ALEXANDRINS PER A UN ESBORRANY FRAGMENTARI D'ODA A OLOT EN TRES TEMPS, de Lluís Busquets i Grabulosa

I

Magmes de greda
assuaugen dimonis
sota les molses.


Recordo estampes fúlgides de quan era un infant:
la creu del Montsacopa,  que va inaugurar el segle,
el Puigsacalm nevat, la boira pixanera,
la gebre de l’hivern, els dits dels peus glaçats
(dúiem uns sabatots   de postguerra pudent),
penellons a l’orella i l’aire condensat
que ens sortia del  nas (era com si fuméssim!).[@more@]
La llet americana que ens donaven al Grup
Escolar Malagrida,  la xocolata Costa
—una mica terrosa, les preses ben quadrades—
i el Casal Marià, on vèiem les pel•lícules
d’en Keaton, d’en Charlot o del Panxut i el Flac
en sortir de doctrina i, en acabar, corríem
de dret a la bolera, dita de ca l’Arau
—al damunt de la qual,  hi havia el camp d’hoquei—
a jugar a futbolí (pagava qui perdia).
I altres coses, recordo: el guinyol del Didó
davant dels  Escolapis; les parades de fira
en el carrer Panyó (amb els cavallets blancs,
barques i autos de xoc a la plaça Vayreda,
i el trenet de la bruixa davant d’on hi ha Correus);
el bàsquet dels diumenges a la plaça de braus
o el vell camp de futbol, vora l’estació,
on, algunes vegades, acompanyava el pare
sols per veure els galls dindis que hi havia a l’entrada
i que denominàvem tites caramelloses.
També els primers divendres, amb la llet a l’ampolla
de vidre de gasosa que dúiem al col•legi
(no es podia esmorzar abans de combregar!).
I el ball del Drac del Carme i els gegants, a la Plaça,
—amb tota la fanfàrria dels cap-grossos de pasta
i els del Ball-Pla de carn, fent part de la faràndula—,
i els bells focs d’artifici després de la sardana
Adéu, vila d’Olot, que cloïen les festes.
I algunes caminades vora del Fluvià,
passeigs a la Moixina o a la Font de les Tries,
des de les Bisaroques a tocar el Noc d’en Cols,
i més lluny, si calia: a Batet, per exemple,
o a Sant Martí del Corb, a Xenacs, que llavors
era un engegador de troncs dels llenyataires,
davant del Marboleny. (Amb el pare pujàvem
a frec de Santa Bàrbara, on tenia una casa,
el mas can Joandillo, que tot just s’esbucava...)
 Rossolàvem alegres avall del Montsacopa
amb trineu casolà quan nevava una mica,
nedàvem als Tussols quan la xardor premia,
jugàvem a la guerra dalt de Montolivet
o la seva germana —la Muntanya Pelada—,
i baixàvem corrents a tocar can Basil.
Si ens vagava, seguíem el riu fins a Codella,
esquivant  bufadors que engolien persones:
seguíem els cap-grossos enmig de sabaters,
percaçàvem els crancs —tot i les seves pinces
i el seu caminar enrera— a sota de les roques
i tornàvem saltant les travesses dels rails.
Quan ja teníem bici, anàvem a la Pinya
per l’Hostal de la Corda i, allà, algú ens explicava
que el general Savalls signà la pau carlina
(de fet, s’hi va rendir, però llavors no es deia).
La màquina de batre ens cobria de palla
en algun mas proper  i ens fèiem els bigotis
amb pèl de les panotxes abans d’espellofar-les.
Quan  ens venia set, pidolàvem un càntir
en qualsevol masia, on trobàvem un mosso  
que sempre ens explicava contalles de follets
o de crims terrorífics. Segons la casa on fóssim,
sortia la mestressa i ens deixava abastar
les peretes tardanes de pell rogenca i blana
i aquelles prunes clàudies, dolces i  tan petites
que sols d’entrar a la boca s’hi fonien d’un mos.
Malgrat la maltempsada de guerra entre germans
i malgrat la Creu blanca  erigida al Triai
o la llista de noms esculpits en un marbre,
innocents i maldestres, encara érem feliços.

