Alexandrins per a un esborrany fragmentari d'oda a Olot en tres temps

per Lluís Busquets i Grabulosa

 

Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4 st1\:*{behavior:url(#ieooui) } /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Taula normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;}

I

 

Magmes de greda

assuaugen dimonis

sota les molses.

 

Recordo estampes fúlgides de quan era un infant:

la creu del Montsacopa,  que va inaugurar el segle,

el Puigsacalm nevat, la boira pixanera,

la gebre de l’hivern, els dits dels peus glaçats

(dúiem uns sabatots   de postguerra pudent),

penellons a l’orella i l’aire condensat

que ens sortia del  nas (era com si fuméssim!).[@more@]

La llet americana que ens donaven al Grup

Escolar Malagrida,  la xocolata Costa

—una mica terrosa, les preses ben quadrades—

i el Casal Marià, on vèiem les pel·lícules

d’en Keaton, d’en Charlot o del Panxut i el Flac

en sortir de doctrina i, en acabar, corríem

de dret a la bolera, dita de ca l’Arau

—al damunt de la qual,  hi havia el camp d’hoquei—

a jugar a futbolí (pagava qui perdia).

I altres coses, recordo: el guinyol del Didó

davant dels  Escolapis; les parades de fira

en el carrer Panyó (amb els cavallets blancs,

barques i autos de xoc a la plaça Vayreda,

i el trenet de la bruixa davant d’on hi ha Correus);

el bàsquet dels diumenges a la plaça de braus

o el vell camp de futbol, vora l’estació,

on, algunes vegades, acompanyava el pare

sols per veure els galls dindis que hi havia a l’entrada

i que denominàvem tites caramelloses.

També els primers divendres, amb la llet a l’ampolla

de vidre de gasosa que dúiem al col·legi

(no es podia esmorzar abans de combregar!).

I el ball del Drac del Carme i els gegants, a la Plaça,

—amb tota la fanfàrria dels cap-grossos de pasta

i els del Ball-Pla de carn, fent part de la faràndula—,

i els bells focs d’artifici després de la sardana

Adéu, vila d’Olot, que cloïen les festes.

I algunes caminades vora del Fluvià,

passeigs a la Moixina o a la Font de les Tries,

des de les Bisaroques a tocar el Noc d’en Cols,

i més lluny, si calia: a Batet, per exemple,

o a Sant Martí del Corb, a Xenacs, que llavors

era un engegador de troncs dels llenyataires,

davant del Marboleny. (Amb el pare pujàvem

a frec de Santa Bàrbara, on tenia una casa,

el mas can Joandillo, que tot just s’esbucava...)

 Rossolàvem alegres avall del Montsacopa

amb trineu casolà quan nevava una mica,

nedàvem als Tussols quan la xardor premia,

jugàvem a la guerra dalt de Montolivet

o la seva germana —la Muntanya Pelada—,

i baixàvem corrents a tocar can Basil.

Si ens vagava, seguíem el riu fins a Codella,

esquivant  bufadors que engolien persones:

seguíem els cap-grossos enmig de sabaters,

percaçàvem els crancs —tot i les seves pinces

i el seu caminar enrera— a sota de les roques

i tornàvem saltant les travesses dels rails.

Quan ja teníem bici, anàvem a la Pinya

per l’Hostal de la Corda i, allà, algú ens explicava

que el general Savalls signà la pau carlina

(de fet, s’hi va rendir, però llavors no es deia).

La màquina de batre ens cobria de palla

en algun mas proper  i ens fèiem els bigotis

amb pèl de les panotxes abans d’espellofar-les.

Quan  ens venia set, pidolàvem un càntir

en qualsevol masia, on trobàvem un mosso 

que sempre ens explicava contalles de follets

o de crims terrorífics. Segons la casa on fóssim,

sortia la mestressa i ens deixava abastar

les peretes tardanes de pell rogenca i blana

i aquelles prunes clàudies, dolces i  tan petites

que sols d’entrar a la boca s’hi fonien d’un mos.

