Diari del Camí. 20a caminada. Marina Alta: Dénia – Xàbia – Gata – Benissa – Xaló 28 d’abril–1 de maig del 07 (L. Planes)

v\:* {behavior:url(#default#VML);} o\:* {behavior:url(#default#VML);} w\:* {behavior:url(#default#VML);} .shape {behavior:url(#default#VML);} Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4 st1\:*{behavior:url(#ieooui) } /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Taula normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;}

  v\:* {behavior:url(#default#VML);} o\:* {behavior:url(#default#VML);} w\:* {behavior:url(#default#VML);} .shape {behavior:url(#default#VML);} Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4 /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Taula normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;}

Al Pas estàvem una mica preocupats perquè els dies previs a la caminada no érem gaire els inscrits; menys d’una quinzena. Lluny d’incrementar-se, el dia abans vam baixar fins a 10. I, fora d’en Ramon, ningú del País Valencià s’havia inscrit per a tots quatre dies, car el possible grup de vuit joves de 17 anys de Dénia no es va acabar d’animar. Això sí, teníem confirmats guies a cada poble. El dia abans, més baixes.

 

Primer dia: dissabte 28 d’abril de 2007

Dénia (44.400 habitants) -Xàbia (31.500 habitants)

 

El dissabte 28 havíem quedat en Miquel Pujades i jo a la plaça Catalunya de Barcelona, on ens recolliria en Ramon Solé a ¾ de 8 del matí. Inicialment no se’ns presenta: s’havia adormit. Finalment agafa el telèfon (sort que el tenia connectat!) i, amb una hora de retard, ens recull. En Miquel i jo aprofitem per anar a esmorzar, després de molt voltar per trobar un bar, forn o cafè obert al centre de Barcelona a aquella hora.

L’Esther de Manresa, que s’hi havia d’afegir a l’Àrea de Servei de Vilafranca amb un company, em truca i dubta de venir, perquè el seu amic era baixa per una mala nit de diarrea. Ella mateixa dubtava el dia abans pel que semblava un atac d’apendicitis de la seva filla, que al final no va ser. Li dic que ella ha de triar què li ve més de gust, però que la ruta pinta molt atractiva i que potser li vagi bé per tot el que m’explica. Em diu que tal vegada els meus ànims eren el senyal que necessitava per acabar-se de decidir, i quedem en trobar-nos a l’Àrea del Penedès. Per tant, del Principat en baixem 4 en la furgoneta d’en Ramon, més 3 més amb el cotxe que surt de la Ribera d’Ebre, més en Jordi i la Cati de Mallorca i en Ramon Martí, enllaç del Camí al País Valencià.

 

En arribar a Dénia, confio una intuïció a la colla: tants d’entrebancs en aquesta caminada i la relativa poca assistència a les caminades de més d’un dia que hem fet pel País Valencià, tal vegada no siguin fortuïts. Existeix un conscient i un subconscient col·lectiu, i tants de segles d’incomunicació entre el Principat i el País Valencià que planen en l’inconscient dels Països Catalans, tants segles de desconeixença i d’ignorància mútua (especialment del Nord envers el Sud), de recels i de ressentiments (especialment per sectors del Sud envers el Principat) que planen en el conscient de les darreres generacions, tal vegada en siguin part de les causes, causes que molts voldríem anar fonent tot establint i normalitzant nous llaços i coneixences. Tenim la certesa que el Camí hi contribuirà; de fet, ja ho està fent.

 

A Dénia ens presentem tots, com fem sempre i, tocades les dues, ens posem a caminar cap a Xàbia, guiats per l’Enric Vengut de Dénia i per en Rafel i na Quica de Xàbia.

Els entrebancs previs notem com s’esvaeixen de cop des del primer pas: cohesió, harmonia i il·lusió ens acompanyen.

 

Els pronòstics de mal temps de moment no es compleixen: fa sol, tot i haver-hi alguns núvols. De fet, el sol ens acompanyaria tots els dies excepte el darrer, i no arribaríem a tastar la pluja. El nostre pacte no escrit amb Sant Pere continua vigent, també en aquesta XXa caminada.