Els pares adquiriren una casa adossada
al barri Malagrida (“viviendas protegidas”
en deien al franquisme), on el riu Fluvià
mandreja fent meandres,  que la gent motejava
com l’eixample “dels rics” (i jo no ho entenia);
allí, plegats jugàvem  a cuit o a perseguir-nos,
passant d’un lloc a l’altre, d’un pati a un safareig,  
d’un terrat a un garatge com si tot fos comú.
(La gran Ciutat-jardí que l’indià  anhelava
va esdevenir impossible en un temps de pobresa.
Els fills dels menestrals d’aquelles altres cases
anàvem a les torres només quan era estiu
i els fills d’alta prosàpia —interns a Barcelona
per tota la hivernada— tot solets, s’avorrien:
sols llavors ens volien a les pistes de tennis.)
Em bullen remembrances:  cançons de Nat King Cole
i d’altres de molt lentes al tocadiscs portàtil;
els talls de llum al vespre; Setmanes Santes tristes;
serials a la ràdio; la trompa dels fonògrafs;
les sales prohibides, a l’Hospital, de tísics;
una puesta de largo amb moltes flors i músiques,
no gaire lluny de casa; blocs d’El capitán Trueno
i altres còmics molts bèl•lics, que a casa ens prohibien;
el carrer ple de greda i els partits de futbol
amb pilotes de goma; balins i escopetes
per caçar sargantanes (pardals, pinsans i merles
fugien amb els trets; en canvi, si nevava,
queien en els paranys algunes cueretes);
assaigs a ca l’Enric, que ens aplegava a tots
per fer les Caramelles en arribar la Pasqua;
la Paieta, mig  trinquis, vora en Ramon del sac;
el quiosc del Firal amb gelats de dos rals;
globus llençats a lloure quan arribava el dia
de la Comunió, pel bateig d’algun nen
o en alguna onomàstica; les fires de Sant Lluc
amb cavalls i mulats a tocar del Turín;
els castanyers  florits (amb els fruits verdejants
volíem fer colònia!); la fullaraca seca
i el flaire agre del fum quan els grans l’encenien;
la Plaça de l’Estrella, on tots ens esplaiàvem
aprenent d’anar amb bici o bé jugant a cuit:
(la nit de Sant Joan hi fèiem la foguera!)
Hi havia  la  caserna, pont de Colom enllà,
amb diàlegs perpetus de cornetí i tambors,
i ferums dels menjars cuinats a perolades
per a tots els soldats. (A voltes, algun d’ells,
amb guants blancs de diumenge, s’aturava al portal,
davant de casa nostra, a esperar alguna noia
que aprenia a cosir al taller de la mare
per festejar una mica i fer-la petar un xic.)
Quantes dolces memòries a l’escrit de la vida!
El pati, el galliner, el cercle del parterre,
—gladiols i tulipes— amb un caqui al bell mig,
que feia fruits daurats quan la tardor arribava:
ell sol l’assuavia com una mort dolçíssima.
A l’estiu, quan les noies  del cosidor abundaven
(la moda d’aleshores: tall i confecció)
hi penjaven  vestits, tots ells fets de paper,
perquè, de maniquí, només n’hi havia un,
i la mare l’emprava per als vestits de veres.
Ho he dit i m’hi refermo: tot i els malejaments
i les obres al Tura, cremada per la guerra,
i una llista de noms gravats a Sant Esteve
—entrant, a la façana, hi ha els claus i perns, encara,
per sostenir aquell marbre dels caiguts d’un sol bàndol—,
malgrat la Creu de pedra presidint el Triai,
incauts i puerils, encara érem feliços.

