17a Ruta Cultural per La Selva i Osona (8 desembre 06), per Cristina Cervelló Salom

Diari de la caminada d'Arbúcies a Taradell passant per Viladrau el 8, 9 i 10 de desembre del 2006 ( Tram del Montseny) 

Fotos de la Caminada

[@more@]

Divendres 8 desembre

 Trobada a Arbúcies. No quedava molt clar on; en principi davant del museu però vam trobar la gent al voltant d’un plàtan immens que una estona més tard descobriríem que es tracta de l’arbre de la llibertat i data de l’època de les guerres carlines.

 M’oblidava comentar que pel camí cap a Arbúcies vam veure un arc de Sant Martí espectacular.

 Quan ens vam ajuntar uns quants vam anar al casal de joves l’Arboç on ens van acollir amb una llar de foc encesa i una rebuda també càlida.

 Ens vam anar presentant cadascú i mentrestant anava arribant més gent. A continuació vam anar al museu etnològic on ens va rebre el tinent d’alcalde i regidor encarregat de pagesia, com li agrada dir-ho a ell, i ens va començar a ambientar al Montseny i la seva història. També vam veure l’audiovisual centrat en les llegendes del massís.

 Vam visitar el museu una mica a correcuita i vam començar a caminar. Vam seguir la riera d’Arbúcies tot llegint les frases d’en Russinyol, veient les pedres gravades per un australià que va viure per allà un temps i comprovant que els rètols dels arbres que havia posat l’ajuntament no anaven a lloc ni per casualitat.

 Va començar a ploure, primer poquet, després més. El camí s’enfilava a base de bé. Una bona estona vam anar per una pista molt ampla. Després vam agafar camins més estrets i bonics.

 Erem molts i anàvem molt separats. Vam arribar a la casa de la Pau que porten unes monges (de la consolació, es veu) i vam dinar en un porxo molt ampli amb taules i bancs.I hi havia la possibilitat de comprar sopa d’una màquina de begudes!

 Quan sortíem plovia fort però va durar poc. Uns quants vam sortir tard perquè estavem fent un te molt a última hora i uns altres dos es van perdre o equivocar de camí, i tot això va provocar “cert enuig”per part d’en Jaume “alias escombra”.

 Vam seguir pujant i pujant. Se’ns va fer fosc i ens vam anar aturant en una cruïlla on hi havia dues fletxes, indicant cada un dels camins però no hi havia cap indicació d’on portaven els camins. A més, ens van dir que uns quants havien tirat per un dels camins però no sabien quin.

 Quan van arribar el Josep i el gat (el gos que respon al nom de gat) vam agafar el camí que anava cap amunt, com ja em temia jo, i quan van detectar els què faltaven i van fer-los un truc, vam constatar que havien pres l’altre camí, el que anava cap a Espinelves. El cotxe escombra els va anar a recollir.

 Quan la resta vam arribar on era el cotxe d’en Josep aquest el va deixar als que estaven més cansats i els altres vam deixar les motxilles, per sort perquè l’últim tros, a les fosques com anàvem, era complicadet.

 Finalment vam arribar a Viladrau. Arribar a la casa va costar una mica més però va ser reconfortant perquè ja feia força fred.

Ens vam instal.lar i vam sortir a sopar a la braseria Can Rosell.

 En Josep i el gat van marxar abans de sopar i els del cotxe escombra (disculpeu que no recordi els noms) després de sopar. Els altres, tard o d’hora, vam anar caient a la llitera.

Dissabte 9. Viladrau

Despertar-me i veure el poble per la finestra tot d’una va ser fantàstic. Després vam fer una sessió de ioga, molt breu en el meu cas, i partidet de bàsquet uns altres.

 Vam trobar-nos davant de l’ajuntament a les 10 h i vam anar cap al Centre Europeu de la Natura on ens van fer un parlament l’alcalde de Viladrau i el guia. Els nouvinguts es van presentar; molts d’ells només ens acompanyarien per Viladrau però no l’endemà. Erem una bona pila de gent.

 Vam conèixer la Laia, la nostra guia del dia.

 Vam enfilar-nos cap els afores del poble fins al bosc on vam conèixer les característiques dels castanyers i vam veure el castanyer de les 9 branques (que ara ja només en té 7).

 Vam reunir-nos a escoltar l’escrit d’en Xavier tots agafats de les mans, com ens va suggerir ell mateix, cosa que va crear un ambient interessant i crec que va contribuir a fer grup.