 

Abans de deixar Dénia, l’Enric ens fa un breu passeig guiat pel centre, visitant uns carrers antics preciosos, la plaça de l’Ajuntament i el Castell. Tot seguit, baixem pel passeig fins el mar i enfilem, vorejant la costa, cap a la Torre del Gerro (s. XVI), pujant dret cap a munt, amb una vista preciosa dels penyasegats, del mar i de Dénia al fons. Dinem als peus d’aquesta sorprenent torre. Entrem als dominis del Parc Natural del Montgó,que avui està emboirat fins a mig cos, donant a aquesta emblemàtica muntanya des de la que es veu Eivissa un caire misteriós.

A mà dreta hi veiem també un poble fantasma, aturat a mig construir.

 

Visitem els molins de Xàbia, amb una vista espectacular sobre el port i els carrers d’aquesta viva i turística població. Abans de baixar, ens fem una foto de grup en el punt on hi ha una de les dues marques del Camí encarregades per l’Ajuntament en forja i pedra tosca.

En arribar al far se’ns afegeix en Gabriel, mestre de Xàbia i una autèntica enciclopèdia de coneixements de botànica, cultura i història locals.

Entrem al poble pel port, on s’hi està fent l’alberg municipal. A la plaça de l’església ens hi espera na Xisca, regidora de Cultura, i en Ximo, responsable del museu. Visitem el nucli antic i el museu de Xàbia. Ja s’ens han fet les 9. Estem força cansats. Tots hem dormit poc i, l’Esther, gens. L’etapa ha estat llargueta, d’uns 16 km.

 

En Miquel Pujadas, regidor de Cardedeu, aprofita per plantejar a la regidora, com també als altres obles, un possible agermanament de Cardedeu amb un municipi de la Marina.

 

Estem convidats a sopar popular que fan al local de la Romàntica del Saladar, una formació de música d’arrel tradicional de primer ordre i una gent molt acollidora que s’estima molt la seva terra i el seu país. En Pep ens fa una introducció a la història i economia de la comarca, també a la música, i ens canta algunes cançons tradicionals a la guitarra. Tot un luxe, un privilegi i un honor!

Aquesta setmana es fa el festival de folk de Xàbia, i al sopar també hi assisteix gent del curs que han fet de danses.

 

És tot just el primer dia i ja estem trobant una gent molt i molt ferma, que ens deixa impressionats i captivats. Els regals del Camí ens comencen a omplir les motxilles “interiors”.

Havent sopat, anem a la plaça on fan el darrer concert folk, amb un grup aragonès. Si bé estem molt cansats, l’Esther i jo ens afegim a la rotllana a ballar-ne alguna.

Per fi, cap a la una anem a dormir uns quants al Centre Cívic, i els altres a la casa que, hospitalàriament, ens ha ofert en Gabriel.

 

 

Segon dia: diumenge 29 d’abril de 2007

Xàbia-Gata de Gorgos (5.500 habitants)

 

Ens llevem una mica abans de les 8 amb energies renovades, si bé alguns, com jo mateix, encara amb son no acabada. Esmorzem en un cafè de Xàbia i a les 10 enfilem cap a Gata. Avui se’ns ha afegit força gent de Xàbia: en Rafel i naQuica, na Xisca Gil (regidora de Cultura), na Pepa Roig (tècnica de cultura de l’ajuntament), en Ximo (el seu company i arqueòleg), n’Olímpia (filla d’en Pep de la Romàntica i companya d’en Jaume del Casal de Gata), la seva mare,...) i de Gata, en Jaume i en Joan del Casal i la seva xicota.

 

De vegades, em sembla que el Camí ens permeti conèixer la gent més ferma i arrelada de cada lloc. L’enriquiment personal és molt gran. Un privilegi. Jo cada cop gaudeixo amb més serenitat i confiança de les caminades, potser perquè la consolidació va avançant i, amb ella, avança la confiança i minven les preocupacions –si bé, no minva pas la quantitat de feina ni l’esforç que demana...

 

En aquesta caminada, el qui més ha patit és en Ramon, ja que n’és el principal artífex, organitzador i sembrador. Realment ha fet una feinada de pescar i engrescar gent molt vàlida a cada poble. Ara, que marxarà d’Alcoi a viure a Castelló, la seva terra natal, deixa força ben lligat el Sud a nivell subjectiu d’enllaços i guies, i jo provo de crear-hi l’estructura objectiva: un secretariat del PAS. Ho he plantejat aquests dies a l’Ajuntament de Xàbia, aprofitant la visita, i veuen factible de cedir un espai al Pas per consolidar i dinamitzar el Camí de la comarca. Han d’acabar-ho d’estudiar. També volem estudiar la possibilitat de Dénia.