Les coses eren simples, tan simples com aquestes:
quan arribava  octubre i les primeres danses
de fulles s’iniciaven, anàvem a les Preses
amb el trenet de fum a celebrar la Gala
a casa l’oncle Pep —que era el barber del poble—,
i en deien can Parrot, la pairal de la mare
(en un gèlid febrer vaig ser-hi a matar porc!).
Amb caliu a la llar fèiem una torrada
untada amb all i oli de sabors casolanes
o rostíem castanyes damunt d’una paella
amb el cul de forats en arribar Tots Sants;
apreníem tot prest quins melons eren dolços
i seguíem el rastre dels savis boletaires
(si caçàvem bolets, els fèiem a la brasa,
untant paper d’estrassa damunt d’una graella).
Allò sí que era escola i no la dels pupitres!
Cada jorn era nou i era el començ d’un altre!
Si ens venia de gust i el dia era prou plàcid,
anàvem a Sant Roc tot passant per la Puda
(aquella aigua sulfúrica, segons deia la Tuna
—una bíblica vídua que em va fer mig de iaia—,
tenia la virtut de curar tots els mals!).
Quan era santa Llúcia, festa de les modistes,
al ball de l’Ideal no hi cabia ni una ànima!
La festa era el senyal per cercar molsa i grèvol
i treure de les capses les figures de fang
—àngels, pastors i reis— per instal•lar el pessebre
(amb la neu de farina i la plata a l’estany,
la bombeta a la cova, vora del nen Jesús).
I tot fent-lo jo em feia —com, de fet, em faig ara,
escrivint el que escric— i Olot, que s’exhumava,
—ciutat des de l’any set—, s’anava perfilant
amb llast de moltes xacres: un poble de província,
maldant entre estretors per poder sobreviure
en un temps de postguerra que llavors no sabíem
(ens ho amagaven tot, el present i la història),
i anava esdevenint allò que és avui dia,
oportunista i prou, incapaç d’ésser íntegre
al cor de Catalunya, poderós i tenaç,
vital i dreturer, malgrat Blays i Claràs,
Maragalls i fagedes, Vayredes i Nogués,
Llimones i Nolascs (els ajudava a Missa
als Pares Caputxins!), malgrat en Verntallat,
malgrat la Coralí,  malgrat l’Eugeni d’Ors
des de l’Hostal dels Ossos comparés els llums nostres
amb els llums de París... Malgrat  l’ensopiment,
malgrat tots els malgrats, pitjor que la ciutat
que renuncia als somnis (que ho demanin a en Quera,
al senyor Grabolosa, al bon amic Caselles
i a d’altres que frisaven per gestar-los d’urgència!),
Olot, era —ara ho sé (m’ho he demanat tants cops!)—
la cofoia ciutat de les causes perdudes.
Mossèn Cinto morí, sense presidir a Olot,
cap certamen de Lletres; se’n recorda ningú?
¿Ho recorda ningú que, en els plans de Macià,
calia que Olot fos cap de pont nuclear
del complot de Molló, tenalla imprescindible
per poder alliberar Catalunya sencera?
¿I que, durant la guerra, Olot esdevingué,
redós indispensable de tot el patrimoni
d’art del nostre país? ¿Parlo de mossèn Gay,
del pare Canadell o d’àngels i dimonis
que s’hi van fer les ungles? ¿Ho recorda ningú,
que al nostre Hotel del Parc s’hi va celebrar encara
la darrera sessió del nostre Parlament
(gener del trenta-nou, el dia vint-i-sis:
—Irla s’hi sentí ofès per Rovira i Virgili—),
abans que els diputats, exemplarment porucs,
fugissin escuats en plena desbandada
cap a terres gavatxes, cap als llums de París
(els dugué un autocar a frec de Cantallops),
mentre els homes de lletres —posem, Palau i Fabre,
que era  infermer al Grup, convertit aleshores
en clínica de guerra, hospital de campanya—,
van haver d’apanyar-se-les com bonament pogueren?
¿Qui sap que als anys setanta, Xirinacs, presoner
al Col•legi escolapi per haver celebrat
al cor de Catalunya (a Ripoll, per ser exactes,
junt amb tres mil persones) la sessió primera
de la nostra Assemblea, va iniciar-hi una vaga
a mort de fam i set, ans de ser traslladat
a la presó dels frares (Zamora, justament)
dita “concordatària” per vergonya de tots?
¿Se’n recorda ningú, de l’aiguat del quaranta
que acabà d’ensorrar el pont de Colom petri,
inaugurat pels reis  durant l’any vint-i-set,
per enllaçar les places d’Amèrica i Espanya?
El segon campanar de la nostra parròquia
avortat ans de néixer! La nostra santa obrera
ben estireganyada des de tots els costats!
Olot, causa perduda durant tot el franquisme!
Que no la treguin mai, la creu que hi ha al Triai
com varen fer amb el marbre: és un símbol exacte
del nostre ésser truncat, del nostre incompliment!



