament. Ahir, a Albocàsser, l’Ajuntament també va rebre el grup i li va agrair la tasca de portar el camí al seu municipi amb un pica-pica. L’hospitalitat, implicació i obertura de la gent d’aquests pobles ens emociona a tots.

            Tornem al nucli de Tírig. Tot fent una agradable passejada nocturna de 20 minuts. En som 22, amb els 9 escoltes i les dues monitores que s’han afegit avui. És un grup de joves preciós i les dues joves monitores els porten amb gran responsabilitat i gràcia.

            Ens allotgem en una casa rural preciosa del nucli, cedida gratuïtament per un amic de l’alcalde.

            Vaig coneixent els membres del grup que no coneixia.            

 

Dilluns 23 de juliol de 2007                                                                Tírig – Catí (800 hab).

 

Ens llevem a les 7. Dutxa i a la plaça ens esperen a les 8 la Regidora i 4 més per acompanyar-nos en l’etapa. Són festes a Tírig. Han dormit poc. Si no, ens diuen, s’hi hauria afegit força gent més, especialment joves. Els hem fet esperar mitja hora, el grup encara no està del tot cohesionat.

            Fem les presentacions de tot el grup a la plaça i llegim el text del Carnet del Caminant entre tots com ja és costum.

            Enfilem el camí tot conversant amb els acompanyants locals. Just eixir, ens creuem una dona pagesa que vesteix vestit negre i barret de palla amb un poal a la mà que conté carbassons i unes hortalisses. Fem cap als antics “llavadors”.

 

 I a una bassa natural on ens explica na_____, és d’una de les 3 famílies pageses del poble (la resta treballen a les botigues, a la fàbrica de mobles de Sant Mateu, que la seva generació va aprendre a nedar a la bassa, amb una càmera de roda per pneumàtic (i els seus pares, amb una carabassa!). Allà es trobaven tots, xerraven i jugaven... Ara hi ha la piscina.

            Passem també per uns altres llavadors (safarejos). Molt antics i de piques compartides.

            Conversem també una estona amb un pastor que pastura quatre cabres.

            Ens enfilem una bona estona fins l’ermita de Sant Vicent. Tot i que les boires ens tapen una mica el sol, el grup escolta pateix per arribar a dalt.

            Arribem a Catí amb un 1 de retard sobre el previst.   L’alcalde, regidora i membres de l’associació Cultural “El Tossal de la Nevera” ens reben amb un deliciós piscolabis de formatge de Catí, coques, pastissets de dàtils amb nous, “galetes de torró” i altres productes locals, en un edifici històric (la Llotja). Tot seguit, en J. Cardó, el cronista oficial, ens fa visita guiada al poble.

            Una de les façanes està al poble espanyol de Barcelona. Tenen devoció a Sant Vicent Ferrer, el sant valencià més important, que predicà allà i que feu nit a una casa que ens mostrà amablement la mestressa.

            Així com vaig plantejar a na Sofia, regidora de Tírig (que viu i treballa a Tortosa)que les següents passes per consolidar el camí serien fer el pla de senyalització i la guia, pel que ells no tenen gaire pressupost disponible i que potser caldrà demanar ajut conjunt a la Diputació, a més de contractar si volen els serveis de manteniment i dinamització del PAS, l’Ajuntament de Catí està elaborant unes rutes locals en les que prendrien índole el seu tram del Camí. Hem quedat que els lliurarem el pla de Senyalització en unes setmanes.  

             L’alcalde ens convida també a un apeteixible  bany a la piscina municipal.

            Arriben en Gil, en Joan Nadal i el novè escolta amb els cotxes d’en David i de la Neus, enllaç de l’Alcoià.

            Pugem a peu fins l’Avellà (30º), antic recinte amb unes cases, fondes, balnearis i una font d’una aigua amb moltes propietats curatives per la pell. Fem un bon sopar i dormir al vestíbul cedit per l’Ajuntament, amb els sacs i les màrfegues. A l’Avellà hi fa fresca.

 

Dimarts 24 de juliol de 2007                                                           Catí – Ares del Maestrat

 

Ens llevem a les 6 per sortir a les 7. l’etapa és llarga i dura. Ens acompanyen dos guies de Catí i dos d’Albocàsser. A mig Camí ens trobem en Jordi, guia d’ares del Maestrat. Pugem i pugem fins dalt la carena de “l’olla”. Les vistes són espectaculars. Pugem molt dret i fa sol, però el vent ens manté frescos. Visitem unes antigues neveres (pous de glaç), si bé això segurament no serà Camí troncal, sinó un brancal, per la seva dificultat. Sembla que ha trucat un pastor propietari que no ens deixa passar. Fem una mica de volta. Mentre ho resolen els guies, a la nevera, explico al grup més coses del Camí i llegim en rotllana el text “Molt més que un Camí”, que ajuda a besllumar les seves múltiples dimensions. Hi ha hagut interès i atenció.