 

Aquest tram de Xàbia a Gata és el primer íntegrament senyalitzat de tot el Camí. En Rafel ha repassat les marques de pintura i ha posat pals de fusta a algunes cruïlles. La ruta és molt bonica: el Camí vell de Gata. Passem per la vora d’una olivera centenària espectacular, veïna d’un garrofer també monumental. Allà esmorzen els que encara no ho han fet, i ens fem fotos amb l’olivera.

Més enllà, ens trobem el “llavador de Gata”, on hi ha un altre arbre monumental (crec que era un roure). Aquests antics safarejos públics tenen uns arcs de gran interès arquitectònic, i fem força fotos de les textures de l’aigua, farcida d’algues.

Arribem a dinar a Gata, on ens espera un bon arròs en un restaurant tradicional.

En Joan i en Jaue, del Casal d’ACPV de Gata (abans anomenats casals Jaume I), ens regalen una visita guiada pel present i passat del poble. Ens sorprèn el gran coneixement i erudició d’en Joan, un jove filòleg gater, complementat per en Jaume. En deixar-me la filmadora, he filmat talls amb la màquina de fotos, i se m’ha col·lapsat la tarja, perdent totes les fotos dels dos primers dies, moltes d’elles força creatives. Quin greu! No n’he pogut fer més.

 

Els quatre que hem demanat dormir en llit –sigui per comoditat o per dificultats en dormir- ens instal·lem a l’hotel de Gata (molt nou i força luxós), i la resta al pavelló. Jo sopo només un parell de fruites que em quedaven, perquè estic ple del dinar. La resta sopa a un bar de Gata.

 

 

Tercer dia: dilluns 30 d’abril de 2007

Gata-Benissa (11.500 habitants)

 

Ens trobem al bar La Llesca per esmorzar. Els privilegiats de l’hotel arribem una mica més tard. A 2/4 de 10 fem cap a l’Ajuntament, on teníem cita amb l’Alcalde, Sr. José Diego Mulet (del PSOE, que governava amb el Bloc). Tot just ens pot saludar, perquè ha de marxar. Interpreto que potser hi va haver un malentès i que ens esperava a les 9.

 

Esperem fins les 10 perquè arribin els guies d’avui, en Mico i l’Alfons, ambdós de Gata. S’hi afegeixen també dos joves: en Gram (d’origen britànic i que en dos anys parla un català de València perfecte) i la seva xicota (d’un poble proper de la Marina). En Gram, amb qui he parlat més, el trobo un personatge molt interessant. Ofereix casa seva, a València, per acollir gent del Camí i em diu que seria molt bona cosa crear una xarxa de llars particulars dels Països Catalans. Li dic que ho tenim present. Curiosament, l’endemà, en Vicent Noguera de Pedreguer em fa el mateix suggeriment. Hi ha ganes. Gran idea.

 

Després d’enfilar-nos una mica amb el Camí, deixant enrere i avall Gata, amb el Montgó a l’esquena, omnipresent en tot aquest tram però ara ja cada cop més llunyà, i amb una pintoresca vista del poble de Gata, veiem a mà dreta, llunyana, l’autopista i, de sobte, el perfil d’un turó que ens colpeix visualment: no s’hi veu ni un pam de terra; tot són cases, una a tocar de l’altra, al llarg de tot el seu perfil.

 

Ens trobem les runes d’un mas on treballaven el raïm per fer-ne panses, principal activitat de la comarca durant generacions. L’exportaven fins i tot a Europa. Pel procés d’escaldar i assecar el raïm sorgeix una edificació típica de pagès de la comarca: el riurau¸de 3 o 4 ulls. En Mico ens n’explica moltes coses.

 

Un xic més avall, fem parada per esmorzar a la Font de la Mata. La mata crec que és un vell garrofer que s’aguanta fent equilibris enfilat sobre la mateixa roca de la font. Allà, en Mico i l’Alfons ens continuen regalant explicacions de la vida d’ara i d’abans en aquell tros de comarca, de la font,...

En Ramon es posa a cantar el Tio Canya, i és que ara fa 300 anys de la batalla d’Almansa. Justament ahir hi va haver la trobada i manifestació al municipi d’Almansa (Castella). Els que ens la sabem, si més no a trossos, l’acompanyem.

