CAMINAR ORIENTATS A LA PLENITUD, per Xavier Espar (Vallès Oriental)

Es coneix molt més la bellesa de l’ample terrer dels Països Catalans: la natura, la seva gent, la cultura ..., quan   caminem pels dos camins inseparables per la seva natural unitat: el camí del cos dins de l’espai/temps i el camí de l’ànima, l’interior/fora del temps.[@more@]

          Anem pel món, a la vida, per dos camins paral·lels, com els dos rails d’una mateixa via de ferrocarril, hi ha la via estructural (el cos) que fa possible la via de les vivències i que s’expressen a través d’aquelles estructures personals. Són com dues cares d’una mateixa moneda. L’ÉSSER HUMÀ és d’una complexitat ordenada (riquesa) enorme. Com una nau amb infinites finestres que obrim i tanquem per conèixer i desitjar l’assoliment de les necessitats que anem fent conscients. Des de les satisfaccions més individuals fins a les més transcendents de compartir-nos, de sentir plenitud a través de l’amistat, la comunió que dona sentit a la comunitat nacional, o la consciència transpersonal que ens fa sentir units a la Mare Terra; En les nostres experiències, la percepció dels sentits i la sensibilitat envien una quantitat ingent d’estímuls al cervell, i la ment processa la informació d’aquest camí. Camí que està a dins del temps i de l’espai. És el camí de la feina, dels neguits, dels minuts que passen volant. És el món de les percepcions i dels projectes. La ment i l’ego alimenten el món dels objectes que aquest camí  ens ofereix per solucionar les necessitats físiques i de relació amb els humans i amb la Terra.
    Quan silenciem la ment i els pensaments perden el suport que els aguanta, quan ens distanciem d’aquest camí  que  ens polaritza, adquirim la consciència de que hi ha un altre camí al recentrar el nostre ser a la realitat, el camí interior. De fet, l’ únic i absolut universal, animador de la creació, que ens anima i dona Vida des del més íntim de nosaltres i que ens embolcalla des de fora; les intuïcions místiques han individualitzat aquesta “animació” amb diferents noms: ànima, atman, ésser essencial...Al tenir-ne consciència, és com si obríssim les finestres de l’ànima i sentim una llum que gratuïtament, per la gràcia de la pròpia naturalesa humana, ens emplena i sadolla en el silenciament de la ment i en el distanciament als poderosos estímuls del camí material. Són experiències d’èxtasi (sortim de nosaltres, ens buidem de neguits i cobejances, ens despullem i ens projectem cap al “No res”. Sorprenentment ens omple d’un sentiment de pau i de joia.
Per què tenim aquest sentir? Hem desplaçat a un costat el camí de les formes sempre canviants i de límits; pels camins de l’ànima prenem consciència de que el camí dels canvis constants dins del temps, de sofrences, de malaltia, d’envelliment i de mort és passatger.
El camí de l’ànima ens transporta per uns espais  en els que de la creativitat i de l’estimació no se’n perd res i depassant els dominis de l’ego, ens sentim com una part més arrelada a la Totalitat. Cada instant esdevé un nou tast de gratuïtat, una celebració, un misteri. Cuidant els camins de l’ànima, la vida seria un creixement continu d’estimació expansiva com a relació vital amb les pròpies cèl•lules del cos, amb els amics, amb l’ànima de la Nació...
          Un caminant, sense deixar de gaudir de l’espectacle de la natura del camí  que s’expressa amb els seus reptes i els seus estímuls,  la seva gent amb trets originals de la cultura, els companys de camí ..., s’enriqueix al agermanar les dues dimensions sense dualitat; la  material i cultural, i la espiritual-anímica, i tot es transforma en un camí iniciàtic.
    Tot això sense deixar d’estar encarnat en el món i en la quotidianitat. En cada passa , en cada vivència, en cada instant de l’ara que va esdevenint hi ha quelcom d’etern que es va expressant de  diferents maneres d’unió i de comunió, tot i això, és un estat sense forma i en conseqüència, indestructible. Estat que ens allibera de la por condicionant; al desaparèixer la por neix la llibertat i l’amor. Quan les sensacions corporals, els pensaments de la ment,i les emocions del cor, són vistos com estímuls perifèrics, has arribat al centre, a la part més fonda de tu mateix. Aquesta arribada és una explosió que ho transforma tot. No tornaràs a ser el mateix perquè t’has desidentificat dels embolcalls del cos, de la ment, i del cor. Comences ha sentir una energia  indefinible que t’impulsa a viure.  Pots ara compartir la unió per la comunió que és la dimensió més alta de cada experiència de la vida esdevenint espurna de llum en el camí per als que busquen assedegats en la foscor.
Caminar pel camí fora del temps és com si ens travessés un raig de llum que il•luminant dona color i vida al camí dels fenòmens.
       Caminar meditatiu pertany al camí espiritual-anímic. Per la meditació silenciem neguits, ens distanciem de pensaments i de projectes de l’Ego i es genera un silenci creatiu d’inspiracions fulgurants: de l’art, la poesia...,
És un camí que depassa la ment i a la racionalitat alimentadors de pensaments i de l’ego que dificulten d’obrir-nos a la consciència.
 És un camí estrany per què les flors que neixen en aquest camí  són inexplicables amb paraules, però d’una manera estranya la mateixa persona es converteix en expressió, els ulls mostren les profunditats del cor, i pels moviments s’intueix la gràcia d’aquest camí essencial.
Potser és el camí més estrany de l’existència per què ens obre finestres a l’eternitat  on la mort no existeix i transforma els humans en una part més integrada amb la totalitat còsmica. En aquest interior hi cap tot l’univers sencer, fins les llunyanes estrelles es poden acollir dintre de nosaltres, el “No res” transpersonal les pot contenir: les flors, la lluna, el sol i tota la música de l’existència.
S’ha dissolt l’ego i has deixat de copsar el “fora de”. Això no vol dir que desapareixen la persona ni les coses del món. En el “No res” t’has transformat en tot l’univers en un extraordinari èxtasi. Que més podem demanar?
Com una gota de rosada que llueix com una perla a la llum del sol, quan s’evapora és per fondre’s amb l’oceà i en intima comunió poder-lo conèixer. La gota de rosada no ha desaparegut ha canviat de forma, però de les molècules no se n’ha perdut cap, tot l’oceà s’hi ha fusionat i la gota ha perdut els seus límits i ha recuperat la seva identitat essencial.

                                                                   

Can Bordoi, 21 del 11 del 2009
www.Elcamí.cat