    II
            La por espremia
            l’aire que respiràvem
            (i no la vèiem).


Llavors, cert, no ho sabíem, el que avui no s’amaga.
Tot semblava més simple, retallat, escarit,
perquè el que era complex s’ocultava amb silencis...
Els infants ignoràvem què s’havia d’entendre
quan a casa arribaven patates d’estraperlo;
o quan un camperol —al cistell, dos pollastres—
deixava anar a la mare: “He fet una marrada
i he cardat els burots, recony de malabèsties!”
 (L’aire era entenebrit: hi surava la ràbia,
l’enveja, la rancúnia de forma inconscient.
Hi planava la sang,
vessada tan debades!)
Deixàvem la infantesa i cercàvem recer
vora algunes sotanes, flors boscanes autèntiques
enllà de jerarquies i crits des de la trona,
enllà d’hipocresies i  santes missions,
enllà de deseneres i enllà de quaranta hores,
enllà d’una ciutat levítica a tothora
(per l’octava de Corpus, a Olot, s’hi celebrava
processó cada dia: milícia d’uniforme,
amb armes a l’esquena —encens i espasa unides—
seguien,  insolents, la capa pluvial.)

I ens va tocar de créixer deixant la larva enrera.
Falenes de grisors —i no pas  papallones—,
havíem de volar amb ales eixalades,
amb mentides dels nostres, de la fet i les khons,
ara amunt, ara avall, d’un Carrer Nou estret,
del Firal a la Plaça passant per Sant Esteve,
amb tedèums i tridus i  no-dos damunt nostre,
com aquell marbre blanc amb la llista de noms.
Palpitaven hormones en el cor i en els sexes
dels enamoraments, rajoles trencadisses.
Inconscients jugàvem, al Triai, a futbol
sense saber que ho fèiem  damunt de sang i bales,
sense ni demanar-nos què  hi feia aquella Creu.
Tocàvem la guitarra abans dels Setze Jutges
i abans i tot dels Beatles. Cridàvem sense veu
suscitant un Raimon que encara no existia.
Qui sap si l’escoltisme hauria pogut ésser,
més que una escapatòria, la clivella del règim.
Vam llençar per la borda aquella avinentesa  
confonent la substància amb el seu embolcall!
(Olot es feia així, d’ocasions perdudes;
igual com el país, que també les gitava.)
Vam haver, doncs, d’aprendre —en diuen llei de vida?—
a cops, a batzegades, amb llibres i viatges.
Vam destapar secrets i vam fer coneixences.
I vam topar amb els límits: Olot ja no era pas
tot allò que semblava. Perduts a les quimbambes,
ni això era Suïssa ni cap Ciutat-jardí.
Per anar a Barcelona calia viatjar
a Sant Joan, a Sils o passar per Girona
amb trams de carretera ni tan sols asfaltada.
L’escola paisatgística? En quedava algun rastre
enllà de la pintura de full de calendari?
(Que llunyans l’”Institut de les Arts, les Ciències...”,
que va néixer amb el segle, o la republicana
“Escola el Paisatge”!) Ni tan sols no teníem
un museu com calia d’escultura i pintura!
L’Institut era una ombra, una filial simple!
Belles Arts, allà al Carme, un esbós sense solta
del que podia ésser. Com poder ensenyar al món
el nostre vulcanisme sense un aparador?
El tren de via estreta, que trigava tres hores
per arribar a Girona: vet aquí la metàfora!
Érem de via estreta: escapçats abans d’ésser!
(Sense complicitats, sense xarxa viària
a la mesura nostra, ni vindria ningú,
ni aniríem enlloc, ni Olot fóra a cap mapa!)
Vam aprendre a ser crítics, a parlar per la ràdio
contra d’alguns costums (el Ball-Pla, per exemple)
—quin escàndol, bon Déu!— i a escriure als setmanaris:
“Cal un museu volcànic!”,  “Volem l’Eix transversal!”,
“Conservem les grederes!”. Vam plantar cara al temps.
Vam deixar-hi esquinçalls de pell, a les banderes
que, aleshores,  sapastres, hissàvem pit enfora.
(Sense el candor d’abans, com poder ser feliços?)
“Som un catau de món”  “Som l’orinal del cel”.
“D’Olot, ni dona ni porc.” “El vicari d’Olot...”
(Fins les  paronomàsies  eren provincianes!)
Ens arribà el sis-cents, la tevè i el turisme:
ens feien babarotes amb miralls d’oripell.
Anàvem a la platja i vèiem nous costums.
Vam agafar avions i traspassar muntanyes:
Londres, Roma, París... El món era un melic
i Olot era un desastre. (Arreu, si fa no fa,
d’aquesta vella Europa d’estats i mercaders
—no de comunitats— s’esdevenia igual:
en el seixanta-vuit, el maig francès què fou
sinó el dispendi eixorc de la pólvora en salves?)
Vam arribar a ser joves  amb el cor ple de ganes,
coïssors i pruïges de no sabíem què.
Semblava tot molt fàcil: Catalunya primer
i, després, les partides... I no: primer van ser
cadascun dels partits —carlins i liberals,
reviscolats de nou— i, després, Catalunya.
“Llibertat, Amnistia...” Què era, l’autonomia,
sinó obrir la cartera i llepar l’entrecuix
dels manaies de sempre, a Olot o a Madrid?
Quan va ser que, al Ventós, els partits catalans
van haver de llimar asprors i malentesos
amb allò que van dir-ne “nou esperit  d’Olot”?
 (El poeta cantava “No és això, companys, no”,
mentre envasava vins a més de tres-cents euros.)
Havíem desaprès de caminar pels núvols
tot fent discursos tous perquè érem postmoderns,
sortíem als diaris, volíem un portàtil,
i ens dèiem, ai!, pragmàtics (vet aquí la disculpa
si mai algú esdevé testimoni de càrrec:
érem fills de postguerra; no donàvem per més).
Ens havíem fet vells
sense tan sols ser joves.