Després n’hi proposo una altra: lladres (que entreu per Almansa), també d’Al Tall. La fem a duo. Moment simbòlic i encoratjador. Se’ns inflen encara més les veles de l’ànima nacional. Reprenem la marxa i just trepitgem el Camí que en Mico, amb l’ajut d’un parell d’amics, ha anat netejant, tisorada a tisorada (diu que, de segur, més de tres milions!) a estones als vespres i caps de setmana dels darrers dos mesos; un kilòmetre de camí antic que estava del tot perdut per l’espessa vegetació, gairebé selvàtica. Per això, merescudament, en Ramon proposa de batejar aquest subtram com “el Camí d’en Mico”.

 

Ens trobem l’autopista que ens barra el pas, just quan el Camí trenca a mà esquerra, en paral·lel. Com que baixem, deixem de sentir el brogit dels cotxes tan bon punt davallem la línia acústica del ferm. A l’esquerra ens embolcalla una serraladeta en forma d’arc, encinglada. Just llavors penso: que estrany, encara no hem vist cap àliga.... L’àliga, des de la caminada de la Ribera d’Ebre – Priorat, a la primavera de 2005, ha esdevingut l’animal emblema, mitològic del Camí, si més no, per a mi. L’episodi de Scaladei està narrat en un escrit de la Pilar Fanés. Després he anat llegint que l’àliga és molt simbòlica, tot un mite. És l’animal símbol de la gent creadora: pont i missatger entre l’esperit i la matèria. Des de llavors, no hi ha hagut caminada que no hagi vist àligues o, si més no, altres rapinyaires delegats seus... M’agrada donar joc als símbols i als mites, sense treure’ls de mare. Sempre he interpretat la seva presència com a bon auguri. Digues-li joc, digues-li imaginació, però m’agrada jugar i entrar en el llenguatge mitològic per la seva gran força i transcendència.

Però el fet és que, en aquesta caminada, no he vist cap àliga ni rapinyaire. Tampoc l’havia cercat ni hi havia pensat. Alço la vista al cel, cercant en el buit, i em quedo meravellat i emocionat a l’hora -si bé gens estranyat al mateix temps. La connexió amb la natura fa el seu diàleg ben natural, com el que hi pot haver entre dues persones, o entre un home i el seu animal de companyia. En aquell precís instant, veig un àliga que surt dels turons que ens envolten i que es posa a planar davant meu. Em llença un parell de crits que encara ara sento ressonar dins meu. Després d’una estona, se’n va anant. En aquests moments estic caminant sol. Se’m dibuixa un somriure interior de complicitat amb aquell joc, per tot el missatge que simbolitza el mite de l’àliga del Camí, que continua beneint el projecte i donant-li protecció, força, agudesa i bons designis. Sense aturar el pas, em ve de gust saludar-la i agraïr-li la seva presència. La crido xiuxiuejant: àliga,... i apareix de nou planant al cel. Altra cop sento els seus crits. Sento com si ens haguéssim comunicat.

Alenteixo el pas per esperar en Jordi Castellví, en JR i l’Alfons. Els dic que he vist un rapinyaire. El veiem de nou a la nostra esquena, ara són una parella. L’Alfons diu que són àligues.

 

Arribem a Benissa. Ens instal·lem a l’alberg, un antic convent, ara de titularitat municipal, excel·lent i gratuït. Oficialment, després de la inauguració formal, l’estrenem nosaltres. Ens dutxem i anem al Casal d’Acció Cultural (antigament anomenat Casal Jaume I) a on en jaume, president del casal i nebot de la regidora de Cultura (Raquel Soliveres, del Partit Popular), ens rep i ens presenta en Joan Josep Cardona, cronista oficial de Benissa, qui ens fa una detallada visita guiada pel poble. Ens explica la història de part dels molts edificis monumentals, i la cultura local. Benissa té uns carrers preciosos, de façanes blanques, que aquests dies estaven engalanats per les festes locals. Visitem l’església, anomenada la catedral de la Marina i la seu de la Universitat d’Alacant.