Malgrat la maltempsada de guerra entre germans

i malgrat la Creu blanca  erigida al Triai

o la llista de noms esculpits en un marbre,

innocents i maldestres, encara érem feliços.

 

Els pares adquiriren una casa adossada

al barri Malagrida (“viviendas protegidas

en deien al franquisme), on el riu Fluvià

mandreja fent meandres,  que la gent motejava

com l’eixample “dels rics” (i jo no ho entenia);

allí, plegats jugàvem  a cuit o a perseguir-nos,

passant d’un lloc a l’altre, d’un pati a un safareig, 

d’un terrat a un garatge com si tot fos comú.

(La gran Ciutat-jardí que l’indià  anhelava

va esdevenir impossible en un temps de pobresa.

Els fills dels menestrals d’aquelles altres cases

anàvem a les torres només quan era estiu

i els fills d’alta prosàpia —interns a Barcelona

per tota la hivernada— tot solets, s’avorrien:

sols llavors ens volien a les pistes de tennis.)

Em bullen remembrances:  cançons de Nat King Cole

i d’altres de molt lentes al tocadiscs portàtil;

els talls de llum al vespre; Setmanes Santes tristes;

serials a la ràdio; la trompa dels fonògrafs;

les sales prohibides, a l’Hospital, de tísics;

una puesta de largo amb moltes flors i músiques,

no gaire lluny de casa; blocs d’El capitán Trueno

i altres còmics molts bèl·lics, que a casa ens prohibien;

el carrer ple de greda i els partits de futbol

amb pilotes de goma; balins i escopetes

per caçar sargantanes (pardals, pinsans i merles

fugien amb els trets; en canvi, si nevava,

queien en els paranys algunes cueretes);

assaigs a ca l’Enric, que ens aplegava a tots

per fer les Caramelles en arribar la Pasqua;

la Paieta, mig  trinquis, vora en Ramon del sac;

el quiosc del Firal amb gelats de dos rals;

globus llençats a lloure quan arribava el dia

de la Comunió, pel bateig d’algun nen

o en alguna onomàstica; les fires de Sant Lluc

amb cavalls i mulats a tocar del Turín;

els castanyers  florits (amb els fruits verdejants

volíem fer colònia!); la fullaraca seca

i el flaire agre del fum quan els grans l’encenien;

la Plaça de l’Estrella, on tots ens esplaiàvem

aprenent d’anar amb bici o bé jugant a cuit:

(la nit de Sant Joan hi fèiem la foguera!)

Hi havia  la  caserna, pont de Colom enllà,

amb diàlegs perpetus de cornetí i tambors,

i ferums dels menjars cuinats a perolades

per a tots els soldats. (A voltes, algun d’ells,

amb guants blancs de diumenge, s’aturava al portal,

davant de casa nostra, a esperar alguna noia

que aprenia a cosir al taller de la mare

per festejar una mica i fer-la petar un xic.)

Quantes dolces memòries a l’escrit de la vida!

El pati, el galliner, el cercle del parterre,

—gladiols i tulipes— amb un caqui al bell mig,

que feia fruits daurats quan la tardor arribava:

ell sol l’assuavia com una mort dolçíssima.

A l’estiu, quan les noies  del cosidor abundaven

(la moda d’aleshores: tall i confecció)

hi penjaven  vestits, tots ells fets de paper,

perquè, de maniquí, només n’hi havia un,

i la mare l’emprava per als vestits de veres.

Ho he dit i m’hi refermo: tot i els malejaments

i les obres al Tura, cremada per la guerra,

i una llista de noms gravats a Sant Esteve

—entrant, a la façana, hi ha els claus i perns, encara,

per sostenir aquell marbre dels caiguts d’un sol bàndol—,

malgrat la Creu de pedra presidint el Triai,

incauts i puerils, encara érem feliços.

 

Les coses eren simples, tan simples com aquestes:

quan arribava  octubre i les primeres danses

de fulles s’iniciaven, anàvem a les Preses

amb el trenet de fum a celebrar la Gala

a casa l’oncle Pep —que era el barber del poble—,

i en deien can Parrot, la pairal de la mare

(en un gèlid febrer vaig ser-hi a matar porc!).

