Caminada per l'Horta: de València, al Cabanyal i Alboraia

 El Grup de Caminants al ficus monumental

Caminada del Grup de Caminants de València al Cabanyal i Alboraia.( Etapa1 i 2)

 Ens trobàvem al centre de València per iniciar la primera etapa del tram, millor dit, el que després serien les dues primeres etapes del tram.

 Vam coincidir a les torres de Serrans amb un altre grup  que quedaven a València per veure els elements republicans, també ells es van interessar pel Camí, i els hi vam explicar

 El punt de trobada i el rogle va ser un un lloc molt emblemàtic, dintre de les mateixes portes de Serrans , sota la cúpula, on durant segles havia segut la porta pel nord de l'entrada a la ciutat, tot travessant el riu, ara havien desaparegut les muralles i fins i tot el riu Túria. Graeme ens guia i amb molt de detall  ens va explicant els diferents elements que anàvem trobant.

 Hui les torres obrien a les 10 i no ens esperàvem per pujar. Una altra vegada seria.

Vàrem fer el rogle amb les explicacions, d'el camí i del dia pertinents, hui les màquines comptadores de km em  jugarien una molt mala passada.

 Hui era un camí ple de patrimoni, on cada pam era un món d'experiències per als sentits.

 Vàrem travessar el parc del riu Túria pel pont de Serrans iniciàvem el Camí a l'altra banda del Túria, passàvem per davant de l'estació del pont de Fusta.

 Després entràrem al convent de la Trinitat( segle XIII), vàrem entrar a l'església, on estaven fent algun ritual en aquell diumenge 30 d'abril. En eixir vàrem veure que els rostres i les veus  que entraven a combregar eren gairebé totes vingudes de l'Europa de l'est. Vàrem seguir cap a la mar  i en passar pel museu de Belles Arts estava tancat i vàrem anar a esmorzar als jardins del Real, uns jardins que t'engolien l'ànima, la vegetació exuberant organitzada amb camins tortuosos que t'omplien els sentits. Allà vàrem aturar-nos per esmorzar.

 

 Després, aprofitant que el temps també anava passant, i havien obert vam poder entrar al museu de Belles Arts,  dintre del museu van haver-hi algunes sorpreses, per una banda poder visitar els claustres durant molts anys tancats.  Els dos patis eren espectaculars , un de rosa i un de blau, pel que fa al patí  del palau de l'emperador Vich, relluïa el treball en marbre, que ens va deixar a tota la gent sense paraules.

 

 Les obres d'art exposades eren unes postres suculentes pel nostre gran apetit, moltes escultures de Marià  Benlliure i una exposició de quadres que eren versions modernes gracioses de quadres antics.

 Vàrem seguir pel jardí del Real una altra vegada, i els fonaments del que quedava del palau, una pèrdua que esperona l'ànima. Vàrem seguir pel jardí de Montfort, un jardí  a l'estil Italià, segons ens va contar Graeme, de formes tortuoses, i recaragolades que  atraien els amants, on l'amor dels novençans fluïa  en mig d'un romanticisme exasperat.

Alguns  ficus de formes gegantines arrelaven al passeig de l'Albereda, els quals ens convidaven a jeure al seu voltant, com gnoms en un bosc encantat. Ara ens endinsàvem per un racó on tampoc faltava patrimoni, l'antic hospital de la maternitat amb la cigonya simbolitzant la vinguda dels xiquets, l'antiga fàbrica de tabac, el palau de l'exposició, i l'edifici de l'antiga llanera.

 Ara ens endinsàvem ja cap al llit vell del riu Túria, on durant segles era el riu que creuava la ciutat de València, una obra faraònica  per moure un riu  de lloc, com qui canvia un cavalló per regar un altre bancal. Pel pont de les flors, vàrem endinsar-nos a la llera del riu, hui sense perill d'ofegar-nos pel riu. El jardí engalanava el llit del riu, i ara un riu de gent corria, passejava, o gaudia de la primavera   en aquell pulmó verd. Ara eren els ponts els que ens feien imaginar la història d'aquell riu, alguns d'ells  amb aigua volien recordar-nos el seu passat.