            Continuem pujant. Trajecte llarg. Molta pendent i sol. Baixem fins a un espectacular i venerable roure de 700 anys,q ue molt probablement va conèixer en persona a Jaume I (qui va viure fins el 1276 [nascut el 1208]) i està documentat que va passar molt a prop d’allà, de Camí d’Ares a València.

            Creuem aquell camí i ens l’imaginem cavalcant per allà amb un grup reduït de soldats, car el gruix de l’exèrcit el devia tenir a València. Curiosament el llibre que em vaig endur pel tren és “Jaume I el conqueridor (1276-1976) “ en el VII centenari de la seva mort, nadala del 76 editada per la Fundació Carulla-Font que em va regalar la Mireia pel meu recent 40è aniversari. Per 1r cop m’he aproximat al personatge, tarannà, físic i gestes. I com que ha esdevingut el personatge central històricament del dia d’avui, havia pensat de fer-ne una breu ressenya de 5 o 10 minuts al grup. Vet ací els meus apunts, malgrat no els he pogut compartir pel gran retard d’avui:

            Era un rei amb molta planta i sembla que molt guapo i seductor, forçut i ben format – de casi 2 mestres, ros i ulls de color mesclat- i home de diverses dones. Casat als 13 anys. Se li saben 3 matrimonis i almenys ½ dotzena d’amics.

De llarga vida i bona salut, de formació religiosa (creient amb els templers en morir el seu pare, Pere el Cerimoniós a la decisiva batalla de Muret, ajudant els Occitans contra els francesos, aliats de Roma. Anava gairebé cada dia a missa. Era fervorós en les súpliques i agraït en els favors rebuts per la Divinitat. Molt fidel a la paraula donada, preocupat per l’atenció i el bé dels seus sotmesos i misericordiós, de vegades tantque esdevenia una feblesa que contribuïa al desgovern i l’anarquia.

            Hereu de la Corona d’Aragó, fou gran cap militar, de gran tenacitat. Naturalment moderat, cercant sempre en les empreses bèl·liques i en l’obra de govern un terreny d’entesa, si bé també algun cop podia sortir de polleguera i fer penjar els traïdors. Fou un home sensible i emocionable.

            Després de la desfeta del seu pare a Muret (Occitània), que caigué a mans dels francesos, i per la seva fidelitat al Papa només li restava expandir-se cap al sud i mar endins. Conquerí fàcilment Mallorca (1229-32) mentre que el País Valencià li costà 13 anys, començant pel Maestrat (1233). El 1239, per protegir-se de les ambicions dels nobles aragonesos, atorgà la costum al País Valencià, un codi legal que donà lloc als Furs de València.

            Repoblà tots els territoris amb catalans i aragonesos que foren assimilats amb normalitat lingüística. Algunes comarques interiors patien intromissions de castellans.

            El 1266 repoblà Múrcia amb catalans però fidel als pactes, la retornà a Castella. El perjudici de tractat de Caçola (1179) tancà les possibilitats d’expansió peninsular d’aragonesos i catalans. Altrament, Múrcia i probablement altres territoris, haurien esdevingut nous estats autònoms de la Corona d’Aragó.

            Jaume I tenia una ja anacrònica concepció patrimonial de la monarquia: als seus testaments repartia sempre els seus estats en 2 o 3 lots, fent reis a quasi tots els seus fills.

 

           

            L’etapa d’avui, de més de 20 km amb grans desnivells ha resultat excessiva. La definitiva haurà de ser més curta i potser enfilar les neveres i el roure monumental amb un brancal.

            Els escoltes i altres no han pogut dinar, només picar una mica, si bé hem arribat tots cansats però bé, a les 5, just a temps de visitar un antic molí. Hem extraviat en Joan, cosa que ens ha fet patir una bona estona als organitzadors. Com que va una mica a la seva, era un risc una mica previsible, però la seva experiència en la muntanya li ha permès arribar, fent dreceres, a Ares.

            Jo he arribat just per acomiadar-me de bona part del grup i perquè en David m’acompanyés de retorn a l’estació de Castelló.

            A uns 50 minuts d’on ha de sortir l’Euromed a ¾ de 7. Allà ha aprofitat per recollir la Consol de Granollers, que s’incorpora avui.

            Just ara arribo a l’estació de Cardedeu, a ¼ d’11, ple de les emocions i vicències viscudes i dels sorprenents regals d’aquestes terres i de la seva esplèndida i hospitalària gent.

 

 

Lluís Planes