Amb caliu a la llar fèiem una torrada

untada amb all i oli de sabors casolanes

o rostíem castanyes damunt d’una paella

amb el cul de forats en arribar Tots Sants;

apreníem tot prest quins melons eren dolços

i seguíem el rastre dels savis boletaires

(si caçàvem bolets, els fèiem a la brasa,

untant paper d’estrassa damunt d’una graella).

Allò sí que era escola i no la dels pupitres!

Cada jorn era nou i era el començ d’un altre!

Si ens venia de gust i el dia era prou plàcid,

anàvem a Sant Roc tot passant per la Puda

(aquella aigua sulfúrica, segons deia la Tuna

—una bíblica vídua que em va fer mig de iaia—,

tenia la virtut de curar tots els mals!).

Quan era santa Llúcia, festa de les modistes,

al ball de l’Ideal no hi cabia ni una ànima!

La festa era el senyal per cercar molsa i grèvol

i treure de les capses les figures de fang

—àngels, pastors i reis— per instal·lar el pessebre

(amb la neu de farina i la plata a l’estany,

la bombeta a la cova, vora del nen Jesús).

I tot fent-lo jo em feia —com, de fet, em faig ara,

escrivint el que escric— i Olot, que s’exhumava,

—ciutat des de l’any set—, s’anava perfilant

amb llast de moltes xacres: un poble de província,

maldant entre estretors per poder sobreviure

en un temps de postguerra que llavors no sabíem

(ens ho amagaven tot, el present i la història),

i anava esdevenint allò que és avui dia,

oportunista i prou, incapaç d’ésser íntegre

al cor de Catalunya, poderós i tenaç,

vital i dreturer, malgrat Blays i Claràs,

Maragalls i fagedes, Vayredes i Nogués,

Llimones i Nolascs (els ajudava a Missa

als Pares Caputxins!), malgrat en Verntallat,

malgrat la Coralí,  malgrat l’Eugeni d’Ors

des de l’Hostal dels Ossos comparés els llums nostres

amb els llums de París... Malgrat  l’ensopiment,

malgrat tots els malgrats, pitjor que la ciutat

que renuncia als somnis (que ho demanin a en Quera,

al senyor Grabolosa, al bon amic Caselles

i a d’altres que frisaven per gestar-los d’urgència!),

Olot, era —ara ho sé (m’ho he demanat tants cops!)—

la cofoia ciutat de les causes perdudes.

Mossèn Cinto morí, sense presidir a Olot,

cap certamen de Lletres; se’n recorda ningú?

¿Ho recorda ningú que, en els plans de Macià,

calia que Olot fos cap de pont nuclear

del complot de Molló, tenalla imprescindible

per poder alliberar Catalunya sencera?

¿I que, durant la guerra, Olot esdevingué,

redós indispensable de tot el patrimoni

d’art del nostre país? ¿Parlo de mossèn Gay,

del pare Canadell o d’àngels i dimonis

que s’hi van fer les ungles? ¿Ho recorda ningú,

que al nostre Hotel del Parc s’hi va celebrar encara

la darrera sessió del nostre Parlament

(gener del trenta-nou, el dia vint-i-sis:

—Irla s’hi sentí ofès per Rovira i Virgili—),

abans que els diputats, exemplarment porucs,

fugissin escuats en plena desbandada

cap a terres gavatxes, cap als llums de París

(els dugué un autocar a frec de Cantallops),

mentre els homes de lletres —posem, Palau i Fabre,

que era  infermer al Grup, convertit aleshores

en clínica de guerra, hospital de campanya—,

van haver d’apanyar-se-les com bonament pogueren?

¿Qui sap que als anys setanta, Xirinacs, presoner

al Col·legi escolapi per haver celebrat

al cor de Catalunya (a Ripoll, per ser exactes,

junt amb tres mil persones) la sessió primera

de la nostra Assemblea, va iniciar-hi una vaga

a mort de fam i set, ans de ser traslladat

a la presó dels frares (Zamora, justament)

dita “concordatària” per vergonya de tots?