 

 

Després en espera en Bernat Capó, fill il·lustre de Benissa, d’uns 80 anys, autor de nombrosos llibres de narrativa paisatgística,( en la línia del també escriptor Josep Maria Espinàs). La biblioteca del poble porta el seu nom i ha rebut molts premis. Ens fa un breu parlament al mateix casal. En som una dotzena. En Ramon s’emociona perquè li agraden molt els seus llibres. S’hi afegeixen uns quants joves del casal, que ens han preparat un sopar variat allà mateix. Abans de sopar, en Ramon, en Miquel (de Benissa) i jo els fem una introducció del projecte el Camí. Els que encara no estan apuntats, s’inscriuen com a nous amics del Camí.

 

Quart dia: dimarts 1 de maig de 2007

Benissa - Xaló (3.500 habitants)

 

Ens llevem a les 8 a l’alberg (antic convent) i anem esmorzar a un bar del costat de l’església, car quasi tots estan tancats en ser festiu. S’hi afegeix avui bastanta gent de Dénia, de Benissa, en Vicent Noguera i esposa de Pedreguer,... fins arribar a una trentena. Ens guia en Miquel Soliveres, de Benissa. També hi són en Rafel i na Quica de Xàbia i l’Enric, enllaç i guia de Dénia, a més de monitor de júniors i recentment membre del PAS de la Marina.

Ens presentem tots i engeguem. Vaig prlant amb la gent nova i m’anoto els noms, municipi, telèfon i adreça-e dels interessats en ser amics del Camí per afegir-los a les llistes-e informatives territorials (dels més de 3.000 amics del Camí actuals, uns 2.000 deuen estar a les llistes). Aquesta via de comunicació massiva, complementària de la comunicació orgànica (directa a través dels enllaços i amics del Camí de cada zona), ens resulta ara per ara fonamental per mantenir una connexió periòdica bàsic i per anunciar les caminades i reunions de treball, ja que, de moment, la comunicació orgànica territorial és feble, tret generalitzat en el nostre temps i societat, on impera la massificació i l’atomització de les comunitats humanes territorials.

La gent que va coneixent el projecte s’hi engresca molt i tots s’hi van apuntant. El Camí és oportú en temps i forma; patim desconnexió amb la natura i amb la pròpia cultura i identitat, desarrelament, estrés, soledat... A d’altres els mou el desig de conèixer la pròpia comarca, país i àmbit cultural; a d’altres, el desig de vertebració nacional, car només la unió fa la força. També necessitem urgentment eines que ajudin a integrar els milers d’immigrants d’arreu dels Països Catalans; altrament, si no els sabem mostrar la identitat, cultura, llengua, tradicions i autoestima d’aquest país, mai no se’l podran estimar ni fer-se’l seu. I ells, en siguin o no conscients, també ho necessiten.

 

Just deixa Benissa travessem Senitja, on el Camí ens regala a en Ramon i a mi un dels episodis més bonics i emocionants. Ens havíem quedat a la cua del grup, parlant del creixement del projecte i altres qüestions estratègiques, quan ens surt d’un portal una senyora que deuria rondar els 75 anys, tota eixerida, amb l’escombra a la mà:

-         On aneu, xiquets?

-         Cap a Xaló. Venim de Dénia!

-         Caram!

-         Però no avui! Vam començar dissabte. Avui hem eixit de Benissa.

-         Ah! Vosaltres sou dels que parlava la ràdio, l’Ona 0 de Benissa. Això que feu està molt bé, xiquets, molt bé! Fa molta falta. Si tothom fes això que feu, la gent no pensaria en altres coses.

 

En Ramon i jo ens quedem sense dir res davant d’aquell broll d’espontaneïtat popular. Sense haver-li d’explicar res, aquella dona havia copsat, amb total nitidesa i claredat, l’essència i l’esperit el Camí. Se’ns mostrà com un tros d’arrel genuïna de la gent de la Marina, com un brot d’expressió de poble sà.

Jo, intuint potser un episodi espontani de contacte amb una mostra viva de gent de la terra, havia connectat la càmera de filmar –quasi sempre la duc i filmo cada sortida.

-         Passi-ho bé, senyora!

-         Adeu-siau, xiquets, i bon Camí!

-         Gràcies! Moltes gràcies!

 

En Ramon i jo reprenem les nostres passes i ens mirem. La nostra expressió és la d’haver rebut un bonic i emocionant present, la grandesa de la senzillesa.

 

-         Quina passà! –exclamà en Ramon

-         Això són les perles del Camí –vaig fer jo, reafirmant que el Camí ens ofereix la possibilitat de connectar amb les arrels del país, que no és altra cosa que la seva gent.

