Caminada del Grup de Caminants per la Marina Alta i el Comtat: d'Alpatró a Planes

 Benissili a la Vall de Gallinera

Caminada per les Valls de la Marina Alta: d'Alpatró a Planes.

En el nostre Camí d'Alpatró a Planes seguim passant encara per alguns poblets de la Vall de Gallinera.

 Com arribem una mica abans passegem una miqueta pel poble d'Alpatró fins que és l'hora de trobar-nos amb els i les caminants a l'entrada del poble, al mural, com un estel veiem els 8 pobles de la Vall de Gallinera, nosaltres en aquesta caminada del 12 de novembre encara paladejaríem alguns dels seus encants.

 A l'eixida del poble fem el rogle i ens presentem, recordem qui som i que fem, fem la roda de comarques presents i recordem quina etapa i el tram del Camí que anem a continuar, una vegada tot enllestit i els carnets repartits iniciem la marxa.

 Comencem a calfar el cos amb els primers camins i els primers raig de sol i adrecem per una senda on algun hortet en miniatura ens fa aturar-nos, passem per una bassa d'aigua verda i de seguida alguna casa enrunada i d'altres restaurades ens donen la benvinguda al primer poble, Llombai, entràvem a Llombai per la senda de baix , per les hortes.

 En arribar al poble hi ha dues versions de les quals faré menció, és la història d'un personatge que va acabar en aquest poble  els seus dies.

 Al seu llibre Terra de Cireres,  Bernat Capó ens diu el següent sobre Llombai:

Per una banda ens parla que durant el regnat de Pere el Cerimoniós, es trobava a Cocentaina la tropa, llavors les tropes reberen l'ordre de vindre i  de fer-lo desaparèixer, per aprofitar les fustes i teules de les cases.

També ens parla que en quedar-se despoblat el llogaret va ser el lloc ideal per les trobades de les bruixes i els seus conjurs, ballar fins quedar capolades. Amb totes aquestes llegendes aparegué el senyor Ritter, segons la versió de Bernat Capó l'origen del senyor Ritter varia del que Biel ens va dir, segons l'escriptor de Benissa ens comenta que era  Iugoslau , tal vegada croata i que també fugia, desmenteix la possibilitat que era un  general nazi fugit de la segona guerra mundial. Que segons sembla és el que Biel ens va dir que era, un general nazi que es va refugiar per aquestes terres protegit per la Guàrdia Civil,es feia dir Estevan, era Servocroata.

 A part de la seua procedència, el que sembla que era un home amb un estatus ben alt i un cotxe luxós  i a poc a poc va anar perdent les seues possessions. Les cròniques també parlen del seu cotxe,  que va acabar desfent-se d'ell i de la seua alimentació a base de garrofes .

Tot un conjunt de llegendes que li donen a Llombai un caràcter misteriós, tot i això, les imatges de Bernat Capó del seu llibre del 2002 a les que hem trobat ara al 2017 són ben diferents, en quinze anys les cases restaurades li donen una visió més organitzada, però al mateix temps les cases ensorrades estan més enrunades encara.

 A la cresta de la muntanya es retallen  unes runes i Biel ens comenta que és el castell d'Alcalà a l'ombria de Benissili,  fem una mica de rogle i seguim parlant de Llombai, ara vora la font que raja sense parar, després eixim cap a la carretera, recorde la lectura de Bernat Capó parlant del pal on deia Llombai, dient que Llombai ja té noves infraestructures, en 15 anys la cosa ha millorat una mica i ara hi ha el panell de la ruta dels 8 pobles que cusen tots els pobles de la Vall de  Gallinera.

 En una cruïlla de camins Biel ens parla dels antics camins que creuaven la Vall de Gallinera, i alguns dels antics nobles partien les seues possessions, nosaltres veiem les indicacions d'Alpatró i Benissili, ara seguim el camí cap a Benissili.

 Era el darrer poble que forma part de la Vall de Gallinera, seguim per antics camins i arribem al poble, a la plaça hi ha el llavador que porta l'aigua clara. Allà la tia Maria la de l'Era, una dona major de seguida ens va donar la benvinguda, i Biel i Rafel que tenen bones maneres la van acomboiar, ens va explicar algunes coses del poble i el camí que podíem continuar per seguir la nostra ruta.

Vàrem passar per davant de l'església i sense més ens vam dirigir cap a l'eixida, una antiga construcció que podia ser important en temps passats es feia notar entre els edificis, ara en runes.

 En passar per una casa ens vam quedar mirant la cortina que penjava, quin treball més laboriós, eren vares de baladre foradat  que formaven una cortina de canutets.

 En seguir el camí,  per la vora esquerra d'un barranquet , a l`'altra banda es veuen algunes construccions i una senda. La tardor ens va deixant de tant en tant les tonalitats rogenques de les fulles dels cirerers. Arribem a la font de la Mata. Vam trobar una fonteta i un regueret, vora unes moreres esmorzem cadascú el que porta al saquet.

Després de carregar forces i fer un mosset i un glop d'aigua, seguim trepitjant camins, seguim gaudint de la tardor en les tonalitats del paisatge en els camps de cirerers .