¿Se’n recorda ningú, de l’aiguat del quaranta

que acabà d’ensorrar el pont de Colom petri,

inaugurat pels reis  durant l’any vint-i-set,

per enllaçar les places d’Amèrica i Espanya?

El segon campanar de la nostra parròquia

avortat ans de néixer! La nostra santa obrera

ben estireganyada des de tots els costats!

Olot, causa perduda durant tot el franquisme!

Que no la treguin mai, la creu que hi ha al Triai

com varen fer amb el marbre: és un símbol exacte

del nostre ésser truncat, del nostre incompliment!

 

 

 

            II

                                   La por espremia

                                   l’aire que respiràvem

                                   (i no la vèiem).

 

Llavors, cert, no ho sabíem, el que avui no s’amaga.

Tot semblava més simple, retallat, escarit,

perquè el que era complex s’ocultava amb silencis...

Els infants ignoràvem què s’havia d’entendre

quan a casa arribaven patates d’estraperlo;

o quan un camperol —al cistell, dos pollastres—

deixava anar a la mare: “He fet una marrada

i he cardat els burots, recony de malabèsties!”

 (L’aire era entenebrit: hi surava la ràbia,

l’enveja, la rancúnia de forma inconscient.

Hi planava la sang,

vessada tan debades!)

Deixàvem la infantesa i cercàvem recer

vora algunes sotanes, flors boscanes autèntiques

enllà de jerarquies i crits des de la trona,

enllà d’hipocresies i  santes missions,

enllà de deseneres i enllà de quaranta hores,

enllà d’una ciutat levítica a tothora

(per l’octava de Corpus, a Olot, s’hi celebrava

processó cada dia: milícia d’uniforme,

amb armes a l’esquena —encens i espasa unides—

seguien,  insolents, la capa pluvial.)

 

I ens va tocar de créixer deixant la larva enrera.

Falenes de grisors —i no pas  papallones—,

havíem de volar amb ales eixalades,

amb mentides dels nostres, de la fet i les khons,

ara amunt, ara avall, d’un Carrer Nou estret,

del Firal a la Plaça passant per Sant Esteve,

amb tedèums i tridus i  no-dos damunt nostre,

com aquell marbre blanc amb la llista de noms.

Palpitaven hormones en el cor i en els sexes

dels enamoraments, rajoles trencadisses.

Inconscients jugàvem, al Triai, a futbol

sense saber que ho fèiem  damunt de sang i bales,

sense ni demanar-nos què  hi feia aquella Creu.

Tocàvem la guitarra abans dels Setze Jutges

i abans i tot dels Beatles. Cridàvem sense veu

suscitant un Raimon que encara no existia.

Qui sap si l’escoltisme hauria pogut ésser,

més que una escapatòria, la clivella del règim.

Vam llençar per la borda aquella avinentesa 

confonent la substància amb el seu embolcall!

(Olot es feia així, d’ocasions perdudes;

igual com el país, que també les gitava.)

Vam haver, doncs, d’aprendre —en diuen llei de vida?—

a cops, a batzegades, amb llibres i viatges.

Vam destapar secrets i vam fer coneixences.

I vam topar amb els límits: Olot ja no era pas

tot allò que semblava. Perduts a les quimbambes,

ni això era Suïssa ni cap Ciutat-jardí.

Per anar a Barcelona calia viatjar

a Sant Joan, a Sils o passar per Girona

amb trams de carretera ni tan sols asfaltada.

L’escola paisatgística? En quedava algun rastre

enllà de la pintura de full de calendari?

(Que llunyans l’”Institut de les Arts, les Ciències...”,

que va néixer amb el segle, o la republicana

“Escola el Paisatge”!) Ni tan sols no teníem

un museu com calia d’escultura i pintura!

L’Institut era una ombra, una filial simple!

Belles Arts, allà al Carme, un esbós sense solta

del que podia ésser. Com poder ensenyar al món

el nostre vulcanisme sense un aparador?

El tren de via estreta, que trigava tres hores

per arribar a Girona: vet aquí la metàfora!