Quina trampa, la vida! Llavors, en democràcia,
ens semblava ser rics i tan probrissons que érem!;
la gran Ciutat-jardí creixia fora mida
en llocs no calculats; a la font de la Puda
hi calia un cartell (l’aigua no era potable);
es bastien museus i els carrers s’asfaltaven,
però els  enllumenats feien  llum malaltissa;
cap infant no volia lavanda de castanyes,
ni es parava cap  foc a Plaça de l’Estrella
—ara sí, urbanitzada!— per celebrar revetlles:
estava prohibit per alguna ordenança.
D’altres ordres vedaven prendre grèvol i molsa
per poder fer  pessebres i cercar nius als arbres,
fabricar-se arcs i fletxes i engegar enlaire globus.
I encara una altra deia que es farien vials
a preu de les rouredes  (Parc Nou, Deu i Moixina,
malaguanyats per sempre!) i rotondes arran
d’on eren  les masies a costa del que fos.
El riu baixava brut de purins i deixalles
i no quedaven peixos —ni cap barb ni cap carpa—
enmig de tanta merda (ni crancs  ni sabaters).
Per torna, disposàvem de dades científiques:
“minva el bosc de ribera i tota la fageda,
amb l’actual trepig, esdevé insostenible”;
“les aigües dels subsòls s’infiltren de metzines”;
“als camps dels encontorns s’hi cultiven transgènics”;
“la fauna no té hàbitats (ni a sota el Puigsacalm
es troben papallons!)”. Els conreus com Déu mana
se n’anaven en orris, mentre a l’alta Garrotxa
ni es podia fer llenya amb un mínim profit!
D’isards i d’aligots,  no en quedaven ni rastres;
sols es reproduïen les sucursals bancàries.
S’albiraven negocis per a especuladors:
el d’embotir carnassa en budells profilàctics
i dur-la  a l’urbs corrent (¿hi ha més porcs que persones?),
el sector terciari (quin mot tan poca-solta
per amagar treballs que endogalen persones)
i el de construir pisos i cases als afores
per als nous olotins o perquè els de Can Fanga
passessin els diumenges. Però..., i les carreteres?
Ara sí, va, correm-hi! Apartem la quitxalla!,
que els governs, quan s’hi posen, fan obres faraòniques
(diputats, senadors, per què han de mirar prim...?)
L’Eix pirinenc ataca  pel nord, amb so de guerra,
amb tractors i buldòzers que  aplanen els terrenys
sense trobar destorbs —mines d’aigua o basalts,
pedres ferrals o laves— i aixequen mil talussos
perquè el nostre paisatge prengui color d’asfalt
i no tant verd monòton. I el túnel de Bracons
ens ve des de mitjorn, amb vots a les esquerres
als carros de combat  tot fent una gallarda
penjant  del canó-pala, sense saber per on
hauran de passar els TIRs, fent una ziga-zaga
per Codella i la Pinya i just fins a  la Corda
(adéu el Bosc de Tosca!, adéu riu Fluvià !),
o sota el Marboleny  —perforant el que calgui—
pel Corb i la Fageda, darrera del Pujol
i a ponent de Batet fins arribar a  les Tries...
(Quants habitants serem, si es van restant terrenys
de zones protegides com ara la volcànica?)
I això rai..., fóra poc! Els plans municipals
encara ens amenacen amb túnels a desdir,
des del pont de Sant Roc a tocar el Pla de Dalt
—sota el pujol que en dèiem la Muntanya Pelada—,
des de l’Hostal del Sol a la Vall de Bianya
(adéu, pobre riu d’or i prats de Sant Andreu!).