 Ens vam disposar a conèixer l’origen del castanyer i les castanyes a casa nostra a través de la llegenda d’en Drau. Estavem tots asseguts a la part del darrera d’una casa i, en el millor de la història, van engegar una motoserra que ens dificultava sentir la Laia. Tot seguit hi va haver un comentari desafortunat al respecte i una esbrocada encara més desadient per part d’una dona d’aquella casa i que ens devia tenir enveja o bé estava de molt mala lluna. Vam decidir escampar la boira i anar a sentir la llegenda a un altre lloc.

L’anècdota va ser comentada repetidament la resta de la sortida; la veritat és que havia tallat molt el rotllo. Per sort, finalment vam poder saber el final de la història i la jornada va tornar a la normalitat.

 Podríem haver dinat a qualsevol fonda de Viladrau enlloc d’encarregar entrepans. La gent que havia vingut només pel dia van marxar i la resta ens vam escampar una mica. Tot i així, una bona part vam dinar davant la casa restaurada com a casal i escola de música que era tancada.

 Després de dinar un grupet vam anar a fer uns tes i cafès. Feia un sol esplèndid però els beuratges trigaven molt i una mica més i fem tard a la passejada per les fonts.

 Vam fer un recorregut per tres fonts dels voltants de Viladrau i vam anar escoltant les llegendes relacionades amb cada font, llegit el poema escrit a cada una i fent tastets d’aigua.

 Vam anar a la font de les Paitines (o una cosa així), la del ferro i la del noi gran.

 Després vam anar al Centre Europeu a la xerrada amb “diapos” d’en Carles Gel. Tant parlar de baixes temperatures em va fer agafar fred però ho vaig trobar molt interessant i algunes fotos em van semblar maquíssimes. Llàstima que no vam poder veure el video del camí.

En sortir sí que feia fred! Vam anar a la casa de colònies i després a sopar al Daina, un bar de la plaça.

 Vam començar a sopar tard. L’espai que ens van preparar era molt agradable però no hi cabiem tots; de tota manera estaven fent un partit del Barça a la tele i em sembla que alguns van tenir una bona excusa per seguir el partit. Van repartir uns regalets d’allò més sexys per als organitzadors: Marta i Pere i vam fer una llarga sobretaula.

Diumenge 10. Viladrau-Taradell

 Ens vam llevar, vam recollir les coses i fer la motxilla, vam dispersar-nos per esmorzar i, tot i que haviem quedat a la plaça, vam trobar la gent cap a l’ajuntament.

Vam anar tirant cap a la casa de colònies però a l’últim moment vam tombar a l’esquerra i vam sortir del poble molt més ràpidament que ahir. Feia un dia esplèndid però fred i anàvem trobant molts trossos amb gebre.

Ens vam aturar un moment al casal de joves on es van presentar els nouvinguts al camí i els guies del dia. També vam saber que allà darrera mateix hi ha l’estació meteorològica de Viladrau, que és automàtica.

 Vam anar al molí de dalt i vam passar pel molí de baix així com una sèrie de masies que no recordo bé els noms però de ben segur que va quedar recollit per les diverses persones que anaven prenent nota. Vam passar el trencall per anar a San Segimon i vam arribar a La Sala, la casa on va néixer en Serrallonga. Vam conèixer una mica la vida d’aquest mític assaltador de camins i vam cantar la cançó: Del cor de les Guilleries...

 Prosseguirem el camí amb un pisatge que anava canviant per moments. Deixavem el bosc de roures i castanyers i anàvem trobant una vegetació més mediterrània tot ensumant la farigola i el romaní. Vam trobar roderes de carro marcades a les pedres i marques de tubs fets per cucs gegants d’altres èpoques molt més remotes que les roderes. Vam fer un salt en el temps geològic i, de materials granítics del Montseny, de l’era primària vam passar a materials sedimentaris fluvials de l’era terciària, com ens va anar explicant en Lluis del Pallars.

 Vam arribar al castell de Taradell que està col.locat sobre unes lloses immenses i allà vam dinar i també vam fer un torn de paraules amb les impressions i els comentaris que cadascú creia oportú de manifestar. Es va allargar una mica perquè érem una bona colla i vam sortir ràpid per arribar ràpid a la cita que teníem amb el senyor alcalde de Taradell a prendre alguna cosa i a visitar la biblioteca pública de Taradell. Encara vam tenir temps de fer una volteta pel poble abans de pujar a l’autocar.

 Va haver-hi un primer comiat a Taradell. Un segon comiat a Viladrau i per últim un tercer a Arbúcies. Els comiats són empipadors i...tants!

Si no fos perquè estava grogui pel mareig que vaig agafar a l’autocar diria que els comiats van ser el pitjor de la caminada. Solen ser-ho. El pitjor va ser, és clar, el mareig. Pel què fa als comiats, sobretot perquè no és un adéu per sempre...

Cristina Cervelló Salom