Érem de via estreta: escapçats abans d’ésser!

(Sense complicitats, sense xarxa viària

a la mesura nostra, ni vindria ningú,

ni aniríem enlloc, ni Olot fóra a cap mapa!)

Vam aprendre a ser crítics, a parlar per la ràdio

contra d’alguns costums (el Ball-Pla, per exemple)

—quin escàndol, bon Déu!— i a escriure als setmanaris:

“Cal un museu volcànic!”,  “Volem l’Eix transversal!”,

“Conservem les grederes!”. Vam plantar cara al temps.

Vam deixar-hi esquinçalls de pell, a les banderes

que, aleshores,  sapastres, hissàvem pit enfora.

(Sense el candor d’abans, com poder ser feliços?)

“Som un catau de món”  “Som l’orinal del cel”.

“D’Olot, ni dona ni porc.” “El vicari d’Olot...”

(Fins les  paronomàsies  eren provincianes!)

Ens arribà el sis-cents, la tevè i el turisme:

ens feien babarotes amb miralls d’oripell.

Anàvem a la platja i vèiem nous costums.

Vam agafar avions i traspassar muntanyes:

Londres, Roma, París... El món era un melic

i Olot era un desastre. (Arreu, si fa no fa,

d’aquesta vella Europa d’estats i mercaders

—no de comunitats— s’esdevenia igual:

en el seixanta-vuit, el maig francès què fou

sinó el dispendi eixorc de la pólvora en salves?)

Vam arribar a ser joves  amb el cor ple de ganes,

coïssors i pruïges de no sabíem què.

Semblava tot molt fàcil: Catalunya primer

i, després, les partides... I no: primer van ser

cadascun dels partits —carlins i liberals,

reviscolats de nou— i, després, Catalunya.

“Llibertat, Amnistia...” Què era, l’autonomia,

sinó obrir la cartera i llepar l’entrecuix

dels manaies de sempre, a Olot o a Madrid?

Quan va ser que, al Ventós, els partits catalans

van haver de llimar asprors i malentesos

amb allò que van dir-ne “nou esperit  d’Olot”?

 (El poeta cantava “No és això, companys, no”,

mentre envasava vins a més de tres-cents euros.)

Havíem desaprès de caminar pels núvols

tot fent discursos tous perquè érem postmoderns,

sortíem als diaris, volíem un portàtil,

i ens dèiem, ai!, pragmàtics (vet aquí la disculpa

si mai algú esdevé testimoni de càrrec:

érem fills de postguerra; no donàvem per més).

Ens havíem fet vells

sense tan sols ser joves.

 

Quina trampa, la vida! Llavors, en democràcia,

ens semblava ser rics i tan probrissons que érem!;

la gran Ciutat-jardí creixia fora mida

en llocs no calculats; a la font de la Puda

hi calia un cartell (l’aigua no era potable);

es bastien museus i els carrers s’asfaltaven,

però els  enllumenats feien  llum malaltissa;

cap infant no volia lavanda de castanyes,

ni es parava cap  foc a Plaça de l’Estrella

—ara sí, urbanitzada!— per celebrar revetlles:

estava prohibit per alguna ordenança.

D’altres ordres vedaven prendre grèvol i molsa

per poder fer  pessebres i cercar nius als arbres,

fabricar-se arcs i fletxes i engegar enlaire globus.

I encara una altra deia que es farien vials

a preu de les rouredes  (Parc Nou, Deu i Moixina,

malaguanyats per sempre!) i rotondes arran

d’on eren  les masies a costa del que fos.

El riu baixava brut de purins i deixalles

i no quedaven peixos —ni cap barb ni cap carpa—

enmig de tanta merda (ni crancs  ni sabaters).

Per torna, disposàvem de dades científiques:

“minva el bosc de ribera i tota la fageda,

amb l’actual trepig, esdevé insostenible”;

“les aigües dels subsòls s’infiltren de metzines”;

“als camps dels encontorns s’hi cultiven transgènics”;

“la fauna no té hàbitats (ni a sota el Puigsacalm

es troben papallons!)”. Els conreus com Déu mana

se n’anaven en orris, mentre a l’alta Garrotxa

ni es podia fer llenya amb un mínim profit!