Us ho dic a vosaltres, conciutadans futurs:
l’Olot del vostre temps ja no serà el del nostre;
excuseu-nos sisplau per haver-vos malmès
tot el bé d’uns paratges que ja no veureu mai
ni mai podreu gaudir amb els fills ni amb els néts!
(Demà us serà molt fàcil prendre’ns la davantera:
pitjor del que hem estat, vosaltres no ho sereu!)
Presoner de la incúria, em poso mola al coll!
On l’enginy i el talent que ens han mancat fins ara
per entendre una cosa tan simple com aquesta:
“El demà no es fa sol: el construïm avui”?

Potser hi ha una sortida a l’infaust atzucac,
que sigui un revulsiu amb virtut redemptora
i ens esborri les taques en l’escrit de la vida:
el vòmit dels volcans!
              Així, doncs, us conjuro,
Croscat i Garrinada, Montsacopa i Batet,
Traiter, Montolivet i  Santa Margarida,
prepareu xemeneies i reobriu els cràters
a punt de llençar el foc de les vostres entranyes:
prepareu bombes pètries i engegueu-les  ben destres!,
tapeu-nos de carralls i llàgrimes lavítiques!
I, en pugna colossal d’extrems horripilants,
liqüeu incandescències de roquissars i penys
i cobriu-nos com aigua, cremeu-nos amb les llengües
de foc de laves ígnies i, per damunt de tot,
quan ja no quedin rastres de les potineries
que hem fet del que heretàrem, colgueu-nos bé de  cendres,
perquè calguin molts anys de paroxismes erms
per renéixer a la vida de les primeres cèl•lules,
molt a poc a poquet, qui sap si amb fongs  i líquens,
com passa a Timanfaya (i potser a alguns planetes
que esguarden de reüll les nostres bogeries).
Mentre espunyim els boscos volent clonar persones
i explotem criatures amb treballs pedofílics,
mentre anem respectant  actuals timocràcies,
mentre arrabassem l’aigua a qui la necessita,
mentre posem carboni damunt dels mostres caps
—com el plom a les ales de l’efecte hivernacle—,
mentre aviem espècies  i piconem per sempre
biodiversitats, mentre anem posant túixecs
a mars, boscos i rius, mentre partim el món
en nord ric i sud pobre, mentre mercadegem
amb armes fent negocis tot invertint en bombes,
en mines i en exèrcits per sostenir la indústria
de guerres anti-pau amb OTANs i anti-OTANs,
mentre encara diem Higly  Indebted Poor Countries
a l’ONU o a casa nostra, mentre trinxem paratges
que foren pairalies i mentre ens calguin FAOs
de vòmits triglicèrids o de colesterols
als que mengem de més mentre el món passa gana...,
volcans!, us ben conjuro: no ens heu de tenir pena!
Cobriu-nos ja des d’ara sota el foc de les laves!
Que en refredar-se els magmes quedem ben sebollits
sota colades gèlides, sota grenys i basalts,  
per amagar al futur les nostres malvestats!