 Després d'una mica de camí ens vàrem desviar per veure el toll de l'Encantà, , un dels elements més impressionants de l'etapa. En arribar al camí molta gent troba el seu encant a l'Encantà i vol baixar al toll, en trobar-nos baix el paratge ens embruixa i ens embriaga, després d'algunes fotos ens costa de tornar cap a dalt, en ser una altra vegada dalt ens trobem un grup d'un centre excursionista de la Safor que també venen a gaudir del paratge.

Per una altra banda en trobar-nos de nou a la pista faig una mica de lectura del llibre Terra de Cireres del que Bernat Capó ens parla de l'indret. El toll i el seu paratge és escenari ideal per mil contalles i llegendes . Una de les que vaig llegir és que cada cent anys s'apareix l'Encantà que sol ser una sirena o una xica morisca molt bonica, el moliner que la veu en passar a poqueta nit s'apropa  i queda pres de la seua bellesa, i la xica li diu que és l'Encantà i que pot prendre-la a ella o la seua pinta d'or, sembla que el moliner es va decidir per la pinta d'or. Segons sembla no es va saber res més del moliner ni de la bella donzella.

 Es repeteixen llegendes de tresors i moriscos, que pobres, ja tenien prou amb la seua dura vida de treball i després la barbàrie de l'expulsió, però la imaginació dóna per a molt.

  Vam seguir cap a Planes acompanyats d'aquella multitud que era un grup que vénia  de la Safor.  Ara la senda ens portava per una zona molt escarpada de profunds barrancs que embriagava la vista, paisatges de penyes altes i verdor escampada, racons per tornar i aturar el temps.

 En eixir del laberint de sendes arribatem a l'altre vessant on una nova vista inundava el paisatge i la comarca del Comtat apareix al nostre davant, com en un esclat més proper el pantà de Beniarrés i un teixit de bancals de cirerers com una manta acolorida sobre la muntanya. Més amunt com un senyor que té cura de les seues terres el Benicadell . En pocs metres, en canviar de vessant una altra comarca i un altre paisatge.

 Seguim ara per camí planer i en fer una volta al camí ens apareix una imatge propera Planes se'ns presenta a l'altre costat de carretera, passem pels xops i els llavadors i anem cap al bar, ens tenen preparat un bon descans i uns llibres per als caminants, segellem l'etapa i escrivim al llibre de la Marina, tot i que estem al Comtat, després de recordar la vivència i els paisatges anem cap a Alpatró per dinar, mentre espere als companys faig un passeig lleuger pels carrers tranquils del poble i fotografie les boques d'aigua , algunes veritables obres d'art,  són detalls que engalanen el poble. Finalment ens quedem pocs a dinar però alguns àpats suculents ens donen forces, el blat picat, típic de l'essència morisca de la comarca, el senglar abundant a la zona i els mintxos fetes de farina de blat  i dacsa, i dintre porten embotit, són algunes de les meravelles que ens van delectar el paladar, i cansats i contents vam acabar ací el nostre viatge, molt profitós i enriquidor.

 

 

 

Mural a Alpatró dels pobles de la Vall de Gallinera

 

Pintures a les boques d'aigua

 

Rogle de presentació a Alpatró abans de començar

 

El Grup de Caminants iniciant la marxa, al fons Alpatró

 

 Una horta molt ben arreglada

 

 

Una bassa prop de Llombai

 

Els caminants entrem a Llombai

 

El Camí per Llombai

 

 

Algunes cases de Llombai a la Vall de Gallinera

 

El Camí per Llombai a la Vall de Gallinera

 

 Runes del castell d'Acalà a l'ombria de Benissili

 

Les explicacions a la font de Llombai

 

Llavadors de Llombai

 

Finestres enrunades a Llombai

 

 Eixim de Llombai

 

Llombai té noves infraestructures

 

Una cruïlla de camins acestral

 

Fem camí cap a Benissili

 

Una cruïlla de camins

 

 

 La Vall de Gallinera: terra de cireres

 

Fem camí cap a Benissili

 

 

 

 El grup de caminants i de fons Benissili

 

Benissili

Els llavadors de Benissili

 

Llavadors de Benissili

 

La font de Benissili

 

Un margalló grandíssim a la plaça de Benissili

 

 

La tia Maria la de l'Era, Biel i Rafel a la plaça de Benissili

 

La tia Maria ens conta coses del poble

 

 Església de Benissili

 

 

 

 

Cortina de baladre

 

 

A l'altra vesant unes construcions de pedra en sec

 

 

 

La font de la Mata ( Benissili)

 

 

 

Fem Camí

 

 

 

Cirerers a la tardor

 

 

 

 

 

El toll de l'Encantà

 

 Toll de l'Encantà

 

 

 

Toll de l'Encantà

 

Fem camí cap a Planes

 

 

 

 

 

 

Vista del Comtat amb el pantà de Beniarrés

 

 El Benicadell

 

 El Benicadell  i el pantà de Beniarrés

 

Una catifa de cirerers de tardor

 

 Entrem a Planes

 

Els llavadors de Planes

 

 Boques d'aigua engalanades d'Alpatró ( Vall de Gallinera)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Mintxos, plat típic de la Vall de Gallinera

 

 

Plat de blat pica, l'herència morisca a la gastronomia

 

Per acabar el postre