D’isards i d’aligots,  no en quedaven ni rastres;

sols es reproduïen les sucursals bancàries.

S’albiraven negocis per a especuladors:

el d’embotir carnassa en budells profilàctics

i dur-la  a l’urbs corrent (¿hi ha més porcs que persones?),

el sector terciari (quin mot tan poca-solta

per amagar treballs que endogalen persones)

i el de construir pisos i cases als afores

per als nous olotins o perquè els de Can Fanga

passessin els diumenges. Però..., i les carreteres?

Ara sí, va, correm-hi! Apartem la quitxalla!,

que els governs, quan s’hi posen, fan obres faraòniques

(diputats, senadors, per què han de mirar prim...?)

L’Eix pirinenc ataca  pel nord, amb so de guerra,

amb tractors i buldòzers que  aplanen els terrenys

sense trobar destorbs —mines d’aigua o basalts,

pedres ferrals o laves— i aixequen mil talussos

perquè el nostre paisatge prengui color d’asfalt

i no tant verd monòton. I el túnel de Bracons

ens ve des de mitjorn, amb vots a les esquerres

als carros de combat  tot fent una gallarda

penjant  del canó-pala, sense saber per on

hauran de passar els TIRs, fent una ziga-zaga

per Codella i la Pinya i just fins a  la Corda

(adéu el Bosc de Tosca!, adéu riu Fluvià !),

o sota el Marboleny  —perforant el que calgui—

pel Corb i la Fageda, darrera del Pujol

i a ponent de Batet fins arribar a  les Tries...

(Quants habitants serem, si es van restant terrenys

de zones protegides com ara la volcànica?)

I això rai..., fóra poc! Els plans municipals

encara ens amenacen amb túnels a desdir,

des del pont de Sant Roc a tocar el Pla de Dalt

—sota el pujol que en dèiem la Muntanya Pelada—,

des de l’Hostal del Sol a la Vall de Bianya

(adéu, pobre riu d’or i prats de Sant Andreu!).

 

Us ho dic a vosaltres, conciutadans futurs:

l’Olot del vostre temps ja no serà el del nostre;

excuseu-nos sisplau per haver-vos malmès

tot el bé d’uns paratges que ja no veureu mai

ni mai podreu gaudir amb els fills ni amb els néts!

(Demà us serà molt fàcil prendre’ns la davantera:

pitjor del que hem estat, vosaltres no ho sereu!)

Presoner de la incúria, em poso mola al coll!

On l’enginy i el talent que ens han mancat fins ara

per entendre una cosa tan simple com aquesta:

“El demà no es fa sol: el construïm avui”?

 

Potser hi ha una sortida a l’infaust atzucac,

que sigui un revulsiu amb virtut redemptora

i ens esborri les taques en l’escrit de la vida:

el vòmit dels volcans!

                                     Així, doncs, us conjuro,

Croscat i Garrinada, Montsacopa i Batet,

Traiter, Montolivet i  Santa Margarida,

prepareu xemeneies i reobriu els cràters

a punt de llençar el foc de les vostres entranyes:

prepareu bombes pètries i engegueu-les  ben destres!,

tapeu-nos de carralls i llàgrimes lavítiques!

I, en pugna colossal d’extrems horripilants,

liqüeu incandescències de roquissars i penys

i cobriu-nos com aigua, cremeu-nos amb les llengües

de foc de laves ígnies i, per damunt de tot,

quan ja no quedin rastres de les potineries

que hem fet del que heretàrem, colgueu-nos bé de  cendres,

perquè calguin molts anys de paroxismes erms

per renéixer a la vida de les primeres cèl·lules,

molt a poc a poquet, qui sap si amb fongs  i líquens,

com passa a Timanfaya (i potser a alguns planetes

que esguarden de reüll les nostres bogeries).