III
        
    Calma benigna,
            quan uns ulls t’emmirallen:
            reneix el cosmos!


La vida —s’aprèn tard— és una cavalcada
de sorpresa en sorpresa. D’erupcions volcàniques,
no n’hi ha hagut ja fa  segles. Ja no hi ha cap bolera
on jugar a futbolí,  al Casal no fan cine,
can Parrot s’ha venut  i el pobre mas Joandillo
el cobreixen les heures. Les cases protegides
van transformant-se en torres o xalets cacofònics.
Tenim tres instituts i un museu comarcal.
La Tuna va morir. Els pares també ho feren
i no acabo d’entendre com he esdevingut pare
d’un fill encara tendre, que em ressuscita els ulls
(no sols els de la cara) i m’omple de tendresa.
No hi ha l’”Hotel del Parc”: el nostre Parlament
es reuneix fa temps a l’antic polvorí
del que fou Ciutadella d’aquell Felip cinquè
que ens vencé i conquerí. (Un Felip sisè espera
poder heretar aquell ceptre i des d’aquí li fan
llonzes!, la gara-gara.) Han canviat moltes coses.
N’hem malmès moltes altres. Enllà de les excuses,
en la calma dels dies, potser hàgim d’aprendre
—cantant la palinòdia—, la blanor de la neu
rectificant paisatges o l’arc de Sant Martí
després de la tempesta; ens caldrà, sobretot
ser condescendents amb nosaltres mateixos.
(Encara que l’infern, l’enllosin bons propòsits
i aquests siguin l’excusa de les marrades fetes,
quan s’esbrossen camins, ningú no sap dreceres!)
Caldrà, doncs, amb guants blancs, com els d’aquells soldats
rondant les modistetes, fet i fet, indultar-nos.
Amb un sotrac al cor i un fillet de cinc anys
aprens a posar els ulls en la font de la vida.
Malgrat les amenaces de tardors primerenques,
encara els jorns són nous i són inici d’altres:
ens fem a cada instant sense perfer-nos mai
fins a l’hora final, que no ha de fer frisança.

Olot creix al carés de forces migratòries
com fa tot el país. El capital, ai las!,
que vol pensament únic (no pas pensament crític),
ni tan sols  no té entranyes: desarrela persones,
arrasa el lloc d’origen (lligams ètnics, famílies)
i, si pogués encara, empraria immigrants
per demolir també el seu lloc d’arribada
(comunitats, paisatges i llaços d’esperances),
i poder-s’hi imposar sense cap llei  ni obstacle.
(Haurem de ser molt lúcids per acollir la gent
que ens porta nova saba! Caldrà oferir-los drets,
però també exigir-los que compleixin els deures
de la comunitat que els alberga i empara!
No hem d’imposar la nostra, però tampoc permetre
que ens imposin la seva;  sols amb comunitat
tindrem cohesió —la paraula de moda—,
l’Olot agermanat, la Catalunya harmònica
i assolirem per sempre el món nou delejat.)