-         Ho he gravat! –exclamo content, pensant en el material audiovisual per anar transmetent cada cop millor el projecte a la nova gent.

 

Però, ai l’as! Incomprensiblement no s’havia gravat res. Deuria haver premut malament el botó d’enregistrar. Déu ser que, algunes coses no es poden gravar, que són per viure-les en el seu moment viu i precís, i prou. És allò de que hi ha vivències, relacions, moments, que duren un cert temps en el temps i que són eternes en el profund, mentre que d’altres poden durar tota una vida i no ser-ho. Jo em sento molt afortunat i ple, perquè el Camí ens ofereix sovint moments i coneixences eternes.

 

Cap a les 11 o quarts de 12 arribem a un gran pla, un mar de ceps. Xaló al fons, el nostre destí final d’aquest tram i, a la dreta, Llíber. Abans de començar a solcar-lo pels camins que el travessen, esmorzem.

En Miquel (de Benissa), en Ximo (de Xàbia), en Vicent (de Pedreguer) i altra gent d’aquelles terres ens van explicant el que anem veient. Ens remarquen el paper dels riuraus en la geografia, en l’economia i en el paisatge de la Marina, al voltant del procés de la pansa.

 

Entrem a Llíber, un poblet de postal. A les escales ens fem una foto de grup i, en eixir del poble, una dóna molt trempada ens pregunta on anem tanta colla. Això esdevé l’inici d’una conversa molt viva i acolorida. El seu fill ha escrit un llibre sobre la cultura i tradicions de la comarca, i de segur que el projecte del Camí l’interessarà molt, al mateix temps que la dona, encara sentint-se protectora del seu preuat fill, tot i que aquest ja deuria rondar els quaranta, ens diu que ja li donarà els fulls explicatius però que el seu fill estava massa ocupat amb tantes coses que feia. Em vaig preguntar, sense dir-li-ho, si això no li pertocaria decidir-ho a ell.

 

Sortim de Llíber vorejant una estona un rierol que avui, sembla que excepcionalment, porta força aigua. De camí, visitem una construcció històrica de gran valor: l’estructura d’un entramat d’arcs de pedra que havia sigut un dipòsit fa uns quants segles.

 

Finalment,cap a les dues tocades, arribem a Xaló, on fem el dinar final de germanor a un bar-restaurant del poble. En som 25.

 

Tots estem molt connectats, lluminosos i units per tot el que hem viscut i compartit aquests dies. Se’ns nota.

Ens acompanya a fer el cafè en Jaume Fullana, regidor de cultura, qui ens adreça unes paraules de benvinguda i de suport al projecte.

En acabat, a taula estant, fem com sempre l’assemblea final de valoració, on cascú va prendre la paraula correlativament per dir el que va voler: la sev valoració, principals vivències, impressions, coses a millorar,...

Sovint, aquest és un moment àlgid, màgic, emocionant i transcendent. Les paraules de cadascú, dites des del pla individual al col·lectiu, a aquella comunitat de convivència nòmada que hem sigut durant uns dies, 24 hores al dia, se’ns queden gravades i fan saltar fins i tot alguna llàgrima d’emoció.

Realment i, potser sorprenentment, les vivències són molt fortes, en el pfofund, potser perquè, sense saber-ho, ens endinsem en les venes i artèries de la, avui gairebé desterrada per l’individualisme, dimensió col·lectiva, en la història i la cultura dels nostres avantpassats.

 

-         Amb el Camí hem d’anar endavant –feu en Gabriel – Aquí al Sud ho necessitem i ens anima molt.

-         M’ha impressionat trobar tanta gent ferma –va ser una expressió compartida per tots els principatins i mallorquins. Com també: Jo no coneixia pràcticament el País Valencià. Ara me’l sento proper.

-         A Garcia hi teniu casa. Us hi esperem. M’he saltat moltes caminades, però a partir d’ara, de les del Sud no me’n perdré cap que pugui –feu en Jordi de Garcia (Ribera d’Ebre).

-         Nosaltres ens posarem en contacte amb na Bel -l’enllaç del Camí a Mallorca, de Sa Pobla- per ajudar a activar el tram de l’illa –feren els mallorquins.

-         M’heu robat el cor – va ser l’única expressió que em va sortir a mi.