Mentre espunyim els boscos volent clonar persones

i explotem criatures amb treballs pedofílics,

mentre anem respectant  actuals timocràcies,

mentre arrabassem l’aigua a qui la necessita,

mentre posem carboni damunt dels mostres caps

—com el plom a les ales de l’efecte hivernacle—,

mentre aviem espècies  i piconem per sempre

biodiversitats, mentre anem posant túixecs

a mars, boscos i rius, mentre partim el món

en nord ric i sud pobre, mentre mercadegem

amb armes fent negocis tot invertint en bombes,

en mines i en exèrcits per sostenir la indústria

de guerres anti-pau amb OTANs i anti-OTANs,

mentre encara diem Higly  Indebted Poor Countries

a l’ONU o a casa nostra, mentre trinxem paratges

que foren pairalies i mentre ens calguin FAOs

de vòmits triglicèrids o de colesterols

als que mengem de més mentre el món passa gana...,

volcans!, us ben conjuro: no ens heu de tenir pena!

Cobriu-nos ja des d’ara sota el foc de les laves!

Que en refredar-se els magmes quedem ben sebollits

sota colades gèlides, sota grenys i basalts, 

per amagar al futur les nostres malvestats!

 

 

 

 

 

 

 

III

                       

            Calma benigna,

                                   quan uns ulls t’emmirallen:

                                   reneix el cosmos!

 

La vida —s’aprèn tard— és una cavalcada

de sorpresa en sorpresa. D’erupcions volcàniques,

no n’hi ha hagut ja fa  segles. Ja no hi ha cap bolera

on jugar a futbolí,  al Casal no fan cine,

can Parrot s’ha venut  i el pobre mas Joandillo

el cobreixen les heures. Les cases protegides

van transformant-se en torres o xalets cacofònics.

Tenim tres instituts i un museu comarcal.

La Tuna va morir. Els pares també ho feren

i no acabo d’entendre com he esdevingut pare

d’un fill encara tendre, que em ressuscita els ulls

(no sols els de la cara) i m’omple de tendresa.

No hi ha l’”Hotel del Parc”: el nostre Parlament

es reuneix fa temps a l’antic polvorí

del que fou Ciutadella d’aquell Felip cinquè

que ens vencé i conquerí. (Un Felip sisè espera

poder heretar aquell ceptre i des d’aquí li fan

llonzes!, la gara-gara.) Han canviat moltes coses.

N’hem malmès moltes altres. Enllà de les excuses,

en la calma dels dies, potser hàgim d’aprendre

—cantant la palinòdia—, la blanor de la neu

rectificant paisatges o l’arc de Sant Martí

després de la tempesta; ens caldrà, sobretot

ser condescendents amb nosaltres mateixos.

(Encara que l’infern, l’enllosin bons propòsits

i aquests siguin l’excusa de les marrades fetes,

quan s’esbrossen camins, ningú no sap dreceres!)

Caldrà, doncs, amb guants blancs, com els d’aquells soldats

rondant les modistetes, fet i fet, indultar-nos.

Amb un sotrac al cor i un fillet de cinc anys

aprens a posar els ulls en la font de la vida.

Malgrat les amenaces de tardors primerenques,

encara els jorns són nous i són inici d’altres:

ens fem a cada instant sense perfer-nos mai

fins a l’hora final, que no ha de fer frisança.

 

Olot creix al carés de forces migratòries

com fa tot el país. El capital, ai las!,

que vol pensament únic (no pas pensament crític),

ni tan sols  no té entranyes: desarrela persones,

arrasa el lloc d’origen (lligams ètnics, famílies)

i, si pogués encara, empraria immigrants

per demolir també el seu lloc d’arribada

(comunitats, paisatges i llaços d’esperances),

i poder-s’hi imposar sense cap llei  ni obstacle.

(Haurem de ser molt lúcids per acollir la gent

que ens porta nova saba! Caldrà oferir-los drets,

però també exigir-los que compleixin els deures

de la comunitat que els alberga i empara!

No hem d’imposar la nostra, però tampoc permetre

que ens imposin la seva;  sols amb comunitat

tindrem cohesió —la paraula de moda—,

l’Olot agermanat, la Catalunya harmònica

i assolirem per sempre el món nou delejat.)