Aquest estiu, en Lluc —el meu fill, ja ho sabeu—
ha fet una amigueta que prové de la Xina
i, a la plaça de casa, un negret molt simpàtic,
en català perfecte li ha demanat la bici
que condueix de poc sense ajuts ni rodetes.
Quin plaer d’anar amb ell, pedalar vora seu!
Quantes tardes guanyades (que m’haurien estat,
fa poc, tardes perdudes) de Sant Roc a les Preses
o al trencant de la Pinya passant pel Bosc de Tosca,
encara que triturin aquest paisatge excels!
Ho he repetit tants cops que, a voltes, ell m’imita:
“L’aire és una delícia!” (No ho sap, que amb els seus fills
ja no podrà orejar-s’hi: aviat aquests indrets
s’emplenaran de fum, d’asfalt i de cobdícia!)
En ser vora les  Móres  (ara parc infantil),
li he dit que a l’Eruga (a sota la rotonda)
o potser  a Cadavall,  quan el pare era xic,
anava amb el padrí a cercar-hi la llet
perquè tenien vaques (Ha posat ulls incrèduls:
li és una meravella veure cavalls, vedells,
uns garrins alletant-se o bé un ramat de xais.)
Dels Tussols a Codella, seguint el Fluvià,
l’aigua no li ha fet gràcia (duia una escuma tèrbola)
ni amb l’esquer de trobar-hi algun cranc entre roques
que caminés enrera amb les pinces enlaire.
Quan érem a les Preses he volgut fer una foto
d’aquells camps de moresc... “Que no n’hi haurà mai més?”,
em demana amb angúnia (i no he sabut respondre.)

I així hem passat l’estiu, caminant al dipòsit
—sota el Montolivet—, pujant fins a Xenacs,
anant a Sant Miquel o sota les Olletes,
a Santa Margarida entre roures i alzines,
algun arbust d’evònim i flaires de betònica.
No li he parlat dels crims que s’estan perpetrant
contra d’aquests paratges. Volia una altra cosa:
que se’ls pogués fer seus i se’ls posés endins,
endins de les retines, de l’ànima i la pell.
Quan vàrem ser  al Triai, no li vaig dir ben res
de la Creu que s’hi alça damunt bales i sang,
ans sí del cirerer que rep del Canigó,
a l’hivern, les ventades, amb coratge impertèrrit...
Amb assossecs i calmes, amb ressols i capvespres,
potser aprengui a arrelar-se als topants que m’estimo.
Els seus temps seran altres dels que ara ens postocupen:
els motors seran d’aigua i no de fuels de guerra,
perquè ja no hi haurà armes; els rius baixaran nets;
les dones seran lliures; els nens tindran escola
i no pas metralletes; no hi haurà enganys polítics;
ningú no tindrà set ni gana d’egoismes:
els camps seran tots plens de conreus ecològics
perquè aprendrem —per força— que el progrés que ens dessagna
i no és sostenible esdevé una ruïna
que aboca a la pobresa real i d’esperit.

A l’altar dels meus jorns, amb la nostra imperícia,
ofreno d’holocaust tota  aquesta misèria
de terres devastades per  roïndats mesquines,
a fi que els temps que vénen  siguin uns altres temps!
Ens cal  ser pietosos amb nosaltres mateixos
i aprendre a emmirallar-nos en ulls que ens emmirallin.
Si hem esguerrat la marxa d’aquell projecte que érem
cadascú de nosaltres —d’Olot i els seus entorns—,
refem els panorames i siguem indulgents:
encara queden camps i flors de cirerer!
Fruïm de les violes i dels lliris de neu,
flairem bé les olors de les flors més tardanes,
deixem les prunes clàudies  candint-se dins la boca,
mirem les orenetes com se’n van i retornen,
airegem-nos per dins aprofitant els dies
de lenitat benigna, per tardorals que siguin,
com fan les sargantanes quan volen solejar-se.
Ens crèiem déus capaços de canviar  la història
i Déu és tan proper  —a l’escorça dels arbres,
enmig l’herbei dels prats, entre els  bufadors d’aigua,
al ventijol terral— que costa de captar-lo
ençà del cel blavíssim, dintre de casa nostra,
vora la llar de foc, esperant sentir el flaire
de castanyes torrades espetegant damunt
paelles foradades sobre brases d’escalf.
Potser amb el seu caliu ens podrem perdonar
d’haver adorat tants ídols, i, plegats, de bracet,
posar la signatura al full de cada vida
—sense Creu d’efemèride ni llistats en cap marbre—
i amb una certa dosi d’amor (deixeu que ho digui!),
esborrar-nos els deutes.
   La resta...,  galivances!

  Olòtia, octubre 04.