  El gran Gulliver, i després ja entràvem  a la València faraònica, el palau de les arts, el museu de les ciències..Tal vegada milions d'euros en fer obres gegantines i arrasar amb el que hi havia. Més enllà l'assut de l'Or, ens mostra una imatge entranyable amb la desembocadura del riu, un contrast entre la part antiga i la nova, les velles comportes encara resten a l'asut, és una visió del pas  del temps, del  menyspreu a la història  i al patrimoni antic a la prepotència, la  sobrietat, i l'opulència.

 D'ací ja el temps corria ràpid i havíem d'anar cap a l'església de Santa Maria del Mar , on Maria ens esperava per  explicar-nos la història d'aquests pobles de vora mar, engolits per València, El Grau, el Cabanyal,  Canyamelar, el Cap de França i la Malva- rosa.

 Maria ens va explicar moltes coses ,  vam entrar a les drassanes, un espai espectacularment  grandissim, creuat amb arcs, però malauradament trencat amb murs blancs que li treien el seu encant.  Després vam anar cap al Cabanyal, ens va transmetre el seu dolor i la seua estima, vàrem passejar per moltes de les façanes modernistes , el que no havien arrasat, i es que després de la guerra ve la posguerra. Com es possible que un ajuntament, o les persones que el formen poden ser tan roïns?, i poden utilitzar les estratègies més cruels i devastadores per fer mal, per devastar i arrasar. I  com la ràbia i la impotència els  fan resistir?, com han segut capaços de fer enemics als teus veïns?, i ofegar un poble i unes persones?   Ara el perill greu ha passat, però   queda sobreviure i refer el desastre.

 Vàrem anar a dinar i encetàrem el llibre de l'Horta, simbòlicament al Cabanyal, per la vesprada vàrem seguir recorrent el patrimoni, i vàrem passar també pel carrer Sant Pere, el carrer fundacional, on havia d'anar un gran bulevard, que anava del no res a cap lloc. Semblava una ciutat després d'un bombardeig.

El Cabanyal tenia una història singular, de barraques de palla, que guardàven una  relació en quadrícula i que per un problema dels incendis  es van anar transformant en cases. Moltes vegades façanes que fusionen diferents estils, amb els detalls minusculs i colors, alguns mosaics de manisa formant dibuixos.  La llotja i la casa dels bous, anomenada així ja que guardaven els bous que feien servir per arrossegar les barques.

 Després de recorrer moltes de les façanes i la zona on la guerra i les bombes de l'ajuntament de València havíen deixat solars inmensos i alguns pisos amb la carcassa, però buits per dintre, un escenari pavorós. Cal vindre a caminar-ho i sentir les paraules de Maria per entendre aquesta situació, i notar sota els teus passos la por. Després ja per la platja vàrem fer cap a la Malva-rosa i per davant d'alguns xalets vàrem arribar a l'horta , algunes hortes ens mostraven, creïlles, i la xufa que començava a traure els primers brins als cavallons simètrics dibuixats pels camps,  la calor i els quilòmetres mal contats començaven a pesar, el sol queia a plom i les hores passaven massa ràpid segons la previsió.

 Exahurits vam arribar al pont del Moro, a Alboraia, hi havia gent que ja va plegar, la resta vam anar a recuperar forces a una orxateria. Una bona orxata i uns fartons d'Alboraia van fer-nos recuperar les forces, realment havíem fet dues etapes en lloc d'una, però en totes les caminades sempre hi ha una lliçó, per fer-la millor a la propera vegada. Vam segellar l'etapa al carnet del tram a l'orxateria i vam tornar cap a casa, cansats però satisfets.