 

Aquest estiu, en Lluc —el meu fill, ja ho sabeu—

ha fet una amigueta que prové de la Xina

i, a la plaça de casa, un negret molt simpàtic,

en català perfecte li ha demanat la bici

que condueix de poc sense ajuts ni rodetes.

Quin plaer d’anar amb ell, pedalar vora seu!

Quantes tardes guanyades (que m’haurien estat,

fa poc, tardes perdudes) de Sant Roc a les Preses

o al trencant de la Pinya passant pel Bosc de Tosca,

encara que triturin aquest paisatge excels!

Ho he repetit tants cops que, a voltes, ell m’imita:

“L’aire és una delícia!” (No ho sap, que amb els seus fills

ja no podrà orejar-s’hi: aviat aquests indrets

s’emplenaran de fum, d’asfalt i de cobdícia!)

En ser vora les  Móres  (ara parc infantil),

li he dit que a l’Eruga (a sota la rotonda)

o potser  a Cadavall,  quan el pare era xic,

anava amb el padrí a cercar-hi la llet

perquè tenien vaques (Ha posat ulls incrèduls:

li és una meravella veure cavalls, vedells,

uns garrins alletant-se o bé un ramat de xais.)

Dels Tussols a Codella, seguint el Fluvià,

l’aigua no li ha fet gràcia (duia una escuma tèrbola)

ni amb l’esquer de trobar-hi algun cranc entre roques

que caminés enrera amb les pinces enlaire.

Quan érem a les Preses he volgut fer una foto

d’aquells camps de moresc... “Que no n’hi haurà mai més?”,

em demana amb angúnia (i no he sabut respondre.)

 

I així hem passat l’estiu, caminant al dipòsit

—sota el Montolivet—, pujant fins a Xenacs,

anant a Sant Miquel o sota les Olletes,

a Santa Margarida entre roures i alzines,

algun arbust d’evònim i flaires de betònica.

No li he parlat dels crims que s’estan perpetrant

contra d’aquests paratges. Volia una altra cosa:

que se’ls pogués fer seus i se’ls posés endins,

endins de les retines, de l’ànima i la pell.

Quan vàrem ser  al Triai, no li vaig dir ben res

de la Creu que s’hi alça damunt bales i sang,

ans sí del cirerer que rep del Canigó,

a l’hivern, les ventades, amb coratge impertèrrit...

Amb assossecs i calmes, amb ressols i capvespres,

potser aprengui a arrelar-se als topants que m’estimo.

Els seus temps seran altres dels que ara ens postocupen:

els motors seran d’aigua i no de fuels de guerra,

perquè ja no hi haurà armes; els rius baixaran nets;

les dones seran lliures; els nens tindran escola

i no pas metralletes; no hi haurà enganys polítics;

ningú no tindrà set ni gana d’egoismes:

els camps seran tots plens de conreus ecològics

perquè aprendrem —per força— que el progrés que ens dessagna

i no és sostenible esdevé una ruïna

que aboca a la pobresa real i d’esperit.

 

A l’altar dels meus jorns, amb la nostra imperícia,

ofreno d’holocaust tota  aquesta misèria

de terres devastades per  roïndats mesquines,

a fi que els temps que vénen  siguin uns altres temps!

Ens cal  ser pietosos amb nosaltres mateixos

i aprendre a emmirallar-nos en ulls que ens emmirallin.

Si hem esguerrat la marxa d’aquell projecte que érem

cadascú de nosaltres —d’Olot i els seus entorns—,

refem els panorames i siguem indulgents:

encara queden camps i flors de cirerer!

Fruïm de les violes i dels lliris de neu,

flairem bé les olors de les flors més tardanes,

deixem les prunes clàudies  candint-se dins la boca,

mirem les orenetes com se’n van i retornen,

airegem-nos per dins aprofitant els dies

de lenitat benigna, per tardorals que siguin,

com fan les sargantanes quan volen solejar-se.

Ens crèiem déus capaços de canviar  la història

i Déu és tan proper  —a l’escorça de